A IKEA… per feina.

Ja hi tornem a ser. Enèsima anada a IKEA, però aquesta vegada per feina. M’explico: ens han donat una sala nova i el primer pas, la tria de colors ja estava feta i verificat el resultat. Ara el que mancava era la tria i la posterior compra de mobiliari. Els ocupants de la nova habitació ens havíem de posar d’acord per el que volíem i deixàvem de voler. Pagava l’empresa!

Però, què passa quan barregem l’IKEA i la feina? Quin és el resultat? Quin és el procés quan el teu superior et diu que entre tots s’ha triar el mobiliari i adequar la sala a les nostres necessitats? Reunions, cafès i més reunions han servit per arribar a un acord mínim, com el del finançament, entre els integrants de la sala. Catàleg amunt i catàleg avall, pàgina web de la botiga, mides i més mides, maquinacions a l’ombra, obscures conspiracions, guerra d’orgulls, criteris que són més vàlids que d’altres, opinions que importen més que d’altres, aliances de compromís, pactes a tres bandes... tot s’hi val! Es donen tots els ingredients possibles que, combinats, podrien arribar a treure’n suc en Benet i Jornet per alguna sèrie d’aquestes de TV3.

Avui al matí, després d’aquell acord de mínims, taxi des de la feina i cap a l’IKEA. Allà ens hem trobat amb la cap de recursos humans i... de compres! Li hem exposat el nostre acord de mínims i ella, com qui no vol la cosa, ens l’ha acabat de retocar convertint-lo en un acord encara més de mínims. Però bé, qui paga mana, diuen. Així que negociació rere negociació (si agafem les papereres més barates podem emportar-nos més caixes d’aquestes?, podem agafar dues plantes petites en lloc d’una de gran?, ...) la carta als reis s’ha anat fent més reduïda, el pressupost s’ha anat estrenyent i finalment hem sortit per la porta amb un somriure als llavis (menys jo, que m’he quedat sense engolir un frankfurt) i una entesa implícita de que a tots ens estava bé el que s’havia escollit.

Ah!! Qui pensi que a l’IKEA un dimarts pel matí no hi ha gent, va totalment errada. Evidentment, no hi ha el corrent humà de gent d’un dissabte per la tarda, però no estava gens malament. Això sí, aprofiten per fer obres i canviar exposicions. Estava tot potes a dalt!