Lliçó i decepció.

La decepció.

Minut noranta. El Barça guanya tres a dos. El quart àrbitre aixeca la pissarra electrònica amb el temps afegit: quatre minuts. L’Alba havia escollit samarreta del Barça (la del centenari) d’entre l’estesa que jo havia fet a sobre el meu llit. Jo també n’havia escollit una: la que el Luis Enrique li va donar al meu pare. Minut noranta-u, m’acabo de posar la samarreta i de lligar les bambes. Minut noranta-dos. L’estelada ja penja del meu coll en forma de capa i estem preparats per anar a Canaletes, però... arriba el gol del Vila-real. Decepció! La cara de l’Alba és un poema. Pobra, encara no ha estat a Canaletes en una celebració del Barça i ahir era el dia perfecte. A mi també em sap molt de greu. Tenia moltes ganes de ser allà. Em veig abrançant-la i dient el tòpic més tòpic de tots el tòpics del futbol: “El futbol és així”. No se’m va ocórrer res més!

La lliçó.

Com deia Nicolau Casaus: “No es pot dir al sac, fins que no sigui al sac i ben lligat”. I res més lluny de la realitat. Li havia comentat a l’Alba durant tot el partit. Encara no s’ha acabat, no cantem victòria. Prudència. En el futbol, fins que l’àrbitre no pita el final no es pot cantar victòria. Però jo vaig ser el primer en caure en el parany, en deixar-me portar, en aixecar els braços abans d’hora. I més, sabent que els culés, per genètica, ho hem de patir tot fins al final, perquè som del Barça i històricament sempre ha estat així. Si es pot guanyar patint, patirem. Si es pot guanyar sense patir, patim. És una paraula molt lligada al diccionari culé. Qui no s’ha exclamat mai dient: “Avui patirem!”. Doncs això.

I el que més em fastigueja de tot això, serà que el Barça la jornada vinent guanyarà la lliga sense jugar, perquè el Madrid el dissabte no guanyarà i automàticament ens proclamarem campions de Lliga. Aquest equip no es mereix això, sincerament. Aquest equip es mereixia ahir celebrar-ho amb l’afició, no en privat el dia abans en un hotel de Mallorca. Cason dena!! Què injust que és el futbol”!
La nota.

Segueixo dient que els arbitratges em fan enfilar per les parets. No pot ser que amb la quantitat de faltes que va fer el Vila-real vegin la primera targeta a la segona part i a les acaballes del partit, per dir després que sí, que ell va ensenyar targetes. Sisplau, acabem ja amb aquesta farsa. Sé que el Barça és superior i que segurament, de tant superior que és, els àrbitres volen ajudar al feble, però una entrada de targeta, ho és tant el minut u com el minut noranta, i s’ha d’ensenyar.

Permeteu-me també que us expressi les moltes dubtes que em produeix el penal d’Abidal, que segueixo pensant, per moltes vegades que l’he vist, que no és penal! Igual que la targeta a l’Alves. El Barça, com qui diu, comet dues faltes i acaba amb dues targetes (una vermella i una groga). Trist, molt trist!