Marxa Romànica de Navàs’09.

Aquest dissabte/diumenge s’ha celebrat la 22ª Marxa Romànica de Navàs, una prova que passa per vint-i-una ermites romàniques de la contrada (moltes d’elles, a conseqüència del pas del temps, derruïdes parcialment). La distància a cobrir era d’una mica més de vuitanta quilòmetres i amb un desnivell acumulat de 4.600 metres.

Després de tres setmanes de descans total (només feia piscina) pels problemes amb la maleïda fascia lata del genoll, era la meva reaparició, la meva posada a prova. Havia de saber si el repòs obligat servia d’alguna cosa. Vaig seguir notant molèsties, però no tantes. Suposo que anar sota els efectes d’un voltaren i d’una crema que vaig posar-me al genoll (recomanacions del metge) hi van fer alguna cosa.

Tenia moltes ganes de tornar a trepitjar els camins, la pols, la sorra, les pedres, les muntanyes, d’estar en contacte amb la natura i de tornar a retrobar-me amb els amics que tantes bones estones passem. Allà ens vam trobar tots. Ens vam abraçar. Ens vam saludar. Vam xerrar. I a les sis de la tarda l’organització va donar la sortida a la prova fent esclatar una traca de petards a la plaça de l’Ajuntament.
No em vull allargar amb les explicacions. La veritat és que vaig ratllar-me molt. Físicament anava bé, però de cap no. A més a més, anava amb molta por pel problema al genoll. Vaig anar tota l’estona amb el Josep i el Jordi Atleta. Ens ho vam passar molt bé, tot sigui dit, però ni els quilòmetres ni el temps passaven. La nit tampoc ajuda molt. És molt dura psicològicament. I jo no em trobava en les millors condicions. El perfil tampoc ajudava gaire, ja que era un bon trencacames: un continuat puja i baixa de petits turons per pistes que, si estàs físicament bé, et permeten córrer de valent (no era el meu cas, evidentment).
Van passar anècdotes, algunes de molt divertides. El Jordi Atleta va obsequiar-nos amb dues o tres caigudes, alguna que altre ensopegada en llocs on era impossible que passés tal cosa, gairebé es menja una cadena d’aquestes que delimiten els camins i va regalar-nos una gran remullada. Sí, sí! Era de nit, cap als volts de dos quarts de cinc. Passo primer. Sense problemes, el riu no cobria gaire, una mica més a dalt del turmell. Passa el Josep segon i sense problemes també. Això tenia de per si molt de mèrit, ja que les dues darreres edicions va ser ell qui va remullar-se i va caure de quatre potes. Salvat aquest perill, li tocava a l’Atleta. No em pregunteu com va anar la cosa, però de sobte vaig sentir com si algú es capbussés dintre el riu. Vaig girar-me i vaig veure al Jordi agafat a una corda que creuava el riu de punta a punta i dintre l’aigua. Vaig començar a riure. El Josep també va riure. Fins i tot el propi Jordi que, fent sanglotades i entre rialla i rialla, intentava aixecar-se del lloc on el riu no cobria més amunt del genoll. El relleu estava pres i el Josep va passar-li l’honor al Jordi. A qui li tocarà l’any vinent?

Finalment, vam aconseguir arribar a Navàs a dos quarts de deu del matí, quinze hores i trenta minuts després d’haver-hi sortit. El que importava era arribar, fos com fos, i ho vam aconseguir.

Si voleu veure més fotos, podeu punxar aquí.