dimarts, 12 de maig del 2009

Marxa Romànica de Navàs’09.

Aquest dissabte/diumenge s’ha celebrat la 22ª Marxa Romànica de Navàs, una prova que passa per vint-i-una ermites romàniques de la contrada (moltes d’elles, a conseqüència del pas del temps, derruïdes parcialment). La distància a cobrir era d’una mica més de vuitanta quilòmetres i amb un desnivell acumulat de 4.600 metres.

Després de tres setmanes de descans total (només feia piscina) pels problemes amb la maleïda fascia lata del genoll, era la meva reaparició, la meva posada a prova. Havia de saber si el repòs obligat servia d’alguna cosa. Vaig seguir notant molèsties, però no tantes. Suposo que anar sota els efectes d’un voltaren i d’una crema que vaig posar-me al genoll (recomanacions del metge) hi van fer alguna cosa.

Tenia moltes ganes de tornar a trepitjar els camins, la pols, la sorra, les pedres, les muntanyes, d’estar en contacte amb la natura i de tornar a retrobar-me amb els amics que tantes bones estones passem. Allà ens vam trobar tots. Ens vam abraçar. Ens vam saludar. Vam xerrar. I a les sis de la tarda l’organització va donar la sortida a la prova fent esclatar una traca de petards a la plaça de l’Ajuntament.
No em vull allargar amb les explicacions. La veritat és que vaig ratllar-me molt. Físicament anava bé, però de cap no. A més a més, anava amb molta por pel problema al genoll. Vaig anar tota l’estona amb el Josep i el Jordi Atleta. Ens ho vam passar molt bé, tot sigui dit, però ni els quilòmetres ni el temps passaven. La nit tampoc ajuda molt. És molt dura psicològicament. I jo no em trobava en les millors condicions. El perfil tampoc ajudava gaire, ja que era un bon trencacames: un continuat puja i baixa de petits turons per pistes que, si estàs físicament bé, et permeten córrer de valent (no era el meu cas, evidentment).
Van passar anècdotes, algunes de molt divertides. El Jordi Atleta va obsequiar-nos amb dues o tres caigudes, alguna que altre ensopegada en llocs on era impossible que passés tal cosa, gairebé es menja una cadena d’aquestes que delimiten els camins i va regalar-nos una gran remullada. Sí, sí! Era de nit, cap als volts de dos quarts de cinc. Passo primer. Sense problemes, el riu no cobria gaire, una mica més a dalt del turmell. Passa el Josep segon i sense problemes també. Això tenia de per si molt de mèrit, ja que les dues darreres edicions va ser ell qui va remullar-se i va caure de quatre potes. Salvat aquest perill, li tocava a l’Atleta. No em pregunteu com va anar la cosa, però de sobte vaig sentir com si algú es capbussés dintre el riu. Vaig girar-me i vaig veure al Jordi agafat a una corda que creuava el riu de punta a punta i dintre l’aigua. Vaig començar a riure. El Josep també va riure. Fins i tot el propi Jordi que, fent sanglotades i entre rialla i rialla, intentava aixecar-se del lloc on el riu no cobria més amunt del genoll. El relleu estava pres i el Josep va passar-li l’honor al Jordi. A qui li tocarà l’any vinent?

Finalment, vam aconseguir arribar a Navàs a dos quarts de deu del matí, quinze hores i trenta minuts després d’haver-hi sortit. El que importava era arribar, fos com fos, i ho vam aconseguir.

Si voleu veure més fotos, podeu punxar aquí.

18 comentaris:

joan ha dit...

Felicitats Jordi, especialment per la recuperació!
Aviat tornaràs a gambar a tota màquina!
Ens veiem a Cap del Rec, suposo!

neus ha dit...

Enhorabona!!!!
Sort que la vida ens regala moments plens de riures!!!

Assumpta ha dit...

Mare meva!! Quinze hores caminant!!...

La meva més sincera enhorabona!! Ja he vist totes les fotos, Jordi japo, en tens un munt i ben maques :-))

Enhorabona per haver-ho aconseguit!!!

òscar ha dit...

un home capaç de caminar tot aquest temps és que no pertany a aquest mazacote anomenat planeta terra. sols se m'acut que siguis un d'aquells éssers d'altra pasta que el bo d'en carlos jesús situava a raticulín.

guardiola és persistent, tu ets iron man!

Jordi ha dit...

Joan: gràcies!! Imagino que sí, però no ho sé!

Elur: i tant!! De vegades en la negror absoluta sempre hi ha una espurna que fa que veiem les coses d'una manera diferent!

Assumpta: gràcies! Aquesta vegada n'hi ha poquetes perquè de nit no surten bé i quan es fa de dia estàs tant cansat que no tens ni ganes de tirar-ne cap!

Òscar: ho preguntaré a la meva mare a veure d'on vinc... Et mantinc informat!

Assumpta ha dit...

Jajajajajaja jo també ho penso que això no és humà :-)

Epsss quan dic "això" no em refereixo pas a en Jordi, eh? em refereixo "al fet de caminar tant" :-))

Mamaaaaaa de Jordiiiiiiii vineeee :-))

Aquest blog és terapèutic. Em faig uns farts de riure :-))

Jordi ha dit...

Assumpta, la meva mare està perduda enmig de l'infinit més llunyà del poble on estan. Potser tens sort i em ve a visitar...
Penjaré l'etiqueta de blog terapèutic i demanarà subvenció a la Generalitat!! ;-)

Sílvia ha dit...

Hola Jordi!
Felicitats!
Com que veig que està en forma...ja tenim recanvi per si Don Andrés no es recupera a temps!
salutacions
sílvia

Alex. ha dit...

De genolls he llegit el teu post, no sabria fer-ho d'altre manera.

Només dir-te, de Marquès de Monistrol a Marquès de Navàs, que per mi és un honor contar-te entre les meves icones... de carn i os!

Sàpigues que t'he apuntat a un curs d'esquí natura, juntament amb l'Elur, l'Òscar, el de Banyoles i una colla de Burkina Faso.

Seguiré de genolls cinc minuts més... t'ho mereixes!!!

Jordi ha dit...

Silvia: jo signo!!

Alex (Marquès de Monistrol, com el vi): Aixeca't sisplau. Faràs enrojolar-me!! Ja he vist que al post de l'Òscar he quedat apuntat a un curs d'esquí! Espero no anar just davant de la Carme de Mairena, per evitar ensurts... Ja diràs quan comencem, estic frisós!

òscar ha dit...

anar davant la carmen de mairena és un privilegi a l'abast d'uns pocs escollits. privilegi que, t'avanço per si de cas, no penso treure't vílment ja que és personal i intransferible (com l'entrada per la final de roma). davant portaràs al pianista d'en parada que s'ha apunta't a última hora. com envejo la teva sort!

a mi, segons sorteig realitzat davant notari, m'ha tocat guarir-li l'esquena a l'elsa anka i, darrera, el de banyoles que sembla que és de natura hieràtica. mala pata la meva!

friso jo també!

Albert ha dit...

Vigila que el pròxim en caure no siguis tu.
Enhorabona i recupera't!
Adéu!

Anònim ha dit...

No pareu eh nanos, i no us avorriu ni perdeu el temps...

Anònim ha dit...

Assumpta i fillet meu,

Ja sóc aquí!

Tal com dius Jordi, estic en un poblet perdut en el mig del Bergadà.

Però bé que vas venir a menjar i fer estirament en l’hort avanç de començar a fer la marxa Romànica de Navàs 2009.

I com et vas distreure fen passar les hores jugant amb l’arc i la fletxa que jugava l’Eric i fent el tiro de javelina.

Tinc les fotos que són testimoni dels fets i l’Assumpta ja las ha vist. A què si, Assumpta?


Mama, Jordi

Assumpta ha dit...

Jejejeje si que les he vist, si :-))

Jordi ha dit...

Òscar: ara recorrerè al refranyer adequant-lo al cas, però amb sorts com aquestes, qui desitja les males sort? El pianista del Parada, Pablo Sebástian, sempre m'ha fet por. I el Parada ja ni diguem...
Sembla que tu has estat menys afortunat que jo, no?
Hi ha hagut sort per Roma??

Albert: la sort va per barris!

Cesc: d'avorrir-nos gens, ara, de perdre el temps... ;-)

Mama: hauré de demanar drets d'imatge!

Anònim ha dit...

Tinc un fill famós!

Ja surt en els diaris!

Qui té un fill així té un tresort!

passió de mare,

Jordi ha dit...

Mama, que em posaré vermell!!