Punt(s, tres), set (sis gols), partit(às) i … campionat(de Lliga)!

Apunteu aquesta data: dos de maig del dos mil nou. Històric! Sensacional! Màgic! Fantàstic! Grandiós! Formidable! Impressionant! Increïble! Ja tenim un dia més al calendari del culé per tenir anotat amb lletres grans. Sis gols al Bernabéu! Uff!! I hem tingut l’oportunitat de ser espectadors de luxe. Uns actius, els altres passius. Uns dempeus, els altres asseguts. Uns cridant, els altres en silenci. Un patint per fora, els altres patint per dintre. Però tot hi hem estat presents. Quina passada! Jo ja em puc morir tranquil, que si ho faig avui, ho faré amb un somriure dolç als llavis. Des d’aquí demano que a partir de l’any vinent, el dos de maig sigui declarat com a dia festiu per tota la culerada (i de pas podríem empalmar amb un llarg pont) a càrrec de l’empresa, i sinó, no patiu, que jo me l’agafaré dels dies de vacances que em pertoquen. Això s’ha de recordar en el temps, perpetuar-ho, no pot quedar aquí, s’ha de rememorar aquesta gran gesta, com les del Guifré el Pelós, Jaume I el conqueridor i el retorn d’en Tarradellas.
Les càmeres de la televisió al començament enfocaven unes lletres grans darrera la porteria: tengo una corazonada... i jo també la tenia. I més quan he vist com has sortit a jugar el Madrid. Que, de pas els felicito per haver sortit a això, a jugar a futbol. A tractar de tu a tu al Barça. I és per això que se n’han emportat sis (i jo avui no soparé perquè m’he afartat a gols). Ah!! I el resultat no és que hagi estat curt, sinó que ha estat curtíssim. A ningú li hagués sorprès veure un set, vuit o nou a zero a la casella de l’equip visitant. I es que avui en Casillas n’ha tret també quatre, cinc... no ho sé, no me’n recordo, sincerament. Tant me fot, sincerament.

I es que avui per fi s’ha posat punt i final a aquesta gran mentida blanca, l’equip de la capital ha quedat desemmascarat. Han triomfat els bons, els que havien de guanyar. Els que sempre guanyen a les pel·lícules. Els que han buscat jugar a futbol per sobre de tot. Els que creuen en una filosofia de joc que enamora, que fa xalar, que fa sortir un oooooo de totes les boques cada vegada que s’arremanguen i es posen mans a l’obra. I es que el Madrid ha estat una joguina en mans del Barça, no ha sabut com parar la màquina blaugrana de fer futbol (segona felicitació per ells, que veient l’aclaparadora superioritat blaugrana no han estat gens violents), han estat aniquilats, arrasats, passats per sobre, destrossats, fets miques, ... En definitiva, ompliu els punts suspensius amb l’adjectiu que vosaltres voleu. Avui, el Bernabéu ha presenciat el final de l’obra, l’últim acte. Punt i final, i moltes gràcies per venir, esperem que hagin gaudit i que s’ho hagin passat bé i visca el Barça i visca Catalunya!

Un Bernabéu que s’ha tenyit amb els colors catalans, els dos estendards de la catalanitat blaugrana (Puyol i Piqué, la doble pe defensiva) han marcat per arrodonir un dos (de) sis amb folre, manilles i aixecat per sota. Puyol (un golàs) s’ha tret el braçalet de capità i li ha fet un petó a la senyera. Piqué (un golàs, també), s’ha estirat la samarreta com ho feia Luis Enrique.
La crònica dels gols al bar (jo hi era des de tres hores abans i apunt vaig estar per la nit d’instal·lar-hi una tenda de campanya)? Uff!! Seria aquesta aproximadament:
1-0 => el bar sencer es posa les mans al cap i entre renecs es comença a patir per la victòria.
1-1 => Tití Enric (grandiós avui). La culerada explota d’alegria, però amb contenció.
1-2 => Puyol, el gran capità, el capità de tots, futur president de la Generalitat i propera creu de Sant Jordi, fa embogir a la concurrència i encarrila el partit. Petó al braçalet de capità i qui ho vulgui entendre, que ho entengui.
1-3 => Messi, per fer justícia i posar a cadascú al seu lloc. Al bar, els llocs ja estaven canviats i tothom ocupava la cadira i l’espai que podia.
2-3 => Vull remarcar que ve d’una falta inexistent d’Iniesta i gol dels típics que acostuma a fer el Madrid. Seguim mantenint la fe i jo em demano una altra clara.
2-4 => Tití Enric de nou. Crits de “Madrid, cabró, saluda al campió!!”.
2-5 => Messi, i patiment i partit finiquitat. Crits d’ “eoeoeo, esto es un chorreo!”, seguit del clàssic “Campiooooons, campiooooons, oé oé oéeeee!” i algun tímid “Raúl selección!” que no ha acabat d’arrelar.
2-6 => Piqué fa que tots entrem en un deliri col·lectiu, un orgasme futbolístic de cerveses volant, copes alçades al vent, i alguna que altre patata brava passant de taula a taula (la meva amb allioli, sisplau).
Bé, us deixo, que me’n vaig a Canaletes...

EN POSITIU.
Tití Enric, declarat ja català de l’any de d’aquest bloc, que ens ha ofert un recital de joc.

Piqué, que porta uns partits immensos com a puntal defensiu.

I tot, tot, tot (com l’anunci).

EN NEGATIU.
Cannavaro, que mereixeria guardar repòs al costat del Pepe per un cop de puny a les costelles que li dona a Abidal. Quina vergonya!

LA FRASE.
Xavi, en declaracions als mitjans de comunicació després d’acabar el partit: “A Barcelona ja s’està liant gorda!”.