Sopar Facebook.

Aquest dissabte passat vaig anar a un d’aquests sopars convocats via Facebook. Era d’antics alumnes de la promoció dels nascuts l’any setanta-set que havíem anat junts a l’escola. Bé, a una d’elles, perquè escola que anava, escola que tancava (i no per culpa meva). Però això ja és una altra història. En el seu moment, fa dos o tres mesos, m’hi vaig apuntant pensant allò típic de que, bah! total, no es farà... Però, oh! la sorpresa que me’n vaig emportar la setmana abans quan vaig rebre un correu confirmant la data i el lloc pel retrobament dinou anys més tard (vaig marxar quan vaig acabar el sisè d’EGB). Així que aquest cap de setmana he tingut marató de sopars escolars: el divendres un sopar que sempre organitza un servidor (via no Facebook, sinó mail) cada quatre mesos aproximadament on ens trobem els que vam estudiar junts ja de grans i el dissabte el retrobament amb els companys d’infantesa.

Vaig utilitzar la vella tàctica d’arribar cinc minuts més tard de l’hora per no ser el primer i treure’m aquella violència de sobre de rebre a tots els que anaven arribant. Però es veu que aquesta tàctica va ser la triada per molts i, com que la puntualitat no és un dels trets més destacats de la població catalana dels nascuts l’any 1977 (sóc una de les poques excepcions), vaig trobar-me sol com un mussol, perquè encara no havia arribat ningú.

El degoteig de gent que de mica en mica anava arribant al punt de trobada (l’escola, original...), era rebut amb un ohhhh dels presents seguit del nom i cognom (si el recordàvem) de la persona que enfilava el carrer en direcció nostre i acompanyat d’un dit acusador que la senyalava. Va ser molt emotiu, de veritat. Mica en mica anaves descobrint cares familiars i cares no tant familiars on el temps s’havia portat millor o pitjor. Hi havia rostres que no havien canviat. Hi havia cares que no les reconeixia. Però la veritat és que, amb una mica de voluntat i molt d’esforç mental, els vaig anar identificant a tots.

Les conclusions que puc extreure són les següents:
a) Tots ens guanyem mitjanament la vida i aquelles amenaces dels professors de no arribaràs a res quan siguis gran i acabaràs vivint al carrer, no eren certes.
b) El crack de la classe que sempre treia molt bones notes, va arribar lluny i segueix essent un crack.
c) Sempre hi ha algú dels teus companys de l’escola que acaba treballant a La Caixa-Parlem? (normalment del sexe femení).
d) A la meva pregunta de qui era l’energumen de la classe que es menjava les gomes MILAN sabor nata (sempre n’hi havia un a cada classe), es van alçar dues mans, un noi i una noia.
e) La típica noia-canyó de la classe, ha perdut una mica, però segueix estant canyó.
f) Sempre hi ha algú de qui tothom se’n recorda clarament i tu no.
g) Amb aquells que tenies poc contacte de petit, segueixes sense parlar-hi.

LA FRASE DE LA NIT.
Va se pronunciada per l’organitzadora oficial del sopar quan es va retrobar amb una altra companya de classe: “Hombre, ¿pero dónde has metido las tetas? ¡¡Si eras la que más grandes las tenías de la clase!!”. Jo, als meus dotze anys, no recordava haver-m’hi fixat...