Només dos!

Aquests són els partits que queden i que per anar bé hauria de guanyar el Barça per tal d’alçar-se amb el títol de Lliga. Tant lluny que semblava al començament, eh? Doncs ara només queden dos petits esforços per aconseguir l’objectiu final (o un dels objectius finals, depèn de com t’ho miris). Aquesta vegada, però, aquest tercer pas que mancava abans dels dos que encara resten, ha estat com un calvari. Ostres tu, he patit molt! Quin partit! Em pensava que no volien la Lliga. Per un moment m’ha vingut aquesta idea al cap. Es pot jugar més malament i amb tanta desídia? Des del començament ja s’ha vist que el partit no tindria res a veure amb el del Vila-real (ni per joc ni per tranquil·litat). I, a més a més, quan el Barça ha marcat el primer gol semblava que tot estava fet i teva-meva, teva-meva, passada endavant, passada endarrera... (aquí quedaria bé un “pin pan pin pan pases vienen pases van”). I si jo no ho veia clar, només ha faltat el gol del Tenerife (amics per sempre) abans d’acabar la primera part perquè el meu cos, des del cap fins la punta del dit petit del peu s’estremís i em comencessin a entrar totes les pors.

A la mitja part, però, he fet un exercici de fe i m’he dit que res, que el Profeta alliçonaria als seus homes, que els faria sortir amb una altra motivació, que les coses canviarien i que l’equip es posaria les piles per anar a per totes.

I res més lluny de la realitat... la d’ells, vull dir, perquè la meva no s’ha complert. Han tornat els patiments, han tornat les pors, les mossegades d’ungles, els renecs, les esbroncades a distància (em van sentir des del Camp Nou?)... Però quan tot semblava perdut, quan un Tenerife confiat s’ho estava començant a creure, van succeir dos fets:
1) Va aparèixer el que havia d’aparèixer... el Toni. Bé, sí, és un amic que havia de venir a veure el partit i just fer la seva entrada triomfal al bar, Bojan va marcar el segon gol.
2) Vaig pronunciar les paraules màgiques (cagat de por com estava i carregat de patiment) “Hauríem de fer el tercer” i dos segons i pam!, Xavi li fa la passada a Pedro que marca el gol de la tranquil·litat.

I així van passar les coses i Messi va fer dos gols i en porta, si no m’he descomptat, quaranta-quatre aquesta temporada. I Guardiola va tancar el debat sobre qui havia de jugar, si Bojan o Ibrahimovic, perquè van jugar el dos a l’onze titular, i tots vam tornar a somriure i tots veurem avui el Mallorca-Madrid, i tots serem més mallorquins que mai i vet aquí un gos, vet aquí una piga, que cada vegada està més a prop aquesta Lliga.