divendres, 30 d’abril de 2010

Bricomania?

L’altre dia xerrava amb un amic. S’ha canviat de pis i em comentava que s’havia passat tot el cap de setmana fent bricolatge per casa. I jo em vaig preguntar: pot haver-hi quelcom pitjor que això? Per què aquest patiment? Per què aquest calvari? Per què aquesta tortura? Que si hi ha gent que s’hi dedica professionalment i té títols homologats (encara que siguin del CCC), serà per alguna cosa! I llavors vaig preguntar-li que què tal, que com li havia anat... Em va dir que no ho havia fet del tot malament i que a mesura que avançava les hores s’hi trobava millor.

Però no, companys, jo sé que mentia. Ho sé del cert! Per què és impossible gaudir fent bricolatge a casa. A mi no m’enganyen. Per molt que aparegui aquell basc amb barba per la televisió amb un somriure d’orella a orella exhibint davant tota la concurrència què divertit que és muntar una piscina, què distret que pots estar instal·lant una zona de rec en un jardí, o què fantàstic que pot resultar folrar de tela asfàltica anti-goteres el terrat de casa teva. Sempre, evidentment, coses que poden fer tots els mortals del món, perquè evidentment, tots tenim jardí, piscina o casa unifamiliar.

No us el cregueu, de veritat. Feu-me cas a mi, que d’això en se un munt. Penseu que penjar un quadre a la paret és més difícil del que sembla i comporta tot un seguit de riscos per la salut amb els que s’ha d’anar molt en compte. Per exemple: el quadre, per molt nivell que utilitzis, mai quedarà recte, és impossible. A més a més, quan fas el forat amb la màquina de perforar, sempre queda més ample que el tac. Gran nyap! Però aquí no acaba la cosa, perquè llavors, el nyap es converteix en nyap al quadrat quan s’ha de posar un escuradents perquè aguanti el que seria el tac que va a dintre del forat. I després la bonica tasca de passar l’escombra per recollir aquella mena de polsim que ha embrutat el terra! Ah!! Què pot haver-hi més maco que això, que passar-se una tarda de diumenge penjant coses a les parets de casa: cortines, quadres, lleixes, ...

Perquè si això no us sembla fàcil, ja no parlem muntar el sifó de l’aigüera, enrajolar un terra, canviar un endoll (oh, impossible fer-ho!)... i un llarg etcètera de coses que a mi ja em provoquen taquicàrdies només de pensar-hi.

L’única cosa que pot resultar “fàcil” (fixar-se que he posat fàcil entre cometes) en aquest apassionant món, és muntar un moble comprat a l’IKEA. Té les seves instruccions, et ve amb els claus i les eines corresponents, ... Ah! Sempre i quan ho facis sol, perquè si ho fas en parella, la discussió i les baralles estan assegurades!

Al que anava, que a mi em fa molta ràbia sentir al Kristian Pielhoff dir amb aquella facilitat i aquell somriure als llavis paraules com “tirafondos”, “lija del seis” o “cola de carpintero” (paraules que mai podré aprendrem ni reproduir-les a cap lloc), veure com sosté amb les seves mans una “moladora/fresadora”, un tornavís elèctric o qualsevol tonteria que funciona amb electricitat, ...

En conclusió, companys, que si a mi em donessin a escollir, el meu programa predilecte no seria “Bricomania”, no, seria “Mania al brico”. I no us dic jo a on ni d’on penjaria aquest personatge televisiu...

dijous, 29 d’abril de 2010

Victòria insuficient.

Quan t’asseus davant de l’ordinador en dies d’aquests se’t fa molt difícil poder escriure quelcom. Molt coll amunt. No saps què posar, sincerament. Només et preguntes que per què? Per què jugant el millor futbol del planeta, per què sent el millor equip del món, per què meravellant a propis i estranys, per què deixant-te la pell... quedem eliminats. Per què? Només se m’acut una resposta: per què el partit el vam perdre a Milà. Aquell tercer gol va fer molt mal. Massa. Irremuntable pràcticament. Marcar-li un gol a l’Inter ja és difícil, doncs imagineu-vos dos. Quan sentia la gent els dies abans dient que li’n fotríem tres, quatre... imaginàriament m’emportava les mans al cap i pensava que eren uns insensats.

El que més greu em sap de tot és que ahir tots els ingredients per la gran remuntada estaven sobre la taula: mosaic, afició bolcada, crits de “Barça, Barça!”, moltes esperances, motivació, ... en definitiva, tot i més. Vaig arribar a veure coses impensables fa uns anys: la gent seguint l’autocar des de l’hotel fins al camp, gent esperant-los al camp amb pancartes, .... coses que fan posar la pell de gallina. Però bé, el futbol són onze contra onze i qui marca els gols són els jugadors, no els aficionats. De tot, però, em quedo amb el suport incondicional de la gent i amb el canvi de motivació de l’aficionat culé que lluny de veure-ho perdut ho veia guanyat. Bé, suposo que érem una minoria els que veiem que la cosa estava molt complicada. Però no em feu cas, tampoc em vull posar medalles, els culés pessimistes i negatius ja ho tenim això. Sempre ho veiem negre.

No es pot dir que una altra vegada serà, perquè de finals al Bernabéu trigarem molts anys en tornar-ne a veure una altra, però bé, de finals, encara en podem jugar moltes més. I les jugarem. I les guanyarem. I tant que sí! Faltaria més, que som el Barça! Que ningú es vingui avall, que queda una Lliga molt emocionant per guanyar i mentre ningú digui el contrari, el Barça va primer, no?

I avui què? Doncs avui, en lloc de samarreta del Barça, i com que tocava guardar el dol, ha tocat samarreta negra.

I demà què? Doncs demà (és un dir) toca buscar un bon davanter. Ahir definitivament es va fer palès que el Barça actual no en té. O si més no, no en té un de referència. Amb Messi diluït en la mediocritat (fa tres partits que ho intenta però que no li surt res) i sense poder marcar, no vam tenir un home gol que ho intentés. Va fer més Bojan els pocs minuts que va ser sobre el terreny de joc que l’Ibra (XeXu, no li he dit pel seu mal nom, eh!!).

Res, que tot guanyat i tot per guanyar. El tot per guanyar no inclou la Champions, però sí que inclou la Lliga, i hi hem d’anar a mort. Visca el Barça!

Ah! El tema aspersors. Ho trobo bé! Que vingui un psicòleg de pacotilla a riure's de tots nosaltres i a provocar-nos i tu t'ho hagis de mirar sense poder fer res, sent casa teva. Fins aquí podíem arribar! Espero que se li hagin mullat totes les idees! Mou, cada vegada caus més baix...

divendres, 23 d’abril de 2010

Sálvame de luxe, edició Banyera.

JORDI XAVIER VÀSQUES: hahahahaha (sempre riu, què hi farem...) amics, benvinguts a una nova edició de Sálvame de luxe. S’explica, es diu, es comenta, es xiuxiueja que hi ha mala maror a la Banyera. Que corren temps difícils. Es parla, fins i tot, d’una infidelitat. Volen saber més coses? Quedin-se amb nosaltres i xafardejaran! Perquè avui, aquí, amb tots vosaltres, el tomàquet està servit! Avui, aquí, amb tots vosaltres, l’editor-redactor-cap de màrketing-cap d’esports-cap del departament de llengües-cap de fotografia-cap de cap cap... en fi, el Joan Venjo, jo m’ho preparo jo m’ho menjo, respondrà a totes les nostres preguntes. Que entri... Bé, no, abans...
(sona la següent cançó)


JXV: Vols tenir la cançó de Remena nena de Guillermina Motta al teu mòbil? Envia MOTTA espai LA espai CANTANT espai NO espai EL espai FUTBOLISTA al 9999.

JXV: Bé, doncs no el fem pregar més i que passi en Jordi, el nostre convidat!
(aplaudiments mentre la gent encara està ballant dempeus i donant-ho tot amb energia i vigor la cançó de la Guillermina mentre fa veure que amb les dos mans remena una olla, com aquella coreografia de Mayonesa-que-se-me-sube-se-me-sube-a-la-cabeza).

JXV: Hola Jordi! Promets dir-nos la veritat, tota la veritat i només que la veritat? hahahahaha

(apareix per pantalla el següent subtítol) EXCLUSIVA: Julián Muñóz, alies Patxuli i ex alcalde de Marbella, ha pujat de nivell i ja no porta pantalons a l’alçada de les aixelles. Ara li arriben a l’alçada de la barbeta. En breus moments… (fi aparició del subtítol a la pantalla)

SERVIDOR: Sí, sí, ho prometo. Per això m’heu pagat, no?

(obro parèntesi) l’acord per anar al programa inclou dues entrades vàlides per tot el dia per entrar al Tibidabo i un dinar al McDonalds de plaça Catalunya (tanco parèntesi)

JXV: Bé, bé, hi ha coses que no s’han de dir... hahahaha Últimament hem sentit rumors d’infidelitats entre tu i la Banyera. És cert això?

SERVIDOR: Bé, no del tot...

JXV: Doncs llavors vol dir que hi ha quelcom de cert?

SERVIDOR: Bé, no del tot...

JXV: Però és cert que aquests dies se t’ha acusat d’infidelitat i se t’ha vist amb una altre que no és la Banyera?

SERVIDOR: Sí, és cert, però...

JXV: Senyores, senyors... tenim l’exlusiva servida!!! Esteban, deies?

PESSEBRE ESTEBAN: ¡¡Yo por mi hija maaaatoooo!!

JXV: Gràcies, Esteban, gran aportació!. Però seguim... Des de quan fa que dura això?

SERVIDOR: Bé, des de fa uns dies. Concretament des del passat dilluns per la tarda. Són coses que passen. Veus que els hi passa a la resta de la gent i sempre penses que no et passarà a tu, però un dia, hi acabes caient...

JXV: Així, doncs, que alguna cosa hi ha, no?

SERVIDOR: Bé, ja t’he he dit que no és del tot cert, com ho planteges. No he tingut cap més remei. Però a la Banyera no l’he deixada de banda, que consti.

JXV: Així que llavors estaves amb dues alhora?

SERVIDOR: Bé, sí, però no tenia més remei. Les causes de força major...

PESSEBRE ESTEBAN: Mi Andreita seria incapaz de hacer esto.

JXV: Jo no me’n refiaria tant, eh? hahahaha

PESSEBRE ESTEBAN: (amb els ulls sortits de les òrbites, cosa que, entre nosaltres, no és gaire difícil) Oye, oye, guapo, que te pongo una querella...

JXV: Ui, ui, mira com tremoloooo... hahahahaha. Pero seguim... Causes de força major? Quines serien?

SERVIDOR: Diumenge ja no em trobava molt bé i dilluns va ser el dia que finalment vaig esclatar i no me’n vaig poder estar. És cert, la visitava a totes hores, ho reconec. Cada mitja hora, cada hora... en definitiva, cada vegada que en tenia ganes...

JXV: Tu el que ets és un pocavergonya!!! hahahaha qui pogués! hahahaha

PESSEBRE ESTEBAN: ¡Y tu eres un quemao, más que quemao!

JXV: Bé, finalment i per anar acabant, no hem vist imatges d’aquesta infidelitat, però sabem noms... És cert que l’afortunada en qüestió d’aquesta infidelitat és la Tassa del wàter?

SERVIDOR: (posant-me vermell) Uff!! Doncs sí, la veritat és que sí...

PESSEBRE ESTEBAN: ¡¡Yo por mi taza del wàter maaaatoooo!!

JXV: Bé, fins aquí el Sálvame de luxe, edició Banyera. Si voleu saber més coses, ja sabeu, demà a la mateixa hora.


COMUNICAT DE LA BANYERA RESPECTE A LA SUPOSADA INFIDELITAT.
Amics i amigues. Companys i companyes. Seguidors i seguidores. Patxulis i Patxules. El departament de la Banyera, en relació a les darreres notícies que han sortit publicades, es veu en la imperiosa necessitat de desmentir tots els rumors que han corregut incessantment per la catosfera. Sí, és cert que el propietari del bloc de la Banyera ha estat més aquests darrers dies i gairebé a totes hores amb la tassa del wàter que amb la protagonista del bloc, però un forta gastroenteritis n’ha tingut la culpa. Mal de panxa i febre, els símptomes més visibles. Sí, és cert que aquest any, només la Banyera tindrà rosa per Sant Jordi, sinó també la Tassa del wàter pels favors prestats. Bé, més que rosa li regalaré un ambientador d’aquells amb perfum de roses silvestres, que s’ho mereix, per aguantar el que ha hagut d’aguantar. Ha nascut una estreta amistat entre tots dos i aquests dies només de pensar en la seva presència ja se’m feien menys dolorosos. Sempre és bo comptar amb amigues com aquestes al teu costat. Ara que la cosa sembla que gairebé toca a la seva fi, només dir que va ser maco mentre va durar.

Desitjant que les coses tornin el més aviat possible a la normalitat (és a dir, que vull visitar-la amb la mateixa regularitat que abans i la forma dels regals que li deixava que... això... que tinguin forma, no com ara que no en tenen...), posem fi a aquest comunicat que esperem hagi servit per aclarir dubtes.

Visca el Barça! (Ah! No, que no parlem de futbol...)

NOTA: (si no ho dic, rebento!) Com trobi pel carrer al fill de p... de l’àrbitre del partit d’anada de les semifinals de Champions contra l’Inter, el maaaatooooo (amb veu de Belén Esteban)!! Algú més s’hi apunta?

dilluns, 19 d’abril de 2010

Drac del Park Güell.

Una proposta de Relats conjunts.


Ai, ai, ai… No ho acabo de veure clar. Vols dir? A mi aquestes coses em fan por. Molta por! Estic aquí ben agafat i no m’atreveixo a deixar-me anar. Aquest tobogan. Uff! És molt llarg i la patacada, si caic malament, pot ser de les que fan història. Què fas? Deixa’m. No m’empenyiiiiiiiiiiiiiiiiiiis......!!

Epíleg.
D’aquí va néixer l’atracció Dragon Khan.

diumenge, 18 d’abril de 2010

Més del mateix de cada any...

Indignat, així és com em sento. Volia escriure ahir quatre línies abans d’anar a dormir, però vaig decidir no fer-ho, perquè portava a sobre tal emprenyamenta que segurament no hagués estat bo per la meva reputació, principalment, i pel meu bon nom fer-ho. Estava molt calent, massa (i encara ho estic). El que va passar ahir va ser el mateix que portem aguantant durant anys (si voleu informació més exhaustiva podeu llegir cròniques passades dels derbis amb l’equip aquest, que no mereixen ni que se’ls pronunciï el nom). No estic enfadat per l’empat, ans al contrari, perquè el Barça va lluitar i va fer el que va poder contra l’altre equip més un aliat de luxe que anava, crec, de groc. Hi ha una frase que diu que dos no es barallen si un no vol. Doncs si apliquem aquesta frase al futbol, vindria a ser quelcom semblant a que dos no juguen a futbol si un no vol. I això va ser el que va passar, per enèsima vegada, ahir.

Ara, que si jo fos de l’Espanyol (Déu me’n guardi, perquè cada vegada me’n penedeixo més de fa anys pensar que si no guanyava el Barça, que ho fessin ells), i sentís dir a un jugador meu en declaracions a TV3 (crec que era Luis Garcia) després del partit: “Han vuelto las noches mágicas del Espanyol”, estaria preocupat. Molt preocupat. Perquè, veient el partit d’ahir, on van anar a provocar, parar el joc, simular faltes inexistents i van rebre ajudes externes (no vaig sentir pas al president de l’altre equip queixar-se aquesta vegada...), i no van ser capaços de guanyar, es conformen amb ben poca cosa. Són petits! Ara, si amb això en tenen prou, no passa res. Tranquils, que si amb això salven la temporada, tots contents. Trist, no? Perquè ara tinc més clar que mai que aquesta Lliga serà nostre! I tant! Hi posaran els cinc sentits i el que faci falta. Malgrat que jugadors que han estat expulsats justament puguin jugar (veure Kameni o Albiol) i malgrat els elements en contra. Ahir, quan li van preguntar a Guardiola sobre el tema aquest, va dir que no opinava, però que si guanyaven tindria molt de mèrit. No va dir res, però ho va dir tot.

Només deixar uns quants apunts:
- L’equip que menys faltes fa, acaba amb un expulsat.
- L’equip que menys dur va ser, acaba amb un expulsat.
- L’equip que surt jugar a futbol, acaba amb un expulsat.
- L’equip que surt a simular descaradament faltes, acaba amb un home més.
Podria seguir, perquè més que uns quants apunts, serien uns quants folis...

No vull que penseu que estic demanant que ens afavoreixin. No, no i no! De cap manera! No ho vull!! Vull que xiulin parcialment. Perquè ja portem bastants partits que això dura. Cada vegada ric més amb allò del Villarato.

NOTA: Sento si he pogut ofendre algú, però és el que penso. Demano disculpes, això sí. Però és el que penso.

divendres, 16 d’abril de 2010

Futbol o bàsquet?

El debat ha sorgit avui mentre esmorzàvem arrel del gol del Pelédrooooo el passat dimarts. Sabeu el concurs aquell que organitza el BBVA que s’anomena “La jornada de tu vida”? Doncs bé, pels que no ho sàpiguen, consisteix en que es trien dues o tres persones del púbic que han d’intentar marcar un gol des del mig del camp (sense porter, evidentment). Si ho aconsegueixen, guanyen una quantitat de diners.

El dubte o la qüestió l’ha plantejat algú (potser he estat jo, ara no ho recordo). Què és més difícil, marcar un gol des del mig del camp o encistellar un triple en bàsquet? La meva sorpresa ha estat que m’he quedat sol defensant la meva opció: evidentment, els deia, és molt més difícil encistellar que marcar, ho veig molt clar. Claríssim! Els component de la taula m’han dit que no, que res de res. De fet l’E ha comentat que la seva filla no para d’encistellar triples al pati quan juga amb les amigues i que ell, amb una pilota d’aquelles de platja que regalava la Nivea, n’encistellaria nou de deu intents i si l’apurava molt, onze de deu intents. La resta no han estat tant exagerats, però han dit que veien més factible encistellar des de la línia de sis metres i vint-i-cinc centímetres que no pas marcar el gol. M’he quedat sol com un mussol defensant la meva postura, però estic tant convençut d’això! He jugat a bàsquet i sé el que costa fer un triple. A mi m’ho han de dir! A més, a igualtat de condicions crec que:

1) És cert que la distància en futbol és bastant gran, però no comparem una porteria que deu fer nou metres d’ample amb un cèrcol que no sé el que fa, però que és molt més petit!

2) Per encistellar una pilota de bàsquet necessites una mica de tècnica malgrat que hagis provat alguna vegada de jugar. En canvi, si has xutat alguna vegada una pilota, saps més o menys com l’has de colpejar perquè fluix, fort, tocant o sense tocar el terra, acabi entrant a dintre de la porteria.

3) Els he comentat que ara mateix agafem una pilota de bàsquet i tirem tots, un tir cadascun, i no encistellaria ningú. Poso les mans al foc! En canvi si fem la mateixa prova en futbol, segurament algun gol acabarà entrant.

I vosaltres, què en penseu?? Em traieu del dubte? Esteu amb mi o esteu contra mi (com diria en Núñez o en Laporta)?? D'aquesta última frase, no en feu molt cas...

dijous, 15 d’abril de 2010

Un petit pas pel Barça, però un gran pas per la Lliga.



Llegint avui el titular del partit del Barça de l’As (cosa que sempre faig després d’un partit del Barça per saber que és cou per terres estranyes, i només el titular per saber per on van els trets) m’he trobat amb aquesta grata sorpresa:
Ostres!, m’he dit, però no un ostres! desganat, sinó un ostres! entusiasmat i ple d’energia, i si Pedro (a partir d’ara Pelédrooooooo) és Pelé i Messi és Maradona (ja l’ha igualat amb el gol aquell contra el Getafe que marca regatejant a tothom des del mig del camp i amb el gol amb la mà de Déu que ara no recordo a quin partit va ser), aquest equip del nostre cor, oh companys i amics barcelonistes, culés tots, definitivament és el millor equip de la història, ja no dels que es fan i es desfan, sinó dels que mai podran arribar-se ja a fer, per més que s’intenti. Unir a Pelé i a Maradona (una mica retocats, sí) en un mateix equip, això, automàticament, et converteix en el millor equip del món, si més no sobre el paper. I si, a més a més, jugues tant bé com ahir, pressiones tant bé com ahir, asfixies al rival tant bé com ahir, la toques tant bé com ahir, gaudeixes jugant com ahir... i poseu el que volgueu més, com ahir, ara sí que definitivament estem davant del millor equip, ja no del món, sinó de la història. Si el Madrid va ser el millor equip del segle XX, nosaltres, amb un any i mig n’hem tingut prou per ser el millor equip de la història, sense necessitar un segle llaaaaarg...

Però bé, al que anàvem, que era al nostre benvolgut Pelédrooooo. Quin golàs el d’ahir, des de gairebé el mig del camp, xuta i gol, com no podria ser d’una altra manera. Però no un gol qualsevol entrant a ras de terra, o fent saltironets, noooooo!! De vaselina, ben a dalt, gairebé tocant el cel, per després tornar a baixar i clavar el bot just a la cantonada esquerra de la xarxa, ben ajustat al pal. Bé, millor que si no heu vist el gol, el veieu, perquè paga la pena, perquè se us caurà la baba i perquè, com jo que ja he demanat hora a un que s’hi dedica a les Rambles, us tatuareu amb gena el número i el nom de Pelédroooooo al braç. Feu-ho, és de justícia! Ah!! No voldria acabar aquest apartat sense demanar als senyors del BBVA, aquells del concurs “La jornada de tu vida” que a la mitja part conviden als espectadors a xutar des del mig del camp, que aquesta jornada els diners se’ls ha d’emportar el nostre Pelédrooooo. Feu-ho, és de justícia!

Bé, canviant de terç, però sense deixar el partit d’ahir, tinc una amiga, la G, que està enamorada de l’Alves, malgrat la seva parella (i malgrat ser molt lleig... l’Alves, és clar, i això és aportació meva). Pobre! La seva parella, vull dir. Ell és el que va escriure en un tovalló la temporada passada que ens havíem de vendre Messi. Ahir, però em reconeixia (com altre vegades) que es va equivocar. Però bé, al que anàvem. La G, que està enamorada de l’Alves i que la temporada passada la seva parella va regalar-li una samarreta oficial del Barça amb el dorsal i el nom del jugador, ens va confessar que si l’Alves hagués marcat aquella xilena impossible que va provar... bé, no es pot reproduir en aquest bloc les paraules que va dir, per temor a la censura de blogger, ja em perdonareu. Si us pregunteu si encara són parella la G i el meu amic, sí! Ahir, en sortir del bar, si més no, encara ho eren...

En resum, que ahir el partit acaba set a zero i ningú s’emporta les mans al cap. Estem d’acord? Ah! M’ho deixava. Ja em perdonareu que, en el títol d’aquest post, m’hagi apropiat d’aquella frase que va fer tant cèlebre Neil Amstrong i l’hagi modificat una mica. Però ja és això, no? Tres punts més, i un partit menys. Un passet petit, però ja queda menys... I la pressió, pel Madrid que ara ens té a sis punts (bé, que són set).

Vídeo gentilesa de l’Elur:

dilluns, 12 d’abril de 2010

Què fer amb el que queda d’en Thierry Henry?

El debat està servit. El carrer en va ple. El barcelonisme en massa no para de fer-se la mateixa pregunta: què fem amb en Thierry Henry? Per aquells que ja no el recordeu (la immensa majoria), dir-vos que és un francès que va venir al Barça la temporada 2007-2008, va jugar (i molt bé) la 2008-2009 i ni està ni se l’espera a la 2009-2010. Per això, a la Banyera volem donar un seguit d’opcions a la directiva per treure’n el màxim profit o si més no, perquè no es converteixi en un incordi.

a) Vendre’l als encants com a relíquia, segurament en trauríem un bon pessic.
b) Cas que als Encants no ens el vulguin comprar, proposo deixar-lo el proper dimarts a la porta del Camp Nou que és quan passa la brigada de l’Ajuntament a recollir els trastos vells. (Alerta Elur, si ets més ràpida que els gitanos que passen amb el camió, encara te’l podràs emportar cap a casa).
c) Posar-lo a les taquilles del Camp Nou a vendre entrades.
d) Encabir-lo a l’entrada del Museu del Barça perquè, com a màxim reclam, saludi en primera persona als visitants tot regalant-los un pin del Barça i les ulleres per veure la pel•lícula entres dimensions.
e) Vestir-lo amb l’uniforme de torn i col•locar-lo darrera d’una de les barres del Camp Nou on venen begudes i entrepans.

No sé si se us acut gaire cosa més. A mi, sincerament, poques coses més de profit em venen al cap.

diumenge, 11 d’abril de 2010

La maledicció del 10.

-Pare, pare, per què no m’expliques un conte?
-Un conte? Ostres, de contes no en sé, però sí que et puc explicar una cosa verídica que va passar fa molts i molts anys. Se’n diu la maledicció del 10.
-Sí, sí, sisplau!
-Bé, si tanta il•lusió et fa, ho faré. Fa molts i molts anys, quan al planeta futbol manava un equip que es deia Barça, governat per un Profeta anomenat Pep, un visionari de saviesa i bondat infinita, hi havia un equip anomenat Reial Madrid que volia usurpar-li el tron. Recordo que eren bons, sí, però no tant com els blaugranes. Per alguna cosa aquest portaven a la samarreta un escut de color marró que els distingia com els millors del món. Havien guanyat la temporada passada les sis competicions que havien disputat! Imagina’t si eren bons! El Reial Madrid tenia els jugadors més guapos i amb això és creien que podrien derrotar l’etern rival. N’hi havia un que es dia CR9, bell, alt i fort com ningú (bé, això és el que ell deia i proclamava als quatre vents) i que es creia el millor del món, fins i tot s’arribava a posar a l’alçada d’un jugador petit, lletjot i baixet anomenat Leo Messi, que jugava al Barça. És cert que les qualitats físiques no eren el seu fort, però jugava com ningú. CR9 tenia molta enveja d’en Leo. Deien que en privat, mentre es posava cremes a la cara davant del mirall (era el que anomenaven un metrosexual) i li preguntava dia rere dia a aquest: “Mirall, mirallet, qui és el més guapo i el més bo del planeta Futbol?”, el mirall li contestava: “Guti és el més guapo i Leo Messi el més bo” i en CR9 s’enrabiava d’allò més.
>> Els dos equips anaven guanyant les seves respectives guerres entre Villaratos i conxorxes diverses que, segons deien des de la capital, ajudaven al Barça a sortir-ne victoriós. Uns guanyaven amb prepotència, menyspreu i supèrbia. Els altres eren modestos, humils i respectaven els rivals. Va arribar un dia que, per segona vegada, van tornar-se a enfrontar. El primer partit que s’havia disputat en terres blaugranes ja l’havia guanyat l’equip local. Ara, però la guerra era a territori hostil, a casa dels blancs. L’ambient era terrorífic. El duel entre Messi i CR9 estava servit. El partit, però, no va tenir color, igual que el duel entre ells dos. Bé, mentida, sí que en va tenir, i concretament en va tenir dos: el blau i el grana. El Barça va guanyar 0-2, amb un gran gol de Messi i un segon de l’apòstol Pedrooooooo. CR9, novament i com sempre que s’enfrontava al Barça no va fer res de res, a part de fer-se el coix i fingir una lesió a la primera part i d’intentar barallar-se ell tot sol contra la defensa barcelonista. Era orgullós i creia que ell tot sol podia fer front a la fèrria defensa blaugrana. A poc a poc, com el seu equip, es va anar diluint en la mediocritat i el Barça es va alçar amb el triomf absolut d’aquella guerra a vida o mort. T’ha agradat?
-Moooolt! Però, i això de la maledicció del 10?
- Ah, m’ho deixava... Aquella temporada els blancs van ser eliminats de la Copa del Rei el dia 10 de novembre per l’Alcorcó, el dia 10 de març l’Olympique de Lió els va fer fora de la Champions a casa seva i el dia 10 d’abril el Barça va donar un pas molt important per fer-se amb aquella Lliga. Ah! A més a més de tots aquest deus, Messi, que duia el número 10 a l’esquena, es va convertir, si no ho era, en el Déu del futbol mundial.
- I el Barça va guanyar la Champions aquell any??
- Ai, el Barça... La final de Champions, es va celebrar aquell any al Santiago Bernabéu, a casa de l’equip blanc. Però això, ja t’ho explicaré un altre dia... Del que sí que me’n recordo és que circulava una llegenda que deia així:


- I és veritat que també hi havia un planeta que es deia bàsquet?
- Oh sí que existia sí! I aquell mateix dia 10 d’abril, també es van enfrontar els dos equips. No cal que et digui qui va guanyar, no?


Bé, històries a part, no m’ho pensava pas que guanyéssim, sincerament. No sé, veia el Madrid bastant fort. Però ara que s’han enfrontat el dos equips (i ara que està més avançada la temporada i que els dos estan més rodats), s’ha vist clarament que el Barça està un graó per sobre. I me n’alegro molt, de veritat. Amb aquest equip podem anar fins a la fi del món!
Ah!! I no ens oblidem del gran mèrit que té no encaixar cap gol al Bernabéu.

La Lliga està a prop, però encara no està ni de bon tros sentenciada.

dissabte, 10 d’abril de 2010

Una oportunitat única!!

Culés tots (i totes)!

Aquest és un post d’esperança, d’il•lusió, d’ànim. Vull dir-vos que el que pot passar avui pot ser molt gran. La doble ocasió (futbol i bàsquet) que se’ns presenta de deixar tocada i enfonsada a la casa blanca és d’aquelles que potser mai més es tornen a produir. Bé, potser els de bàsquet amb el 7-1 global que hi ha a favor del Barça en els enfrontaments d’aquesta temporada ja ho estan...

L’enemic és a les portes. Per terra en futbol i per aire en bàsquet. Fem-li front, però a la nostra manera. Si ells es veuen guanyadors, nosaltres sortirem a guanyar. Veieu la subtil diferència? Uns menyspreen, venen la pell de l’ós abans de caçar-lo. Nosaltres, en canvi fem de la paraula respecte la nostra bandera, el nostre estendard.

Ells no paren de fer comparacions (que són odioses), perquè se saben inferiors. Si tens el bo i el millor, no compares, perquè saps que ho tens. Ara, si volen fer-ho, que ho facin, no seré jo qui els trauré la il•lusió. Només els remetré aquella frase de fa molts anys i que han fet seva seguint-la al peu de la lletra estiu rere estiu: “Busque, compare y si encuentra algo mejor, cómprelo” (frase i home, Manuel Luque, de pell de gallina). Us sona, nostàlgics? Ah! Però, per mala sort d’ells, allò que es pot qualificar de quelcom millor, per molt que ho vulguin comprar, ell no es mourà d’aquí. Bé, he dit ell pensant en Messi, però com els agradaria també poder comprar a Iniesta (ja el van tocar a les eleccions passades), Xavi, Piqué, Valdés, i una llarga llista de noms culés.


I com que de frases publicitàries va el joc, els recordaria que “la potencia sin control no sirve de nada”, que nosaltres som els que tenim al “JASP, Joven Aunque Sobradamente Preparado”, que “estosololoarreglamosentretodos.org” (això va per ells), que “Donde cabe uno, caben dos” (2-6, és clar) i moltes més que em venen al cap (o no). Però només acabar amb una que les engloba a totes “Recorda el meu nom”. Us sona? A ells segur que sí...

Visca el Barça i visca Catalunya! (amb llàgrimes als ulls)

dijous, 8 d’abril de 2010

Seqüeles de la fantàstica actuació d’en Messi.

Després del terratrèmol que va provocar la gran actuació d’en Leo Messi el passat dimarts al Camp Nou, s’han produït tot un seguit de seqüeles que la Banyera (sempre al capdavant de la informació) us passa a relatar:

a) Messi farà el proper anunci de “Ja és primavera a El Corte Inglés”. Adaptaran la lletra de l’actual cançó, que quedarà més o menys així:
Il pericolo número uno, il Meeeeeessiiiiiii,
L’incantesimo numero uno, il Meeeeessiiiii


b) Fernandu Alonsu, cansat sempre d’anar amb els perdedors, ha decidit pintar unes línies blaves al cotxe per assemblar-se al Barça.

c) Els hospitals han patit un nombre elevat de visites de gent que presentava els següents símptomes:
- No podien desenganxar les dues mans del cap i no podien parar de dir “ooohh!!”
- Mal de panxa degut a les agulletes de tant fer reverència a l’astre Mundial.
- Es preguntaven perquè ells no podien ser Messi i si hi havia alguna mena de pastilles per ser-ho tipus Messidina, Leocatil o LeoMessiprofeno.

d) Cristiano Ronaldo ha declarat: “Messi mai podrà arribar a ser com jo. Els meus abdominals són insuperables!”.

e) Com sempre, Guti pim-pam-pim-pam, l’ha dita bona:

I sí, mal que em pesi té raó. Cristiano és més alt que Messi. L’un fa 1,84 metres i l’altre 1,69 metres.

f) Villar (l’home que no sap dir la paraula futbol i que ha donat nom a una trama futbolística sense precedents perquè el Barça s'alci de nou com el rei de la lliga espanyola... i la Champions League), diu que ja no es posarà més la samarreta del Madrid.

Seguirem informant...

dimecres, 7 d’abril de 2010

A les MESSIfinals!!

Tinc un amic que un dia em va escriure en un paper: hauríem de vendre a Messi ara que és bo. I argumentava que aquí no sabem vendre jugadors i que en podríem treure un bon grapat de calers. Li vaig dir que aquí estem acostumats, segons aquell anunci de cervesa, a signar coses en papers de bars (potser ell ho va fer en un tovalló de paper de l’IKEA, no ho recordo, perquè no vaig voler guardar l’escrit), però que jo no ho signaria, que no estava d’acord. Sí, la seva argumentació era certa, però se’m feia impensable vendre al millor jugador del món. No vull pas pensar què hagués passat si algú de can Barça hagués pensat com aquest gran amic meu (per això, val a dir, que no deixaré de parlar-li, ans al contrari). De jugadors com aquest només en surt un cada ics anys, i tenim la sort, estimats culés, de que juga amb nosaltres i que el podem veure fer coses tant meravelloses com les que va fer ahir. Sí, si ja sé que si estigués en un altre equip també el podríem veure fer coses meravelloses pel youtube, però no és el mateix. Hi ha molt bons jugadors al Madrid, al Manchester, al Bayern, però cap com ell, ho sento molt!

I és que el que va fer ahir el Déu del futbol va ser per posar-se les mans al cap i no parar de dir oooooohhh!! De fet avui he fet anat a treballar d’aquesta manera i m’he creuat amb més d’un que també anava així i llavors no m’he sentit sol al món. Fer quatre gols no està a l’abast de tothom (i fer-ne tres en vint minuts, encara menys). Si l’altre dia al Profeta Pep se li acabaven els adjectius, avui a mi em fan mal els abdominals de tant fer reverències ahir. Que tremoli el Cristiano Ronaldo!! Pels abdominals, vull dir, que se m’han posat molt formosos i els seus, al meu costat, són cosa de nens.

Ja som a les Messifinals, perquè això és el que són, en honor a ell!! Allà espera l’Inter, i més enllà espera el Bernabéu. Però no cauré amb la temptació, Profeta Pep, de mirar més enllà sense saber que el lleó indomable de l’Eto’o ens pot amargar la temporada i fer anar en orris el somni més desitjat de la finalíssima. Primer l’Inter, i si Déu (Messi) vol, la final.

EXERCICI TERAPÈUTIC QUE US PROPOSA LA BANYERA.
Assenteu-vos a la cadira davant de l’ordinador, i per uns moments no penseu en res (bé, sí, en el partit de dissabte que bé). Llavors llegiu aquest titular que he trobat a l’As i que col·loco a continuació: Segur que ara mateix se us ha dibuixat un somriure als llavis i us ha pujat la moral un munt. Som-hi, el Bernabéu espera!! I, hi ha millor manera d’anar-hi que aquesta?

dimarts, 6 d’abril de 2010

De tornada.

Després d’aquestes vacances de Setmana Santa, fent penitència de la catosferes, d’internets i d’altres coses (de Barça no, eh!) i allunyat del mundà soroll i estrés de la ciutat, tornem a ser aquí, entre la civilització, entre el tràfic, entre la rutina diària d’abans de marxar. Aquestes setmana llarga de no fer absolutament res i de desconnectar de tot, m’ha portat diferents coses que m’agradaria compartir amb vosaltres:

a) Em va fer molta il·lusió trobar-me amb l’Alex, el nostre cavall catosferístic.
b) La Lliga segueix igual, mal que ens pesi a tots i el partit del dissabte se m’antulla com a molt decisiu, vist que aquí ningú perd ni empata.
c) Al Cesc ja no el vull al meu equip. Em va fer molta ràbia quan va provocar aquell injust penal!
d) Les processons em fan molt de iuiu (o com s’escrigui en català).
e) El Madrid de bàsquet no guanyarà res aquesta temporada.
f) S’està molt bé de vacances i he arribat a la conclusió (a la que sempre arribo quan s’ha de tornar a anar a la feina) que la cosa hauria de ser al revés: treballar un mes i estar-ne onze de vacances.

Bé, doncs que ja tornem a ser per aquí amb ganes de tornar a ser-hi i de que arribi el divendres quan abans millor. Salut i a per l’Arsenal!