En ocasions… no veig iogurts.

El noi té la cara blanca, estil Iniesta. No és que sigui albí ni res semblant. Només té la cara blanca després d’haver obert la nevera i haver vist que allà no hi havia el que esperava trobar. Si més no ell no ho veia. Portava estona allà palplantat, amb cara d’incrèdul, quan una ma va tustar-li l’esquena.

- Què et passa? Què hi vas aquí?

- En ocasions... no veig iogurts.

- Coi, com el nen del Sisè sentit?

- Bé, més o menys, però jo tinc trenta-quatre anys, sóc més alt i de moment no veig cap mort.

- Ai las! I doncs, què passa?

El noi de la cara blanca estil Iniesta que no es que sigui albí ni res semblant i que només tenia la cara blanca després d’haver obert la nevera i haver vist que allà no hi havia el que esperava trobar, va explicar-li que des de fa dies deixava iogurts a la nevera comunitària de la feina, i l’endemà en desapareixia algun.

- Quants iogurts veus? – va preguntar el noi de la cara blanca estil Iniesta que no es que sigui albí ni res semblant i que només tenia la cara blanca després d’haver obert la nevera i haver vist que allà no hi havia el que esperava trobar.

- Cap!

- Doncs et prometo que ahir n’hi havia un. Paraula! Així com el cap de setmana en vaig deixar dos i el dilluns només en quedava un. I així com fa mesos que em ve passant.

- Vols dir? No són il·lusions òptiques teves?

- De veritat! Paraula!

- Potser s’ha desintegrat? Potser ha estat abduït? Potser s’ha fusionat en tant que nevera i s’ha convertit en quelcom no frost? Potser això que tens davant no és una nevera, sinó una porta interestel·lar de les galàxies més galàxies que es fan i es desfan? Potser...

- Potser... hi ha algú que se’ls està menjant sense dir-me res? És a dir, que me’ls pispa.

- Potser, potser... Jo, és que a mi em va molt el rotllo ciència ficció, ja em perdonaràs.

Així, envalentint per la descoberta, el noi de la cara blanca estil Iniesta que no es que sigui albí ni res semblant i que només tenia la cara blanca després d’haver obert la nevera i haver vist que allà no hi havia el que esperava trobar, va emprendre el camí del seu despatx, va agafar un paper i un bolígraf, va gargotejar quatre paraules, va agafar un envàs buit d’un iogurt que s’havia menjat el dia anterior i que descansava a la paperera groga del plàstic, va encabir-hi el paper gargotejat a dintre, va dirigir-se a la nevera i va col•locar-ho tot dintre la bossa on guardava els iogurts. Va somriure i va quedar-se més tranquil. Bé, no del tot, perquè ves a saber quantes coses més desapareixien d’aquell artefacte que generava fred. De fet se li va passar pel cap la idea de convertir-se en el justicier de la nevera, però no va trobar un vestit idoni per posar-se i la va descartar.

Voleu saber què posava la nota? Avís: conté paraules grolleres que potser poden ferir la sensibilitat teva, oh lector que has aguantat caritativament pacientment fins al final d’aquest post.