Visca el futbol!

A mi doneu-me partits com els d’avui a la Catedral. Encara m’estic eixugant la baba que se’m cau del que he xalat amb aquest espectacle que ens han ofert lleons i culés. És cert que el resultat no és bo (de pas diré que és injust), no ens enganyem. El Madrid se’n va a tres punts, però també haurà de visitar San Mamés, així que tots tranquils. Tornant al partit... bé, al SUPERPARTIT amb paraules majúscules si em permeteu, hem tornat a reviure aquells enfrontaments de fa anys, quan jo era un marrec, amb tots els ingredients possibles per fer-lo encara més gran: camp històric, pluja a bots i barrals, ambientàs fantàstic a la graderia i dos grans onzes al terreny de joc que, dit sigui de pas, de tanta aigua que ha hagut d’aguantar, la pilota corria de valent, però cap al final del partit quedava frenada per algun toll.

El Barça mai ha perdut la cara al partit, ans al contrari. Sempre s’ha avançat l’Athlètic però sempre han igualat els blaugranes, amb orgull, amb amor propi, força, punt honor, lluita i sort, perquè en aquests tipus de partits on el camp presenta aquestes característiques, en fa falta una mica. Ha estat més del costat dels bascos, és cert, però també ens ha afavorit en el segon gol. I el que més m’agrada és que els homes d’en Pep mai han renunciat a jugar a futbol, a tocar, a arribar fins la porteria com sempre ho fa. Més no els podem demanar. Han atacat, per després atacar i per, finalment, tornar a atacar. Amb el marcador en contra i al minut noranta-u, seguien lluitant i per això han aconseguit igualar el partit (Messi novament) i hem pogut celebrar el gol com si ens donés la cinquena Champions (encara em fa una mica de mal el coll). Ah! I quedant un minut i mig de temps afegit han seguit anant a buscar el gol de la victòria. Més no podem demanar, sincerament. No és aquest el Barça que volem?

Per acabar, només demanar-vos que us alceu d’allà on estigueu asseguts i crideu un visca ben fort per aquest tipus de futbol. Tant de bo el poguéssim gaudir cada cap de setmana.