Fi de relació.

Estic fotut, molt fotut. Tinc el meu estat d’ànim pel terra. És un procés, ho sé, i que a mesura que passin els dies espero anar-me trobant millor. Tallar una relació comporta totes aquestes coses, i més si he estat jo qui ha decidit donar el pas. És dur, costa prendre aquest tipus de decisions, però a la llarga veus que és la millor solució. Quan no gaudeixes, quan cada dia és el mateix, quan la poca estona que comparteixes és rutina i no et motiva, quan la cosa s’ha estancat el millor és dir bon vent i barca nova. El millor per mi i el millor per ella, és clar. Portava dies patint, esgarrifant-me només de veure-la allà al sofà, o a l’habitació, o on fos que estigués. Allò ja no era vida. Sé que ens estàvem fent mal mútuament i que ens trobàvem en un carreró sense sortida. Què hi farem! Les relacions són així, i així és la vida (i així us ho he explicat, que deia aquell).

Sé que no ho saps, i que segurament quan ho llegeixis et farà mal. No he tingut el valor de dir-t’ho cara a cara. Ho sento. Espero que em sàpigues entendre. Et deixo, no et vull tornar a veure mai més. La veritat és que amb el munt de relacions que he tingut al llarg dels meus anys d’experiència aquesta és de les que menys m’ha satisfet. He aguantat un munt i ho saps. Adéu Wallace, no puc més. Saps del cert que gairebé he arribat a les cinc-centes pàgines de les nou-centes i escaig que tenia. Així que, sense port, et dic que et deixo. Adéu novel•la, no et vull seguir llegint més! I diré el teu nom per prevenir a la resta de mortals: “El enviado de Roma”. Aneu en compte, és un rotllàs!