Troballes blocaires

Ahir, com a bon català, i a més català convençut de que la independència és l’únic camí per treure’ns d’aquest cau on hem anat a parar i per deslliurar-nos de tots aquells que no ens volen i, el més greu, a més a més ens volen (molt) mal, vaig participar en la manifestació que sortia de la plaça Urquinaona i acabava a l’Arc del Triomf (espero que això sigui una gran símbol del que ha d’acabar passant).

Doncs bé, al punt d’inici estant, noto que algú em dona un copet a l’esquena. Em giro, el veig (sense encara reconèixer-lo) i sento que em diu: “Tu eeeeetssss.... Tu eeeetssss”. Ostres, ara el mig començo a identificar...

ATURADA PERQUÈ LA COMPRENSIÓ DEL TEXT PER PART DEL LECTOR SIGUI MILLOR: no ens havíem conegut amb anterioritat, només ens havíem llegit els blocs (abans, evidentment, de la meva etapa de profunda manca d’inspiració i posterior decisió de penjar la samarreta el teclat) i ens teníem com amics comuns al feisbuc i de tant en tant ens anàvem fent comentaris. Ah! I a tot això se li ha de sumar la meva nul•la incapacitat per recordar-me de qualsevol cara que no hagi vist més de vint vegades.

... vaig pensar. I llavors jo també vaig quequejar: “Tu eeeeetsssss... Tu eeeettssss”. I alhora, com si una força tel•lúrica s’hagués apoderat dels dos fent que aquell moment màgic emmarcat dintre de les casualitats més casuals que es fan i es desfan, vam dir el nom de l’altre a l’hora: “El Jordi” – “El Ferran”. Vam encaixar les mans i ens vam fondre en una abraçada sincera. Caram, quina casualitat! El que fa el feisbuc tu! I el que fa l’11 de setembre!

Vam immortalitzar el moment amb una instantània d’aquelles que sempre que la vegis la recordaràs amb un somriure als llavis:

Sí, semblem els supermans catalans, però en veritat no som més que una barreja del capità enciam i el Suprunaman del Doctor Slump. Però bé, tant se val, l’important és que vam poder posar veu a les cares.

Deconnexió.

Ets superior. Ho saps. Te'n sents. S'olora a l'ambient. S'ensuma a les graderies. Has fet una exhibició fugaç del teu potencial. Has mostrat que, com el fairy, amb una gota ja n’hi ha prou per desfer-te de tot allò que se't posa per davant. Has vist que pocs minuts t’han servit per marcar dos gols i deixar pràcticament sentenciat el partit. Llavors, què passa? Doncs que si un simple mortal com servidor desconnecta durant bastants alguns moments (entre nosaltres, el partit ha estat avorridot), doncs què no han de fer ells.

I que consti que prefereixo no dir-ne relaxació, sinó desconnexió, que queda com menys inculpador. No creieu? O també podríem dir que han estat dos errades puntuals, com ha declarat el Xavi al final del partit.

De l’única cosa que me n’alegro és de que li servirà de lliçó magistral al Profeta Pep per mostrar el camí, per parlar de nou de la paràbola del petit i el gran, de que si les coses no es lluiten fins al final, per molt poderós que siguis, te la poden acabar fotent, com així ha estat.

De totes maneres, tranquils, que encara tenim cinc punts d’avantatge. Sí home, sí, el dos partits contra el Madrid estan guanyats, no?

P.D.: Veure a Messi, Abidal, Iniesta, Puyol, Mascherano i Villa a la banqueta no té preu. Per tota la resta... (no, no ho diré)

Toc, toc...

Toc, toc! Hi algú? (ostres tu, ara semblo la Vicenteta. Millor que la frase “Que es pot pasar?” me la guardi al fons de l’armari). He d’intentar fer memòria de com anava tot plegat... Pensa... Hi havia quelcom semblant a un usuari una... com se’n diu... password en diuen els americans... umm... contrasenya? Sí, sí, això, contrasenya. I la pàgina d’accés? Sí, sí, la pàgina d’accés la tinc clara, perquè quan has gaudit fent una cosa durant molt de temps allò roman en tu, dintre teu, aletargat, esperant que tornis a tibar de la corda perquè torni a aparèixer a la superfície. I taxan! Dit i fet, la recordo a la perfecció.

(moment per posar tot plegat en pràctica)

Bé, sembla que això comença a rutllar. Com una màquina que ha estat parada durant molt de temps les peces es van col•locant mica en mica al seu lloc i mica en mica, també, van recuperant aquella música oblidada durant tant de temps. Passen a ser un munt de ferralla per convertir-se en una màquina engrassada i que fa feina. La veritat és que no sé com acabarà tot plegat, de què anirà, ni si ni tant sols tindrà continuació. Només sé que vull tornar, que tinc ganes de fer-ho, que he recuperat la il•lusió (cony, ara semblo el Profeta Pep el dijous quan li van entregar la medalla). Només sé que he tornat a començar.

Perquè... Mai no és massa tard per tornar a començar.

P.D.: Ahir, concert de Sopa al Sant Jordi
P.D.2: Gràcies per animar-me ahir. Tu, sí, sí, tu! Mils de gràcies!

Amb el cap ben alt.

Culés tots! Estic cardat, sí, molt cardat. Ostres que és fotut això de perdre una final. Ja no ho recordava. Suposo que fer-ho contra el Madrid també hi fa. De totes maneres, per perdre una final, s’ha de jugar. I si la jugues vol dir que estàs allà, i el Barça hi ha estat (que és el que li hem d’exigir). Una altra cosa és el que hagi passat una vegada l’àrbitre xiula el final del partit. Una final es pot guanyar i es pot perdre i avui ens ha tocat la segona cosa. Què hi farem! Però, repeteixo, hem estat allà. I hem perdut amb la cara ben alta. I hem demostrat que sabem fer-ho. Si amb el 5-0 de la primera volta vaig aprendre com volia guanyar i com no volia perdre, avui he après com no vull guanyar i com vull perdre. Sempre se’n pot treure lliçons, no?

Ara, és curiós que tingui premi la manera barroera de fer les coses davant de la manera elegant. Que tinguin premi les patades davant del futbol. Que tingui premi el joc brut davant del joc net. Que tingui premi el protestar-ho tot sense solta ni volta davant de l’intentar ajudar a l’àrbitre a fer les coses. En definitiva, que tingui premi l’estil de joc de Mourinho i no tingui premi l’estil de joc del Profeta. Però, amics, la cara fosca del futbol de vegades també serveix per guanyar. I avui s’ha demostrat. Mou va veure amb el 5-0 que si sortia a jugar a futbol davant del Barça se n’emportava cinc cap a casa. Solució? No jugar-hi. De totes maneres, em queda el consol que tot el món ha pogut veure les entrades, els cops i les trepitjades (l’estil que va triomfar) i com no van rebre sanció (no dic amb això que l’àrbitre hagi influït en el resultat, de veritat). Grans repeticions les que ens ha ofert la realització televisiva. Ara m’ha vingut al cap la trepitjada que rep Messi; les entrades al Villa i, com a la primera part, al terra estant després d’haver rebut una entrada, és aixecat per dos jugadors del Madrid, un per cada braç, com si es tractés d’un combat de pressing catch.

Poca cosa més a dir, perquè no tinc moltes ganes de seguir escrivint. Tinc ganes de deixar passar un o dos dies i de que arribi el partit de dissabte i sobretot el del dimecres per fer net i tornar a afrontar la competició de debò, la que ens fa vertadera il·lusió, la copa de les copes: la Champions.

Per part del Madrid, per cert, felicitats, sou els campions, em quedo amb el “señorío” de Casillas, sens dubte, que va felicitar un per un a tots els jugadors del Barça. Em trec el barret. Sempre he dit que és l’únic que es pot salvar d’aquella casa.

Sí, Mou, has tornat a acabar amb 10. Per alguna cosa serà, no? Ah! I no, Sergio Ramos, el resultat d’avui no és resultat fantàstic pel partit de tornada. Ah!! I Rosell, espero que hagis après que no es pot parlar abans d’hora. Gràcies!

Plorar per plorar.

NOTA: Basat en el programa “Hablar por hablar”.

PRESENTADORA: Hola! Benvinguts una nit més a un nou programa radiofònic de “Plorar per plorar”. Un espai on tu, oient, pots trucar-nos i queixar-te del que vulguis, lamentar-te, fer el ploricó. En definitiva, plorar per plorar. Nosaltres t’escoltem. Estem aquí per això. I aquí tenim la primera trucada. Hola, com et dius?

OIENT: Hola! Eres directivo? Yo sólo hablo con directivos, no con simples periodistas.

PRESENTADORA: Sí, sí, sóc directora del programa. Quin és el teu nom?

OIENT: Me llamo M.

PRESENTADORA: Ah! Ja et recordo d’altres vegades que has trucat. Quan vulguis ja pots plorar per plorar.

OIENT: Verá, señorita. No hay manera de acabar un partida con once jugadores. Los equipos de Mou... perdón, de M, nunca acaban con once cuando juegan contra el Barcelona.

PRESENTADORA: L’entenc...

OIENT: Hay un reglamento diferente para mi y otro para los demás equipos.

PRESENTADORA: Però potser a vostè se li nota més...

OIENT: No, ¡mentira! Yo no puedo forzar tarjetas amarillas y en cambio hay otros equipos que si que lo hacen y se rien en mi cara.

PRESENTADORA: Però, vostè ha vist que se’n riguin?

OIENT: No, porque son muy malvados. Se ríen por dentro, disimulando. Me señalan sin señalarme. Me miran sin mirarme. Me huelen sin olerme. Me tocan sin tocarme...

PRESENTADORA: Molt bé, molt bé, pari el carro. Algun plor més?

OIENT: Sí, una más: el calendario. Tenemos peor calendario nosotros que ellos. Ah! Y otra más: a Cristiano le hacen entradas y a otro jugador ni lo tocan. Ah! Y otra más: no me gusta ningún árbitro. Sólo Benquerença, que nos pitó el año pasado cuando estaba en el Inter. Ah! Y otra más: la panadería de al lado de casa vende el pan muy caro. Ah! Y otra más: no van los semáforos del Paseo de la Castellana desde hace dos dias. Ah! Y otra más...

PRESENTADORA: Sí, sí, en prenem nota. Moltes gràcies per tornar a trucar a plorar per plorar. Si no m’equivoco és la dotzena vegada, no?

Pip, pip, pip, pip...

PRESENTADORA: Bé, sembla que ha penjat.

Empat amb sabor a Lliga.

Cada vegada tinc més clar que Mourinho pensa només amb ell. El seu ego és tant gran que l’equip on ell entrena sempre està en segon terme. I per què? Només us faré una pregunta: vosaltres haguéssiu permès que el vostre entrenador, estant vuit punts per sota i enfrontant-se al primer classificat, fes aquest plantejant tant d’equip petit, tancat al darrera a intentar defensar el zero a zero quan el que has de fer és anar a pel partit a guanyar-lo per reduir la diferència a cinc punts i tenir, mínimes, però tenir opcions per seguir lluitant per la Lliga? A Mourinho, amics, no l’interessa la Lliga. A Morinho, des de que el Barça li’n va marcar cinc al partit d’anada, només l’interessa no tenir al seu currículum més golejades d’aquest estil. No dic que ahir el Barça n’hagués pogut a fer cinc, no, únicament dic que per si de cas, va curar-se en salut. La Lliga per ell és secundaria. Directament va renunciar-hi ahir. Ara sí, medalla per haver pogut empatar contra el millor equip del món amb un equip, no oblidem, que ha costat més de 50 mil milions de pessetes. Quin mèrit, eh! Si per tu aquest empat és una victòria, és perquè t’ho facis mirar. Jugaves a casa, ho recordes? I més quan has de revenjar-te d’un 5-0 que van clavar-te al partit d’anada. Per cert, què trist que jugant a casa entreguis totalment la iniciativa a l’equip visitant que va disposar fins a un 80% de possessió de la pilota. A mi m’ho fan a casa això i acabo traient el mocador per protestar.

El partit d’ahir no passarà als anals de la història (ja era previsible). El Madrid va jugar millor amb deu que amb onze (potser sí que és veritat que va estar assajant), però perquè aquest no era el partit del Barça. Repeteixo que l’empat és un resultat boníssim, perquè seguim mantenint els vuit punts, tenim el gol average a favor i guanyant tres partits dels sis que queden ja serem campions. Sí, vam tenir l’oportunitat de deixar-ho lligat i ben lligar, però què carai, d’aquesta manera encara es veuran amb mínimes opcions i sortiran a disputar els partits que queden de Lliga.

Capítol a part l’actuació arbitral a càrrec de MOUñiz Fernández. Per molt que Guardiola digui que no vol entrar-hi, va ser un desastre total. Per què? Doncs perquè:
... algú va entendre la targeta groga a Adriano al minut 9 per una NO falta?
... al minut 26 de la primera part Piqué també va rebre la targeta groga per protestar (Casualitat, no, que a aquestes alçades de partit dos defenses ja tinguessin targeta groga?).
... no va xiular un penal a Villa a la primera part.
... Pepe acabés sense targetes.
... va xiular un penal inexistent sobre Marcelo.
... a la segona part va dedicar-se a xiular en contra del Barça descaradament i a assenyalar faltes inexistents per caigudes i desmais dels jugadors blancs.
... va descentrar de tal manera als jugadors del Barça que de les cinc targetes grogues que va veure, tres van ser per protestar.
... _______________________________________ (a omplir pel lector)

L’únic però del partit és no haver-los guanyat, cosa que podríem haver fet només que s’haguessin posat seriosament. Però què carai, ja m’està bé, així es pensaran que els partits següents (els realment importants) tenen alguna cosa a fer.

Ah, Mou! Tingues present que cas que s’hagués tractat del partit d’anada de la Champions, un 1-1 (malgrat que diguis que és un bon resultat jugant a casa, cosa que trobo una autèntica vergonya) t’obligaria a marcar al Camp Nou, cosa que dubto que facis. Per tant, ja podeu agafar una bona renta en el partit d’anada.

Qui riu últim...

NOTA: Història basada en fets reals.

Vaig pel carrer, caminant a pas ràpid. Quan travesso el carrer em creu-ho amb la mirada d’una noia. Ella em mira fixament. Jo la miro també fins que les nostres mirades es desvien l’una de l’altre. Segueixo el meu camí. Ella m’acompanya seguint el meu pas, al costat. Ens tornem a mirar. Ara ho tinc clar. Sé quin és el seu objectiu! De fet, el compartim, i això m’agrada, ja que m’ho prenc com un petit repte. N’hi haurà pels dos? Ha!, penso. Que guanyi el millor! Li dibuixo un somriure perquè se n’adoni que sé on va i el què vol. Ella me’l torna i accelera el pas. També sap que jo sé on va i ella sap que jo vull el mateix que ella. La competició ara es basa en veure qui camina més ràpid. Mica en mica i gràcies a les meves cames llargues com un dia sense pa (i a la meva gran preparació física, perquè no dir-ho), li trec uns pocs centímetres. Ella no cedeix, però, i pressionant les dents aconsegueix enganxar-me. Quan queden dos metres, però, trenca la norma no escrita: es posa a córrer! Però, com pot ser? No pots posar-te a córrer! I... puf! arriba primera, evidentment. Jo crido “Tramposa!” als quatre vents i ella es posa a riure. Es posa la mà a la butxaca i treu la targeta del bicing. De totes maneres, penso, no t’ha servit de res. Justament queden dues bicicletes. A ella la màquina li assigna la número dos. Va cap a l’andròmina de ferro colat vermella i blanca amb rodes i la treu. Jo passo la targeta atemorit perquè la bici 1, l’última que quedava, estigués trencada i la pantalla em digués que no quedaven més bicicletes. Les meves pors són infundades i em diu que puc agafar la 1. Respiro tranquil. I no només tranquil, sinó li dibuixo un somriure de guanyador dels guanyadors (és a dir, de triplet), quan veig que ella torna la bici als dos forats. La seva no funciona! Increïble! Pujo el seient de la bici a la meva alçada, em monto a sobre, començo a pedalejar i m’allunyo amb un altre somriure al llavis i apunt estic de fer-li adéu amb la mà alçada però només amb el dit del mig apujat. Però no ho faig, sóc un cavaller i sé que la victòria ha estat meva. Això ja és suficient. Me’n recordo de la frase aquella que diu que els últims seran els primers. I és que amb trampes, no es va enlloc...

Com diu CR7, en un idioma que s’assembla al portuguès:

Sí, però aquesta vegada també ha rigut un del Barça...

I el partit d’ahir, què?

Ho pregunto perquè només vaig poder veure la primera mitja hora. I us preguntareu: com pot ser? Quina daltabaix ha succeït? Algun problema extraordinari? No rotund! Només que vaig anar a participar a un concurs de la televisió. Sí! Feia molt temps que tenia ganes de fer-ho i que ho estava buscant. Ho vaig provar inútilment amb el Bocamoll i res de res. Finalment, els pobres de 8tv em van seleccionar pel concurs “Ni de conya” que presenta el Mag Lari. Va ser una experiència molt divertida i que recomano de totes totes. Vaig anar acompanyat per l’Alba, que no es va voler perdre el meu debut televisiu, que va ser allò que dius entrant en tromba, impactant a la pantalla, trencat el motlle, donant-ho tot, deixant-m’hi l’ànima. També he d’agrair-li que em gastés una mala jugada explicant coses “íntimes” perquè el Mag Lari me les preguntés durant la meva presentació. Ai, ai, ai!

Bé, si voleu saber com ha anat el programa, em van dir que l’emetrien el dia 5 del 5, és a dir, dijous 5 de maig de 2011. Allà serem fent el que vam poder fer...

Així que avui és el vostre torn d’explicar, si en teniu ganes, com va anar el partit d’ahir. I si ho voleu fer més difícil, només amb un adjectiu, com si fos un exercici de periodisme de la universitat. Què, accepteu el repte?

El cas curiós de l’home que feia més de dos anys que esperava a les portes del Sant Jordi.

Veient aquesta notícia a la xarxa:

la Banyera va enviar al seu departament de cultura, concretament la secció de concerts, festes majors i festes de guardar cap al Palau Sant Jordi. Vam arribar un dia tard, sí, però com diu el refrany més val tard que mai. Allà vam trobar-nos amb el José Manuel. Un home que, una vegada parles amb ell, descobreixes que és tot espontaneïtat i frescor (de caràcter, no de roba ni de pell, ja que fa una mica d’olor). Un ésser eixerit entre tots els éssers eixerits que es fan i es desfan, malgrat no ser català, sinó espanyol. Viu en una tenda de campanya, un xic destrossada per les ventades i les inundacions d’aquest hivern passat (i l’altre): “La vida és dura”, ens contesta quan li assenyalem la seva casa de roba. Té un posat cansat, però esbossa sempre un somriure de gairell.

La Banyera: Quant porta aquí?
José Manuel: Una mica més de dos anys.
LB: Es va quedar sense feina?
JM: Sí, com a conseqüència d’això.

I assenyala el Palau Sant Jordi, que li queda just darrera.

LB: Hi treballava durant la construcció?
JM: No, no, no sóc pas manobre ni arquitecte, jo.

I fa esclafir una rialla petita, gairebé imperceptible, però plena d’emotivitat.

LB: I doncs?
JM: Sóc un trist fan.

Aquí ens estem de fer-li la broma de fan de vainilla o d’ou? Fan amb nata o sense nata? Només li preguntem:

LB: Un trist fan? Vol dir que està aquí esperant que vingui algú famós?

El José Manuel assenteix.

JM: Vaig assabentar-me que el Duo Dinámico actuaria aquí i, per poder ser el primer en entrar, vaig venir a fer cua.

LB: Però, com se’n va assabentar?
JM: Un rumor.
LB: Però un rumor no confirmat?
JM: Sí.

LB: I per un rumor no confirmat porta aquí dos anys esperant?
JM: Sí. Però... i si és veritat? Ara tot això tant és, ja m'ho he agafat com una manera de viure. La meva manera de vida-

El José Manuel ens fa entrar a la tenda i ens la mostra per dintre. Fa olor a resclosit. Cartells del Duo Dinámico omplen les parets. Ens ensenya una foto que té amb ells, en blanc i negre, dedicada pel Ramón i el Manuel, els dos components del grup.

Tot d’un plegat, es treu la samarreta on hi ha escrit “Duo Dinámico” amb la foto estampada del duet, i s’enfunda una camisa blanca i una armilla vermella. Agafa una guitarra i es posa a cantar el “Resistiré, erguido frente a todo. Me volveré de hierro para endurecer la piel...” i se li humitegen els ulls.

Nosaltres marxem, deixant-lo allà, amb les seves dèries.

Ai, ai, ai...

Culerada, parlem. Demano temps mort. El que vulgarment es coneix com un kit-kat. Només vull deixar palès que si tots els partits que ens esperen fins a final de temporada han de ser com els de l’Almeria, jo sol•licito un mes sabàtic i me’n vaig d’aquí, ben lluny, on no pugui seguir el desenllaç dels mateixos. Perquè si contra l’Almeria hem patit (relativament) d’aquesta manera, jo no vull pensar què passarà a Donest, al Bernabéu, a València o a les semifinals de la Champions (si passem). Sé que estem massa ben acostumats a guanyar sense patir, sé que les coses per aconseguir-les s’han de suar, sé que tot costa molt (i molt, afegiria el Profeta en una de les seves lliçons que predica cada dia a les rodes de premsa). Tot això ho sé, ho tinc assumit i cada dia m’ho repeteixo mil i una vegades. Però, carai, que ahir estàvem jugant només contra l’Almeria, l’últim classificat de la Lliga. Sí, tenien entrenador nou que normalment és sinònim de victòria segura. Sí, estaven doblement motivats per això. Sí, afegiu tot el que volgueu afegir. Però nosaltres som el Barça. Nosaltres som el millor equip del món. Nosaltres anem pel camps de futbol enarborant la bandera del bon joc de toc. Però nosaltres últimament no estem jugant bé, ho sé. Fa dies que hi dono voltes. Aquest Barça amb dos baixes importantíssimes en defensa (que ahir n’eren dos més comptant els sancionats Valdés i Sergio B.) no em dona tanta seguretat. Bé, potser no és això, que no em donin seguretat. Confío amb ells, és clar que sí! No voldria tornar a pecar de nou com fa un parell de setmanes. Potser és que veig que els costa més guanyar els partits, que el joc no és tant brillant, que la pressió ja no és tanta, que no asfixien tant als rivals per recuperar la pilota. Potser tot plegat són cabòries d’un típic culé pessimista de tota la vida. No ho sé! Només sé que hi ha una frase em ronda pel cap des de fa dies: ai, ai, ai...

Aquest post va de...

El post d’avui va de pastilles, de febres, de mans, de peus, de semifinals, de mantes, de suades, de gots de llet calenta… Una mica de tot, sí.

Va de febres perquè porto des del diumenge malalt, constipat, amb grip i amb febre i faringitis.

Va de pastilles perquè el meu estimat metge de capçalera m’ha recomanat que em prengui ibuprofens (això sí, sense donar-me cap recepta perquè me’n compri).

Va de suades per les que aquesta nit he fet al llit (no malpenseu, ha estat per culpa de la febre).

Va de mans per la maneta que li vam clavar ahir al Shakhtak Donest (maneta treballada, suada, d’aquelles que per molt que hagis marcat cinc gols observes que no li has donat un gran repàs al rival i que potser enlloc d’un te n’haguessin pogut marcar dos o tres).

Va de peus perquè el Barça en té un i mig a les semifinals.

I va de semifinals, perquè.... uff! quines semifinals!

Pepesto.

Sap el que vol.

No dóna mai res per perdut.

I gairebé sempre ho aconsegueix.

És increïble veure fins on ha arribat en tant poc temps.

Ens va portar a tocar la glòria.

I a cada partit ens fa sentir guanyadors.

Caminar amb el cap ben alt.

I pensant-ho una mica més... a més a més de compartir el mateix esperit, compartir la mateixa Guardiola el mateix banc.

A això li diuen periodisme?

Acabat el partit del Barça contra el Vila-real el dissabte, vaig passar-me per la pàgina del diari AS (bastió del madridisme més incontrolat). Doncs bé, quina va ser la meva sorpresa al llegir això:

Llavors, fregant-me els ulls i dient-me a mi mateix que això no podia ser, que estava al·lucinant, que havia d’anar a l’oculista una altra vegada, vaig clickar el link per llegir la notícia. I què em vaig trobar? Això:

Però, en què quedem? Al primer titular ASSEGUREN (no m’ho podreu negar), que Piqué s’ajuda de la mà per marcar el gol (i vaig més enllà dient que haguéssim pogut dir, com a molt, que s’ajuda de l’espatlla o de l’avantbraç, mai de la mà) per acabar insinuant que, POSSIBLEMENT, s’ajudés de la mà. I es podia llegir a l’article:

“después de controlar el balón con el pecho”. Però que ens tracten de tontos. Van de més a menys. Primer la controla amb la mà, per passar a un possible control amb la mà per acabar amb que la controla amb el pit. On volen anar a parar? Trist. Lamentable. Patètic. Això és periodisme? Ecs, quin fàstic!

I sabeu què és el pitjor? Doncs que el diumenge al migdia encara estava aquesta notícia penjada de la plana web. Increïble!

8 de 8...

... i sense folre, ni manilles, ni xarxa de seguretat. Aquesta vegada me la jugo: guanyarem la Lliga, segur, hi podeu pujar de peus; podeu posar les mans al foc que no us cremareu; podeu apostar-ho tot sense patir (ara, després no em demaneu responsabilitats...). Perquè molt malament ho hauria de fer AQUEST Barça (us heu fixat que he posat aquest en majúscules? A bon entenedor, poques paraules són suficients) perquè s’acabi escapant. Ah! I el més important, molt bé ho hauria de fer aquest Madrid per acabar emportant-se la Lliga cap al seu museu. I és que vuit punts d’avantatge a manca de vuit jornades pel final, són molts.

Jornada més que rodona. No em negareu que era una jornada que estava més a prop de que la distància es quedés en dos punts que no en vuit (si servidor fos del Madrid ara mateix estaria al•lucinant en colors i estirant-me dels cabells). Jo, si més no, pregava perquè hi hagués vaga, perquè no es disputés. Un Barça amb un munt de lesionats i amb Xavi sancionat no em donava totes les garanties possibles. I, ai! infidel de mi, he tornat a dubtar d’aquest equip. He tornat a negar al Profeta i les seves arts. He tornat a pecat de pensament. No sóc digne una vegada més. Perdoneu-me!

La cosa va ser molt curiosa. Vaig arribar a casa de la concentració de la Plaça Sant Jaume que va organitzar Solidaritat Catalana a favor de la llei d’independència presentada al parlament. Encenc l’ordinador. Em connecto a la pàgina del diari Sport i veig que el Madrid està perdent. Miro el rellotge i mancaven cinc minuts per les nou. Ostres, penso, acabarant guanyant. Si el partit ha començat a les vuit, encara queda tota la segona part. Però m’hi fixo millor i al costat de l’1 de l’Sporting entre parèntesi hi havia escrit un FINAL. No pot ser! Canvio de pàgina i consulto la de l’As (aquesta no pot fallar) i... SI! Efectivament, què veuen els meus ulls? Han perdut! Comprendreu que em posés a ballar, xisclar i tirar-me pel terra com un nen petit quan li regalen un objecte que desitja. Llavors, signava l’empat i inclòs la derrota. Però, vist el que va passar ahir, em vaig quedar molt curt.

LA BANYERA REPLICA A MOU.
Mou, Mou, Mou… Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, diré que estic (molt) d’acord amb tu:

Així no, Sandro!

Doncs jo pronostico que l’has cagat. I molt! Quan he llegit això, immediatament m’ha vingut al cap la famosa frase VicenteBoludesca de: “Los vamos a chorrear. Les vamos a meter cuatro goles en Anfield”. I per això ara mateix tinc molt mal cos (deixant de banda l’eliminació d’ahir del Barça de bàsquet). I és que quan vas de prepotent d’aquesta manera, sempre s’acaba convertint en l’efecte bumerang.

Poc que parla, i a sobre, quan ho fa, l’espifia. No, Sandro, no. Acabes de tirar per terra tota la feina feta tots aquests anys. Poc que se’t veu (i generalment apareixes tard quan el Pep ja ha donat la cara pel club), i ara ens fas això? Quina CAGADA amb lletres majúscules, noi. I tu et fas dir que ets el nostre president? Això ho hauries de tenir més que assimilat, interioritzat i après de memòria. Aquest no és el nostre estil, i des de ja fa temps.

Prego (cada minut) perquè els papers no s’intercanviïn! Us imagineu que arribés a passar?? Que ara Guardiola es posés a Mourinhitzar? Mamaaaaaaa, pooooor!!

P.D.: Sandro, he enviat al teu currículum perquè vagis a participar al concurs “Bocamoll” de TV3, la teva.