"La granja"

Sóc incapaç de descriure les sensacions que he tingut llegint aquest llibre. Vagi per davant que és l’únic que em faltava per llegir de John Grisham, el meu escriptor predilecte. L’havia anat arraconant perquè tocava un tema totalment diferent del que està acostumat a escriure. Ell sempre ens ha parlat d’advocats, judicis, fiscals, bufets i sales de justícia, però aquesta vegada ha deixat de banda tot això i ha portat la seva trama al món rural relatant-nos com és la recol·lecció del cotó a Arkansas i tot els problemes que els succeeixen a la família propietària del camp i als treballadors que contracte perquè els ajudin.

El relat el posa en boca d’un nen de set anys (que de ben segur és ell de petit) i que ens va explicant què és el que passa, com ho viu ell i els que l’envolten i com és la vida rural americana dels anys cinquanta. El final, ja us dic que és de llagrimeta, que no se m’ha caigut de miracle, però que m’ha deixat compungit quan he passat la darrera pàgina. M’ha tingut totalment enganxat des de la primera pàgina!!

Fins ara, com a llibres que realment m’han agradat d’en Grisham hi figuraven “Tiempo de matar” i “Cámara de gas”, que us els recomano de totes totes. Ara ja en puc afegir-ne un altre a la llista.

Estic tocat.

No us vull enganyar: estic tocat. Porto un parell de dies donant-hi voltes. He estat mirant blogs que parlaven sobre la Travessa del Montseny i del que va passar amb la mort d’en Toni del club excursionista Anoia aquest diumenge passat pujant les Agudes. No el conec, però posaria la mà al foc que més d’una vegada l’he vist, ens hem saludat o les nostres mirades s’han creuat. Segur! Aquesta petita però gran família que ens dediquem a això de les marxes de resistència ens tenim vistos d’alguna que altra prova.

Vaig assabentar-me el mateix diumenge de la notícia mitjançant el meu pare que va trucar-me al telèfon per dir-m’ho. Confusió al començament, però després l’Alba va buscar la noticia per internet i va fer-me-la arribar. Uff!! Quan realment pensen en aquestes coses se’t treuen les ganes de continuar. Et preguntes el per què. Som gent amateur, marxadors anònims que ho fem per hobby i per diversió, perquè ens agrada, perquè gaudim fent el que fem. Sabem dels perills que comporta la muntanya i, com que estem avisats, li tenim respecte. I, per tant, sabem que un fet com aquest es pot produir.

Aquest any ja sé de quatre persones que s’han deixat la vida a la muntanya participant en alguna de les proves que he fet. A la Viladrau-La Garriga va morir un marxador d’aturada cardíaca (mort sobtada, que es diu). A la Montserrat-Reus un parell: un per mort sobtada també i un altre atropellat per un cotxe. I finalment el diumenge anotem a la llista (un paper que tots voldríem que estigués en blanc) un altre nom. Contra les morts sobtades no s’hi pot fer res: passa perquè passa. Però contra les morts on els cotxes i les condicions meteorològiques en tenen la culpa, potser sí que s’hi pot fer alguna cosa.

En el cas d’ahir, segurament la solució era fàcil: neutralitzar la pujada a les Agudes. Ningú millor que l’organització és coneixedora del terreny i sap si les condicions són bones o dolentes per pujar-hi. Sé que nosaltres, els que vam decidir pujar-hi, els que vam afrontar el repte i vam decidir desafiar la natura i perdre-li el respecte a la muntanya vam ser nosaltres. I en tenim part de culpa també. Gairebé tota, no ho sé. Sempre pensem que no ens passarà res, que som invencibles, que ningú podrà amb nosaltres. Però crec, amb la mà al cor i sense voler carregar les culpes a ningú, que l’organització hagués fet bé en avisar-nos de que era perillós afrontar la pujada. Si ningú et diu res, si ningú t’avisa, tu segueixes endavant, sense pensar-t’ho. Jo havia participat l’any passat en aquesta travessa i més o menys coneixia el terreny. Però, què passa amb les persones que hi participaven per primera vegada i que no havien pujat mai a les Agudes? Doneu-li la volta a la situació. Estàs a punt de pujar i algú t’avisa que degut a la pluja el terreny està relliscós i comporta un greu perill. No t’ho pensaries dues vegades? Crec que sí!

Aquest fet (i els anteriors que han succeït aquest any) ens hauria de fer reflexionar a tots del per què passa i, el més important, què podem fer per evitar-ho i que es torni a repetir. La veritat és que no ens podem jugar la vida cada vegada que plou en una prova.

Per acabar, donar el condol a la família i amics i fer-los arribar tot el meu suport en aquests moments tant durs. Donar-los des d’aquí tots els ànims del món!

Ah! Us deixo el link de la notícia per si algú vol llegir-la:

http://www.3cat24.cat/noticia/282209/catalunya/Mor-un-home-en-caure-per-un-barranc-quan-participava-en-una-cursa-a-peu-pel-Montseny

Pel fisio, tot OK!!

El Xavi, aquest amic fisioterapeuta que em porta, va dir-me la setmana passada que avui dilluns, després de la Travessa del Montseny, volia donar-me un cop d’ull a la cama per veure com estava tot. Jo tenia bones sensacions, ja que el bessó no em molestava gens i podia caminar amb tota normalitat, llevat de les lògiques agulletes del dia després. Ha arribat a casa, m’ha mirat la cama, s’ha posat mans a l’obra i m’ha confirmat que tot està bé i que ja m’he recuperat del tot. No us podeu arribar a imaginar el bot que he donat!! Estic d’allò més content!!

Després de sis sessions intensives a domicili, finalment la història ha tingut el desenllaç desitjat. Alta mèdica i a entrenar fort novament per no patir el que vaig patir ahir després d’estar gairebé quatre setmanes parat. La inactivitat es paga!!

Travessa del Montseny’08: èpica sota la pluja.

L’home va alçar els ulls cap al cel. Començava a ploure per enèsima vegada, però aquests cop tenia tota la pinta de posar-s’hi seriosament. Des de la seva posició privilegiada podia veure com la multitud enfervorida s’arrecerava sota els porxos de la plaça. Va aixecar el braç per fer-los callar i immediatament va fer-se el silenci. Va ser llavors quan va començar a parlar:

“Tots els que avui us heu reunit aquí esteu a punt de fer front a un dels reptes més durs d’aquesta temporada. Penseu-vos-ho dues vegades abans de prendre la sortida. Us ho dic amb la mà al cor. Avui haureu de vèncer als elements i la naturalesa es posarà en contra vostra. Haureu de superar pluja, vent, boira i pedra. Farà fred i algú patirà hipotèrmia. Fortes ratxes de vent us envestiran per tots costats. Caminareu per senders que s’han convertit improvisadament en autèntics rius d’aigua. Trepitjareu fang i en ocasions us arribarà més amunt del turmell. Posareu els peus dintre de bassals, grans i petits. Quan pugeu muntanyes, donareu dues passes endavant i en retrocedireu una. No veureu el vostre company de davant ni el tram que us queda per arribar a dalt de tot, la densa boira us ho impedirà. Els mitjons es calaran d’aigua i més d’una ungla acabarà negra per caure passats uns dies. Haureu de grimpar per pedres on l’aigua baixarà com si d’una cascada es tractés. Caureu al terra mullat i us haureu de tornar a aixecar per tornar a caure més endavant. Patireu revinclades als turmells. La pluja us colpejarà la cara. La pedra us farà mal a les galtes i el so d’aquesta repicant a la caputxa serà esfereïdor.

Desenganyeu-vos, no us valdran ni impermeables, ni capelines ni cap mena de protector. Acabareu xops de dalt a baix. No hi podreu fer res. No hi ha remei. És la llei de la natura. No s’hi pot lluitar.

Molts haureu d’abandonar, us ho garanteixo. I segurament algú de vosaltres, que ara em mira amb cara d’incrèdul, s’arrossegarà demanant pietat i un cotxe que l’acompanyi fins a l’arribada. Serà una selecció natural on només els més mentalment forts, els més astuts, els més capaços i els que estiguin en millors condicions físiques podran aconseguir la fita i assolir aquest repte: un mateix contra la natura. N’acabaran pocs, però els qui ho facin veuran el cel i tocaran amb la punta dels dits la glòria. Perquè només es dona importància a les coses quan t’han costat d’aconseguir. I avui, creieu-me, patireu de valent per aconseguir-ho i us costarà suor i llàgrimes.

Ah!! Per acabar permeteu-me que us doni un únic consell: si en qualsevol moment de la marxa, us trobeu on us trobeu, penseu què carai esteu fent, abandoneu. No sou dignes d’aquesta marxa infernal.

Bona sort, marxadors. I recordeu: només el millors aconseguiran creuar la línia d’arribada i tocar el cel amb els dits. Només uns pocs gaudiran d’aquest gran privilegi, només uns quants escollits.”

Aquesta petita xerrada, evidentment, és pura ficció. Ningú ens ha fet callar i s’ha posat a parlar davant nostre a la sortida a les cinc del matí a Aiguafreda ni ens ha dirigit aquest seguit de paraules. Però, i no us exagero, és un resum de tot el que hem passat: aigua, aigua i més aigua adornat amb la boira densa, pedra en alguns moments i un fort vent que et feia perdre l’equilibri en més d’un lloc. Segurament que si aquesta petita proclama s’hagués produït, més d’un s’ho hagués repensat.

Des de cinc minuts abans de la sortida ja diluviava. Traiem les capelines i impermeables respectius i ens refugiem a sota els porxos de la plaça. Per culpa de la pluja el grup s’ha separat. Esperem una estona però ni el Xavi ni els germans Vernet apareixen, així que la resta del grup (Txell, Josep, Maria, Jordi Atleta, Jaume i un servidor) decidim començar a caminar. No hi ha una hora fixa de sortida, sinó que de cinc a sis del matí l’organització deixa la franja oberta. No trobem ni al Marc ni al seu germà, que aquesta travessa sí que s’han animat.

Sota una intensa pluja sortim d’Aiguafreda i comencem a afrontar la pujada que ens ha de portar fins dalt de tot del Tagamanent. En fila india, sense presses, manava el primer de tots que ves a saber on es trobava. Era encara negra nit i els frontals i les llanternes feien acte de presència. Quan s’acaba la pujada i comença el Pla de la Calma, a mà dreta agafem el desviament que ens ha de portar directament cap al cim del Tagamanent. El camí és de doble sentit (els que pugen cap al cim i els que baixen d’ell) i no parem de creuar-nos amb gent. Em ve al cap aquella famosa frase del Rambo: “Dios mio, ¡¡esto es un infierno!! ¡¡Veo Charlies por todas partes!!”. Allà ens saludem amb el Xavi Sensei i els germans Vernet que ja enfilen el camí cap avall. Un cop a dalt, segellem al control i a baixar s’ha dit. Hem d’anar molt en compte, ja que les pedres rellisquen molt degut a la pluja.

Ara toca el Pla de la Calma i el Josep ens informa que la Txell va per darrere nostre. Ja no la tornarem a veure més. La selecció natural va fent feina. La boira també fa acte de presència i, entre les ulleres plenes de gotes d’aigua i entelades, decideixo treure-me-les perquè, tot sigui dit, hi veig millor. Ja me les posaré quan les condicions siguin més favorables o quan no hi hagi més remei. A molt bon ritme, passem pel control d’El Cafè aturant-nos el mínim. Plou molt i les targetes de pas no les segellen. Es mullen totes si es treuen del plàstic que les embolica. Només dient el nostre número ja n’hi ha prou.

Arribem corrents a l’avituallament de Collfornic. Allà esperen els donuts i me’n menjo tres, com l’any passat (hi ha tradicions que mai no fallen) acompanyats de xocolata. No ens parem molt, ja que de seguida et refredes. Per tant, els quatre integrants del grup comencem la dura ascensió al Matagalls

Sota una intensa pluja pugem a ritme. Passo davant, el Jordi Atleta darrere i el Josep i la Maria tanquen la marxa. El Josep ens diu, a mode d’acomiadament, que no sap si podrà seguir el nostre ritme i que anem tirant. La selecció natural tornava a fer de les seves. Tampoc els vam veure més. Anem avançar mica en mica a algun marxador, i quan estem a mitja pujada ens trobem a un grup parat tot xerrant de si s’han perdut o no. Tirem una mica més endavant i sembla que anem per bon camí. El vent bufa molt fort i hem d’anar en compte. A més, sembla que les coses ens les volen posar encara més difícils: comença a caure calamarsa, poc, però just per què el vent l’empenyi cap a la nostra cara i ens colpegi amb força. Fa mal!! Ens adonem que estem a dalt de tot perquè a pocs metres apareix la creu del Matagalls. Segon obstacle superat!!

Abans d’arribar al control, ens sembla veure al Xavi que comença a baixar. Sense perdre temps, passem el control i cames ajudeu-me comencem a baixar per poder-lo enganxar el més aviat possible. Ara el camí discorre tapat per un bosc d’arbres que fan que la pluja gairebé no traspassi. Aguanto un parell de quilòmetres baixant sense ulleres, però com que la meva integritat física està en joc (aigua, forta baixada i fang i pedres relliscoses) decideixo posar-me-les de nou. Quatre diòptries són quatre diòptries. Finalment donem caça al Xavi i una mica més endavant al Raúl Vernet. El David està més endavant i al Jaume ningú l’ha vist passar, però ningú dubte que ja ens ha tret una bona distància. La forta baixada ens depara una mala jugada: el Jordi Atleta cau i es fa una revinclada al turmell esquerra. Li fa mal, però tira endavant. M’espero amb ell i fem la baixada junts.

El final de la baixada ens deixa al peu d’una carretera asfaltada. Són uns tres quilòmetres fins arribar a Sant Marçal. Veig lluny al Xavi i al Raúl, que amb la caiguda del Jordi ens han tret una bona distància. Els crido però no em senten. Ho intento dos, tres, quatre vegades fins que al final es giren i amb senyals els faig veure que el Jordi està malament. S’esperen i fem junts el camí fins al control on el David Vernet ja marxa.

El colós de la jornada ja és aquí: les Agudes. Ens espera al peu de l’avituallament i comencem a pujar. El Jordi Atleta decideix continuar. Segueix plovent a bots i barrals i baixa aigua pel camí. El fang tampoc ajuda gaire. La veritat és que quan arribem a la part on s’ha de grimpar per les roques, me n’adono de la bogeria que estem a punt de fer. Si ja és perillós en sec, imagineu-vos quan tot està relliscós i mullat. Però seguim endavant. Ara ja hem arribat fins aquí. Hem de superar autèntiques cascades d’aigua i vent lateral que, per sort, ens empenta cap a les roques i no cap al precipici, que el tenim sempre a mà dreta. Un pas en falç, i ja no ho expliques. El Jordi Atleta ens torna a donar un altre ensurt. Jo tanco la marxa i veig com de sobte es dona un cop de cap contra una roca i cau d’esquenes al terra. Moments de tensió fins que el sento riure. No s’ha fet res. Finalment arribem amb penes i treballs tots quatre al control de dalt de tot del pic. Diem el número i girem cua: el Turó de l’Home ens espera.

Carenegem per les continuades pujades i baixades i ara és el torn del Raul de relliscar i caure. Les condicions són realment terribles i les pedres rellisquen molt. Quan arribem al peu del Turó de l’Home, ens espera un altre control i ens diuen que aquest any no s’hi ha de pujar (tampoc no és tanta la pujada i és per un camí segur). Però no us enganyeu, no perquè sigui perillós, sinó perquè els de l’organització, plovent el que plovia, estan còmodament instal·lats al cotxe per no mullar-se. Quina barra!!

Ara ja tot el que ve és baixada i més baixada fins a l’arribada a Gualba: uns setze quilòmetres plens de fang, fulles seques, aigua i fins i tot rius. Ens posem a córrer. Iniciant la baixada em faig una petita revinclada al peu. No és res, puc continuar. Seguim corrent. Crec que ara ja tots hem patit un contratemps, fins i tot el Xavi, però no acabo d’ubicar el moment de la cursa en que s’ha caigut. El terreny està del tot impracticable. Seguim corrent. Les bambes, que les estreno avui, estan brutes i mullades. Però no hi ha cap més remei que per les fortes baixades seguir el camí que fa l’aigua pel camí per no relliscar per culpa del fang. Ara ja tant se val. Tinc els peus tant mullats que no paga la pena d’esquivar un toll més o un toll menys. Seguim corrent. Rebo un missatge al mòbil. És el Jaume que ens comenta que ha complert el seu objectiu de baixar de les vuit hores, concretament set hores i quaranta-dos minuts. Quina fera!!

Passem pel darrer control i no ens entretenim. Són moltes les ganes que tenim d’arribar. Ara ja només queden onze quilòmetres, però són els més llargs i els més inacabables de tots els que hem fet avui. Correm els trossos que podem, que tot sigui dit en el meu cas ja són pocs, però per no quedar-me sol no puc més que apretar les dents i seguir endavant. Acabem la part de forta baixada, passem pel mític tub on en condicions normals ens hagués fotut una forta bufetada de calor (no em pregunteu perquè) i seguim fins al peu d’un corriol molt estret i de forts desnivells on més d’una vegada m’he d’assentar-me al terra i baixar a poc a poc. Les meves cames i els meus genolls ja han arribat al seu límit. Un mes d’estar aturat es nota.

Somric quan arribem al final del corriol que ens deixa al peu d’una pista llarga i enfangada. Com no, corrents, cap avall, amb direcció a l’arribada. Ara sí que estic desfet i molt cansat. Corro, però per pura inèrcia, per no quedar-me sol allà en mig, per no perdre els meus companys. Al final decideixo parar i li dic al Raul que si vol continuar que ho faci ell, però que jo no puc córrer més i que arribaré caminant. Es queda amb mi. Arribar amb el que hem passat cinc minuts abans o després no importa, ja que l’objectiu segur que l’aconseguim. Es fa interminable, però finalment toquem asfalt i entrem a Gualba. Després d’una recta trenquem a mà esquerra i al final, a tres cents metres veiem l’arribada. Ja ho tenim!! Ens donem la mà i ens alegrem. La marxa d’avui ha tingut un put d’èpica, d’aquelles que recordarem durant molt de temps i de les que donem gràcies per poder-ho explicar.

Allà està el Xavi, el Jaume i el Jordi Atleta (que han arribat cinc minuts abans que nosaltres) i... el Josep!! Des de lluny li crido: “Diguem quan ens has passat!!”. Ens comenta que ha abandonat juntament amb la Maria, ja que aquesta ha patit una hipotèrmia. Està al cotxe amb la calefacció i no es troba bé. Té moltes ganes de marxar cap a casa. Normal.

També saludo al Marc, que feia molt de temps que no ens veiem. Ha invertit una hora menys que nosaltres. Quin home!! I com sempre, diu que només ha sortit a córrer una vegada des de la marxa dels Castells. Està fet d’una altra pasta!!

Pel que fa al temps emprat, he clavat el de l’any passat: nou hores i quaranta minuts, però amb la diferència que aquest any ha estat sobre mullat. La veritat és que no he pogut prendre temps de pas ni res que s’hi assembli i no sé a quina hora hem passat pels controls: el temps no ha ajudat.

Malauradament hem de lamentar la mort d’un altre company excursionista pujant les Agudes. Vaig assabentar-me ahir a les notícies. Enguany ja en van tres, que jo sàpiga i recordi. Potser ja seria moment de fer-nos un plantejament tots plegats, i sobretot la FEEC. Tots anem a gaudir i a passar-nos-ho bé fent aquestes marxes (ja sé que també té el seu component de patiment), però en cap moment volem perdre-hi la vida.

M’HA AGRADAT.
El bessó ha respòs bé. No m’ha fet mal ni m’ha molestat. Potser s’espera a demà, que serà un altre dia, per recordar-me que m’he passat una mica.

Avui estrenava les ASICS Trabuco GEL. Han anat de meravella. S’arrapen com una mala cosa i són comodíssimes.

Tornar a retrobar-me amb el Marc, encara que fos a l’arribada. Des de la marxa dels Castells que no ens veiem.

NO M’HA AGRADAT.
Els avituallaments crec que són una mica justos. He passat una mica de gana

La intensa pluja que ens ha acompanyat durant tota la marxa.

De nou la mort ha fet acte de presència en una cursa de la CCCR.

L’ANÈCDOTA.
Pujant les Agudes ens hem trobat amb un marxador que tenia tots els genolls blancs i part de les cames. El Xavi li ha preguntat si era alguna mena de crema o pomada i jo hi he posat cullerada i li he dit que si se li estaven florint els genolls de tanta pluja. Ens ha contestat que era sabó. Sabó? Ahir va rentar a mà els pantalons que portava posats i que no els havia acabat d’esbandir bé i ara amb tanta aigua l’escuma li baixava per les cames.

Però així, com poden anar bé les coses?

Avui llegia al diari Sport aquesta notícia i m’he quedat de pedra. “Me toca decidir a mí y los Juegos Olímpicos es algo que no voy a poder jugar más.”, ha dit el jugador. Igualet que en Touré Yaya (recordo que ha jugat lesionat els darrers dos mesos i no s’ha operat per ajudar a l’equip). L’equip per davant de tot, sí senyor!. Un exemple a seguir de compromís per tota la plantilla (els que vindran i els que es quedaran). Què trist, companys!! És per dir-li: marxi i no cal que torni més. I en principi sobre aquest jugador ha de girar el projecte Guardiola, o segurament serà un dels puntals (no en va ja estan en plenes negociacions per ampliar el contracte del jugador i pagar-li una quantitat totalment desorbitada per cada temporada). Ho sento molt dir-ho, però tant els jugadors argentins com els jugadors brasilers sempre fan el mateix. Quan la selecció els crida van darrera amb la llengua fora i movent la cua com si fossin gossets. I no parlem de quan es lesionen, que temps no els falta per empaquetar l’equipatge i agafar el primer avió que s’enlairi del prat amb rumb a les amèriques. Què els donaran allà? Tant important és anar-hi per deixar d’ajudar als teus companys a classificar-te per la Champions League? Ho trobo una falta de respecte cap al club que et paga i cap als aficionats que t’idolatren i t’aplaudeixen cada diumenge. Pot ser molt bo, que ho és, però m’agafo a la frase de que un jugador no fa un equip (només hem de mirar el Barça aquesta temporada) i prefereixo un disposat a sacrificar-se i deixar-se la pell pel seu equip quan aquest el necessita que no un altre molt bo, que saps que a la més mínima et deixarà tirat per anar-se’n a disputar una competició amb el seu país.

Entrem en comparacions amb Bojan que ha dit que no a la convocatòria per anar a l’Eurocopa per estar més descansat de cara la temporada vinent o ho deixem estar? Quina diferència d’actitud i de compromís...

33ena Travessa del Montseny.

Aquest diumenge vinent es celebra la trenta-tresena edició de la Travessa del Montseny. La marxa l’organitza la Taula de Joves Comtal i consta d’una distància de quaranta-sis quilòmetres amb un desnivell acumulat total de 4.500 metres passant per llocs tan emblemàtics com el Tagamanent (1.067 metres), el Matagalls (1.694 metres), les Agudes (1.707 metres) i el Turó de l’Home (1.706 metres).

La sortida serà a la població d’Aiguafreda entre les cinc i les sis del matí, és a dir, que no hi ha sortida oficial per a tothom amb petard inclòs i l’arribada a Gualba, on recordo que l’any passat ens esperava un entrepà de botifarra per recuperar forces.

Aquesta marxa és curta però exigent (només cal veure el desnivell acumulat). L’any passat vam fer-la el Xavi Sensei i un servidor i vam invertir un temps total de nou hores i quaranta minuts. Això, però, aquest any no crec que ho pugui tornar a repetir, ja que com que encara no vaig molt segur amb el bessó dret, no forçaré la marxa i aniré caminant força estona del recorregut. Bé, ara dic això, però potser si quan estigui sobre el terreny em sento bé i còmode... qui sap!!

Els components, els de sempre, però amb una baixa (l’Alba amb el genoll tocat) i dues altes (el Jaume i el Marc). En aquesta travessa podrem també esgarrapar una bona quantitat de punts per a seguir sumant de cara a la general per equips que, per cert i tot sigui dit, anem setens. Els sisens, però, els tenim a tocar (a vint-i-quatre punts).

Les previsions no pinten molt bé, així que potser tinguem una travessa passada per aigua...

Taller de creativitat.

Aquest és el nom del curs al que avui he assistit i al que m’havia convocat la meva empresa des de feia dies. El lloc era l’hotel Princesa Sofia i l’hora de començament eren dos quarts de deu. Me n’havien dit meravelles tots els companys amb els que havia parlat i que ja l’havien fet: molt divertit, i el millor, el dinar al bufet lliure de l’hotel. Caram!! El dia, doncs, pintava bé, i si a això li afegeixes que m’he posat el despertador una hora més tard del normal, doncs que us puc dir: que només m’ha faltat menjar-me un donnut (o dos o tres, posats a fer) perquè el dia fos encara més rodó!!

Un quart d’hora abans voltava dintre per les portes giratòries de l’hotel i entrava al hall: luxe, glamour i molta gent ha estat la primera impressió que he tingut. La pregunta que m’he fet ha estat, evidentment: “Com pot tanta gent pagar-se una nit en aquell hotel si costa un ull de la cara?”. No ho sé, però us asseguro que hi havia turistes per donar i vendre asseguts pels sofàs distribuïts per la planta baixa i uns quants homes de negocis encorbatats xerrant en rotllanes de tres o quatre persones.

Com allà tot és gran i en grans quantitats, hi havia un total de quatre ascensors. Anava a la divuitena planta (el pis més alt de l‘hotel) que era on estava la sala on faríem el curs. Res, dit i fet. Només pressionar el botó del pis desitjat, encara no havia acabat d’enretirar el dit que ja s’obrien les portes al pis que havia sol·licitat. Sí que anava ràpid!! Crec que ni les atraccions de qualsevol parc temàtic van a aquesta velocitat!!

Una vegada a dalt, em trobo amb la gent que ja havia arribat. La meva empresa no és que sigui molt gran, però com que físicament no estic ubicat on hi són tots, doncs passa el que passa: que només coneixo la gent de vista perquè d’haver-hi parlat res de res. I què pot fer un per no avorrir-se mentre arriba l‘hora de començar? Doncs menjar i veure del petit bufet que ens havien col·locat a l’entrada (sucs, aigua, refrescs, galetes, ...) i dedicar-me a provar les butaques i sofàs d’estil rococó que hi havia al passadís. El diagnòstic ha estat: els sofàs són molt durs i les butaques són més còmodes, però l’estampat es veia molt antiquat.

Abans d’entrar, però, he vist al un company que sempre dona la casualitat que ens apunten (o ens apunten, millor dit) junts als cursos i al que només veig en aquestes ocasions. M’ha saludat pel nom i jo, com que sóc molt despistat per això, no me’n recordava del seu i he utilitzat la típica argúcia:
JO: Home... ummm.. com et dius?
ELL: Toni
JO: Bona memòria!! (li deixo anar això perquè es pensi que jo me’n recordava i que li he preguntat per fer-li la broma. El que passa és que em sembla que em té fitxat, perquè sempre li faig el mateix...)

Entrem a la sala (la de nom Bonanova), i em toca assentar-me de cap de taula. Millor, així domino més a les persones, tinc el projector just davant meu, no he de fer gestos amb el coll per poder veure el power point i em sento com si fos el qui mana a la sala i com si d’un moment a un altre hagués de deixar anar un: “Senyors, ens posem a treballar?” o “Tu, estàs despatxat!” o “Puc veure els resultats de l’empresa dels darrers... vint anys?”.

Comencem el curs i la professora (molt simpàtica) es presenta i ens explica vida i miracles i diu que ens farà presentar més tard i que ens posem còmodes, que si volem sortir a fumar, que no hi ha problema, que podem entrar-nos qualsevol tipus de beguda o menjar del que hi ha fora, que no hi ha problema, que si volem l’aire condicionat, que no hi ha problema, que podem participar, que no hi ha problema, que si volem anar al lavabo, que no hi ha problema... i jo penso que aquesta dona, amb la quantitat de problemes que hi ha arreu, podrien enviar-la aquests llocs perquè se n’encarregués ella de tots aquests problemes, perquè per ella, segur que no ho serien tant de problemes.

Però bé, seguim perquè després de la seva presentació, per parelles hem de dir què sabem l’un de l’altre. A mi em toca dir què sé de la noia que tenia al costat, i evidentment, el que jo sé i res... Per no saber, no sabia ni el seu nom. Utilitzo també la típica argúcia de la broma tot dient que no dic coses d’ella, però que jo ja les sé, que si de cas que les digui ella per veure si les sap i si se’n recorda i que jo ja la corregiré si diu alguna cosa sobre ella que no és veritat. No cola molt, però el meu objectiu s’ha complert: fer saber que no sé res de res de la persona en qüestió (i que consti que em sap molt greu), i l’únic que se m’acudeix de dir és que sempre la veig fumant a la porta de l’edifici quan plego... Crec que encara l’he cagat més, però tant se val!! Total, no estic a un curs de creativitat?

Després de les presentacions arriba aquella fase de la introducció del curs que no m’agrada gens i on sempre apareixen paraules en anglès que no sé que volen dir però que la resta de la gent sí que ho saben i on jo em sento molt malament: que si coaching, que si mentoring, que si ja ens han marcat el timing... (eh!! Aquesta sí que la sé!! I ho faig saber mirant de costat a costat i mostrant un somriure al meus llavis i fent que si amb el cap volen donar a entendre que aquesta sí que l‘he pescat i en sé el significat). I llavors deixa anar la frase de les frases: “Què espereu treure d’aquest curs?”. Uff!! Si li dic que fotre’m un bon tiberi s’enfadarà amb mi? He mantingut la boca tancada perquè no volia espifiar-la una altra vegada, però al veure que no sortia el tema i que tothom volia ser creatiu, divertir-se, etc, etc... ha estat ella qui ho ha deixat anar fent la broma pertinent.

Després del primer exercici ens ha repartit unes frases diferents a tots els presents i ens ha fet comentar-les amb la parella del costat i després en veu alta. A mi m’ha tocat una d’en Pablo Picasso que deia: “Pinto moltes hores perquè quan m’arribi la inspiració em trobi treballant”. Molt bona la frase, quanta raó té, però jo no puc dir que de mi esperin que treballi moltes hores perquè quan m’arribi la inspiració em trobi treballant, perquè jo a les cinc en punt fitxo i marxo cap a casa. Per sort, l’he hagut de citar en un moment en que la Judit (la professora) m’ho ha demanat perquè anava molt lligada a una altra frase i m’he estalviat de comentar-la. Ah!! També hi ha hagut una frase molt bona que va dir algun versat/il·luminat en la matèria i que ara no recordo el seu nom, que a mi m’ha fet molta gràcia: “Naixem com a genis i morim com imbècils”.

Es veu que això de la creativitat és intentar fer les coses que sempre fas però de manera diferent, trencant la rutina, mirant-t’ho des d’un altre angle: “No heu provat mai de fer una macarrons amb tonyina, per exemple, o tornar a casa de treballar per un camí diferent, o vestir-vos d’una altre manera, o canviar una cosa que no us agrada per una altra, o comprar un diari diferent al que sempre llegiu, o escoltar una emissora diferent a la que sempre escolteu ...”. A mi que m’ha vist murmurar, em diu: “Digues, digues, no t’ho callis”. I he deixat anar: “Sí, que tot això em sembla molt bé, però jo no em faré del Madrid!!”. S’ha posat a riure i n’hi ha hagut una que ha deixat anar: “Doncs mai podreu guanyar tantes lligues...”. Dimoni de dona!! Fins i tot els meus propis companys m’han de mortificar?

I ha arribat el moment del Brainstorming (aquesta paraula també sabia el que volia dir i he tornat a fer el gest de mirar de cantó a cantó amb el somriure als llavis i fent que sí amb el cap) o pluja d’idees. Ha necessitat un parell de voluntaris que tinguessin bona lletra perquè escrivissin a les dues pissarres les idees que anaven sortint. Jo, com que de petit havia fet quaderns de cal·ligrafia a l’escola i al veure que només s’havia ofert una persona, he alçat el braç com a voluntari. La cosa ha començat bé, apuntant tranquil·lament una idea jo una idea l’altra companya, però a mesura que passava l’estona (un total de tres quarts d’hora dempeus) m’he començat a col·locar per culpa del retolador BIC d’aquells de pissarra Vileda que fa aquella olor tant característica, peculiar i tant nociva pel cervell. I lo bé que m’ha anat per anar dient idees d’aquelles sense solta ni volta però que a la professora semblava que tant li agradaven. “Bé, bé, bona aquesta, així m’agrada, arrisquem-nos i perdem la por”. I jo que pensava que si tots oloressin el bolígraf aquell segur que la por la perdien ipso facto. La por, la vergonya, el sentit i segur que començarien a veure passada una estona fantasmes i gnoms imaginaris assentats a les cadires o pujants a sobre les pissarres com jo els estava començant a veure ara...

El Dinar. Amb la de majúscula. Què us en podria dir? Què té un bufet lliure d’un hotel de cinc estrelles que no tingui un bufet lliure d’un hotel de tres? Doncs ara ja em veig amb cor de poder respondre aquesta pregunta: molt, de tot i molt bo. Només dir que vaig fer el que s’espera d’un quan es va a un lloc d’aquests: endrapar com un cosac. Crec que van ser quatre plats (no tots plens fins dalt). Amb els segons vaig tenir un petit problema: jo sóc més de carn que de peix i la que tenien preparada amb salses diverses no m’emocionava molt, i com que hi havia l’opció d’anar a una barra on un cuiner te la feia a la planxa i al moment, va ser l’opció que vaig triar. Però clar, com que hi havia de tot i molt, no sabia amb quin dels quatre tipus de carn quedar-me. Solució? Si no pots, uneix-te a ells. Per tant li vaig dir que em fes un tros de cada que si de cas després ja passaria per dir-li quina m’havia agradat més.

La tornada a la sala va ser una mica accidentada. La pujada amb ascensor no va ser del tot el que m’esperava. Doblegat com estava de tant menjar i amb la crema catalana demanant torn per començar a barrejar-se amb la resta del menjar, vam agafar el que es diu l’ascensor turístic, és a dir, aquell que para a gairebé tots els pisos (i n’havíem de pujar divuit). El motiu, entre d’altres, va ser que amb nosaltres van pujar tot un seguit d’estrangers encorbatats d’alguna mena de conferència cap a les seves respectives habitacions i, casualitats de la vida, no estaven situats tots a la mateixa planta. Així doncs que amb tant arrancar i parar, arrencar i parar, crec que un total de set o vuit vegades, el menjar volia sortir per on havia entrat. Tenia una sensació molt semblant a la que tens quan baixes del Dragon Kan, perquè m’entengueu, amb la cara blanca i tot.

Només començar la sessió de la tarda vam fer un exercici anomenat Columna vertebral. Et donaven tres paraules i havies d’escriure una altre que les relacionés. Per exemple, amb roda, elèctrica i alta sortia el mot cadira. Doncs bé, vaig començar a completar l’exercici i per tot el que llegia em sortia la paraula migdiada. Estava tant tip i tenia tantes ganes de dormir, que m’afectava els pensaments i tot. Vaig començar:
a) Porquet verd corretja => evidentment, migdiada, perquè ja m’imaginava l’animal estirat a un prat verd i amb la corretja posada, tot dormint.
b) Blau cabanya tenda => migdiada, estirat sota un cel blau amb una cabanya al costat i una tenda de matalassos just davant.
c) Fastigós terra corral => no, no em faria pas fàstic estirar-me al terra d’un corral a fer la migdiada...

Amb tot això vam haver de canviar de sala per fer un exercici anomenat Mapa mental on t’havies de preguntar el què, com, qui, quan i per què sobre l’opció escollida a la pluja d’idees. I per això estava jo, per fer-me preguntes intranscendents sobre coses que ni m’anaven ni em venien... Vaig adonar-me’n de camí cap a la nova ubicació que en una altra habitació hi havia una quantitat il·limitada de televisors de pantalla plana marca Bravia tots posats en fila i preparats per a que algú els agafés. Caram!! La de diners que hi havia allà invertits.

Per acabar, la Judit va regalar-nos un llibre (gentilesa de la nostra empresa) i jo li vaig fer un petit comentari, a mode de suggeriment, de si es podia canviar el llibre per un dels televisors que hi havia a la sala del costat. Més que res pels meus companys, que jo de televisor ja vaig servit a casa amb un que tinc que de pla el que té és el botó d’encendre i apagar. Evidentment va dir-nos que no i va acabar de rematar-me dient que havíem d’omplir un qüestionari per a la nostra empresa sobre què tal havia anat al curs, amb preguntes com: “Resum del temari i continguts” i “Comenta quines aplicacions pràctiques o impacte en la teva activitat tindran els coneixements/habilitats que has adquirits”. Seré sincer, no sabia que carai contestat a cap d’aquestes preguntes...

Per fi he tornat a córrer!!

Quatre sessions de fisioterapeuta i tres setmanes i dos dies després de patir la sobrecàrrega; o el que és el mateix, vint-i-tres dies després; o el que és el mateix, cinc centes cinquanta-dues hores després... he tornat a córrer!! Sí, sí, ho he pogut tornar a fer!! Per fi he vist la llum al final del túnel. Ja han passat les angoixes, els mals de cap, les preocupacions, aquells moments en que assegut al sofà em mirava el bessó i em preguntava per què carai em feia tant de mal i per què carai no podia donar dues passes sense que notés una gran molèstia que m’obligava a parar.

Us semblarà, potser, una exageració, però si heu passat per això (segur que més d’un sí) tinc la sensació de tornar-me a sentir útil, de ser de nou un home de profit (si és que ho he estat alguna vegada...).

Quan he arribat a casa, he fet el ritual que sempre feia quan sortia a fer esport: m’he posat els pantalons curts, la primera samarreta que he agafat de l’armari i m’he calçat les bambes (les ASICS Trabuco que vaig comprar-me l’altre dia). Una cosa sí que he fet diferent: els estirament previs. Aquesta vegada crec que he après la lliçó i seguint els consells del meu fisio particular (què bé i què pijo que queda això), m’hi he aplicat de valent. Em pensava que ja no me’n recordaria com es feia això de córrer, però finalment, i gràcies a un noi que ha passat per davant meu, ha tornat a venir-me el cap la tècnica i els moviments que es requereixen per dur a terme aquesta activitat i poc a poc ho he anat posant en pràctica. Han estat vint minuts corrent pels carrers de Barcelona, pel recorregut habitual (aquesta vegada el curt), però caram quins minuts. Pendent del bessó, de si em tornaria a fer mal, de si em ressentiria, de si hauria de plegar... I finalment, res de res. Prova superada!! Cal dir, però, que jugava amb avantatge, ja que tant ahir com avui ja he començat a fer vida “normal”: he aparcar d’una vegada el cotxe al pàrking, he passat de llarg la parada del metro, he pujat les escales del treball a peu i he anat caminant, com faig sempre, a tot arreu. Quina alegria!!

I finalment... s'ha acabat la presa de pèl.

Us preguntareu el per què d’aquesta fotografia. Doncs res d’especial, però ara que la temporada 2007-08 ja ha baixat el teló i ha arribat a la seva fi, ara que el Barça ja agafa vacances (o millor dit, els components de l’equip de futbol professional), ara que ja no veurem més futbol blaugrana fins a començaments d’agost, ara ja em sento amb la capacitat de resumir el que ha estat el Barça aquesta temporada: una caricatura d’equip.

Vagi per davant que ahir no vaig veure el partit. Bé, no és del tot cert. Ahir tenia un sopar justament a la mateixa hora que començava el Barça i, casualitats de la vida, hi havia un televisor encès amb TV3 sintonitzat. No us vull enganyar: el Barça és el Barça. No ens hi jugàvem res, era un partit del tot intranscendent, però si juga, s’ha de fer els possibles per veure’l. Així que vaig procurar-me un lloc que em permetés tenir el televisor davant, no a la meva esquena. Però que entre que sopes, parles i fas els possibles perquè el del costat teu no et robi aquella croqueta que vols menjar-te, no li prestes l’atenció que mereix. Així que, deixaré el resum per aquells que en saben i l’han pogut veure millor i jo només em dedicaré a fer un parell d’apunts puntuals.

Només destacar que pel que sembla en Giovani va fer el primer (i últim, m’aposto un sopar) hatt trick de la seva carrera com a professional. Tant de bo que això faci encarir el seu traspàs. Ah!! I també van marcar Eto’o i Henry, per acabar de completar la maneta de gols que va endossar-li al Múrcia. Sembla que quan tot el peix està venut, la cosa sí que funciona i tothom marca gols a dojo. La meva teoria es compleix: els pot la pressió. Ja fa partits que s’ha acabat aquella sequera golejadora que va durar fins al partit de tornada al Camp del Manchester, on recordo que només feia falta un gol, un sol i trist gol per passar l’eliminatòria. Però bé, ja n’hi ha hagut prou aquesta temporada de fustigar-nos i fer-nos mal. Temps millors vindran. I tant de bo que sigui quan més aviaat millor.

També cal destacar que aquest sí que ha estat l’últim partit (si més no oficial) de Frank Rijkaard com a entrenador del F.C. Barcelona. Un partit on els jugadors, aquesta vegada sí, han tingut el detall i la delicadesa d’acomiadar-se d’ell amb una victòria i amb un cabàs de gols: vuit en total entre els dos equips, fet que es veu tots els dies sobre un camp de futbol.

Per acabar només donar gràcies perquè la temporada ja s’ha acabat!! Sí, companys!! El viacrucis culé ha tocat la seva fi. Crec que tots en teníem moltes ganes. No sé com serà la temporada vinent però, sincerament, crec que serà molt difícil igualar aquesta en resultats, desencant i actitud. En Pep Guardiola té un gran repte per davant: aixecar un equip enfonsat i tornar a fer trempar l’afició amb un equip que torni la il·lusió a tota la parròquia. Serà capaç? La resposta, la propera temporada...

ASICS GEL Trabuco 10.

Avui he fet canvi de bambes. Com que les que vaig comprar-me m’han provocat la sobrecàrrega als bessons (o potser hi han contribuït) que actualment pateixo (però que gràcies a les tres sessions de fisioterapeuta que porto acumulades ja estic gairebé recuperat), les he anat a tornar. Sí, sí, com ho sentiu! Les he tornat, com el que torna uns iogurts caducats o uns pantalons que estan trencats. No m’han posat cap problema (bé, la venedora que ja no era gaire simpàtica quan vaig comprar-me les altres, m’ha posat mala cara, però me les han canviades). S’han portat bé aquesta gent d’Intemperie.

I com que, evidentment, en necessito unes altres, me n’havia de comprar unes. L’elecció, seguint recomanacions del Jaume “Palote”, ha estat fàcil. A més, el Xavi Sensei també se les havia comprat i res, que a falta de la samarreta del GELS que ja triga un munt (ens l’havien promès que estaria a començaments de temporada), anirem de conjunt encara que només sigui amb el calçat. Ja anava amb la idea al cap: les ASICS GEL Trabuco 10. I ja les tinc. Sóc home d’idees fixes, que voleu que us digui... Espero que aquestes em vagin millor i que em permetin seguir caminant sense molèsties.

Es busca vibrador de formigó…

Avui tot xerrant amb el Javi, m’ha comentat que havia parlat amb l’Ivan feia una estona. Entre sanglotades de riure (i alguna que altra llàgrima) m’ha comentat que l’Ivan li havia dit que estava buscant desesperadament algú que li pogués llogar un morter-vibrador. Evidentment, jo també he esclafit a riure. Un morter què? O un vibrador què? Pel jardí de casa seva, m’ha comentat el Javi. S’ha comprat una casa nova i està condicionant els voltants. Hem fet les nostres pròpies teories: que si no en tenia prou amb un vibrador que a sobre volia anar fent morter; que si aquestes coses no es fan fora al jardí, a no ser que vulguis que et vegin els veïns... Total que, després d’estar rient durant una estona llarga i de dir tot un seguit de tonteries que no portaven a res, he decidit que jo no deixo tirat als meus amics i que m’havia de posar mans a l’obra.

I què ha estat el primer que he fet? Doncs fer el que faria qualsevol mortal: buscar al diccionari universal on vas a buscar sempre que no tens ni la més remota idea de què caram és una cosa. I aquest no és un altre que el nostre estimat google. Allà us en faríeu creus del que he arribat a veure. He de dir que he trobat tot tipus de vibradors i tot tipus de morters, però aquesta combinació màgica de morter-vibrador no l’he vista per en lloc. La cosa estava magra!!

Abans de donar algun pas més, he decidit trucar a l’Ivan. M’ha saltat el contestador del mòbil i li he deixat el següent missatge: “Iván, me han ofrecido hoy en el trabajo una cosa que igual te interesa”. Mantenint la intriga, per tal que només que sentís el missatge no tingués més remei que trucar-me.

M’ha tornat la trucada mentre dinava (jo, no ell... o potser ell també, no ho sé!). Després de les salutacions de rigor (feia dies que no xerràvem), li he comentant que m’havien ofert al treball un instrument que potser en treia profit. “¿Sí? ¿Qué es?”, m’ha preguntat tot intrigat. “Suena un poco mal, pero me han dicho que se llama mortero-vibrador”, li he respòs. M’ha dit el nom del porc i hem començat a riure i a fer broma. Li he comentat que jo de morter per picar alls en tenia a casa un que no faig servir des de fa molt de temps, però de vibrador ara mateix no me’n sobrava cap... Més riures, per acabar dient-me que el que volia ell no era un morter-vibrador, sinó “un vibrador de hormigón”. Apa, acabem-ho d’arreglar!! Un vibrador de formigó!! Però, això no et farà mal? No ho trobaràs massa dur? Compra vaselina, si de cas... per les irritacions. No vull (i no puc) explicar-vos ara mateix quantes coses més han passat pel meu cap (ni pel seu), però amb raó no ho trobava al google aquesta barreja d’instruments.

Hem conclòs la conversa prometent-li que si m’assabentava d’algú que en tingués un i que el llogués, ja li ho faria saber, perquè, quina llàstima, justament el que jo tenia a casa (com suposo que gairebé tots en tindreu un per les golfes o l’armari) l’havia llençat a la darrera recollida de mobles vells... Ah!! Però que no hi confiés, ja que fa dues setmanes van oferir-me’n un de segona mà (com suposo que gairebé a tots us n’hauran ofert algun a la vostra vida) i jo tonto de mi vaig dir que no, i aquestes coses o les agafes al moment o ja les has vist prou... Però que no pateixi, que pot demanar-li al presentador de Bricomania que sempre té instruments molt estranys guardats pel taller per donar i vendre.

Quan he arribat de dinar, el primer que he fet ha estat buscar al google aquesta nova paraula que havia aprés avui. I sí, aquesta vegada he tingut sort i he trobat unes quantes fotografies que il·lustren clarament com és aquest aparell. Us annexo una perquè no us quedeu amb el dubte existencial i no hagueu de buscar-ho.

Així que des d’aquí faig una crida desesperada: si sabeu algú que en llogui un, podeu posar-vos en contacte amb mi. L’Ivan és de confiança, poso les mans al foc per ell (però només una, eh? jejeje) Sé que és difícil, i si no ho aconsegueixo mitjançant aquest post hauré d’anar a algun programa tipus “Sorpresa, sorpresa” o “El diario de Patricia” que si troben gent desapareguda, reuneixen famílies que fa cinc cents anys que no es veuen, o solucionen qualsevol altre impossible, com no han d’aconseguir pel meu amic un vibrador de formigó? També intentaré empassar-me el canal del TDT que només fan anuncis del teletenda per si dóna la casualitat que justament avui n’anuncien un. A creuar els dits!!

Fisio a domicili.

Ahir era el dia. La primera vegada que una part del meu cos passava tanta estona per les mans d’un home (crec que encara no m’havia tocat mai cap, a part del metge) i a més a més d’un fisioterapeuta. O sigui, que com es sol dir, era la meva posada de llarg.

Tinc la sort que el fill d’un molt bon amic del meu pare és fisioterapeuta. Treballa amb nois discapacitats que es dediquen a fer esport. Havíem passat fa molt temps (quan érem joves, bé, més que ara) alguna setmana de vacances junts, quan els nostres pares coincidien, però ara feia temps que no ens veiem.

Abans de que vingués, una bona dutxa per treure’m de sobre l’estrès del treball (sé que algun cabró que es farà dir amic meu se’n riurà d’això) i els pantalons curts de rigor perquè pogués treballar bé la zona del bessó.

Deu minuts abans de l’hora ja era a baix picant al timbre. L’he obert i una vegada superats els trenta-sis esglaons ja m’ha pegat la primera esbroncada: “Però on vas amb aquests pantalons?”. M’he mirat i no hi he trobat res d’anormal. Uns pantalons curts del Barça de l’any de la picó, això sí (de quan vestien Kappa). Passats uns instants hi he caigut. No me’n recordava que ell és perico, però per sobre de tot anti barcelonista. Ostres, començàvem bé!! Li he fet un gets d’aquells d’”ho sento molt i no es repetirà més” i de seguida hem entrat en matèria.

Entre palpada i palpada de bessó hem recordat vells temps i m’ha explicat coses de la seva vida (i jo de la meva, evidentment). M’ha confirmat que tinc una sobrecàrrega important, i m’ha estat magrejant la cama dreta durant una bona estona amb cremes i quan ja estava ben palpada hem passat a la part de les corrents. Quina sensació més estranya!! Mai me n’havien donat (bé, alguna vegada que havia posat els dits a l’endoll quan era petit) i la veritat és que al començament estava una mica espantat (normal en mi, ja que el tema de que alguna persona aliena a mi mateix m’intenti infringir dolor físic m’aterra de manera sobrehumana).

Quan tot ha acabat i he hagut d’aixecar-me, ho he fet amb molta por. Tenia el bessó molt adolorit i carregat a conseqüència del tractament. Però bé, com un campió ho he fet i fins hi tot m’he marcat unes quantes passes de forma digna.

Quan marxava m’ha dit que demà tornarà a venir, però també m’ha dit que l’altre cama (l’esquerra) també es veu bastant carregada i que serà el principal objectiu. Així que demà toca més patiment!!

Ah!! I a partir de la setmana vinent m’ensenyarà uns estirament que hauré de fer molt regularment per tal d’agafar elasticitat a la cama. I que abans de fer esport, el primer que he de fer és estirar molt i escalfar bé els músculs. I després també, evidentment.

Què dura la vida de l’esportista amateur!!

Decadéncia absoluta.

Crec que un cineasta d’aquest que en saben tant d’escriure guions i de fer pel·lícules no se li hagués acudit un final tant decadent, tant patètic, tant dolorós ni tant esperpèntic com el que està vivint el Barça aquesta temporada. Estem passant tots plegats un calvari d’aquells que fa molt de mal, una situació de dura ja massa i de la que tenim ganes de que s’acabi quan abans millor. Però encara hi ha una última parada, una última estació, un últim partit perquè l’equip arrossegui i ensenyi les seves misèries a tothom i els culés sentim vergonya una vegada més (com si no n’hi hagués prou ja aquesta temporada) d’aquesta colla de jugadors que no representen ni el club ni l’escut ni els colors que porten.

Sé que el partit d’ahir és un partit molt difícil de jugar i m’hi jugo el que voleu que ha estat el partit més difícil que han jugat la majoria dels que ahir van saltar al camp (inclòs més que la final de Saint Denís). El poc públic que omplia ahir l’estadi (trenta-nou mil nou cents espectadors) va acudir amb la predisposició de cremar-ho tot, amb una actitud molt hostil, amb ganes de guerra, de fer sentir la seva veu, de fer saber als jugadors qui són per ells els bons i qui són dolents, qui valen i qui no valen, qui mereix seguir la temporada vinent i qui no. Perquè ja n’estan fins al cap de munt. Perquè ja n’hi ha prou de que una colla de persones que guanyen molts diners no compleixin amb la seva feina i que, alhora, se’n riguin de tots plegats i no juguin quan no tenen ganes de fer-ho.

De fet, si hi ha una paraula amb la que es pugui definir el partit d’ahir, aquesta és esperpent. Des del primer moment, els mocadors i els xiulets van fer acte de presència: des de la sortida dels jugadors fins a l’aparició del president a la llotja. El públic mostrava les seves cartes, el seu descontent i les seves ganes de fer-se sentir. I l’exemple més clar que el partit d’ahir no seria normal i no seguiria unes pautes coherents és, que a banda de la mocadorada i xiulada inicials, només servir el conjunt blaugrana de centre, la xiulada encara es va fer més patent. I llavors va arribar el judici del soci, la sentència culé. Aplaudiments a jugadors com Puyol i Messi; aplaudiments per Frank Rijkaard cada vegada que sortia de la banqueta per donar instruccions als jugadors; fortes xiulades cada vegada que tocaven la pilota Deco i Eto’o (i Márquez s’ho va estalviar perquè de nou va borrar-se provocant la targeta al Bernabéu que feia que per acumulació es perdés aquest partit) que van durar mentre els jugadors van ser sobre la gespa i alguna a Henry; i indiferència cap a la resta. L’Operación Triunfo blaugrana estava servida. Evidentment, creieu que aquestes són unes condicions idònies per a jugar un partit de futbol? No!! Però ara els jugadors estan recollint el que han sembrat durant tota la temporada.

I no se li pot recriminar al públic que no hagi estat al costat de l’equip en els moments importants. Quan s’ha hagut d’animar, la gent ha animat i ha fet costat al planter, però ara que ha acabat tot, ara que ja no hi ha res en joc (només poder quedar tercers o quarts a la Lliga, cosa que ja no li interessa a ningú) i com que el públic i el soci és soberà (que per això paga i, per tant, mana), té dret a comportar-se com es va comportar ahir. A explotar d’indignació.

Uns fets així mai els havia vist des de que tinc us de raó. He viscut xiulades, mocadorades, esbroncades, insults, etc, però mai de la manera que es van produir ahir. Sempre havien estat a nivell de conjunt, contra l’equip al complert, o contra una junta directiva o un president. Però el que mai havia vist jo és que el públic sentenciés als jugadors entre bons i dolents, xiulés als que estan nominats i no volen veure més i aplaudís als que volen que la temporada vinent continuïn.

I l’esperpent d’ahir, va tenir un segon acte que va ser el partit el sí, el joc de l’equip, el resultat. Si no n’hi havia prou amb les xiulades i esbroncades, el Barça va deixar-se remuntar un partit que al minut vint-i-dos de la segona guanyava 2-0. Només va faltar això!! Que per postres, en dos minuts el Mallorca empatés el partit i quan passaven tres minuts del temps afegit aconseguís mitjançant Güiza endur-se els tres punts del Camp Nou. Ja ho diuen que a río revuelto, ganancia de pescadores. I el Mallorca va saber pescar molt bé.

Si hi havia una cosa ahir que em feia excessiva por era el comportament dels jugadors xiulats, que m’agradaria analitzar-la cas per cas, perquè no tots es van mostrar igual.
- Deco: covard, com sempre, amagant-se i no donant la cara. A la mitja part Rijkaard el va canviar (per Bojan) per estalviar-li la gran xiulada que hagués hagut de sentir. Frank va comentar en roda de premsa que s’havia ressentit de la lesió i que tenia alguna molèstia... imagino que a les orelles de tant sentir com xiulava la gent. Com sempre, i fins al final, en Rijkaard defensant allò que és indefensable.
- Henry: humil. Va encaixar la xiulada amb el cap cot, limitant-se a jugar i a fer la seva feina. Va marcar el primer gol i no el va ni celebrar, perquè sabia que no era moment de celebracions pel clima tant hostil que es vivia al Camp Nou.
- Eto’o: desafiant. Era el que més por em feia de tots, ja que el caràcter tant rebel i tan especial que té en un moment donat podia fer que se li creuessin els cables i reaccionés d’alguna manera poc esportiva. I va passar, evidentment, que quan va marcar el segon gol del Barça, amb ràbia i amb la pilota dintre la porteria la va rematar contra la xarxa dues vegades més. Va alçar el cap, va tibar el cos i obrir i tancar la mà dreta tres vegades per fer saber a la gent que ell portava quinze gols aquella temporada. No va obrar gens bé, perquè s’ha de ser humil, com Henry, i assumir que la gent et pugui criticar (ja ve inclòs amb el sou això) i saber-ho encaixar. Segurament ha signat la seva sentència definitiva i l’any vinent tampoc el veurem per can Barça. Ha d’aprendre que tots som responsables dels nostres actes, de tot el que fem i el que diem.
- Giovani: voluntariós. Va substituir Messi a la segona part, i només sortir al camp ja el van xiular. És molt jove i no s’ho mereix. No té la culpa dels mals del Barça. Va intentar fer jugades d’atac d’aquelles a les que ens té acostumats: agafar la pilota i regatejar fins que la perd o li prenen.

La persona que va sortir més perjudicada amb tot això va ser l’entrenador blaugrana. Podem discutir si ho ha fet bé o malament aquestes dues darreres temporades, però amb el que hi ha una unanimitat és amb que ahir era el dia de Rijkaard, el dia del seu acomiadament del Camp Nou. Ja no tornarà més a assentar-se a la banqueta culé (com a mínim per unes quantes temporades) i crec que no és just que l’última imatge que guardi a la seva memòria com a entrenador sigui tant patètica: mocadors, crits i xiulets. Mereixia endur-se un bon record. Novament els jugadors, als que ha defensat tant i ha tapat tantes coses, li han fotut enlaire el seu dia, el dia en que havia de dir adéu a la que durant cinc temporades ha estat la seva afició. De totes de les pancartes que vaig veure me’n quedo amb una, la que descriu el que havia de passar aquesta fatídica nit, la que amb lletres blaugranes es podia llegir: “Frank, gràcies per tot”. Ell havia de ser el protagonista!! Si us plau, fem-li un homenatge com cal, com Déu mana, portem-lo al Gamper, fem-li una escultura o pengem la seva americana a dalt de tot de la llotja, però per favor, no se’n pot anar d’aquesta manera!!

EN POSITIU.
Rijkaard, que llest fins al final, va canviar a Deco al descans. El seu afany per protegir als jugadors arriba fins a límits insospitats. Massa bon jan!!

EN NEGATIU.
Avui només hi ha una paraula que resumeixi aquest apartat: tot.

LA PREGUNTA.
Algú s’imaginava que passaria això al començament de la temporada?

LES PANCARTES.
Va ser també el dia que les pancartes van parlar. Aquí us en deixo algunes:
-“Socis, ens hem enganxat els dits amb La Porta”.
-“Deco i Eto’o sou uns covards”.
-“Gràcies Frank. Laporta fot el camp”.
-“Frank esta es tu casa”.

-"Laporta dimisión".

-"Merci Rijkaard".

Recuperant velles costums: el vermut.

Ahir quan vam acabar de sopar, tot parlant de què podríem fer avui, una proposta va destacar més d’entre la pluja d’idees que van sortir: fer un vermut. I on millor que a casa meva? Bé, l’acord era que jo posava la casa i ells posaven el menjar. Bon tracte no? I us preguntareu: per què a casa i no a fora? Doncs, companys, amb els temps que corren anar a fer un vermut (parlem d’un aperitiu complert) a un bar, com a mínim has de demanar un préstec a la caixa o al banc pertinent. La fiblada que et foten per menjar una trista llauna d’escopinyes, unes quantes olives i una bossa de patates (ja no hi compto els calamars a la romana típics i que, segons diuen, sempre són acabats de fer, i que et poden cobrar ben be nou euros per una tapa on n’entres quatre o cinc) és d’aquelles que fan història, i, millor que a casa no s’està en lloc.

I a bones hores, després de que l’últim integrant del trio (evidentment, el Toni) que vam participar a la iniciativa de recuperar velles costums dels diumenges fes acte de presència cap allà les dues passades, i després de col·locar totes les viandes que el que havia arribat tard ens havia portat (era el subministrador oficial de menjar i beguda de la trobada), es va donar el tret de sortida d’aquest esdeveniment tant nostre.

L’aperitiu constava de: dues llaunes d’escopinyes, una llauna de navalles, una llauna de cloïsses, dues llaunes de musclos, dues llaunes mitjanes d’olives farcides, una bossa de patates gran i tot regat amb una botella de vermut negre i una de sifó. Ah!! I gel que no en falti per donar una mica de frescor a la beguda.

Vam rendir comptes de l’aperitiu sense presses però sense pauses, a bon ritme, assaborint peça de menjar que ens duien a la boca. S’ha de dir que vam liquidar totes les existències, està clar.

Ah!! Em deixava de dir que el suc de les escopinyes el va fer un servidor, tirant de receptari matern. La veritat és que m’agrada ser humil, però el suc va quedar, segons paraules textuals del Toni: “Al seu punt, ni molt fort, ni molt fluix.”.

Finalment donàvem per acabat el primer vermut de l’era.. ummm... dels trenta anys, a dos quarts de quatre, evidentment, sense ganes de dinar. Qui era el guapo ara que es menjava uns macarrons, una botifarra a la brasa o un tros de pollastre amb suc?

Canviant de tema, no m’agradaria acabar aquest post, sense donar-vos un seguit de normes bàsiques per si voleu fer un bon vermut:
1) Les patates fregides no poden faltar. Han estat concebudes única i exclusivament per evitar que caigui la gota que sempre cau de qualsevol peça sucosa que punxem. És a dir, que sempre ha d’estar sota la forquilla o l’escuradents amb que hem punxat el tros de vianda i fer el recorregut en paral·lel a aquest que sempre anirà del plat on estava dipositat a la nostra boca. Si no se’n tenen, poden substituir-se per, cornes d’aquelles grans de xurreria o per un tros de pa. Mai per ganxitos, patates palla o qualsevol tipus d’snack que no tingui una superfície suficientment gran i que, per tant, faciliti que la gota vagi a parar a sobre la taula.

2) Les escopinyes tampoc poden faltar mai. Hi ha molta gent que es fa la típica pregunta de si el suc s’ha de beure o no, si és de bona educació o no és de bona educació. Deixeu-vos de romanços. Si us agrada us l’heu de beure, ja que en el moment que tu pagues una cosa, aquesta et pertany, i el suc ja va inclòs en el preu que et cobren. I molt important fer soroll mentre el xarrupes, per tal de fer notar al de les taules del costat vostre que heu demanat una escopinyes per què sou suficientment solvents per poder-vos-en pagar una ració, que als preus que van als bars...
Una recomanació que faria als amants del suc de les escopinyes: el millor per agafar-les és una cullereta petita. Per què? Doncs perquè a l’hora que te’n poses un a la boca, també fas que hi vagi a parar la quantitat justa de suc que fa que tingui millor sabor.

3) Si el vermut es fa en un bar, mai poden faltar els calamars a la romana. Són també un element indispensable. Com he dit abans, sempre dóna la casualitat que quan els hi demanes al cambrer aquest et diu que estan acabats de fer.

4) Una cloïssa o navalla, inclòs una oliva farcida, pot ésser sucat al caldo de les escopinyes (que normalment és el que es fa fort), però un musclo en escabetx no. Evidentment, el suc és diferent i ens deixaria el nostre suc preferit amb restes vermelles.

El segon diluvi universal.

Quina manera de ploure!! Ahir dissabte per la nit portàvem ja més de quaranta vuit hores seguides ininterrompudes plovent. Un non-stop de xàfecs, una megarave d’aigua caiguda del cel que feia témer el pitjor: que el segon diluvi universal havia començat. I ni més ni més que a Barcelona, cosa que em va fer pensar que segurament havia estat cosa del nostre alcalde que amb la dèria que té de fer Barcelona universal i d’organitzar esdeveniments a nivell mundial (que si el Fòrum, que si les Olimpíades, que si la fira 3G, que si el Bread and butter, entre d’altres) també s’havia fet amb l’exclusivitat del segon diluvi universal. Bé, alguna cosa ha de tenir ser una ciutat puntera i moderna que vol fer-se un lloc entre les ciutats més importants del món.

Però bé, al que anava. Per la nit havia quedat amb uns amics per sopar unes pizzes (i que les portés el de la moto, que amb la que estava caient no era qüestió de treure la feina als que bonament es guanyaven la vida), perquè amb el temps que feia venia de gust quedar-se a casa ben calentet. Quan baixava pel carrer Escorial, de sobte, vaig veure un home que pujava per la mateixa vorera que jo, a poc a poc (no és que el meu pas fos d’allò més ràpid, perquè el meu bessó no m’ho permet), vestit d’una manera estranya: una túnica blanca bastant bruta, recolzat en un bastó de fusta molt llarg, i amb els cabells blancs molt llargs i una barba, també blanca, que li arribava a l’alçada de la panxa. A mesura que s’anava apropant, el seu aspecte em resultava més familiar i mica en mica vaig anar reconeixent la seva cara. Quan va ser a la meva altura, amb veu tremolosa em vaig adreçar a ell:
JO: Tu ets... Tu ets Noé!!
NOÉ: (portant-se el dit índex als llavis) Shiiit!! No vull que em reconèguin!!
JO: Perdó!! Però la veritat, no és molt difícil...
NOÉ: Què vols dir?
JO: Home, doncs que amb aquesta manera de vestir tant carrinclona...
NOÉ: Carrin... què?
JO: Tant clàssica, tant poc moderna...
NOÉ: Ah!! Es que vosaltres vestiu de forma massa estrafolària. I jo estic molt xapat a l’antiga. Ja sap, tinc una edat!!
JO: Sí, sí!! (després d’uns instant en silenci) T’ha enviat Ell?
NOÉ: Què vols dir?
JO: (senyalant cap a dalt) Que si t’ha enviat el de dalt... Jesucrist?
NOÉ: Ah!! No, no pateixis. He vingut per voluntat pròpia. Estic en missió extraoficial.
JO: Com?
NOÉ: Era a casa mirant la televisió quan fent zapping he enganxat el canal de TV3 internacional i he vist les noticies del temps. Segons la predicció d’un tal Tomàs Molina, per aquí estarà plovent durant uns quants dies seguits.
JO: Ah!! El Tomàs!! Sí, les sol encertar totes... Però... entens el català? (ostres ara me n’adonava que des d’un primer moment havíem estat parlant en el meu idioma!)
NOÉ: Bé, diguem que el practico en la intimitat...
JO: Ostres, què gran!! Aquí al país veí, hi ha molta gent que també el parla en la intimitat. Quines casualitats!! Doncs el parles molt bé!!
NOÉ: Sí, fa temps vaig estar veient un programa de televisió que es deia “Digui digui”, per TV3, també, crec recordar... I mira, vaig fent progressos poc a poc.
JO: Me n'alegro!! I això de la pluja va en serio? Vull dir que si plourà durant quaranta dies i quaranta nits?
NOÉ: Doncs no ho sé, però té tota la pinta...
JO: Ostres i jo que m’he quedat amb tantes coses sense fer a la vida... Això no es pot acabar així!! Seria molt cruel!! I més tenint en compte que la Lliga l’ha guanyada el Madrid i el Barça li ha hagut de fer el passadís!! Això ens ho han de tornar!!
NOÉ: Bé, bé, tranquil·litzat. No he dit pas que fos la fi. Només que pel que sembla la cosa pinta malament.
JO: I ja tens l’arca preparada?
NOÉ: No, encara no. No m’ha donat temps. M’ha agafat tant d’imprevist que per molt que volgués no em donaria temps a tenir-la enllestida.
JO: I com t’ho faràs?
NOÉ: M’han dit que hi ha un lloc anomenat Tibidabo que allà puc trobar una atracció d’un vaixell que es mou a banda i banda. Encara en podré treure profit. Crec que farà el fet!
JO: Ostres!! Doncs encara et queda per arribar allà dalt! Vas caminant?
NOÉ: Sí.
JO: Doncs et recomano que agafis un taxi. Arribaràs més ràpid!!
NOÉ: Un què?
JO: Un taxi. És un vehicle, de tracció no animal, que et porta on vulguis a canvi d’uns quants diners.
NOÉ: Ah!! No puc, m’ho impedeix la meva religió. Ja saps, allò de l’austeritat, el vot de pobresa...
JO: Quina putada!! Vols que t’hi acompanyi jo amb el meu cotxe? No et cobraré res.
NOÉ: No, és igual, deixa-ho estar. Com se n’assabenti el cap (va fer un gest amb el cap senyalant cap a dalt) em fotrà una bona esbroncada.
JO: I ja t’has mirat lo des les parelles d’animals? Ho tens tot enllestit?
NOÉ: Què va, noi!! Ja no és el que era. Amb això de que us esteu carregant mica en mica les espècies animals costa molt trobar de tot i bo.
JO: Sí, tens raó. Has provat d’anar al zoo?
NOÉ: Ara en vinc. Està la cosa molt malament. M’han volgut cobrar entrada i tot!!
JO: Què dius? Si es que la gent només va de cara al negoci, a la pela que diem per aquí.
NOÉ: Sí, ni que ho diguis. He intentat parlar amb ells, raonar, fer-los entendre que és molt important que me’ls endugui. Els he anat amb la cantarella de que les futures generacions els ho agrairan, i tot això, però no hi ha hagut manera. L’únic que he pogut aconseguir és una parella de gats i una altra de gossos. Això sí, m’han dit que de camí al Tibidabo hi ha una protectora d’animals on si signo uns papers comprometent-me a que els cuidaré bé i que no els maltractaré me’ls donaran.
JO: Bé, millor això que res, no?
NOÉ: Sí, tens raó. Però a mi m’agrada fer les coses ben fetes. I clar, com en el primer diluvi qui ho coordinava tot era Ell, doncs les coses van anar més rodades. En un obrir i tancar d’ulls vaig tenir a totes les parelles d’animals hagudes i per haver davant de l’entrada de l’arca. I sense moure un dit!! I ara, si finalment ens trobem davant d’un altre daltabaix com aquell, ens enganxarà amb els pixats al ventre.
JO: Sí, quina putada!! Si puc fer-hi res per ajudar-te...
NOÉ: No, tranquil. Això és cosa meva. No m’agrada delegar funcions. Si després les coses surten malament no vull que d’altres carreguin la culpa de coses que no els pertoquen.
JO: Si hi hagués més gent com tu al món, tot aniria diferent.
NOÉ: Em faràs posar vermell... (després de pensar uns instants) Eh que abans has dit que si em podies ajudar en alguna cosa?
JO: Sí, si puc i vols...
NOÉ: Doncs sí, ara que ho penso. M’agradaria que parlessis amb la gent que va fer aquella pel·lícula... ummm... Cóm es deia? Ah!! Ja ho sé!! “Sigo como Dios”. Què dolenta, per Déu!!
JO: Sí, dolentíssima!! L’he vista i no va agradar-me gens.
NOÉ: Doncs això, que si pots parlar amb el director i dir-li que no n’estic gens satisfet de com em van ridiculitzar, t’ho agrairia.
JO: Faré el que podré, però crec que només poc enviar un mail a la productora per queixar-me. Però no sé si el que els pugui explicar serà una història molt creïble.
NOÉ: Un mail? Vols dir una carta d’aquelles que no necessita segell i que no s’ha de tirar al correu? Aquelles que viatgen per... com li’n dieu? Per l’internet?
JO: Sí!!
NOÉ: Ah!! Bé, prova-ho!! Potser tenim sort!! No tinc internet a casa. La veritat és que estic fet un embolic. Amb tantes empreses que últimament s’anuncien per televisió, no saps quina quedar-te. I a més a més, el servei que ofereixen deixa molt que desitjar.
JO: Tens tota la raó!!
NOÉ: Bé, jo vaig tirant, que com dieu aquí... és tard i vol ploure!!
JO: I mai millor dit!!
NOÉ: I el més calent és a l’aigüera.
JO: Caram!! Quins progressos més bons amb el català!! Crec que el parles millor que el Montilla!!
NOÉ: Bé, això no és molt difícil, no?
JO: (esclafint a riure) Ets la bomba!!
NOÉ: Apa, a cuidar-se i que vagi bé el sopar!!
JO: El sopar? Ostres, com ho saps?
NOÉ: Perquè mentre hem estat parlant, t’han sonat els budells tres vegades!!
JO: Bé, adéu i encantat d’haver-te conegut!! I espero que això d’aquests aiguats sigui només una falsa alarma. Que no passi d’aquí!!
NOÉ: Sí, jo també, perquè si no hauré de fer hores extres. I no les paguen molt bé, que diguem... Amb aquesta crisis... (va fer un gest amb la mà per acomiadar-se i va seguir caminant tot xiulant la cançó I’m singing in the rain. Si és que és molt de la broma!!)

NOTA: Aquest relat és pura ficció (per qui no se n’hagi adonat) i qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.