dimarts, 24 de juny del 2008

Sueques i Bond, James Bond.

Ahir, revetlla de Sant Joan. Ara m’ha vingut una pregunta al cap: encara fan macrofestes d’aquelles a l’estació de França o al Palau Sant Jordi que et cobraven un munt per l’entrada i amb moltes consumicions? Crec que aquest any no he vist cap anunci pel carrer ni n’he sentit cap per la radio anunciant-ne. De totes maneres, com que tampoc som d’anar-hi a cap, vam decidir fer alguna cosa tranquil·la (el mateix que l’any passat): sopar a casa un amic i després sortir per Gràcia que a la plaça Rovira hi havia un grup que tocava música en directe.

Quan vam arribar a la plaça després de sopar, fer-la petar, haver consumit la coca (de la de crema i fruita) i el cava de rigor, i haver esquivat tot un seguit de petards llençats amb mala llet per nens sense casa que surten a fer mal i a trencar coses, la música ja havia començat. Agafem la consumició a la barra i som-hi, a ballar s’ha dit!! Avançada la nit, un parell de noies amb una copa de cava a la mà que per la cara no eren de Berga ni de Mataró ni del Delta de l’Ebre, sinó més aviat centre europees, van demanar-nos si els podíem tirar una foto amb la seva càmera. Evidentment, no vam negar-nos-hi i vam començar a xerrar amb elles. Quan vaig incorporar-me a la conversa que havien iniciat el Marc i l’Alba, vaig preguntar-los que d’on eren. “Swede”, va dir-me una. Ostres Suïssa!! L’Alba va corregir-me i va dir-me que no, que no eren suïsses, sinó sueques. Sense pensar-m’ho i fent-me l’entès, vaig deixar anar un “like Abba” ben fort. Qui no coneix aquest grup? Van dir que sí i, a petició d’una d’elles vaig haver de cantar quelcom d’aquest grup. L’única cançó que va venir-me al cap (l’alcohol feia que el meu cervell treballés a poc a poc i a ritme pausat) va ser la de Waterloo. Així que, com aquell que domina la lletra vaig cantar afinant tot el que vaig poder (o sigui, res): “Waterlooooo, nana nanà nana na nanàaaaaaaaa. Waterloooooo....” i vaig emportar-me l’aplaudiment d’aquell parell de dones.

Més endavant, després de que la paraula sueca em rondes pel cap una bona estona, vaig decidir-me a fer la pregunta del milió de dòlars, aquella que havia estat predestinat a fer aquella nit (i jo no ho sabia) des de que havia sortit de sopar de casa el Joel. Vaig dirigir-me a elles i els vaig deixar anar: “Do you know Fernando Esteso or Andrés Pajares? The film ‘Los bingueros’ is good!!”. Van mirar-me amb cara de sorpresa fent-me saber que no, que malgrat ser sueques, no coneixien ni la pel·lícula ni els actors. Jo que em pensava que aquestes pel·lícules havien traspassat les nostres fronteres i eren un clàssic a d’altres països com ho son aquí... Qui no recorda el desembarcament de sueques dels anys setanta i aquell parell de personatges tirant-los els trastos a tort i a dret? Bé, això els passa perquè no tenen el seu particular Cine de barrio (des d’aquí aprofito per demanar la tornada de José Manuel Parada!!, clàssic entre els clàssics i Pablo Sebastian, pianista entre els pianistes).

Avançada la nit, vam estar parlant amb un noi que, casualitats de la vida va dir-nos que el seu germà es casava el mes vinent amb una sueca i que havia anat a viure a Suècia. Després de xerrar una estona amb ell, va aparèixer un amic seu panxut, alt, amb la camisa beige per fora i amb un got a la mà de whisky i coca-cola que va dir-me:
JB: Vos deveu tenir nom, no?
SERVIDOR: Sí, Jordi. I vos?
JB: Bond, James Bond. (i va marxar amb el got a la mà i balancejant-se d’una banda a una altre amb una certa aureola fatxendosa).

La feina va ser meva per dir-los a les sueques assenyalant a l’individu en qüestió que havia conegut al Bond, James Bond, però que tenia dubtes de si era en Sean Connery, en Pierce Brossnan, en Timothy Dalton o en Roger Moore. Una d’elles em va dir que segurament seria “the next”, el següent Bond! Vaig posar-me en un embolic preguntant-los si sabien qui era l’Austin Powers, per fer el símil entre el de veritat i el de broma. Vaig començar a explicar-los, però com que no me’n sortia, vaig agafar al Marc pel braç i vaig deixar-lo a càrrec de la missió (impossible?). Ara no sé si se’n va sortir o no...

L’endemà havien d’agafar l’avió per tornar a Suècia així que van marxar abans de que l’orquestra acabés de tocar. Van demanar-nos de fer-se una foto amb nosaltres, cosa que no vam poder-nos negar i l’Alba va donar-los el seu mail perquè ens la fes arribar un dia d’aquest.

CONCLUSIONS DE LA NIT.
Veient com el Marc i l’Alba parlen l’anglès, he vist que estic molt peix. Però tranquils, que encara que el meu nivell sigui molt macarrònic, vaig aconseguir entendre’m perfectament.

Hi ha més gent, a part del meu cosí, que porta camises estil Jose Corbacho.

Tots portem un Bond, James Bond dintre nostre (encara que sigui a la catalana). Només hem de deixar-nos anar. Els cubates “agitados pero no revueltos” ajuden.

Vaig treure’m un pes de sobre: després de l’ensurt inicial de la poca internacionalitat del Pajares i l’Esteso, vaig respirar tranquil saben que l’Austin Powers tampoc havia traspassat la frontera sueca. Tant els uns com l’altre estan a la mateixa alçada...

5 comentaris:

Uri ha dit...

Ja sabem que et regalarem pel teu aniversari...

Eloy ha dit...

Col·lecció clàssica Pajares-Esteso?
Què em dieu d'un pack de les 10 millors pel·lícules de Landa-Sacristán? Ells també van ser bingueros.

Jordi ha dit...

Uri: jo no me la posaré, no com altres...

Eloy: posame'n un pack que s'ha de fer cultura popular canyí!! Crec recordar que l'Ozores també hi apareixia...

karli ha dit...

Collons el que fot l'alcohol!!! per veure't com anaves!!! mira que parlar amb unes sueques i el primer que et ve al cap es el pajares i l'esteso!!!quin frikatxo estas fet tu tambe!!!!!
La frase akesta del Luis Enrique i el tabique tambè la vaig escoltar per la tele i al dia despres ho vaig comentar a la feina per que ho vaig trobar molt lamentable, lamentable igual que els que van bestits de toreros, guardies civils o bailaoras!!quin país!!!
A veure si els rusos foten l'estocada final!!!

Jordi ha dit...

Imaginat com tinc el cap de desmoblat!! Una mica d'acohol i em fa dir moltes més tonteries de les que dic!!
Sí, lo del Luis Enrique una mica lamentable i la de "El día 22, Italia dice adiós" també és molt justeta!! Jo tampoc he acabat mai d'entendre perquè la gent es posa al cap tricornis, monteres de toreros o el toro de fons a la bandera...