Visita a les clavegueres de Barcelona.

Ahir tocava visitar el subsòl de Barcelona: les clavegueres. Per qui no ho sàpiga, és el lloc on van a parar totes les aigües, sabons, papers higiènics, merdes vàries (i no vàries), pixats i altres coses (bolquers de nadons, tampax, compreses i bosses de plàstic, segons va arribar-nos a assegurar la nostra guia) que llancem pel lavabo o pels desaigües de les nostres cases. És un autèntic món suburbà dotat d’una perplexa teranyina de carrers per on baixa aigua (poca ahir i molta quan plou), cascades per evitar els túnels del metro i col·lectors.

A les 11:00 en punt la Irene, la nostra guia, ja ens estava fent a peu de carrer (Passeig de Sant Joan gairebé cantonada amb València) una petita introducció. El dia no estava molt catòlic: núvols grisos amenaçadors tapaven el sol i va dir-nos que si plovia, ja ens podíem treure del cap la idea de fer-hi un cop d’ull, ja que el cabdal d’aigua que pot arribar a baixar és considerable i correríem bastant perill. Així que ella mateixa va accelerar els parlaments previs i va donar-nos alguna pinzellada sobre el sistema de clavegueram de Barcelona: té una extensió de 1.700 quilòmetres, abans d’arribar l’aigua al mar passa per una depuradora que la neteja i el temps que triga en recórrer tota Barcelona (des de dalt fins a baix) una gota d’aigua és de vint minuts. Després d’alguna dada històrica més i d’explicar-nos què passa per dintre quan plou i què fan per evitar quan plou molt que l’aigua col·lapsi els clavegueram vam iniciar l’esperat descens al subterrani barceloní.

Al terra un parell d’operaris havien aixecat una planxa de ferro en forma de tapa per deixar al descobert unes escales altes i una mica perilloses que convidaven a iniciar la nostra petita aventura. Un a un, el grup (unes vint persones) vam anar baixant i jo vaig tancar l’expedició seguit d’un dels operaris de BCNsubsòl armat amb una llanterna. Les escales conduïen a un túnel que trencava a mà esquerra i pel qual vam haver de passar ajupits. Allò ja em recordava una mica les nostres visites al algun refugi barceloní. Aquest túnel desembocava al tros de claveguera que baixa just per sota del Passeig de Sant Joan i que estava il·luminat amb llums al sostre i guarnit amb teles d’aranya per totes les parets. I com és una claveguera per dintre? Doncs imagineu-vos un parell de voreres a banda i banda i al mig un tros més enfonsat per on baixa l’aigua. Sota de les voreres hi ha unes sortides que aboquen tot el que va sortint dels baixants de les cases i a les parets vas veient forats per on cau l’aigua de recullen les clavegueres situades a peu de carrer quan plou. Ah!! També vam veure alguna que altre entrada subterrània a algun edifici!! Interessant...

La primera sensació que es té quan s’entra allà dintre és d’humitat i d’olor a aigües estancades. Tampoc no fa pudor de merda, pròpiament dita!! L’Alba, de totes maneres, va confessar-nos que ella durant els tres primers minuts va tenir ganes de vomitar. Això va a gustos...

S’ha d’anar molt en compte amb el terra, ja que a conseqüència de la gran humitat que hi ha les voreres estan mullades i pots patir el risc de relliscar i anar a aterrar amb els ossos al terra o, pitjor encara, a dintre del continuat riu d’aigua que passa per entre les dues voreres.

Vam anar passeig de Sant Joan a baix, fins a la cruïlla del carrer Aragó on hi ha un salt d’aigua (tot això per sota terra, es clar) i després vam tornar a desfer el camí fet per anar a petar just a sota de l’encreuament entre el carrer Diagonal i el Passeig de Sant Joan, on vam poder veure un col·lector d’aigües que actua a mode de barrera per aturar la baixada d’aigua cap a baix i desviar-la cap a una altra banda.

Mentre remuntàvem cap al col·lector vaig comentar-li a la guia que trobava a faltar unes quantes botigues allà baix, que la cosa es veia molt sosa sense cap aparador ni cap establiment per parar-nos a fer “turisme”. També vaig trobar a faltar a la sortida la típica botiga de records amb el típic clauer, plat o llibre on posés amb lletres grans “Record de les clavegueres de Barcelona” o aquella mítica samarreta de “Els meus pares han anat a les clavegueres de Barcelona i m’han portat aquesta samarreta”.

Destacaré, això sí que entre l’aigua que baixava de tant en tant anàvem alegrant-nos la vista amb un excrement, cagarro o merda (trieu la paraula vosaltres mateixos) que baixava lliscant amb el tros de paper higiènic corresponent darrera i que ens anava saludant amb la mà mentre feia crol o esquena per tal d’avançar més ràpid.

No vam veure rates, però això no vol dir que no n’hi hagi, perquè sí que n’hi ha. El que és ben segur que no hi ha són aquests animals que, les llegendes urbanes barcelonines situen al clavegueram com cocodrils, serps o animals encara més grossos.

La visita va durar una hora i crec que vam sortir satisfets. Ara coneixem una cosa més del panorama barceloní. Tots tenim una idea de com pot ser la xarxa de clavegueram que tenim a Barcelona, però res millor que veure-ho amb els teus propis ulls per saber amb exactitud com és. Per si a algú li interessa, hi ha visites, que són gratuïtes, l’últim dissabte de cada mes (una a les 10h i l’altra a les 11h) i obren les llistes per poder reservar plaça quinze dies abans. El telèfon al que podeu trucar és el 93-237-47-43.

Ah!! Per la tarda, després del dinar de rigor amb els companys que vam anar a veure les clavegueres, vam fer el que fa tota Barcelona quan plou o no té res a fer: anar a l’Ikea a donar una volta. Original, no? Del Barça de bàsquet no en parlaré...