El gran dilema.

Em trobo amb el dilema més gran que qualsevol aficionat als esports es pugui trobar. Us en faré cinc cèntims sense dir noms (primer) per poder-vos fer una idea. Jo sóc d’un equip. D’uns colors. I per tant, jo sempre vull que guanyi aquest equip i sóc fidel a aquest colors. Fins aquí suposo que tot és correcte. Ara bé, aquest equip fitxa a una persona que els ha de portar a l’estrellat. En principi, diuen que suposadament és el millor del món. El problema arriba quan aquesta nova incorporació, no la puc veure ni en pintura. Què he de fer, doncs? Jo vull que guanyi el meu equip, els meus colors, però esportivament parlant (mai li desitjarem el mal a ningú) desitjo de tot cor que aquesta nova incorporació no guanyi res de res. No sé si m’he explicat. Vist així és una mica incongruent tot plegat, no?

Ara anem a posar noms. Jo sóc d’un equip: Ferrari. D’uns colors: el vermell. I per tant, jo sempre vull que guanyi aquest equip (Ferrari) i sóc fidel a aquests colors (vermell). Ara bé, aquest equip (Ferrari) fitxa a una persona (Fernandu Alonsu) que els ha de portar a l’estrellat. En principi, diuen que suposadament és el millor del món. El problema arriba quan aquesta nova incorporació (l’Alonsu), no la puc veure ni en pintura.

Una vegada centrats en el tema, no sé que he de fer. És tanta la ràbia que li tinc a l’innombrable (ja no el citaré més, i si us fixeu innombrable ho he escrit amb i minúscula) que només sentir anomenar el seu nom ja tinc urticària per tot el cos (i no em grato perquè el metge que m’ha tractat m’ha dit que tot és psicològic, paraules textuals: “Todo está en tu cabesa, respira y cuenta hasta tres, boludo!”). És més, durant aquestes temporades passades, vaig arribar al punt que, sinó guanyava Ferrari, anava a favor dels altres disset corredors per tal que no guanyés ni a les cartes.

I és que heu vist alguna vegada un esportista espanyol que generi tanta polèmica? I tinc entès que no és només per terres catalanes, que consti! De fet, qui no recorda les gestes de Miguel Indurain i com tothom estava amb ell? I no és perquè sigui del Madrid, ans al contrari. I no és perquè sigui Asturià, Déu me’n lliuri (si fos madrileny fins al moll de l’ós, potser encara li trobaria una explicació). Crec que és tot ell, la seva persona, la seva supèrbia, la seva manera de fer.

Total, que tinc un dilema. Què puc fer, doctor?