Mals tràngols.

La vida està plena de mals tràngols. I com a mals tràngols que són, costen de pair i et fan passar una mala estona. N’hi ha, però, que te’ls pots saltar sense cap remordiment, n’hi ha que te’ls pots mig estalviar, i n’hi ha d’aquells que els has d’afrontar com l’home fet i dret que se suposa que ets. I dels d’aquests tipus són dels que us vull parlar avui. Dels que no pots fer mans i mànigues per estalviar-te’ls, perquè venen com venen i tu ja estàs allà i no els pots regatejar. Diguem que te’ls trobes als morros. Pam!

Sé que és un tema delicat, dur, contundent, però del que s’ha de parlar sense embuts. Sento si fereixo la sensibilitat d’algun lector o lectora que llegeixi aquest post pensant que a la Banyera només es parla de coses agradables. Així que em disposo, tot seguit, a exposar-vos el fet en qüestió. Servidor, com qualsevol mortal, estava al lavabo alleugerant una necessitat biològica que tots els humans tenim: orinar. Els homes ho fan dempeus. Les dones assegudes. Hi ha homes, però, que em consta que ho fan asseguts. No em consta, però, que hi hagi dones que ho facin dempeus. Bé, no ens anem per les branques. El tema és que jo em trobava allà, dempeus, amb l’eina en qüestió agafada per on podia (no entrarem a valorar la mida i que cadascú interpreti el que vulgui) quan de sobte sento que algú em saluda per darrera jovialment. Em giro i reconec el meu cap. Però no el meu cap directe, sinó el cap del meu cap del que alhora també depenc jo indirectament. Aquell amb el que parles dos o tres vegades l’any, si s’escau i santes pasqües. Doncs bé, allà estàvem els dos, dempeus, intentant simular un bon rotllo increïble i amb les eines a les mans. Cadascú, evidentment, la seva. No vaig gosar fer aquella broma que sempre faig quan em trobo algú al que li tinc confiança (per exemple l’R o per exemple l’E) al lavabo, que és quan deixo anar aquell “em pots ajudar? És que el metge m’ha dit que no puc aixecar pes.”. No, ans al contrari. Hi ha persones a les que no se li poden fer aquest tipus de bromes, a risc que et puguin sortir per la tangent o se la puguin prendre malament.

Doncs bé, allà estàvem els dos dempeus, com he dit abans, amb la cosa entre les mans i intentant xerrar de quelcom animat. Vam tocar el tema del temps (ineludible en casos així) i el tema de l’activitat de grup que es fa cada any. A mi, com comprendreu, el tema que tenia entre mans requeria de tota la meva atenció i, per tant, em costava un mica estar per la feina en qüestió i per donar conversa, en qüestió també. Com que no em venien molts temes dels que parlar... És com quan puges amb algú a l’ascensor, que has de treure temes per desfer la tensió, però amb l’ agreujant de que a més a més has de pixar. Va ser un minut llarg, d’aquells que costen de passar i d’empassar. Hi havia tensió. Es respirava... bé, millor no us explico què es respirava allà dintre perquè crec que moments abans d’entrar jo, algú havia deixat un regal d’aquells que són de franc i que et peguen una bufetada considerable quan obres la porta.

Finalment però, els pocs més de dos minuts que vam estar allà plegats (inclou rentada de mans) van passar i ens vam acomiadar com a bons amics. La prova havia estat superada. En definitiva, però, no va deixar de ser un mal tràngol.