Sense control

Sí, ja ho sé. Sona títol de pel·lícula d’Steven Seagal o Chuck “ranger de Texas” Norris. O encara pitjor (tapeu-vos les orelles i tanqueu els ulls), de Jean Claude van Damme. Però res més lluny de la realitat. Potser sí que es podria fer una pel·lícula, estic d’acord. Però seria una pel·lícula catalana, sense escopetes, pistoles ni violència gratuïta. Una pel·lícula en que el protagonista seria un servidor de vostès (com a protagonista principal, està clar, no em rebaixo a menys) i on l’argument (basat, ,com no, en fets reals), transcorreria a la feina el matí d’un divendres assolellat quan ens trobem una bossa, i quan dic una bossa vull dir una bossa de nanses gran, plena de llaminadures vàries. Llegeixis: núvols, coca-coles, pega dolces vermelles i negres, gusanitos, piruletes, totxos, i un llarg sense fi de plàstics comestibles gentilesa d’una companya de feina que, perquè no ho devoressin els seus fills petits, prefereix portar-ho a la feina perquè ho devorin els seus companys grans. Flac favor, també s’ha de dir, el que ens fa. Ja em vaig encarregar de comentar-li, si és que flac està ben dit en català.

L’argument de “Sense control” inclouria també la meva companya de la dreta (com si a l’esquerra hi tingués algú... que no és el cas).  Servidor i la companya de la dreta, mà a mà, ara sí, sense control, anem engolint una darrera l’altra les llaminadures encabides a la maleïda bossa de nanses. En el període d’unes sis hores, el nivell de la bossa va baixar de màxims històrics (com la prima de risc espanyola) a mínims històrics (com l’IBEX). No diré que es va convertir en una mena de competició, però les mirades de cua d’ull, sense control,  eren patents. Quan la bossa ja estava gairebé, sense control, buida els colzes van començar a aparèixer també sense control, perquè amb ànsia, les mans es movien incontrolades per apoderar-se de les últimes restes de llaminadures. Finalment vam signar un empat, unes taules que es diria en escacs, ni per tu ni per mi. Bé, sí, per ella i per mi, evidentment. I per ningú més! Aquell dia, lectors, ja no em va caler dinar.

Heroicitats

Permeteu-me cridar-ho als quatre vents i fer-me autobombo, perquè quan un fa una cosa ben feta, s’ha de presumir. Prepareu-vos, que aquí vaig: ESTIC ORGULLÓS DE MI MATEIX!!. Sé que dit així pot sonar un pèl massa... umm... egocèntric? Sí, va, deixem-ho en egocèntric. Potser, parlant en argot futbolístic, Cristianoronaldejo una mica massa. Bé, i a mi què! Segurament em teniu enveja perquè sóc guapo, ric i jugo molt bé a futbol. Vull dir que sóc guapo i ric. Vull dir que sóc guapo. Vull dir... L’important és que em sento cofoi perquè he aconseguit fer una cosa que molts de vosaltres no heu aconseguit mai a les vostres vides. Ha! Que què és? Ho voleu saber, colla de curiosos i xafarders? Doncs... Trrrrrrrrrr (so de timbals).... Trrrrrrr (més so de timbals).... Trrrrrr (so del veí del costat que està fent un forat a la paret amb la taladradora) .... Tatxaaaaan!! He acabat la tinta d’un bolígraf BIC naranjaescribefinoBICcristalescribenormalDosescriturasaelegirBIC-BIC-BIC-BIC-BIC!!!

Què, com se us ha quedat el cos? Esteu al·lucinant en colors, oi que sí? Ei tu, sí, sí, tu, aquell que s’ha caigut al terra de l’emoció. Sisplau, que algú l’ajudi a tornar-se a asseure a la cadira. Gràcies! Ja podem prosseguir...

Que alcin la mà aquells valents que n’hagin gastat un sencer a la seva vida!! Us reto!! Va! Tu? Potser has estat tu? Què, quantes mans veig aixecades? Cap!!! Hahahahaha I sabeu per què? Perquè és gairebé impossible acabar-ne la tinta! Sempre es perden, o s’assequen, o te’ls deixes oblidats a la taula del company o queden arraconats al sota de tot del calaix i si-te-visto-no-macuerdo.

I com que segur que per aquests móns hi ha algun incrèdul (i no miro al XeXu), aquí va una fotografia del cos del delicte:

I una prova de que el cos del delicte no escriu ni gota:

Què, ara sí que em creieu, eh? Ah, un consell: no proveu de fer-ho a les vostres cases. És perillós!

Sonda Trujillo

Riiiiing Riiing (so de telèfon)

Tiiiiiii Tiriitiriiiiiii (melodia de l’Ifon anomenada “Bosc de Robin Hood”)

Diguim?

Sí, el truquem del taller pel tema del Mini que va deixar ahir.

Ah! Sí, sí, digues...

Bé, li hem canviat l’oli, els filtres de l’aire i de l’oli ... bla-bla-bla i bla-bla-bla ... i la llumeta aquella que estava encesa quan hem endollat el cotxe a l’ordinador ens ha dit que era per culpa de la ...ona...nda i bla-bla-bla

La Iolanda?

Com?

No, la culpa era de la Iolanda?

No, no de la onalanda.

Ah! (penso que ha dit sopa a banda? No, no pot ser. Sony Bravia? No crec que me la regalin... Sonia Landa? Potser és neta de l’Alfredo Landa però no crec que tingui res a veure amb la llum d’avís del cotxe... Llavors em ve al cap aquell dia que vaig sentir al Sergi Pàmies per la ràdio al programa Versió RAC1 del Toni Clapés, parlant de com s’havia de reservar una taula. Comentava que quan anava a sopar amb el Quim Monzó reservaven taula a quatre o cinc restaurants de la ciutat, perquè mai sabien on paraven. A l’hora de donar el nom per la reserva, com que quan els deia Pàmies sempre li contestaven: como? Ránias? O si li deia Monzó li responies: Mundó?, reservava les taules a nom de Trujillo. Nom que tothom entenia perfectament i apuntava sense problemes.) Trujillo?

Com? Trujillo?

És que no he entès això de la sona blanda...

S-O-N-D-A L-A-N-D-A!

Ah! Sonda landa! Quina paraula més complicada noi!

Quan he acabat d’escriure aquest post, he buscat al google això de la sonda i pogut veure una foto i tot. Més que res pels curiosos:

Denuncia de premiat davant dels Mossos d'Esquadra

ACTA DE LA DECLARACIÓ.

Registre de sortida: 1111158888/2012 AT USCBCN

Instructor 2407 (Sergent)

Hora i data: 20:00 hores del dia 27 de maig de 2012

Dades de la persona que fa la declaració.

Qualitat en què declara: PREMIAT.

Jordi Casanovas “El banyeres” nascut el 15 de juliol de 1977 a Barcelona (Barcelona) fill de la seva mare i del seu pare amb DNI (miri, agent, és que no m’enrecordo) amb domicili al carrer (el premiat no el vol dir per por a represàlies per part de l’altre finalista)

Declaració:

... Que el premiat va participar fa dies (no recorda quants, diu que és un desmemoriat) en una porra muntada pel bloc de l’Assumpta.

... Que en aquest bloc se sortejava un regal molt sucós.

... Que la porra consistia en endevinar quants títols guanyaria el Barça a escollir entre Lliga, Copa i Champions

... Que, paraules textuals “el ser un culé del pessimistes de tota la vida” li va fer poder optar al premi.

... Que havent encertat el resultat i després d’un desempat, s’ha alçat guanyador gràcies a la loto .

... Que oeoeoeoeeeeee oooeeeee oooeeeeee!!

... Que visca l’Assumpta i visca Catalunya!!

... Que vol donar molt efusivament les gràcies a l’organitzadora (Assumpta) perquè el regal li fa molta il·lusió.

... Que si Déu vol i les forces de la naturalesa són propicies, el passarà a buscar personalment per Reus, si a l’organitzadora no li sap greu, pel centre de convencions i reunions altrament anomenat Viena.

Perquè consti ho certifico.

Jo per a ser feliç vull un… camió??

Estimat Loquillo,

Aquest cap de setmana he pensat en tu (permet-me que et tutegi) i per proximitat en la teva cançó aquella que diu poca cosa més (ara que acabo de repassar la lletra) que yo-para-ser-feliz-quiero-un-camión-yo-para-ser-feliz-quiero-un-camión-escupir-a-los-urbanos-a-las-chicas-meter-mano-yo-para-ser-feliz-quiero-un-camión. Sisplau, busqueu la lletra per internet i veureu que estic carregat de raó.

M’explicaré: aquest cap de setmana (oju a la bomba), he portat un camió. Sí, sí, un d’aquets que no superen els 3.500 kg de p.m.a. (que no PMI que llavors estaríem parlant de sucs) i que, per tant, puc portar amb la meva llicència B (o com es digui perquè sé que fa temps que les van canviar). I com que una imatge val més que mil paraules, aquí va:

És el del fons, el de l’esquerra. Quin trasto eh! Francament, no sé què li trobes. Amb sinceritat, jo li trobo de tot. Defectes, vull dir: incòmode, lent, gran, insegur, ... És a dir, que a mi, posats a pensar que em deixessin tenir-ne un, no m’ompliria de felicitat, que diguem. Encara que suposo que tot és acostumar-s’hi.

Ara que m’ho preguntes, me’n vaig sortir prou bé. Els anys d’experiència acumulats al volant de turismes sense parangó, m’han permès adquirir una destresa tal que ni els camions em fan por. Bé, una mica al començament... El que sí que vaig trobar a faltar és un d’aquells clàxons que pengen del sostre i es fan sonar tot estirant la corda. Però bé, tot no es pot tenir!

Espero que si l’any vinent tornem a ser voluntaris de la Costa Brava Xtrem Running, segurament em tornarà a tocar portar camió (si no em treuen els galons de cap dels checkpoints). Així que tornarem amb l’experiència camionera de nou. Llavors serà quan provaré allò que diu d’escopir als urbans. Allò de fotre mà a les noies, ho deixarem amb a la noia, perquè com que l’Alba ve de copilot podria tenir problemes...

Apa, adéu siau i... a conduir! Mooooooooooooooc!

Cantar cap a dintre.

El mascle està sota l’aigua infernalment calenta de la dutxa. El lavabo és ple de baf. Però quan dic escric baf és baf del baf de tota la vida, d’aquell que sembla boira de primera hora de la zona de Berga. Si parem bé l’orella, sentirem que, com a mascle, té un art no gaire ocult que consisteix en emetre sons i entrellaçar-los talment com si fos una cançó (o quelcom que s’hi assembli).

De sobte uns cops a la porta i una veu:

-...antar ...dintre?

-Que si pots entrar dintre? Doncs sí, sí, endavant. Tot just acabo de començar.

El mascle es frega les mans (i es rasca el cul, que no li pica, però és símbol d’home pur i dur). La porta s’obre de bat a bat i ell intueix entre la “boira” de primera hora de la zona de Berga la figura d’ella. Sobtadament la cortina s’enretira i sí, efectivament, és ella (qui sinó perquè a casa no hi havia ningú més), que amb veu autoritària torna a la càrrega dialècticament parlant:

-Pots cantar cap a dintre?

-Espera un moment que tinc les orelles plenes d’aigua i he entès que m’has dit que si puc cantar cap a dintre...

-No, no, és que t’he dit si pots cantar cap a dintre.

Osti tu! Cap a dintre? I com coi es deu fer això? L’home viril flipava, per dir-ho així, en colors sabons! (no entrarem en si són sabons pel cap o sabons pel cos)

-Home, cap a dintre? I com es fa això?

-Tu sabràs! Però és que la veïna de sota m’ha dit que et sent cantar...

Apa aquí! I quin problema hi ha? Si és que quan jo m’hi poso m’hi poso, què carai!

- A mi m’agrada cantar a ple pulmó!

-Doncs fes-t’ho com vulguis però cap a dintre.

- Home, doncs si li agrada molt, molt, molt, digues-li que pot pujar a veure’m. Ja saps, cadireta del menjador aquí, entre el bidet i la tassa del lavabo, una coca-cola i sis euros d’entrada.

I és que sóc molt de cantar a la dutxa. M’agrada, que voleu que us faci! A més, tinc un do. Aquest do consisteix en operitzar qualsevol cançó. És a dir, puc convertir qualsevol melodia amb la seva lletra i tot en versió òpera. I és que quan un neix amb un do, l’ha d’explotar. Cançons tals com l’ai si eu ti pego o són fàcilment convertibles a òpera si passen per les meves cordes vocals. I on realment m’hi deixo la pell i la gargamella és en cançons estil Titànic, O sole mio, Morena de mi copla o aquella que fa (en desconec el nom i part de la lletra) “me cansé de rogarle, me cansé de decirle que nanananana que sin ti mueeeeroooo”, que són el meu punt fort. Un do, el que us deia al començament.

Esmorzars i telèfons.

Sé que feia molt de temps que no parlava d’ell. Sé que molts estàveu frisosos per saber coses d’ell. Sé alguns us pregunteu què se n’ha fet, d’ell. Us puc assegurar que, ell, segueix viu i ben viu. Donant guerra, com sempre. Amenitzant-nos els esmorzars amb anècdotes divertides i comentaris irònics. És un fix a la taula i té lloc reservat. Estic parlant, efectivament, del mític E.

Ahir tot esmorzant no sé com va sortir el tema (com gairebé sempre que surten els temes a la taula dels esmorzars) que l’E va explicar la següent anècdota: es veu que fa temps amb una noia que eren molt amics no paraven de trucar-se. Ara trucava un, ara trucava l’altre, ara trucava l’un, ara trucava l’altre. Dites converses eren una mica pujades de to. Picarones, es podria dir. Doncs bé, un dia imbuïts per aquesta voràgine de truques tu truco jo truques tu truco jo, l’E va despenjar el telèfon i sense esperar contestació va deixar anar: “¿De qué color llevas las braguitas?”. Immediatament es va sentir una veu masculina a l’altre banda del fil telefònic que va dir quelcom semblant a un: “¿Perdone?”. L’E, home de sortides ràpides i amb ingeni, va exclamar: “¿Usted ha escuchado lo mismo que he escuchado yo?”.

La taula, evidentment, es va venir a baix. Van esclafir tots a riure i es va emportar un gran aplaudiment (intern) per part de tots. Mestre, més que mestre!

Lligant caps.

(copets a la cara, suaus, fluixos, d’aquells per comprovar si reacciones o no)

Ei, estàs bé? Et trobes bé? Desperta, ei!

Mica en mica va recuperant-se i recordant...

Recordant... 

Recordant...

Recordant...

Pliplipliplipliplipliiiiiiiin (so d’aquells de sèrie de quan es recorda alguna cosa)

Sí, recorda una dona alta, prima, morena, potser? Sí, morena. Cabell llis i llarg. Vestida tota de blanc. Sí, de blanc. O era una bata d’aquelles de metgessa? Sí, una bata d’aquelles de metgessa! Quina memòria, per Déu! I, què més? Tinc el cap enterbolit, espès. Què més? Va, esforçat per recordar...  Espera! Sí, obre una porta i treu el cap. I llavors crida el meu nom en veu alta: Jordi Casanovas?. I jo dic sí, aquí, i m’alço i vaig cap allà i la dona (vestida amb la bata blanca d’aquelles de metgessa) em somriu i em diu que tal i jo bé, nerviós i ella tranquil que no serà res i jo vols dir?, que a mi aquestes coses no m’agraden, sóc molt, com se’n diu... aprensiu. Aprensiu?, tu, amb aquesta alçada i amb aquests cos tant fornit i musculós i amb aquests ulls tant macos que tens i aquestes mans i aquests cabells tant suaus... Perdó, ara m’estic anant del tema i m’estic imaginant altres coses que no han passat. Bé, com anava dient: aprensiu?, tu? hahaha doncs jo també ho sóc una mica em diu i jo li dic que ostres, com pot ser? I ella em respon que mira, que les coses són així, que ella es passa tot el dia fent-ho, però quan li han de fer a ella també li entren tots el mals i va, assenta’t aquí, no, espera, millor estira’t que estaràs més còmode, com que dius que ets aprensiu... I jo li dono (mil) gràcies i ella em fa estirar i em comença a xerrar perquè no pensi amb el que està fent d’esquenes a mi i em pregunta on treballo i ah! quina casualitat ella havia estudiat allà i encara està tot igual? i jo penso que no ho sé perquè tampoc no sé com estava quan ella hi havia estat estudiant, però li contesto que sí, que suposo que sí i em descriu la plaça de davant i jo, ja molt nerviós i a punt de fer la bogeria d’alçar-me i marxar corrents per la porta, li dic que té molt bona memòria i capacitat retentiva. Bonica construcció de paraules en una no bonica situació. I llavors ella es gira i jo giro el cap perquè sé que ara sí, ha arribat l’hora de la veritat. L’hora en que l’home que crec que sóc passa a la història perquè Mamaaaaaaaaaaa tinc por, que aquesta senyora em vol fer mal i porta (suposo perquè estic mirant cap a la paret) una xeringa a la mà i em... ai!! ja he notat la punxada. Suor freda, molt freda. No pensis amb res (suor) ment en blanc (més suor) la paret on miro és groga (molta més suor) com la de casa meva (encara molta més suor) bon gust dels que van dissenyar aquell cony de saleta on treuen sang per les fotudes revisions mèdiques de la feina...

D’intentar tocar el cel, al paradís.

I tot això en només una setmana. Sí, sí, en set (bé, vuit) dies de diferència. Fa dos dissabtes, és a dir, el passat 28 d’abril, vaig intentar pujar fins el cel. Tasca un tant complicada, com podreu veure a les fotografies preses a la via ferrada de les Baumes Corcades, al costat del poble de Centelles.

I com que amb això no en vaig tenir prou, ahir diumenge, vaig fer l’International Trail Roses-Cap de Creus. Quaranta-dos quilòmetres que transcorren per un autèntic paradís natural. Guaiteu, guaiteu:

Ara, això sí, si accepteu el repte, prepareu-vos a una bona sessió d’agulletes els dies posteriors.

“Jo confesso”, de Jaume Cabré.

Jo confesso que vaig estar a punt de pecar.

Jo confesso que vaig estar a punt de deixar de llegir-te a la pàgina quaranta.

Jo confesso que, fins aleshores, no em vas enganxar gens.

Jo confesso que, gràcies al Facebook, vaig continuar perquè va haver-hi persones que van animar-me.

Jo confesso que ha estat una de les millors decisions que he pres.

Jo confesso que, ostres tu!, com he xalat! Jo confesso que, renoi!, m’he vaig quedar-me atrapat.

Jo confesso que no volia que s’acabés mai. Jo confesso que al concloure la darrera pàgina vaig dibuixar un somriure trist.

Jo confesso que he llegit una obra d’art.

Jo confesso que “Jo confesso” és imprescindible.

Gràcies, Pep!

Benvolgut, permet-me suposar que malgrat no haguem gaudit de presentació oficial, més o menys així com jo, estàs assabentat de la meva existència, de les coses que faig. Això que tant bé canten els Manel, haguessin pogut ser les primeres paraules que hagués pronunciat en Pep en roda de premsa el dia que ens comunicava que marxava. El dia que deia adéu. Tant de bo no sigui un adéu per sempre i només un adéu per un instant, com diu la cançó d’esplai d’acomiadament per excel•lència. Tant de bo... I que algun dia proper, llunyà, remot, tant se val, tornis a ser entre nosaltres de nou, guiant-nos, marcant-nos amb el teu dit (tu sí) el camí. Perquè ara ens hem quedat mig orfes de pare, futbolísticament parlant. Alguna cosa mor a l’ànima quan un amic se’n va, canta aquella sevillana. I tu, malgrat no conèixer-te, has estat això, un amic, un company, un mestre, un model, un savi, o com a mi m’agradava dir-te, un profeta. Ara escrivint això, paraula! (els que em coneixen saben que no dic mentides), tinc un nus a la gola. El mateix nus que se’m va formar el president Rosell va dir “Bon dia a tothom. Us hem convocat avui aquí per anunciar-vos oficialment que Pep Guardiola no continuarà com a entrenador la pròxima temporada”. Curiós, oi? Com pot ser que sense haver parlat mai amb tu, pugui tenir aquest sentiment? Potser és que et sentia tant meu, potser és que m’has omplert molt (per això et deus sentir ara buit), potser és que senzillament no ho sé, que és el més probable. Per tot això i molt més, donar-te gràcies. Moltes gràcies. Milions de gràcies. Infinites gràcies. Hi ha quelcom més gran que l’infinit? Potser seria massa dir: sí, tu. Però això m’ho guardo per mi, no vull que ningú ho sàpiga.

Només manca acomiadar-me, i ho vull fer com he començat aquest petit, si em permets, homenatge. Amb una cançó d’aquelles que et posen el cor en un puny: que tinguis sort i que trobis el que t’ha mancat (si és que t’ha mancat alguna cosa). Ah! I que t’acaronin els estels.

Flagel·lació… i (mig) gaudi.

Dimecres 25 d’abril de 2012.

L’home està fotut. El dia després sempre costa. L’ànim està baix. Encén l’ordinador quan arriba a la feina i decideix, després de reflexionar-hi una estona, flagel·lar-se. No pot fer menys. És el que toca. Aguantar. Ser fort. I saber escoltar. Així doncs, obre el navegador d’internet amb les mans tremoloses, col·loca les mans sobre el teclat, escriu l’adreça universalment coneguda de http://www.youtube.com/. Les mans cada vegada li tremolen més, però ho ha de fer, ha de ser valent. Amb el ratolí busca posicionar-se sobre el requadre que et permet buscar vídeos. Uff, com li costa. Però s’ha de fer, es repeteix. Llavors escriu les paraules fatídiques:

 

I plora. Per dintre, però plora.

 Dijous 26 d’abril de 2012.

L’home ja no està tant fotut. És més, la nit passada va ser maca. Encara recordava la flagel·lació que s’havia autoimposat el dia abans i el desenllaç fantàstic que s’havia produït després. Quan va arribar a la feina va seguir els mateixos passos que el dia anterior. Ah! però aquesta vegada, després d’encendre l’ordinador, obrir una finestra del navegador, escriure l’adreça universalment coneguda del http://www.youtube.com/ (amb les mans tremoloses d’emoció continguda), llavors escriu dintre del requadre que permet buscar vídeos les paraules màgiques:

 

I somriu. Avui és un dia de (mig) gaudi. Encara dol, però, l’eliminació del dimarts.

P.D.: L’home ha sentit que la décima no existeix, que són els pares...

Collita de Sant Jordi’12.

Res, avui post curt. Només deixar la collita particular de llibres de casa aquest passat Sant Jordi.

Icarta.

Estimat Iphone de la punyeta, 

No puc amagar que l’altre dia vaig dir-te més que paraules. De fet et vaig titllar de mentider i et vaig dir, en poques paraules, que l’havies cagat. Espero que no t’ho prenguessis massa a la valenta. Des d’ara mateix, presentar-te les meves més sinceres disculpes i dir-te que de moment no es tornarà a repetir. De fet, crec que hem mig fet les paus, no? Perquè d’ençà d’aquell dia t’he utilitzat dos o tres vegades per consultar el bloc i jugar a aquell joc d’avions al que tant estic enganxant i on exerceixo (amb més o menys sort) de controlador aeri. 

Et proposo de començar una bonica història d’amistat. És per això escric aquesta Icarta. Icarta? Ho entens? Iphone... Icarta... hehehehe Si es que sóc molt de la broma, jo. Ja veuràs quan mica en mica ens anem coneixent més i millor, com de bé t’ho passaràs. A que ara et començo a caure una mica millor? Doncs espero que sigui així, ja que ara haurem de passar moltes hores junts (tot el dia, diria jo). Sí, no em miris amb aquestes icones com a plats. La culpable és la meva mare que me n’ha regalat un per Sant Jordi. Ah! I amb caràtula del Barça, per acabar-ho de rematar. 

M’acomiado esperant que les rancúnies quedin oblidades i la nostra relació sigui d’allò més fluida i estigui basada en la mútua confiança. Ja saps, tu no m’enganyes amb les prediccions meteorològiques, fas sonar el despertador a l’hora que hagi de sonar, no et quedes sense bateria en aquells moments crucials, ... i prometo ser un bon amo. Paraula de Banyera! 

Sempre teu (espero) i sempre meu (espero), 

 Jordi Casanovas “El Banyeres”.

Campiona!

Avui és un post dedicat, em permetreu la deferència. Dedicat a algú molt especial. Algú que m’estimo molt, com no. I és que avui ha estat un dia de superació personal. Un dia d’aquest en que ELLA ha demostrat que, malgrat el seu negativisme instal•lat (versió 32.0) dintre seu, una vegada més li ha servit de ben poc. Bé, m’atreviria a dir que de res. Perquè de vegades les coses no són tant de color negre com semblen. Amb esforç, dedicació i entrenament els reptes s’assoleixen. I avui ha estat el cas. Perquè avui, era el dia de la veritat. Perquè avui tot allò posat en pràctica des de fa un parell de mesos havia de sortir a la llum. Perquè avui era el dia D. Perquè avui era la prova de foc. Perquè avui era el DIA, amb paraules majúscules. I perquè avui, com jo ja portava dient-li durant aquest dos mesos durs d’esforç, ho aconseguiria. I així ha estat. Ha aconseguit acabar la seva primera cursa de 10 km! La cursa dels bombers.

F E L I C I T A T S    C A M P I O N A ! ! ! !