dilluns, 28 de gener de 2008

Vergonyós!!

Estic indignat, enfadat, cabrejat, enrabiat, malhumorat, mosquejat, ferit en l’amor propi,... Això que ha fet avui el Barça no té nom!! Senzillament és una vergonya que jugadors d’aquesta classe que diuen lluir els colors blaugrana a la samarreta i l’escut al pit surtin a jugar de la manera que han sortit: caminant, especulant de forma clamorosa amb el 0-1 al marcador i amb un passotisme per part d’alguns una mica lamentable. Han sortit simplement a complir, a fer acte de presència, a la llei del mínim esforç... Han aconseguit el 0-1 i s’han dedicat no jugar i a viure de les rendes que els donava el gol. Això és el que ha passat!! Una banda d’amics semblaven!! Vergonyós!!

L’onze inicial que presentava Rijkaard era diferent del presentat contra el Vila-real en partit de copa: entrava Bojan per Giovanni, donava descans a Milito en favor de Thuram, Messi era titular per primera vegada des de la lesió i els tres petits (Deco, Xavi i Iniesta) feien acte de presència al mig del camp.

El partit no l’he vist a l’Antibiòtic, sinó que he tornat als orígens, a Gràcia, al meu barri, al bar de sempre amb el meu pare. Feia tant de temps que no hi anava!! I els canvis eren patents i palesos: he perdut els galons i el meu lloc de sempre en favor de cinc avis de la Inserso. Què hi farem!!

Quan ha començat el partit i l’Athlètic ha fet la primera tímida aproximació a la porteria blaugrana m’he quedat de pedra: una de les iaies que tenia davant, s’ha tret les ulleres, s’ha posat les dues mans a la cara tot tapant-se els ulls i ha repenjat els colzes a la taula per tal de no veure la jugada de perill. Això, anava acompanyat d’algun ai i algun ui de la seva companya del costat i la queixa del suposat marit d’aquesta: “Mama, estàs patint més del compte!!”. Què maco!! Era aquell tipus de matrimoni gran que entre ells es diuen papa i mama, com els dels que en queden pocs.

Tot eren imprecisions en les passades, sobretot en la davantera, on fallava l’última passada o l’últim regat. Messi avui s’ha mostrat molt individualista i ha volgut abusar del regat fins que una vegada rere l’altra s’acabava estavellant en algun defensa o perdent la pilota.

Cap a l’equador de la primera part Iniesta ha fet una passada compromesa (bé, molt compromesa, tot sigui dit) cap a Víctor Valdés i les àvies de davant han deixat anar un continuat compendi d’ais i uís pujats de to i he tingut la impressió de que si el Barça no marcava d’hora el 061 hauria de fer acte de presència, sobretot per la senyora de les mans a la cara, que semblava patir de valent. El meu pare, però, m’ha tranquil·litzat i m’ha dit que no m’amoïnés, que sempre és així i que mai ha passat res. Però jo, no podia més que mirar la dona i fer-me’n creus.

Per fi Bojan inaugura el marcador. Com no podia ser d’una altra manera avui, ha estat fruit d’un rebuig del porter en una topada amb Messi, que li ha arribat la pilota als peus i escorat a la frontal de l’àrea ha creuant molt bé la pilota i el porter de l’Athlètic no ha pogut fer res per desviar la trajectòria. El partit començava agafar un altre tarannà, on segurament el joc canviaria ja que l’equip de San Mamés s’hauria d’obrir per anar a buscar el joc i el Barça se’n podria aprofitar. Però, a l’hora de la veritat, res de res... Avorriment total!!

I submergit en la mediocritat del joc dels dos equips arriba la mitja part, on m’assabento que el Madrid, segons el marit de la mama (el papa) té un jugador que es diu Val místeri... Quin misteri (i mai millor dit)!! Evidentment era en van Nistelroy!! Suposo...

Comença la segona part amb dues ocasions claríssimes del Barça: Henry creua massa la pilota i Deco amb el porter venut envia la pilota als núvols. El partit, però, lluny de canviar torna a l’ensopiment instaurat per decret durant els primers quaranta-cinc minuts. Tant és així, que al minut vint de joc he pensat que igual podríem posar el partit de bàsquet d’ahir que enfrontava el Barça i el DKV Joventut que de ben segur li dona cinc-centes mil voltes en emoció i espectacularitat al que estàvem presenciant, encara que fos en diferit. En mig d’aquests pensaments em sobresalta la dona de les mans a la cara: “Venga Anry (amb la a accentuada)!!”, que gairebé de peu li recrimina una acció. Estic a punt de donar-li les gràcies perquè m’ha fet despertar del son en el que m’havia instal·lat, ja que el Barça estava especulant amb el gol que els donava avantatge al marcador i dormia el partit d’una forma escandalosa. Això sí que es especular, i no lo dels pisos!!

I de tant caminar per la corda fluixa i com que tant va el gerro a la font que al final s’acaba trencant, ha arribat el gol de l’equip blanc i vermell al minut trenta-tres (bé, més endavant hem pogut veure a la repetició que el que introdueix la pilota a la porteria de Valdés és Thuram). El que abans era especulació pura i dura, ara són presses i corre-cuites. Què trist!!

Finalment el partit acaba amb l’empat a un gol al marcador i amb les cares llargues i l’enrabiada de tots els assistents.

Tot tornant cap a casa passo per davant d’un restaurant on anem a dinar algun que altre diumenge, el propietari del qual és del Madrid. No miro cap a dintre per tal de que no em pugui dir res, i a les poques passes d’haver deixat enrere el perill, sento una veu davant meu: “Hombre, ¿ya ha acabado? ¿Cómo han quedado?”. “Merda!!”, penso, si es que el Murphy últimament m’està tocant massa el que no sona. “Uno a uno” li deixo anar amb veu trista i amb cara de com si em portessin a la forca. “Ya nos escapamos a ocho puntos.”, diu rient per sota el nas. Vuit punts? Serà a nou si el Madrid avui guanya, però si volen que en sigui vuit, per mi ja està bé...

EN POSITIU.
Bojan, que sempre aprofita les oportunitats que li dóna Rijkaard i avui li ha respós amb un gol.

Alguna cosa més? Jo es que no n’he vist cap més...

EN NEGATIU.
Tot. Avui ho veig tot negre, començant per Rijkaard (canviant al Gudjohnsen per Bojan just després de rebre el gol), passant per Puyol i acabant per Henry totalment desaparegut al terreny de joc (salvo a Bojan, pobret). Un futbol de pati de col·legi on les imprecisions a les passades estaven a l’ordre del dia.

S’ha trencat la ratxa d’imbatibilitat de Víctor Valdés, que duia ja uns quants partits sense rebre cap gol.

4 comentaris:

Fran ha dit...

Visca en Bojan!!! Sense dubte, un dels grans valors que teniu de cara al present i al futur, amb tots els respectes, és dels pocs que deuen sentir la samarreta.
No desesperis, encara queden 17 jornades i podeu anar retallant, o al menys millorar el joc i gaudir de bones tardes de futbol a l'estadi. Lo pitjor del resultat és que va ser contra un dels equips de la lliga que més malament juga i fa més futbol destuctiu i lleig. L'Athletic Club, la seva afecció i la lliga mereixen un respecte, Caparrós culpable, fora !

Jordi ha dit...

Menys mal que tenim en Boja!! El xavalet, com dius, és dels pocs que sent la samarreta i es buida sempre als partits. Aquí podriem posar-hi Valdés, Puyol, Iniesta... De Xavi ja dubto, mira que et dic...

Si set punts abans (més l'average) em semblaven molt, no et dic els 9 (més l'average) d'ara...

Sí que és veritat que la situació de l'Athlètic és una mica trista. Es un equip que cau simpàtic i la seva filosofia de jugadors de casa és digne d'elogi.

Jordi.

Alba ha dit...

Un equip on en cada partit em fa perdre cada vegada més la confiança. Si haig de ser sincera, crec que estem davant de la segona temporada en blanc.
Saltacions

Jordi ha dit...

Es dur reconèixer-ho, companya, però he de donar-te la raó!! Home, igual si ens surt bé el tema de la Copa del Rei encara podem sucar!! Ara per ara és la més assequible que veig!!

Jordi.