Al dentista.

Ahir, temps per la higiene bucal. La setmana passada, a la revisió bianual al dentista, em van trobar que tenia un principi de caries. I, com no, segons l’expert s’havia de posar fil a l’agulla i tallar-ho en sec. Quin remei! Així que ahir, malgrat l’atac de pànic, por, tremolors, nervis i acolloniment general, cinc minuts abans de les sis de la tarda traspassava la porta de la consulta dental. Bona tarda. Bona tarda, tinc hora a les sis. Si, segui que ara l’atenen. I aquell ara l’atenen es va convertir en un llarg període d’espera. I jo patia. Primer per mi, ja que m’anava posant més nerviós, i després per mi també, perquè a les set començava l’apassionant Madrid – Barça de bàsquet. Així que li vaig transmetre les meves pors (les segones) a la de recepció dient-li que, a part de patir per la meva càries superficial, patia per no arribar a l’hora a casa per assentar-me davant la televisió i veure el partit. Ja ho sé que li costava d’entendre i que d’important per ella no ho era molt, però un derbi és un derbi i sinó, jo a tres quarts de set marxava cap a casa i ja tornaria un altre dia i santes pasqües i tant amics, que no ens havíem d’enfadar. Que primer és la salut, ja ho sé, però en cas de partit de la màxima rivalitat, la salut pot esperar un, dos o tres dies.

A dos quarts de set em trobava ja estira a la poltrona, amb la boca oberta, i el focus de llum donant-me de ple als ulls. Relaxa’t que això no farà mal, em diu el jove dentista amb un somriure als llavis. Ja veuràs que ho enllestirem en un tres i no res. Això espero! (perquè a les set juga el Barça de bàsquet, vaig estar a punt de dir-li, però m’ho vaig callar per no donar-li més presses i el tres i no res es convertís en un cinc amb algo i amb una dent inutilitzada). La veritat és que tot va anar sobre rodes. Em va dir que utilitzes el llenguatge universal dels símbols i que aixequés la mà per si hi havia algun problema. Quan es disposava a entrar la primera màquina d’aquelles que fan soroll a la boca, vaig aixecar la mà dreta i ell em va preguntar què passava. Li vaig dir que era un prova per veure si estava atent i si anava de debò el que m’havia dit i entenia bé el llenguatge dels signes. Després d’entrar-me ganxos de totes menes i mides, ferros acabats amb punxa, una mini llanterna, algun que altre cotó, una màquina que treu aire, una que xucla la saliva i de tenir-ne tres a dintre la boca alhora, ha enllestit la feina, adéu fins la setmana vinent, demana hora, son seixanta euros, pago amb targeta de crèdit, ensenya’m el DNI, té, signa aquí, adéu, adéu.

Pel que fa al partit, o millor dit, al partidàs de bàsquet, una mica més i em surt urticària i al·lèrgies vàries per la pell i les orelles d’escoltar als impresentables locutors de Televisió Espanyola (la d’ells, no la teva) i de veure com, pel que semblava, només el Reial Madrid feia jugades dignes d’ésser repetides. Se’ls veia el llautó de lluny i el color blanc també. És clar, que amb el Fernando Romay de comentarista, què es pot esperar... Bé, el que és important de debò és que el Barça va guanyar al Madrid, sense gairebé deixar-li opció per la victòria i que el dissabte a les 18:00h hi haurà un altre partidàs a semifinals contra el TAU, suposadament. Tarda doncs maratoniana, esportivament parlant. Perquè quan acabi el Barça de bàsquet, començarà el Barça futbol, un altre derbi a seguir contra els pericos. A gaudir!!