Bàsquet 3x3: doble notícia.

Seguint la promesa que només escriuria sobre el torneig de bàsquet 3x3 al que estic apuntat és produís alguna notícia destacable, agafo aquell animal que tant agrada i tant representa les espanyes per les banyes i em sento davant el teclat. No només per donar una notícia, sinó dues. És a dir, doble notícia! Com si fos el Tomate. Com l’acudit, podria dir que tinc una notícia bona i una de dolenta, però no ho faré, o si ho voleu així haureu d’interpretar quina és cada una. Bé, em deixo de tantes tonteries i entro de ple a donar-vos les dues exclusives:
a) Ahir l’ Hohaveuvist Team va guanyar per 14-10 (vaig dir que només faria post quan la notícia fos que no havíem perdut, i ho he fet).
b) Ahir el que vesteix i calça i que està davant de l’ordinador escrivint el post, no va jugar. Estava malalt a casa atacat de febre per tots cantons.

Sí, companys, sí. Sense la meva participació van aconseguir alçar-se amb la victòria. La meva reacció quan he llegit el correu aquest matí on tots els membres de l’equip es felicitaven i feien festes pel triomf aconseguit, ha estat fer un respondre a tots i posar: “Colla de cabrons! Espereu a guanyar quan jo no hi sóc!”. Segons he llegit va ser un festival d’assistències, rebots, talls per la zona i cistelles. En resum, es van sortir.

Ara al cap se m ‘amunteguen les preguntes: com és que no sóc imprescindible (o que sóc totalment prescindible)? M’estaran fent el que vulgarment es coneix com el llit? Si no hi torno a anar més, seguiran guanyant els partits? Quan pagaré d’hipoteca després de la revisió del més d’abril?

Ara mateix el meu estat d’ànim i la meva cara són la viva imatge de la humiliació i la desesperació. Sóc un home perdut, sense nord, que no sap on adreçar les seves esperances basquetbolístiques. No sé si penjaré les bambes definitivament, desinflaré la pilota de forma indefinida o li donaré vacances al meu canell que tants bàsquets ha encistellat. Ja ho veurem. La decisió és meva. Però estic tocat, molt tocat. És per això que avui per la tarda he decidit anar a nedar una mica. Potser és lo meu. Pel que realment estic fet i m’han parit. No arribaré al nivell del Michael Phelps, però potser puc arribar a participar en proves que s’organitzin a nivell de barri o de carrer.

En cas que segueixi endavant i decideixi jugar els partits que resten, segurament faré cas a les propostes que l’Alex m’ha fet avui per mail, i que fan referència a un seguit de nomenaments:
- L’Assumpta com a Product Manager.
- La Núria Feliu com a cheerleader.
- L’Òscar com a “boighooligan”.
- Les tres bessones, sòcies del club.
- Jaume Pastallé, pastisser de l’equip.

Li he dit que faria els possibles perquè aquests nomenaments arribessin a bon port, però també li he remarcat que trobava a faltar que la Carmen de Mairena sortís abans de començar els partits a cantar els segadors (com fan els americans amb els seu himne) i que després donés suport en moments comptats a la Núria Feliu per fer alguna coreografia.

Bé, us deixo que vaig a provar-me el banyador que potser després de tant temps ja ni m’entra o està massa descolorit...