El piropo.

O la floreta, com vulgueu dir-li. Té la seva història. Hi ha qui el considera una cosa elegant i qui s’esforça en ser romàntic com “Ets la flor més maca d’aquest jardí”. Hi ha qui no s’hi esforça molt i diu el primer que li passa pel cap (perquè no en sap o perquè li fa mandra) intentant no ferir els sentiments de l’altre persona com “Vull que siguis la mare dels meus fills”. Però qui veritablement es mereix un capítol a part en l’art de tirar un piropo/floreta, són els treballadors de la construcció. Aquest són els ideòlegs principals i el seu cap (no he dit cervell) és un engranatge perfecte de fabricació made in Spain. A totes hores, tot dinant, pujats a dalt d’una bastida, quan pleguen i van cap a casa amb la furgoneta, ... Sempre tenen una floreta a la boca per llençar a la noia maca que passa per davant seu. Ara, no us féssiu il·lusions. Aquesta floreta sol ser malsonant, grollera i mancada de tota la gràcia que intenten posar-li els dos primers grups que he citat al començament. Exemples com “¡Te voy ha hacer un traje de saliva!”, “¡Que no me entere yo que ese culito pasa hambre!” o el ja mític “¡Tía buena, te voy a arrancar las bragas a bocados!” encapçalarien la llista dels més anomenats. Sé que me’n deixo molts i espero que em perdoneu, però el propòsit d’aquest post no és aquest. D’altre banda, si sou seguidors/es aguerrits/es d’aquest tipus d’estendard urbà, malgrat que el sector de la construcció està patint una taxa d’atur molt alta i que aquests tipus de piropos estarien, doncs, en greu perill d’extinció, no patiu. És un art. I l’art com a art pròpiament dit mai desapareixerà ni es perdrà. Sempre queden els museus o les gravadores del mòbil per poder tenir-ne un record.

Dit això, els dies que faig festa per la tarda, aprofito per, des de la feina, sortir a fer un circuit per Collserola d’una miqueta més de dues hores. Això implica que he de sortir del meu despatx tot equipat amb una samarreta tècnica de fer esport, unes malles de corredor que m’arriben per sota el genoll (els pantalons curts que ensenyen les cuixes ja els vaig jubilar fa temps per petits problemes tècnics amb les treballadores), un buff al coll i el meu mp3. Intento sortir sense fer soroll, sense que la resta se n’adoni, amb cautela, però com que és l’hora en que tothom arriba de dinar i estan xerrant fora del seu lloc, no ho aconsegueixo mai. Tinc també la mala sort de treballar al fons d’un passadís que per poder baixar a la planta baixa l’he de fer tot sencer per enfilar les escales que m’han de dur a les portes de vidre que s’obren i es tanquen soles i, en conseqüència, a la sortida. Doncs bé, cada dimecres és una odissea. El sector femení de la meva feina (la mitjana d’edat del qual és bastant alta) embogeix i es posa a xiular, a aplaudir i a dir-me grolleries, talment com si fossin treballadors de la construcció. Jo envermelleixo i surto amb el cap cot per dissimular-ho. L’R sempre em diu alguna cosa de les seves com: “¡Qué personaje!¿Ya te piras a correr? ¡Pero si no te persigue nadie!”. Un dia recordo que hi havia una conxorxa per intentar fer-me una espècie de passadís (com el que l’any passat vam haver de fer nosaltres al Madrid) perquè desfilés i tots m’aplaudissin.

Ah!! Però aquí no acaba tot. Una vegada superat el llarg passadís i enfilades les escales, encara em queda un últim escull: l’E. Assegut a la seva cadira darrera el taulell de recepció, com si fos un comandant, controla tothom qui entra i qui surt. No se li escapa ningú. I, òbviament, jo no sóc una excepció. I és clar, que si “tápate que vas a coger frío”, “¡Qué cabrón! Esto se avisa que esta noche no voy a poder dormir...” i de tant en tant em tira alguna floreta versió manobre com “¡Que no me entere yo que ese culito pasa hambre!”.

Això és el que he d’aguantar tots els dies que intento aprofitar la tarda i la claror per practicar una mica d’esport. Però, és clar, com diuen els castellans ande yo caliente, ríase la gente, que traduït al català seria quelcom semblant a vagi un servidor calent, que es rigui el que vulgui la gent...