dijous, 19 de febrer del 2009

El piropo.

O la floreta, com vulgueu dir-li. Té la seva història. Hi ha qui el considera una cosa elegant i qui s’esforça en ser romàntic com “Ets la flor més maca d’aquest jardí”. Hi ha qui no s’hi esforça molt i diu el primer que li passa pel cap (perquè no en sap o perquè li fa mandra) intentant no ferir els sentiments de l’altre persona com “Vull que siguis la mare dels meus fills”. Però qui veritablement es mereix un capítol a part en l’art de tirar un piropo/floreta, són els treballadors de la construcció. Aquest són els ideòlegs principals i el seu cap (no he dit cervell) és un engranatge perfecte de fabricació made in Spain. A totes hores, tot dinant, pujats a dalt d’una bastida, quan pleguen i van cap a casa amb la furgoneta, ... Sempre tenen una floreta a la boca per llençar a la noia maca que passa per davant seu. Ara, no us féssiu il·lusions. Aquesta floreta sol ser malsonant, grollera i mancada de tota la gràcia que intenten posar-li els dos primers grups que he citat al començament. Exemples com “¡Te voy ha hacer un traje de saliva!”, “¡Que no me entere yo que ese culito pasa hambre!” o el ja mític “¡Tía buena, te voy a arrancar las bragas a bocados!” encapçalarien la llista dels més anomenats. Sé que me’n deixo molts i espero que em perdoneu, però el propòsit d’aquest post no és aquest. D’altre banda, si sou seguidors/es aguerrits/es d’aquest tipus d’estendard urbà, malgrat que el sector de la construcció està patint una taxa d’atur molt alta i que aquests tipus de piropos estarien, doncs, en greu perill d’extinció, no patiu. És un art. I l’art com a art pròpiament dit mai desapareixerà ni es perdrà. Sempre queden els museus o les gravadores del mòbil per poder tenir-ne un record.

Dit això, els dies que faig festa per la tarda, aprofito per, des de la feina, sortir a fer un circuit per Collserola d’una miqueta més de dues hores. Això implica que he de sortir del meu despatx tot equipat amb una samarreta tècnica de fer esport, unes malles de corredor que m’arriben per sota el genoll (els pantalons curts que ensenyen les cuixes ja els vaig jubilar fa temps per petits problemes tècnics amb les treballadores), un buff al coll i el meu mp3. Intento sortir sense fer soroll, sense que la resta se n’adoni, amb cautela, però com que és l’hora en que tothom arriba de dinar i estan xerrant fora del seu lloc, no ho aconsegueixo mai. Tinc també la mala sort de treballar al fons d’un passadís que per poder baixar a la planta baixa l’he de fer tot sencer per enfilar les escales que m’han de dur a les portes de vidre que s’obren i es tanquen soles i, en conseqüència, a la sortida. Doncs bé, cada dimecres és una odissea. El sector femení de la meva feina (la mitjana d’edat del qual és bastant alta) embogeix i es posa a xiular, a aplaudir i a dir-me grolleries, talment com si fossin treballadors de la construcció. Jo envermelleixo i surto amb el cap cot per dissimular-ho. L’R sempre em diu alguna cosa de les seves com: “¡Qué personaje!¿Ya te piras a correr? ¡Pero si no te persigue nadie!”. Un dia recordo que hi havia una conxorxa per intentar fer-me una espècie de passadís (com el que l’any passat vam haver de fer nosaltres al Madrid) perquè desfilés i tots m’aplaudissin.

Ah!! Però aquí no acaba tot. Una vegada superat el llarg passadís i enfilades les escales, encara em queda un últim escull: l’E. Assegut a la seva cadira darrera el taulell de recepció, com si fos un comandant, controla tothom qui entra i qui surt. No se li escapa ningú. I, òbviament, jo no sóc una excepció. I és clar, que si “tápate que vas a coger frío”, “¡Qué cabrón! Esto se avisa que esta noche no voy a poder dormir...” i de tant en tant em tira alguna floreta versió manobre com “¡Que no me entere yo que ese culito pasa hambre!”.

Això és el que he d’aguantar tots els dies que intento aprofitar la tarda i la claror per practicar una mica d’esport. Però, és clar, com diuen els castellans ande yo caliente, ríase la gente, que traduït al català seria quelcom semblant a vagi un servidor calent, que es rigui el que vulgui la gent...

15 comentaris:

Mariona ha dit...

Jjajajaj... ja se sap que la lycra és perillosa!

Cristina ha dit...

Jajajaja, ostres tu, causes sensació a l´empresa. Això em passa al gimnàs quan veig un noi en concret. No m´agrada ni res, però trobo que les malles li queden prou bé. Això sí, mai de la vida li diria aquest tipus de coses. Així que tu fes la teva i passa de tothom.

bajoqueta ha dit...

Odios les floretes de gent que no conec i molt més si són grolleres :( Per mi són com una invasió de la meua intimitat.

En quant a lo que et fan a la feina, jo de tu me vengaria al dia següent :)

Anònim ha dit...

Jajaja. Molt bo aquest post Jordi. A més, que m'he sentit identificat. Ara fa temps que no puc sortir a córrer per la m.. d'horari que tinc. Però et ben asseguro que també era un patiment, jeje.

Per cert. La Segarra ha tancat inscripcions, Selva del Camp va viento en popa.. i Matxos comencen les inscripcions el dia 2 de març, limitat a 400 i suposo que es tancaran en un plis plas..
Una abraçada

Albert

Puji ha dit...

a mi n'hi ha un que m'encanta:

"Si tu culo fuera un banco, te la metía a plazo fijo".

Em sembla, simplement, genial.

Ramón Martínez Gómez ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Ramón Martínez Gómez ha dit...

A mi també n'hi ha un que m'agrada molt: "te voy a meter más rabo que cuello tiene un pavo". La veritat és que els hi ha de vexatoris. En canvi n'hi ha d'altres que són força bons, còmics o amables. Ara bé, al cap i a la fi no deixen de ser paraules, les quals no han de limitar la teua situació de vida.

Enhorabona pel post. Una abraçada.

òscar ha dit...

aquest homenatge, en forma de passadís, que et volien retre no és més que la confirmació que a més d'atleta i ben plantat, ets bona persona. i a la feina ho saben.

potser fallen les formes però el fons no sols és bo; és boníssim.

pensa que s'estalvien d'altres variants, molt més grolleres, de l'estil "te voy a comer hasta la goma de las mallas entre pan y pan bimbo".

ànim jordi, els que tenim bona planta hem de pagar aquest peatge! :)

Jordi ha dit...

Mariona: però còmoda...

Cristina: ara ja entenc perquè diuen que al gimnàs s'hi va a lligar... jejeje L'avorriment de les màquies fa et que fixis en altres coses...

Bajoqueta: sí, el que les reb es troba en una situació una mica violenta.
Si em dones idees de com venjar-me... Pensa que en són molts contra mi!

Albert: doncs llavors ja saps de que et parlo. Ho has patit!!
A Castells estic apuntat (per si hi arribo), la Selva i Matxos ja veurem, com encara m'està tractant el fisio i estic tocat...

Puji: jajaja boníssim! Me l'apunto!! Crec que de la llista dels 10 millors el posaria bastant a dalt!!

Carles: aquest el dia sempre un ex-company de feina meu quan veia una dona que li agradava! De fet ho deia en veu baixa i quan passaven totes... Merci!

Òscar: imagino que els del Barça la temporada passada no es pensaven que els del Madrid eren bones persones, no?? Ni ben plantats ni res per l'estil??
A ningú li desagrada sentir un piropo, evidentment, però vilenta mooooolt!!
Aquesta no l'havia sentida, i també me l'apunto!

Anònim ha dit...

Ja era hora! Que retiressis els pantalons curts del Barça. Ja estaven desfasats!

No sabia que tenies tan èxcit amb les dones. Que et diuen pirops. Si que et troben guapo i bon tip!

Mama

Jordi ha dit...

Res, no et facis il·lusions... Segueixo sent el de sempre! Ni èxit ni punyetes!!

Els pantalons del Barça no els he jubilat, però no vull ensenyar més amunt del genoll!!

Sílvia ha dit...

Hola Jordi!
ja,ja...gent divertida a la feina...Bé, tu a la teva, però vigila l´esquena, eh?
Això de les floretes no m´agrada gaire. S´han de dir amb molta cura o són grolleres.
Salutacions
Sílvia

Albert ha dit...

Jajaja, bon post!

Diuen que fer esport és sa, però en el teu cas potser no és el més recomanable psicològicament...

T'he copiat un apartat del teu blog, si no et fa res: la Frase del Dia.
Sergio Busquets ha inaugurat la secció.
Que vagi bé!

Assumpta ha dit...

M'he fixat que totes les floretes que poses son en castellà... curiós.

A mi em passa com a la Bajoqueta... ho trobo de bastant mal gust.

A mi els piropos que m'agraden són els que em diu aquest que està a punt d'entrar per la porta de casa... 10, 9, 8, 7, 6, 5, 4, 3, 2, 1... Holaaaa carinyet!! :-))

jajajaja ;-))

Jordi ha dit...

Silvia: l'esquena ja està bé, el que tinc fotut és la resta. Però ja s'anirà posant al seu lloc mica en mica... jejeje
Totalment d'acord amb lo de les floretes.

Albert: Gràcies!! Tranquil, no em sap greu! Tot sigui donar idees!! Ara m'hi passo!

Asumpta: Jo també sóc del parer de que són grollers. Imagino que també fa molt el moment en què és diu i qui els diu, és clar! Però com els de casa no n'hi ha cap, tens raó!! jajaja