L’entrepà de calamars.

Divendres per la nit. Sopar improvitzat amb els amics. En principi n’havíem de ser només tres i vam acabar sent-ne set. Vam triar un restaurant, recomanat per l’Alba, on fan tapes, amanides, entrepans i altres coses (entenguis per altres coses algun plat més elaborat). Crec que vam demanar de tot: croquetes i patates braves per duplicat, calamars a la romana, músclos al vapor, un parell d’amanides, navalles, truita de patata, i segur que em deixo més coses.

En resum, que després d’aquestes delicioses tapes, i mentre la resta demanava ja els postres, tant l’estòmac del Toni com el meu encara se’ns queixava de gana. Així doncs, vam tornar a demanar la carta. L’acord al que vam arribar, va ser partir-nos un entrepà. La llista era llarga: que si llom, que si embotits, que si hamburguesa… Però n’hi havia un que, malgrat estar escrit amb el mateix tipus i mida de lletra que tots els altres, destacava per sobre la resta: l’entrepà de calamars. No us enganyaré. Sempre he desitjat menjar-me’n un, ja que encara no havia tingut el plaer de fer-ho (i sí, dic plaer). Típic de la regió central de les espanyes, allà on es decideix el finançament i l’aprovació dels estatuts autonòmics, sempre m’havia fet gràcia provar-ne un. No és que tingui arrels madrilenyes ni res de semblant, però n’he tingut bones referències. I sí, al Toni li va agradar la idea i ens vam demanar un per cap. Però no només això! Sinó que dos companys més, engrescats per la proposta, van afegir-s’hi. I així va ser que mentre uns menjaven ja pastissos de xocolata i gelats, els altres menjaven un suculent i deliciós entrepà de calamars. El primer de la meva vida (perquè sempre hi ha una primera vegada per tot), però espero que no sigui el darrer… Bona cuina!