Cabrilenca’08.

Ja hem debutat aquest any! Per fi! La primera marxa (encara que sigui curta) ja és al sac. I de ganes no en faltaven. La muntanya crea molta addicció. Ganes sobretot de tornar a estar en contacte amb la natura, de caminar plegats amb els companys i de provar com evolucionava les respectives lesions. Jo volia comprovar les sensacions que tenia en una prova una mica més llarga que qualsevol entrenament que pogués fer entre setmana. Els aproximadament vint quilòmetres de recorregut i aproximadament dos mil cent metres de desnivell acumulat que ens oferia la Cabrilenca se’ns han fet curts acostumats a les distàncies més llargues de la Copa Catalana. Però tot arribarà i el proper quinze de març ja podem debutar a la CCCR.

A les vuit, puntuals com un rellotge han donat la sortida a la prova. Del club en total n’érem cinc: la Txell, el Josep, el Xavi, el Jordi Atleta i un servidor. Xino-xano, sense presses, ens hem posat en marxa. Tornava a sentir de nou aquella olor a marxa, de gent caminant, de marxaires xerrant els uns amb els altres, aquell soroll dels pals xocant amb el terra, ... Ummm!! Una autèntica delícia!

La pujada al Castell de Burriac (l’estrella principal de la marxa) ha estat lenta per la gran quantitat de gent que hi havia, amb aturades constants, però això ens ha permès contemplar les grans vistes que se’ns oferia del Maresme. I un cop a dalt, al castell, una visió de cent vuitanta graus de tot el que ens envoltava (amb senyera hissada en un pal inclosa). Impressionant! Sessió fotogràfica complerta gentilesa de la càmera del Jordi Atleta, i cap avall que falta gent.

El recorregut ens ha portat a donar una petita volta per la comarca, per corriols estrets i complicats, trialeres impossibles, baixades molt tècniques, pujades on havies de grimpar i camins amples amenitzat durant una estona per una fina pluja que ens feia companyia. Un ampli ventall de possibilitats adaptat a tots els gustos. Asfalt, el mínim. Només quan se surt i s’entra a Cabrils. Tres avituallaments distribuïts al llarg del recorregut amb voluntaris de l’organització simpàtics i on hi havia llaunes de cervesa, aquarius, coca-cola, aigua, coca de sucre, fruits secs, taronges, pastes de cabell d’àngel i alguna cosa més que em deixo de dir.

L’anècdota de la marxa, per dir-ho d’alguna manera, a part de les caigudes ja clàssiques amb les que ens ha obsequiat el company Atleta, una baixant i l’altre tirant una fotografia (sí, sí, ho heu llegit bé!), ha estat la participació d’un parell d’invidents. Això sí que té mèrit! Agafats a un pal llarg (més d’un metre) amb l’anagrama de l’ONCE, anaven dos nois que feien de guia davant i darrera i l’invident que anava agafat al mig. El de davant no para de descriure-li el recorregut perquè sabés en tot moment on havia de posar els peus. Per treure’s el barret. I no anaven poc a poc, no... Han arribat deu minuts més tard que nosaltres!

Hem arribat a Cabrils sobre les dotze del migdia. Allà hem recollit els regals (bossa amb samarreta tècnica de color groc, i amb tota mena de xampús pel cap i una revista) i hem assaborit el verdader premi: l’entrepà de botifarra que dignament ens hem guanyat. Després de l’entrepà, estiraments (bé, he estat l’únic i els he esbroncat als altres perquè no ho feien) i cap a Barcelona que hi falta gent.

Mariaaaaaaa!! (sí, sí, tu, la que vindrà a Mont-Blanc, la de Caldes) Sort que ens vas aconsellar que portéssim els pals, perquè no els hem utilitzat per res!! ;-) Pam!!

M’HA AGRADAT.
L’organització. Perfecta! Molt ben senyalitzat, els avituallaments complerts i la samarreta tècnica de regal molt maca. Un deu per ells!!

Tornar a retrobar-me novament a la muntanya compartint senders, pujades, baixades i bromes amb els companys. Una plaer, com sempre!

No he notat molèsties a la zona que encara m’està tractant i fisioterapeuta, i això és bona senyal! Encara no vull cantar victòria, però...

El Xavi, que es provava després de patir una revinclada al genoll esquiant, ha acabat sencer i sense ressentir-se pràcticament de res. Mica en mica els lesionats ens anem recuperant, que això és important!

NO M’HA AGRADAT.
Podria dir la pluja que ha mig caigut, però la veritat és que com que ha plogut molt suau, no molestava gens.