dimarts, 31 de març de 2009

La missió.

Vaig baixar del vagó del metro. No sabia on em dirigia, però notava que les cames m’hi portaven, allà on fos. Des de que havia sortit de casa que tenia aquesta estranya sensació: em desplaçava com un autòmat cap a un lloc indeterminat. De sobte, la veu d’en Jose Montilla (sí, sí, era ell, hi posaria les dues mans al foc) va anunciar en catanyol per la megafonia de l'andana que es recordava als senyors passatgers l’obligatorietat de presentar el bitllet validat a qualsevol empleat del metro que ho sol·licités (pida, va ser la paraula exacta) acabant amb un Visc a Catalunya clar i català.

Pujant per les escales del metro que m'havien de dur a la superfície, vaig creuar-me amb un munt de xifres amb bastants zeros a la dreta que van saludar-me fent l'onada. "Molta sort!", deia una xifra. "Espero que te'n surtis!", exclamava una altra. Vaig fregar-me els ulls i en tornar-los a obrir, encara eren allà, observant-me. Vaig tornar a fregar-me els ulls, encara més fort que abans, però no desapareixien. Va passar un número 9, tot pinxo ell, amb el diari sota el cèrcol del nou, i li vaig comentar si em podia pessigar al braç. "Un altre incrèdul", va dir en veu alta tot fent que no amb el cap. I va continuar el seu camí. De sobte, vaig adonar-me'n que havia estat parlant amb un número, i al donar-me la volta, vaig veure com totes les xifres que abans poblaven les escales, ja no hi eren. Havien desaparegut.

Quan vaig fixar-me on havia anat a parar, vaig veure que estava just al mig de la plaça Sant Jaume. Feia molt de temps que no anava pel centre, però juraria que no havia sentit per les notícies que havien construït una parada en mig de la plaça Sant Jaume. Però bé, després d’haver sentit al Montilla parlar pel metro i d’haver vist xifres i haver xerrat amb un número, no li venia res de nou. Les cames van portar-me cap a la porta de la Generalitat, tancada a pany i forrellat. No hi havia mossos fora vigilant. Ara que me n’adonava, s’havia fet de nit de sobte. Vaig picar al timbre que hi havia a mà dreta i en lloc del típic riiiing va sonar la veu d’en Jordi Pujol: “Voleu fer el favor de callar!”. Vaig donar una passa enrere... M’ho hauria dit a mi. Vaig mirar la balconada, però no hi havia ningú allà. Sens dubte, havia estat el timbre. Vaig tornar-lo a fer sonar i aquesta vegada va sonar de nou la veu de l’ex-president, però la frase va canviar: “Però qui s’han cregut que som aquesta gent?”. Allò em va divertir. Vaig tornar a provar i aquesta vegada es va sentir aquella estossegada tant típica d’en Jordi Pujol. Quan anava a tornar a picar el timbre, vaig sentir soroll de passes i la porta es va obrir grinyolant, com si em trobés en una pel·lícula de por.

Per qui demana?”, va preguntar la persona que es trobava a l’altra banda de la porta. Ostres, era l’Artur Mas! I què cony fotia obrint la porta?

Tu ets l’Artur Mas, no?”, vaig dir-li.

En persona. Ara em dedico a obrir portes. Per qui demanes?

Vinc a parlar del finançament”. Finançament? Jo a parlar del finançament? Ara ja sabia del cert on caram em dirigia i on caram em portaven les cames. Tenia clara la missió.

De sobte, van aparèixer darrera d’en Mas, unes animadores vestides amb els colors del Barça, xisclant i movent les mans tot dient: “Dóna’m una efa, dóna’m una i, dóna’m una ena, dóna’m una a, dóna’m una ena, dóna’m una ce trencada, dóna’m una a, dóna’m una ema, dóna’m una e, dóna’m una ena, dóna’m una t... F I N A N Ç A M E N T!!!”. I tant ràpid com havien aparegut, van desaparèixer.

Són les del Palau Blaugrana. Les tenim aquí fent hores extres. Cada vegada que es parla de... ummm aquesta paraula... no la dic perquè tornaran a sortir... doncs apareixen fent aquesta pantomima”, va dir en Mas.

Ah!”, vaig aconseguir dir, ja que m’havia quedat de pasta de moniato. “Finançament!”, vaig dir per tornar a fer la prova.

El mateix gruix d’animadores van tornar a aparèixer darrera d’en Mas movent els braços i les cames esvalotadament, i quan van acabar amb la seva cantarella es van enretirar.

Acompanya’m!”, em va ordenar. “I, sisplau, no tornis a dir aquesta paraula davant meu. Porto avui ja un parell d’aspirines. Em fan venir mal de cap!”.

Vam pujar les escales amb catifa vermella inclosa i que ens van dur al pis de dalt. Em va portar per un seguit de passadissos estrets fins que va obrir una porta d’una sala, va fer-me passar a dintre i va dir-me que m’esperés que ara em rebrien, de seguida. Va sortir i va tancar la porta.

Assegut al sofà, còmode, vaig fixar-me amb l’habitació. A la banda dreta tenia tres portes tancades, amb un número a cada una, de l’u al tres. Va passar estona i com que aquell algú que m’havia d’atendre no apareixia, vaig alçar-me i vaig parar l’orella a la porta número 1. Se sentia un murmuri baixet. Dues veus. Parlaven. Vaig agafar el pom de la porta amb suavitat i el vaig fer girar de mica en mica, sense fer soroll. Quan vaig aconseguir obrir la porta una miqueta, per l’escletxa, vaig veure dintre de l’habitació, davant d’un mirall el Maragall i en Carod provant-se una corona d’espines i rient. Vaig tancar de seguida la porta. M’haurien vist?

Però el neguit i la curiositat podien amb mi i vaig parar l’orella aquesta vegada a la porta que duia un número dos. Allà se sentien més sorolls, com de cops. Vaig utilitzar la mateixa tàctica de cautela emprada a la porta anterior i per l’escletxa que vaig aconseguir veure un grapat de mossos pegant a un estudiant que protestava contra el pla Bolonya. Vaig tancar la porta ràpidament per por a no ser descobert i que es canviessin les tornes i fos jo l’apallissat.

Quan em disposava a escoltar què se sentia rere la porta número tres, es van sentir unes passes darrera meu i es va obrir la porta. Va aparèixer el Benach, que anava amb uns cascos connectats a una espècie d’mp3. Em va donar la mà i em va dir: “Hola nano! Aquest any sí que ho tenim bé! La cosa rutlla!”.

Doncs jo diria que és al contrari! Vinc a parlar del... umm...” vaig mirar al Mas que l’acompanyava i que va suplicar-me amb els ulls que no digués la paraula màgica “del tema dels diners. La cosa no pinta molt bé, conseller!”.

No home, no! Jo parlava del Barça!” va tancar la porta i va deixar en mas a fora. “Quin equipàs que tenim aquest any! I en Guardiola? Què me’n dius d’en Guardiola? Ho fa bé, eh? I en Messi? Se’m cau la baba cada vegada que el veig jugar! Com la toca, com dribla, com se’n va del contrari, com marca gols! Fantàstic!! Un dia et convidaré a venir amb mi a la llotja del Camp Nou. S’hi menja de bé...

Ah! Sí... Però jo venia a parlar d’una altra cosa...”. De sobte, se’m va encendre la bombeta. Tenia l’oportunitat davant meu d’aconseguir una cosa que ni en els somnis més prometedors podria. “Per cert, tu que tens molts contactes, no et sobraran un parell d’entrades per la final de la copa del Rei...”.

Repentinament es va sentir tot de soroll i corredisses pel passadís de fora l’habitació i es va obrir la porta. Vaig veure a la Carme Chacón allà de peu, plantada en posició de ferms i vestida amb el vestit de soldat de les forces armades espanyoles.

Rei? He sentit Rei? Capitán! Mande firmes!” va sonar una trompeta de fons “Y ahora digan conmigo: Viva España! Viva el Rei!

Noooo, nooooo!!” vaig començar a cridar “Això sí que nooooo!!”.

Em vaig incorporar ràpidament. Vaig mirar a cantó i cantó. Estava suat i respirava costosament. Vaig adonar-me que era a la meva habitació, a sobre del meu llit, i amb el meu pijama posat. Tot havia estat un malson. Tant finançam... sí, podia dir aquella paraula ara sense risc de que apareguessin animadores ni res per l’estil. Tant finançament i tant números ens han tornat a tots bojos. Tocats del bolet! La història del mai acabar. Vaig tornar a estirar-me, vaig tancar els ulls i vaig pregar perquè ara els meus somnis es dirigissin cap a una illa deserta, on no hi haguessin polítics de cap mena, on els diners no fossin cap obstacle i on un Ferrari (model nou) m’estigués esperant sota una palmera. La resta, ja arribaria...

18 comentaris:

Cesc ha dit...

Molt bo Jordi, la pura realitat fill....

alba ha dit...

jajajajaja que bo!! t'imagines que haguès estat real?? ara potser series l'heroic català, com a mínim en matèria econòmica, no direm la parauleta per si de cas!!! felicitats!

Assumpta ha dit...

Jajajaja molt bo!!! :-))

Un munt de detalls genials: la veu del Montilla al Metro, les frases d'en Pujol... les animadores del Barça, en Benach... tu demanant entrades per la final!! He rigut molt! :-))

Jordi ha dit...

Cesc: m'estàs dient que ja puc comptar amb dues entrades per la final de Copa?? jejeje

Alba: res d'heroïcitats, que després hauria de sortir a la tele, ser famós, treure'm els xupatintes de sobre, les noies que se m'acostarien d'arreu, obrir comptes a bancs diferents dels diners que tindria... en fi, massa feina!! jejeje

Assumpta: Gràcies!! D'això es tractava!

Assumpta ha dit...

Noooooo, Jordi, no, que en Benach no t'ha arribat a respondre... el que és "real" és que TU VOLS aquestes entrades jejejeje :-)))

Els del PiT ha dit...

Quina mixtura de Minoria absoluta i Polònia... No crec que la part d'en Benach sigui crackòvica, oi? Però déu n'hi dó com et pressiones somniant, missió impossible això del mmm...
;-)

Jordi ha dit...

Assumpta: ara crec que tens raó... jajajaja Però mai se sap que hagués passat si no m'hagués despertat!!

Sergi: sí, molta missió impossible. Arriba un punt que n'estàs fins els nassos i que sembla que ens prenguin el pèl a tots plegats.
El Minoria no l'escolto gairebé mai, perquè estic a la feina, però quan ho he fet alguna vegada, he rigut molt.

òscar ha dit...

capriiiiiiiiiiiiii!
capriiiiiiiiiiiiii!
capriiiiiiiiiiiiii!

s'escolta la cridòria a una plaça sant jaume que acaba de llegir el teu post/article/malson

malson que, en el meu cas, s'ha confirmat aquest matí en comprovar que, una altra temporada més, no he estat agraciat amb entrades per la final de valència

trist destí el del culer català que ni té finançament, ni cheerleaders, ni malsons ni, sobretot, unes míseres entrades!

Jordi ha dit...

Digueu-meeeeeeee!
Digueu-meeeeeeee!
Digueu-meeeeeeee!

Ostres, ja s'ha fet el sorteig? Bé, un altre any serà. Els culés sempre tenim mala sort. Bé, alguns. Estic segur, Òscar, que sempre els toca els mateixos (comptat que tots els culés tenim mala sort).

Consell pel proper sorteig: dieta d'arrebossament per esmorzar, dinar, berenar i sopar.
- Esmorzar: magdalenes la Bella Easo arrebossades amb xocolata arrebossada i got de llet arrebossat (opcional colacao arrebossat).
- Dinar: enciam arrebossat de primer, carn arrebossada de segon i flam arrebossat o patís de Santiago arrebossat de postres.
- Berenar: fosquitos arrebossat.
- Sopar: sopa arrebossada amb fideus de cabell d'àngel arrebossats, peix arrebossat i de postres crema catalana arrebossada.
Totes les preses d'aigua hauran d'anar acompanyades d'arrebossament.

Signat: Capriiiiii!

Carles Garcia i Rosell ha dit...

Bon relat, Jordi. Quina sort que tan sols siga això; un malson.

Una abraçada.

Jordi ha dit...

Carles, si jo pogués resoldre el tema del finançament, no dubtis que ja ho hauria fet!! La llàstima és que no puc!!

Alex. ha dit...

El timbre pujolià... genial!!
... n'encabiré un a casa!

De la resta de "mediàtics", dubto que tinguin problemes de finançament com els nostres, en tot cas, tenen problemes de finançament egocentristes, el primer, el del timbre, com a mínim era més compromés amb el País!

Plas, plas, plas!!!

Albert ha dit...

Era molt llarg però m'ha semblat curt.
M'ha fet molta gràcia. Sort que tot era un somni.

Però tinc un dubte: Per què vols un Ferrari en una illa deserta? Demana un vaixell per si vols tornar... Suposo que hi hauria Internet en aquesta illa per poder actualitzar el bloc.

Adéu!

karli ha dit...

Que cony estàs buscant amb tot això Jordi? hem començes a fotre por de veritat!!! me confundes payo!!!l'ùnic que he tret de clar es que estàs força tocat del bolet!
Bonissim lo de l'Avinguda d'en Dani Alves!! vaig a buscar el grup al Facebook!!...per cert tu jo ja som amics del facebook? vaig a mirar-ho ara mateix...

Jordi ha dit...

Alex: sí que ho semblava, sí, més compromès! Aquest sembla que miri cadascú per la seva. Quin desastres.
Els timbres Pujolians els venen al Servicio Estación al carrer Aragó, vull dir!

Albert: gràcies! Mira, això del ferrari, res, era per posar alguna cosa. rec que sí, que hauria de demanar un vaixell per tornar, sinó malament rai!! jajaja

Karli: Crec que no, pero ara et busco jo també!!
Una simple paranoia, això de l'article!

Sílvia ha dit...

Hola Jordi!
El somnis són molt surrealistes, així com el teu escrit. Molt bo! Si que sembla del Capri...
Salutacions
Sílvia

Foca Fiel ha dit...

belo blog!!!

Jordi ha dit...

Gràcies, Silvia! Visca el Surrealisme!