dilluns, 16 de març de 2009

Marxa dels castells’09.

Sortida a tres quarts de cinc de Barcelona, el Jordi Atleta i un servidor. Anem amb temps ja que, l’experiència és un grau, i d’aquesta manera no trobarem ni problemes per aparcar ni aglomeracions de gent per recollir la targeta per segellar als controls. Recollim a la Txell i ens trobem a la Maria sortint per la Diagonal amb el seu cotxe. Evidentment, fem camí junts ara un davant ara l’altre.

El GPS, infalible, ens porta fins a Guisona, lloc de sortida, però hàbil que és un servidor, que conduïa, tot xerrant i fent broma em passo la sortida i hem de fer un canvi de sentit per entrar pel lloc correcte. Una vegada tornat al camí, aconseguim aparcar molt a prop del lloc on es donarà la sortida. Ens trobem al cinquè (i últim en aquesta marxa) membre del club i recollim les targetes de control.

L’ambient ja bull, hi ha caliu. Ens trobem amb amics, coneguts i saludats: Floresta, Juanito (que em saluda amb un gran crit), el Miquel Boada (que em mostra amb orgull que ja tenen els carnets de federats a nom del nou club que han fundat, el CEI), la Dolors (que fem intercanvi de sensacions de les lesions mútues) i més i més gent que em deixo. Després dels estiraments de rigor, ens col·loquem als llocs de sortida entre els 1.600 inscrits, i puntual com un clau, explota el petard que dona inici a la marxa i a la Copa. Ja tornem a ser-hi!

Al David el perdem només arrencar i la Maria decideix caminar al costat d’un amic, així doncs ens quedem la Txell, l’Atleta i jo. La triada dels Castells. Els primers quilòmetres els fem ràpids, corrents, per evitar taps de gent. Fa fred i mica en mica entrem en calor. Xerrem durant uns quilòmetres amb el Josep Maria Aima, organitzador de la marxa de Cap de Rec, i excel·lent persona.

Arribem a Florejacs (quilòmetre deu) i es produeix el retrobament sorpresa: l’Alex, que està esperant als seus companys. En fonem amb una efusiva abraçada i intercanviem opinions. Potser caminarà una mica a partir de Cervera, comenta. Potser. Allà al control, coca, xocolata (desfeta i normal), sucs, ... De tot!

Reprenem la marxa i passat el control de Les Pallargues (quilòmetre quinze), ens enxampen en massa els del CEI. El Xavier Floresta ens explica les aventures i desventures que va passar a la Transgrancanària, on meritòriament va aconseguir acabar com un campió. Per allà també para el Juanito, que no para de tirar de valent del grup.

A Montcortès de la Segarra, toca parada i fonda: dinar. Eren tres quarts i cinc d’onze, però el menú ja estava penjat: brou amb mandonguilles de la iaia, entrepà de botifarra amb acompanyament, porró de vi i de postres fruita, cafè (amb raig de licor per qui vulgui). Impressionant. Ens tornem a trobar a l’Alex que armat de paciència espera de nou als seus companys. Allà la fem petar encara més i intercanviem de nou opinions i peripècies. Ha de ser dur tenir ganes de caminar i no poder fer-ho. Penitència!

Arrenquem amb la panxa plena amb el grup del Juanito. Quin home! Sempre té la broma a punta de la llengua i un ànim per tots. La veritat és que ens ho hem passat molt bé i hem rigut de valent passant Cervera (quilòmetre trenta-tres) i Castellnou d’Oluges (quilòmetre trenta-vuit), on per fi m’he pogut estrenar amb els donettes (mig desfets per la calor). Per cert, parlant de calor, el sol pressionava de valent i les mànigues llargues ja feia estona que s’havien canviat per curtes.

Entre ametllers ben florits, castells, poblets i plana i plana i plana de la Segarra, i més plana i monotonia, hem anat devorant mica en mica els quilòmetres que quedaven. Ja ho vaig comentar a la pre-crònica, però la veritat és que els cinquanta-un quilòmetres es fan pesats perquè sempre veus el mateix paisatge. La companyia fa molt per evitar el tedi, i així ha estat. Hem passat per Llor, on a punt d’arribar, hem aconseguit parlar amb el Xavi que encara s’està provant d’ençà de la seva lesió de genoll i fa marxes més curtes. De moment, tot correcte i sembla que ben aviat serà entre nosaltres.

Hem arribat a Guisona quan faltaven cinc minuts per les tres del migdia, set hores i cinquanta-cinc minuts després d’haver començat.Contents i cofois perquè la primera de la temporada ja era al sac, hem recollit el trofeu ja tradicional que reben els que aconsegueixen acabar (una reproducció del castell del poble d’arribada). Ah!! I l’entrepà de rigor per dinar.

Allà ja hi era el David que ha arribat abans que nosaltres, i una mica més tard, com una campiona, ha creuat amb els braços alçats la Maria, fent un gran temps i començant ja a agafar forma per la tant temuda Sur les Traces des Ducs de Savoie, on el GELS en ple, si les lesions així ens deixen, assistirem amb ganes d’acabar-la i tancar el gran repte de la temporada.


Si voleu veure fotos, estan aquí.

M’HA AGRADAT.
Malgrat la massiva participació de gent, l’organització perfecte: avituallaments i senyalització a l’alçada.

Tornar a sentir-me caminador després de la lesió que, per cert, m’ha fet la guitza, però tampoc no m’ha martiritzat gaire.

NO M’HA AGRADAT.
La calor, insoportable ja al final, que ha fet que, a hores d’ara, tingui un morè paleta als braços i la cara més vermella que un tomàquet.

32 comentaris:

òscar ha dit...

què??? una trobada clandestina de dos membres del cor??? (grrrrrrr)

no haureu imprés panflets contra la dictadura de l'anginesca???
no haureu corregut davant dels grisos sense donar avís???
no estareu escindint-vos en una cèdul.la clandestina???

assumpta ... ens apuntem a la cursa de l'illa-fc barcelona??? :)

"jo vaig fent footing, footing, footing. jo vaig fent footing, footing, footing.
trepitjant ciment i grava,
em sento olímpic amb medalla,
ara afluixo. ara accelero
segueixo el ritme footinguero.
sebastian coe no m'humilla,
jo soc el rei de la milla".

Alex. ha dit...

Òscar, dono fe que el Jordi no és un personatge fictici... és real, això sí, les fotos les passa pel fotoshop!
L'abraçada fou anginesca, no es recorda una abraçada igual en tota la Segarra... això deien els més grans.
La Safena recuperant-se, 25km. de glòria!

La resta del Cor... també era allí!

Malfieten ha dit...

Molt bé, la primera al sac.
Hem sembla que et vaig veure a fora el bar de sortida....no sé... tampoc vaig gosar interrompre...
Jo vaig disfrutar molt, a veure si faig la crònica.
Per ser la meva primera "ultra-distància", molt content : 5h38' !

Salut !

Dave ha dit...

Jeje, estic d'acord amb el tema de la calor i els avituallaments! Tot impressionant!
També curiós sortir a cop d'escopeta (al peu de la lletra):D

Fins aviat!

Gemma ha dit...

Àlex, n'estàs segur que vas abraçar el Jordi?
Vols dir que no era un holograma generat per la fruïció de l'anginescasafena caminada sota el Sol cremador de la seca Segarra.
Caminants no hi ha camí.
Ans es fa camí al caminar.
Però, si per la Segarra voleu passar.
Una mica de calor haureu d'aguantar.
És el que té això del secar.
Encara que bonics castells podeu contemplar.

Alex. ha dit...

Gemma, mira si n'estic de segur, que en fer-ho, els ametllers florits formaren una catifa florida als nostres peus.

T'estas guanyant a pols la Creu de Sant Jordi; de moment, ja tens el Premi de Poesia Sant Miquel del Fai.

òscar ha dit...

la tradició assenyala l'auca com un dels exemples més gratificants de la nostra cultura. la gemma ha donat brillant punt de partida a una auca de l'anginesca que jo, amb el seu permís, goso continuar ...

Caminants no hi ha camí.
Ans es fa camí al caminar.
Però, si per la Segarra voleu passar.
Una mica de calor haureu d'aguantar.
És el que té això del secar.
Encara que bonics castells podeu contemplar.

.../...

però ni la xafogor primaveral,
ni les almenes i els torreons,
treieren protagonisme real,
a la gran allau d'emocions,
que en jordi i alex tingueren
en abraonar-se ben fort
mentre orgullossos cridaren:
aquí estem dos membres del cor.

Gemma ha dit...

extraordinària aportació, òscar!
m'ha agradat molt!
he tingut una idea:

insto a tots els aquí presents,
a fer la seva contribució,
en l'auca que tenim en construcció.
I quan estigui acabada,
ben gran i ampliada,
juntament amb la quatribarrada,
la penjarem a la teulada,
de la nostra generalitat estimada!

Jordi ha dit...

Cor de l'anginesca i Gemma: dono fe jo també que no sóc un holograma ni un miratge i no sóc de ficció. Existeixo! L'Alex fa unes abraçades emotives i sap esperar de forma molt cavalleresca, atent, albirant l'horitzó amb paciència i comprensió, sabent que tard o d'hora, aquells qui estima, arribaran amb un somriure als llavis de veure'l a ell esperant-los.
jajaja la cursa de l'Illa pot estar bé, si la féssiu algun dia, digueu-m'ho, no dubtaria en inscriure'm. Seria una cursa popular i podríem posar autocars de tornada des del Camp del Barça a l'Illa pels que hagin deixat el cotxe. Gràcies per posar un Pere Tàpies a la meva vida, em feia falta. Jo sóc més de la cançó de la moto xupapà papà.
El vers dedicat per la Gemma m'ha omplert el cor. La calor encara em fa efecte i fa una estona la meva companya del costat m'ha comentat que estava vermell com un tomàquet, que si em trobava bé. Li he jurat i perjurat que no begut res amb alcohol i que era l'efecte del sol d'ahir! Crec que el premi poesia Sant Miquel del Fai es queda curt. Jo la proposaria per la del premi Sant Jordi de poesia d'Olesa de Montserrat i contrades.
He quedat embadalit llegint el vers de l'Òscar, faig un afegitó:

Cavallers de les contrades,
guardadors de tot castell,
que s'alcen a tota la Segarra,
mireu-lo amb fervor, és ell.

S'alça amb la mà fent visera,
aguarda amb ferma paciència,
l'Alex espera i espera,
la meva arribada safena.

Dos de quatre de l'anginesca,
s'ha reunit de molt bon grat,
fent xerinola i gresca,
per acabar abraçats.

El comiat arriba d'hora,
el camí espera al viatjant,
la partida no es demora,
i, per tant, jo vaig tirant.


Malfieten: t'ordeno que interrompis la propera vegada! Home, no fotem!! jejeje Vas fer un gran temps, moltes felicitats. Crec que seràs un habitual de la Copa aquest any... jejeje No totes són tant avorrides com la dels Castells, no pateixis!

Dave: és veritat, no ho recordava. Aquella escopeta a l'aire i el tret van ser el toc perfecte per acabar de rematar-ho tot!

òscar ha dit...

que tremoli el sr. esteve i la seva auca.
la banyera s'ha buidat d'aigua freda i, dins d'ella, s'hi ha dipositat un lirisme que uneix sentiments i castells com qui barreja all amb oli: amb perfecció.
aquesta unió de l'exin castillos i gloria fuertes és una metàfora diàfana de que la unió del cor de l'anginesca és, per damunt de tot, un fortí.

els propers jocs florals seran, indiscutiblement, nostres!!!

Albert ha dit...

Veig que tot ha anat bé, però no és molt difícil recórrer tants quilómetres amb aquests menús?

Posa't aftersun, jajaja.

Que vagi bé!

Alex. ha dit...

Segarra d’un horitzó poderós
Camps d’un verd ufanós
Ametllers d’un florit majestuós
Gent d’un caminar generós

Patim patam
Patim patum

Un pagès, com si no res
S’ho mira amb un somriure
Amb la bondat de qui ha après
Que trescar, ensenya a viure

Patim patam
Patim patum

Amb la Quatribarrada com a fanal
El Cor de l’Anginesca festeja
Quan el petit bec d’un pardal
El bell Cant de l’Anginesca piueja

Patim patam
Patim patum

No hi ha Torre més alta al món
Que aquella que l’Anginesa té al cor
Perquè no existeix al món
Una gent amb millor cor!!!

òscar ha dit...

plas-plas-plas-plas ... (dempeus i amb una tancada ovació de mitja hora de durada) ... plas-plas-plas-plas ...

jo renuncio a afegir-hi una coma que l'embruti. jo, a partir d'ara, sols corejo enorgullit el patim patam, patim patum que és l'enveja del patufet

Assumpta ha dit...

Ostreeeees!!! Tot just em connecto i veig tot el que hi ha!! Vaig a llegir l'article i totes les opinions amb el mateix carinyo jeje...

Només dir una cosa (jiji) he mirat de jugar al "joc de les diferències" amb les fotos tercera i quarta però no n'he trobat cap :-))

Vaig a llegir-ho!!!! :-))

Assumpta ha dit...

Mare meva!!! :-))

No sé pas que hi puc afegir... M'heu deixat impressionada, entre la caminada, la trobada Jordi-Alex, l'auca, les fotos (les he vist totes, les 54 amb un somriure molt gran)

Òscar, què et semblaria la "gran volta a la Plaça Catalunya"? jejeje... en aquests moments la meva forma física no pot per gaire més :-)))

Cristina ha dit...

Molt bona la crònica. Veig que estàs en plena forma i tremola que ara sóc sòcia del CEI i penso federar-me i tot. Si és que em foto en uns merders.

Jordi ha dit...

Albert: Sí, és difícil, sobretot arrencar després! Aftersun... uff!! No m'agrada empastifar-me!

Cristina: ja m'ho van dir, ja, que eres el nou fitxatge! A veure quan ens veiem trepitjant pols i camins!

Cor de l'anginesca (al complert): Acabo de tenir una visió. Sisplau, lloguem el Liceu i interpretem la nostra obra, la del cor de l'anginesca, l'improvització feta art, la poesia esdevinguda màgia, la nova creació lírica de qui té la quatribarrada al cor i el caminar feixuc dels anys. La Núria Feliu podria fer-nos de padrina d'honor. Li deixem cantar la cançó de Sants, Sants, Sants, carrer de Sants i llavors apareixem nosaltres, com una burda imitació generosa i evocant del gran Pepe Rubianes i embadalim a la gent amb les nostres històries i poemes.
Assumpta, veig que has estat l'única (incloent-me a mi) que te n'has adonat de la foto. Demano que ens alcem tots i plas-plas-plas-plas, li dediquem una llarga i sonora ovació i li donem cinc minuts més d'improvització al Liceu. Ara la canvio...

bajoqueta ha dit...

Uff estic cansada només de llegir-ho jajaja. Una bona crònica com sempre. I ja podeu caminar o córrer amb la panxa plena? Jo no podria :(
Assumpta i jo fem Pl. de les Oques, Carrer Constantí per entrenar-mos per a la gran marxa final :) (anar i tornar eh?)

Assumpta ha dit...

JordiJejejeje és que jo, quan llegeixo un article ho faig "a consciència" :-)) i siiiiiiiii!!! m'encanta siiii lloguem el Liceu, o el Palau de la Música Catalana i fem aquesta representació plena d'amor a la nostra Patria Catalunya!!

Bajoqueta Jejeje aquest afegit "anar i tornar" quasi m'agafa un atac de riure :-))

Gemma ha dit...

llamps i trons!!
em vaig saltar les fotos, gràcies Assumpta!
Jordi: molt boniques. A Montcortés només hi he anat una vegada. Va ser per fer una finaldiada (migdiada noctura) abans d'arribar al poble que m'ha vist créixer. De totes formes, et puc dir, que en aquestes imatges guanya molt, eh! però molt!!!

Assumpta ha dit...

Per cert :-)) que ja he vist que has canviat la segona foto 0011 per la 0012, oferint-nos així una visió encara més meravellosa i amplia de la teva gesta, oh, cavaller!! :-)

Assumpta ha dit...

Ai, Gemma! Hola!! :-)) escriviem al mateix temps jeje

Jordi ha dit...

Bajoqueta: costa arrancar amb la panxa plena, però si ho fas suau i prenent-te el teu temps, és fa més portable.
Ànims amb l'entrenament!!

Gemma: on s'hi posa un bon fotògraf... jejeje

Assumpta: sí, sí, l'he canviada! feia mal efecte!

bajoqueta ha dit...

Ei que jo vaig fer la cursa del Corte Inglés un any... ejem... caminant per això, i vaig arribar dins del temps previst. Això sí, vaig estar tota la tarde al sofà a punt de morir de mal de cames jajaja. Però va ser un gran repte per mi. La meua motivació va ser pujant a Montjuic, un home de 100 anys que corria més que jo. Vaig començar a apretar lo pas per anar més ràpid. Allò si que era motivació!

Jordi ha dit...

jajaja Bajoqueta, la motivació és molt important. Sigui un home de 100 anys o sigui un nen que et passa corrent. El que és un gran repte per tu, pot ser una menudesa per un altre, però el que és importat és acabar el que ens proposem. Ostres tu, què poètic!

Assumpta ha dit...

"el que és importat és acabar el que ens proposem"

Això mateix em diu la meva amiga Vero que sap que tinc cinquanta mil cosetes de punt de creu començades i un jersei que ja faria mesos un parell de mesos que podria estar acabat i que avança moooolt lentament (i, a sobre, utilitzo la llana del jersei per fer bufandes blaugranes als meus ninos)

Assumpta ha dit...

I l'Òscar?
No el veig ni aqui, ni a ca l'Alex, ni a caseta meva...

Cavalleeeeeeer Òscaaaar!! On soooooou?

òscar ha dit...

prego dispenseu la tardança del cavaller òscar que s'ha enutjat, iradament, amb el sr.blogguer en comprovar reiteradament com li negava la publicació d'uns enllaços al seu bloc.
demà, abans de la sortida del sol, em batré en una sort de torneig medieval envers ell. penso encastar-li, amb sanya, aquella mena de perxa al bellmig de la cuirassa a llom del meu infalible cavall feliu.

dit això, mostro la meva total llibertat horària per preparar l'actuació al liceu. si voleu, el proper dissabte que coincideixi amb la nostra núria feliu al carrer de sants, li proposo que ens faci de fadrina.

Xavier ha dit...

Bé Jordi, ja veig que hi tornem a ser-hi, a veure si coincidim en alguna (Matxos ?).

Per cert i aprofito... No m'agrada el futbol però per sobreviure en una societat com l'actual has de tenir coneixaments de 'com marxa la cosa' i t'he de dir que les teves cròniques em mantenen al dia, curtet, concís i amb valoracions i aquesta info fa que no que quedi massa malament en qualsevol conversa de les corrents.

Siau i gràcies !

Jordi ha dit...

Assumpta: Doncs ja saps que et toca. Acabar el que fas!! I costaaaaaa... jejeje

Òscar: Si necessites testimonis, pots comptar amb tot el cor de l'anginesca, que allà serem per fer voleiar el mocador al vent o el que faci falta. Els tirans del blogger no saben amb qui es veuran les cares!

Xavier: Sí, sí! Matxos serem per allà si la lesió no va a més. De fet ja l'he pagat...
Gràcies pel tema Barça! Procuro sempre fer-ho divertit i amè precisament perquè el partit qui més o qui menys l'ha vist tothom!

Albert ha dit...

Felicitats màquina! Veig que estas en forma.

D'altra banda, 1600 persones son masses... em veureu ben poc en aquestes marxes del "Corte Inglés".

Ens veiem a La Selva del Camp!
Albert

Jordi ha dit...

Albert, bones! Sí que és veritat que aquesta marxa s'ha convertit ja en popular. De totes maneres, l'organització perfecte!

Ens veiem a La Selva!