diumenge, 29 de març de 2009

La Selva del Camp’09.

Divendres, 27 de març de 2009.

18:20h. Sortida de Barcelona. Condueix el Jaume. Els altres ocupants del cotxe som la Txell, el Jordi Atleta i un servidor. Viatge plàcid i divertit fins a La Selva del Camp, amb pèrdua inclosa (anàvem sense GPS) Què trist, com si no hi haguéssim anat més vegades... No diré que el Jaume en va tenir la culpa...

20:00h. Arribada a l’hotel. Deixem bosses i esperem...

20:30h. Escenifiquem el figurat pas a millor vida del Jaume després d’acabar l’Ultra-Trail du Mont-Blanc (UTMB) llarga aquest proper estiu, de 166 km. Veure foto.

20:45h. Ens reunim amb l’Ester, coneguda de Cavalls del Vent i de la CCC del Mont-Blanc i autòctona de la zona.

20:50h. Arribada a l’hotel de la Maria i la Belen (és de Madrid i baixarà gairebé tots els caps de setmana per intentar fer la Copa Catalana – alguna cosa havíem de tenir el catalans, no?).

21:15h. Sopar al restaurant de cada any. Tradició costumista. Sort que vam reservar taula perquè està a rebentar. La cambrera comenta que es representa la Passió aquest cap de setmana a La Selva del Camp per darrera vegada a la història de la humanitat i del món mundial. M’esgarrifo i m’emociono. La reconforto i li dono el condol. Li comento que per passió, la nostra demà, amb seixanta-vuit quilòmetres i pronòstic plujós. Això sí, no passejarem el Sant Crist per les muntanyes de Prades. Riures i... us prenc nota? Sopar contundent. Llegim la carta i on posa entrecot ens aturem i fem un minut de silenci en honor del Xavi que no és entre nosaltres ja que s’està recuperant de la lesió del genoll. És el seu plat predilecte.

00:00h. Bona nit i a dormir!


Dissabte, 28 de març de 2009.

Sona el despertador a tres quarts de sis. He dormit com un tronc. L’Atleta treu el cap per la finestra i comenta que està nublat. Li dic que mala senyal, que els nublus són sinònim de pluja. Dit i fet. Passats cinc minuts es posa a ploure. Ens retraiem que la temporada passada vam dir que no en faríem cap més amb pluja. Però posats a fer i com que ja estem allà, tira cap endavant i calla!

Anem a recollir els dorsals i ens trobem amb una sorpresa inesperada. La Copa es modernitza!! Ens col·loquen al canell una polsera amb codi de barres i el número de participant en petit. Adéu als cartronets aquells on a cada controls t’havien de marcar. Ara, gràcies a la tecnologia, tot va amb lector de codi de barres. Al·leluia!!

Minuts més tard ens trobem amb els germans Vernet (Raül i David). Ja hi som tots. Ja pot començar la funció que, per cert, ho fa amb cinc minuts de retard. Són les set i cinc del matí. Anem tot l’equip junt, signe d’agermanament i companyonia que regne al GELS, el nostre club. Però mica en mica, la llei de la muntanya va fent la selecció natural. El Jaume ja havia avisat que ell aniria fort, per començar a entrenar per Mont-Blanc i aconseguim aguantar-li el ritme forces quilòmetres. Mica en mica es van quedant l’Atleta, el Raül, la Belen i la Maria. Aguantem plegats el David, la Txell i un servidor, que ens farem inseparables fins al final de la prova, aguantant fred, pluja i fang.

A Mont-ral (quilòmetre dinou, 9:51h) és on ja perdem definitivament la pista del Jaume, que ha tirat de valent amb un altre grup. Nosaltres tres seguim a ritme fort, seguit d’aprop per una parella de Cerdanyola que m’han dit que si els hi marco el ritme a totes les pujades com fins ara, m’hauré guanyat el cel per ells. Jo els he comentat que preferia que, si de cas, m’apadrinessin a la Copa Catalana i em paguessin les curses, que jo això del cel no ho acabava de tenir clar.

Passat el control de Farena (quilòmetre vint-i-quatre), sabem que ara ve el pitjor tros de tots, la pujada al refugi de Cogullons (no confondre amb paraula malsonant i que per més pistes es pot forma si s’exclou la síl·laba gu). Constant, llarga, amb petites treves en forma de plans, però amb trossos realment durs. Això sí, quan després de la pujada veus el refugi a tocar, amb l’estelada penjada d’una de les finestres, se t’omple el cor de joia i alegria. És un moment de gran fervor i sentiment catalanista, d’intens orgull quatribarrat, de llàgrima en forma d’estelada. Un cop a dalt (1.045 metres d’alçada, quilòmetre vint-i-nou, 11:48h), la vista és fantàstica. En un angle de tres-cents seixanta graus pots contemplar, embadalit, tot el que t’envolta i et queda als teus peus. Ets el rei, per un moment, del refugi dels Cogullons.

Baixant comença a ploure. Ens col·loquem els impermeables i a seguir, que no ha estat res. El ritme ja no és el d’abans. Anem una mica tocats, sobretot el David i un servidor, homòlegs de lesió i de símptomes. A la pobra Txell la retenim.

Arribem, sens dubte, al millor tros de la prova: la mola d’estat. Impressionants vistes des de dalt de tot d’un pla acabat amb una gran pedra plana al terra. Jutgeu vosaltres mateixos:

Després d’un parell de minuts de fer el badoc, reprenem el camí fins arribar a Prades (quilòmetre quaranta-dos, 13:54h). Segueix plovent i entre la meva poca agudesa visual i les ulleres entelades i plenes de regalims de gotes d’aigua, faig el que puc. Fa molt fred i estem xops de dalt a baix. Allà agafem forces amb el ja clàssic entrepà de botifarra, uns estiraments per desentumir, i som-hi que no ha estat res.

Ara toca la darrera pujada: la del pont de Goi. Abans potser us he dit una mentida. Aquest tros també és un dels meus punts predilectes. És espectacular: un pont natural fet a la roca que es passa per sota i es travessa per dalt. Impressionant:


Entre una boira espessa afrontem els darrers quinze quilòmetres, on gairebé tot és pla i baixada. Les grans pujades ja queden enrere. Pas viu, però sense córrer passem pel control d’El Coll (quilòmetre cinquanta-quatre, 16:45h) i arribem al de l’Albiol (quilòmetre cinquanta-vuit, 17:24h). Allà ens truca l’Atleta que ens comenta que va sol i està al control anterior. Ànims per tots i per ell i seguim. Només queden deu quilòmetres. Els cinc últims els fem amb companyia de la Dolors i un company seu que ens han enganxat. Passem una bona estona arreglant el món FEEC i d’altres coses.

Arribem al punt de partida després de dotze hores i cinc minuts d’haver començat. Allà està el Jaume tot dutxat i arreglat. Ho ha fet amb deu hores i vint minuts. Passats cinc minuts de la nostra arribada i quan encara estàvem saludant i xerrant amb la gent, entra l’Atleta, que ha fet gairebé tot el tros corrents. Caram!! Això d’anar sol l’anima!

Després de seixanta-vuit quilòmetres i gairebé cinc mil metres de desnivell, uns bons estiraments i una bona dutxa et deixa com a nou (gairebé), i et prepara pel pesat viatge de tornada cap a Barcelona, on el Jaume ens deixa a casa. Gràcies, campió!

Aquí estan les fotos i els vídeos.

M’HA AGRADAT.
L’organització perfecte i els avituallaments realment a l’alçada. Simpatia i amabilitat entre els voluntaris. Tot genial!

La modernització de la FEEC portada a la pràctica en aquesta marxa. Els lectors de codis de barres són tot un encert i faciliten molt la tasca dels organitzadors i la nostra, que no ens obliga a buscar les targetes a la motxilla.

El canvi en el recorregut al començament ha estat tot un encert. Es per camí ample i evita els típics taps de gent a la pujada a l’Albiol.

NO M’HA AGRADAT.
La pluja. La segona marxa de l’any de la Copa i pluja. Fa un parell d’anys ja la vam fer plovent.

El canvi de recorregut que feia referència al començament, comporta que la baixada per on sempre es solia pujar sigui més perillosa. Nosaltres la vam fer de dia, però la gent que la va fer de nit, segurament vam patir bastant. Jo vaig relliscar un parell de vegades, la pluja hi va ajudar, però el descens és perillós.

24 comentaris:

Luigi ha dit...

Hola Jordi!

Enhorabona! Amb pluja i tot, llàstima

Quins records, com m'hagués agradat compartir kms però avui no tocava

Veig que heu fet amistat amb l'Ester, la resta del seu equip devia ser molt endavant oi, jejeje

PD: això de representar la mort del Jaume després de l'UTMB fa gràcia... i també repel.lús ;-)

Txell ha dit...

Jordi,

Molt bona cronica!! Un cop més vam compartir entre tots moments únics...sembla mentida que fós ahir que estebm per aquelles terres amb aquell paissatge caminant sota la pluja...preciosa la marxa!

Per cert, avui no m'he pogut resistir i he anat a la classe d'spinning dels diumenges...

A la propera més i malló!!

Txell

Jordi ha dit...

Luigi: quan passava pels trams que vam fer l'any passat junts (però a l'inrevés), vaig recordar-me molt de tu!! Sí, quina llàstima la pluja, però ens va respectar bastant, s'ha de dir. No va diluviar de valent, i això és d'agrair!

Txell: Txell, ets una malalta!! Espero que avui no anessis parlant sola com ahir ;-)
Fins la propera, companya!!

Alex. ha dit...

He llegit el post de genolls... no entenc altre manera possible de fer-ho!

Molt bon reportatge!!!

...teniu plaça assegurada al Museu de Banyoles!

Sílvia ha dit...

Hola Jordi!
Bona crònica, amb suspens i tot!
Ep! sobre l´últim comentari, de l´Àlex...no serà per dissecar-vos i mostrar-vos en el Museu com una espècia catalana en vies d´extinció??? com que cada cop som més sedentaris...
salutacions i a descansar!
Sílvia

Assumpta ha dit...

Ho he llegit amb admiració... he mirat les fotos, he vist els vídeos (ja t'ho trobaràs jeje) i només puc dir que ho trobo admirable :-))

No em poso de genolls com l'Àlex perquè no puc :-)) però mentalment sí que ho faig...

Només puc que felicitar-te, a tu i els teus companys!!!

Assumpta ha dit...

Ah!! I que m'agraden molt aquestes cosetes reflectants que tots porteu... queden molt bé a les fotos, sembla que sigueu una mica extra-terrestres jejeje :-)))

òscar ha dit...

començo el dilluns amb esportiu desànim, jordi.

llegeixo la teva abasta crònica i la diposito a un costat de la balança. rememoro l'apoltronament del meu cap de setmana fet a còpia de casa rural i trivials (pursuits) en el que el màxim desgast físic va ser aixecar el got amb certa frequència i penso, pensit, que he de desoxidar el meu serrà cos d'una vegada per totes.

felicitats megacrack!!!

Cristina ha dit...

Quina bona crònica! Jo mai seré capaç de fer aquestes proeses però m´ho passo bé caminant. M´ha encantat llegir-te. Feliç setmana!

Jordi ha dit...

Alex: admiro aquesta devoció teva per la muntanya i per les marxes. Gràcies!! Estic contestant en postura reverència i pitjant les tecles amb el nas. Costa... (no el cognom).

Silvia: gràcies!! Sí, sí, va per aquí... jejejeje

Assumpta: Gràcies!! No cal que et posis de genolls, sisplau!! L'Alex sí... jejeje
Ara passaré pels comentaris del vídeos.

Òscar: veig que lluny de fer senderisme has fet sedentarisme. Bé, això tampoc és dolent, amb mesura... Si vols que et confessi un secret, durant un tros de la marxa em van venir ganes d'estar com tu, apoltronat i jugant... jejeje

Cristina: no diguis mai. Cadascú amb la seva mesura, però de ben segur que si t'ho proposes, ho podries aconseguir. Al teu ritme, això sí. Pensa que deixaven 17 hores per fer la prova.

Alex. ha dit...

Sempre he pensat que tens bon nas, pels amics... i per pitjar tecles!

Martin ha dit...

Pues a sido nuestra primera vez que hemos esta marxa. Veniamos desde francia y suerte que la hemos podido acabar en 16'20 horas. El meu nano, con 12 años, ha acabado bastante bien, dentro de poco ya no le podre seguir.
Saludos

Jordi ha dit...

Alex: sempre m'han dit que el tinc llarg... el nas.

Martin: Desde Francia? ¡Qué palizón de viaje! Espero que la hayáis disfrutado mucho. És una de las más bonitas de la Copa Catalana y que repitáis el año que viene o en otras este año.
Veo que el nano está fuerte!! El alumno siempre aventaja al maestro, no?? jejeje A ver si nos saludamos el próximo día!!

Fran ha dit...

Impressionant la foradada del Pont de Goi, no coneixia la seva existència. Quina ruta tant maca... inclús amb la pluja, amb aquelles boires tot sembla més maco... és clar... des de casa :-)
Felicitats per a tots.

Jordi ha dit...

Fran, aquesta te l'hauries d'apuntar per fer-la algun dia! És de les millors de la Copa!
Moltes gràcies!!

Albert ha dit...

Ei Jordi, felicitats per la crònica! Hem vas treure més d'una hora "bandido".

Bé, avui ha parlat en Pitoniso Pito (Ricardo Pastor pels forofos de les quinieles 1x2) i ha dit que: el Barça CAMPIOOOO DE LLIGAAAA!!

Campeooloones, campeolooones, oee oee oeee

Albert ha dit...

La tecnologia arriba a "La Selva" amb això dels codis de barres.

Llàstima de la pluja.
Sort que et portaven perquè si després d'aquesta pallissa encara has de conduir...

Enhorabona!

Dave ha dit...

Jordi, bona crònica! Em va agradar poder compartir tota la marxa junts!

Ho haurem de repetir jeje! Encara que sigui per anar compartint els símptomes i adivinant què li fa mal a l'altre... :D

Malfieten ha dit...

Felicitats, veig que aneu forts com l'any passat. A disfutar de cada Marxa i a patir una mica.. que també ens agrada...

Salut !

Assumpta ha dit...

Aquesta tarda li he ensenyat al meu marit les fotos i un parell de vídeos :-))) Li ha agradat, és clar jeje

Gràcies per dispensar-me d'agenollar-me :-) L'Alex, bon cavaller català, ho farà dues vegades si cal :-)))

Jordi ha dit...

Albert: Finalment vam anar fent. Vam sortir molt forts, però vam baixar el ritme després de Cogullons. Què hi farem... El Jaume sí que està fort!!

Albert: això de conduir, no seria la primera vegada. T'hi has d'acostumar, sinó, malament rai.

Dave: jajaja sí, sí, igualment!! Això de compartir lesió és bo... Gràcies!

Malfieten: res, l'any passat vam fer una hora menys... sñiff, sñiff...

Assumpta: L'Alex viu en un agenollament continuat, segur que si li ho demanes, no li sabrà greu.
No s'anima el teu home a venir amb nosaltres?? ;-)

Cesc ha dit...

A mi m'ha agradat veure persones sanes com viuen la vida i fan els què els agrada :)

Jordi ha dit...

Sanes, sanes... uff!! Hi ha molt lesionat per aquest món a conseqüència de fer aquestes coses... jejeje Però bé, millor això que no fer res, no? Gràcies!!

Alex. ha dit...

Jo em considero una persona sana, safenada... però sana!!!