Com rebentar un cap de setmana.

El company d’una empresa externa que actualment seu a la meva dreta, és fanàtic de les cançons que podríem batejar com casposes. De tant en tant, entra en un estat catatònic controlat i es deixa posseir per melodies de fa molt de temps. Pots trobar-te’l cantant cançons de la Mari Trini (“por què a mi se me ha caido una estrella en el jardín”), la Masiel (el mític “lalalá”), Georgie Dann (“la barbacoa”), Mecano (“no me mires, no me mires, no-me no-me no me mires”) entre d’altres. Evidentment, jo també incorporo cançons al repertori, com les de la meva estimada Raffaella Carrá (“para hacer bien el amor hay que venir al sur”, “la mujer en el armario”), l’incombustible Bertín Osborne (“buenas noches señora”), o el mateix Fary (ja sabeu “que se lleven aqueeeel toro del agua, que se lleven aqueeeel toro del río...”).

El divendres passat no l’altre, va destapar-se amb una cançó que un servidor mai havia sentit. La tornada de la mateixa, deia quelcom semblant a “qué harías tu en un ataque preventivo de la URSS”. Encuriosit, la vaig buscar al youtube obtenint aquest resultat. Va ser tal l’impacte que vaig passar-me tota la Marxa Romànica de Navàs cantant la cançó de marres. Però no només jo, perquè un company, el Josep, envia un mail el dilluns comentant una mica com havia anat la prova i un dels apartats que posava era quelcom semblant a “vaig estar preguntant-me tota la nit què faria jo davant d’un atac preventiu de la URSS”.

Van passar els dies de la setmana, lenta i feixugament, entre cançons i ídols caiguts fins que el gloriós divendres va arribar. En un atac de revenja i quan quedava una mitja hora per plegar, em vaig girar i li vaig dir “Et penso rebentar el cap de setmana”, i seguidament vaig agafar el brau per les banyes, vaig afinar la meva veu de varíton (en to menor) i vaig començar la meva interpretació entonant aquell conegut “nananana nananananà nana nana Fernandooooooo” (es notava que no sabia la lletra, però de vegades, com més nananàs té la cançó més mal fas al teu contrincant que li fas del tot inevitable que es pugui treure la melodia del cap).

Semblava que la cosa havia quallat, perquè durant uns instants va estar taral·lejant la tonada sense parar. Però ah! el seu contraatac va ser ferotge, ja que de sobte, se’m va quedar mirant i em va deixar anar un “By the rivers of Babyloooon”. Va donar de ple i després d’uns moments d’indecisió i de frases exaltades per part seva de “va, continua, sé que vols continuar-la, te la saps!” no vaig poder contenir-me i vam acabar fent una coral a dues veus.

Arribada l’hora de plegar, tenint encara aquelles ganes de revenja al cap, i no trobant-se ell a la seva taula, vaig escriure en un posit “nananana nananananà nana nana Fernandoooooo”, seguit d’unes lletres majúscules que posava: “Recorda: ET REBENTARÉ EL CAP DE SETMANA” i li vaig enganxar a la pantalla de l’ordinador.

Va haver-hi un guanyador d’aquesta cruel batalla. Evidentment! En totes les guerres sempre hi ha guanyadors i perdedors. I a que no sabeu qui va ser? Doncs sí, companys, ... ell!! Però el més trist és que vaig auto-rebentar-me jo mateix el meu cap de setmana quan no vaig poder de taral·lejar / xiular la cançoneta de marres d’aquell tal Fernando. D’això se’n diu foc amic?