La missió.

Vaig baixar del vagó del metro. No sabia on em dirigia, però notava que les cames m’hi portaven, allà on fos. Des de que havia sortit de casa que tenia aquesta estranya sensació: em desplaçava com un autòmat cap a un lloc indeterminat. De sobte, la veu d’en Jose Montilla (sí, sí, era ell, hi posaria les dues mans al foc) va anunciar en catanyol per la megafonia de l'andana que es recordava als senyors passatgers l’obligatorietat de presentar el bitllet validat a qualsevol empleat del metro que ho sol·licités (pida, va ser la paraula exacta) acabant amb un Visc a Catalunya clar i català.

Pujant per les escales del metro que m'havien de dur a la superfície, vaig creuar-me amb un munt de xifres amb bastants zeros a la dreta que van saludar-me fent l'onada. "Molta sort!", deia una xifra. "Espero que te'n surtis!", exclamava una altra. Vaig fregar-me els ulls i en tornar-los a obrir, encara eren allà, observant-me. Vaig tornar a fregar-me els ulls, encara més fort que abans, però no desapareixien. Va passar un número 9, tot pinxo ell, amb el diari sota el cèrcol del nou, i li vaig comentar si em podia pessigar al braç. "Un altre incrèdul", va dir en veu alta tot fent que no amb el cap. I va continuar el seu camí. De sobte, vaig adonar-me'n que havia estat parlant amb un número, i al donar-me la volta, vaig veure com totes les xifres que abans poblaven les escales, ja no hi eren. Havien desaparegut.

Quan vaig fixar-me on havia anat a parar, vaig veure que estava just al mig de la plaça Sant Jaume. Feia molt de temps que no anava pel centre, però juraria que no havia sentit per les notícies que havien construït una parada en mig de la plaça Sant Jaume. Però bé, després d’haver sentit al Montilla parlar pel metro i d’haver vist xifres i haver xerrat amb un número, no li venia res de nou. Les cames van portar-me cap a la porta de la Generalitat, tancada a pany i forrellat. No hi havia mossos fora vigilant. Ara que me n’adonava, s’havia fet de nit de sobte. Vaig picar al timbre que hi havia a mà dreta i en lloc del típic riiiing va sonar la veu d’en Jordi Pujol: “Voleu fer el favor de callar!”. Vaig donar una passa enrere... M’ho hauria dit a mi. Vaig mirar la balconada, però no hi havia ningú allà. Sens dubte, havia estat el timbre. Vaig tornar-lo a fer sonar i aquesta vegada va sonar de nou la veu de l’ex-president, però la frase va canviar: “Però qui s’han cregut que som aquesta gent?”. Allò em va divertir. Vaig tornar a provar i aquesta vegada es va sentir aquella estossegada tant típica d’en Jordi Pujol. Quan anava a tornar a picar el timbre, vaig sentir soroll de passes i la porta es va obrir grinyolant, com si em trobés en una pel·lícula de por.

“Per qui demana?”, va preguntar la persona que es trobava a l’altra banda de la porta. Ostres, era l’Artur Mas! I què cony fotia obrint la porta?

“Tu ets l’Artur Mas, no?”, vaig dir-li.

“En persona. Ara em dedico a obrir portes. Per qui demanes?”

“Vinc a parlar del finançament”. Finançament? Jo a parlar del finançament? Ara ja sabia del cert on caram em dirigia i on caram em portaven les cames. Tenia clara la missió.

De sobte, van aparèixer darrera d’en Mas, unes animadores vestides amb els colors del Barça, xisclant i movent les mans tot dient: “Dóna’m una efa, dóna’m una i, dóna’m una ena, dóna’m una a, dóna’m una ena, dóna’m una ce trencada, dóna’m una a, dóna’m una ema, dóna’m una e, dóna’m una ena, dóna’m una t... F I N A N Ç A M E N T!!!”. I tant ràpid com havien aparegut, van desaparèixer.

“Són les del Palau Blaugrana. Les tenim aquí fent hores extres. Cada vegada que es parla de... ummm aquesta paraula... no la dic perquè tornaran a sortir... doncs apareixen fent aquesta pantomima”, va dir en Mas.

“Ah!”, vaig aconseguir dir, ja que m’havia quedat de pasta de moniato. “Finançament!”, vaig dir per tornar a fer la prova.

El mateix gruix d’animadores van tornar a aparèixer darrera d’en Mas movent els braços i les cames esvalotadament, i quan van acabar amb la seva cantarella es van enretirar.

“Acompanya’m!”, em va ordenar. “I, sisplau, no tornis a dir aquesta paraula davant meu. Porto avui ja un parell d’aspirines. Em fan venir mal de cap!”.

Vam pujar les escales amb catifa vermella inclosa i que ens van dur al pis de dalt. Em va portar per un seguit de passadissos estrets fins que va obrir una porta d’una sala, va fer-me passar a dintre i va dir-me que m’esperés que ara em rebrien, de seguida. Va sortir i va tancar la porta.

Assegut al sofà, còmode, vaig fixar-me amb l’habitació. A la banda dreta tenia tres portes tancades, amb un número a cada una, de l’u al tres. Va passar estona i com que aquell algú que m’havia d’atendre no apareixia, vaig alçar-me i vaig parar l’orella a la porta número 1. Se sentia un murmuri baixet. Dues veus. Parlaven. Vaig agafar el pom de la porta amb suavitat i el vaig fer girar de mica en mica, sense fer soroll. Quan vaig aconseguir obrir la porta una miqueta, per l’escletxa, vaig veure dintre de l’habitació, davant d’un mirall el Maragall i en Carod provant-se una corona d’espines i rient. Vaig tancar de seguida la porta. M’haurien vist?

Però el neguit i la curiositat podien amb mi i vaig parar l’orella aquesta vegada a la porta que duia un número dos. Allà se sentien més sorolls, com de cops. Vaig utilitzar la mateixa tàctica de cautela emprada a la porta anterior i per l’escletxa que vaig aconseguir veure un grapat de mossos pegant a un estudiant que protestava contra el pla Bolonya. Vaig tancar la porta ràpidament per por a no ser descobert i que es canviessin les tornes i fos jo l’apallissat.

Quan em disposava a escoltar què se sentia rere la porta número tres, es van sentir unes passes darrera meu i es va obrir la porta. Va aparèixer el Benach, que anava amb uns cascos connectats a una espècie d’mp3. Em va donar la mà i em va dir: “Hola nano! Aquest any sí que ho tenim bé! La cosa rutlla!”.

“Doncs jo diria que és al contrari! Vinc a parlar del... umm...” vaig mirar al Mas que l’acompanyava i que va suplicar-me amb els ulls que no digués la paraula màgica “del tema dels diners. La cosa no pinta molt bé, conseller!”.

“No home, no! Jo parlava del Barça!” va tancar la porta i va deixar en mas a fora. “Quin equipàs que tenim aquest any! I en Guardiola? Què me’n dius d’en Guardiola? Ho fa bé, eh? I en Messi? Se’m cau la baba cada vegada que el veig jugar! Com la toca, com dribla, com se’n va del contrari, com marca gols! Fantàstic!! Un dia et convidaré a venir amb mi a la llotja del Camp Nou. S’hi menja de bé...”

“Ah! Sí... Però jo venia a parlar d’una altra cosa...”. De sobte, se’m va encendre la bombeta. Tenia l’oportunitat davant meu d’aconseguir una cosa que ni en els somnis més prometedors podria. “Per cert, tu que tens molts contactes, no et sobraran un parell d’entrades per la final de la copa del Rei...”.

Repentinament es va sentir tot de soroll i corredisses pel passadís de fora l’habitació i es va obrir la porta. Vaig veure a la Carme Chacón allà de peu, plantada en posició de ferms i vestida amb el vestit de soldat de les forces armades espanyoles.

“Rei? He sentit Rei? Capitán! Mande firmes!” va sonar una trompeta de fons “Y ahora digan conmigo: Viva España! Viva el Rei!”

“Noooo, nooooo!!” vaig començar a cridar “Això sí que nooooo!!”.

Em vaig incorporar ràpidament. Vaig mirar a cantó i cantó. Estava suat i respirava costosament. Vaig adonar-me que era a la meva habitació, a sobre del meu llit, i amb el meu pijama posat. Tot havia estat un malson. Tant finançam... sí, podia dir aquella paraula ara sense risc de que apareguessin animadores ni res per l’estil. Tant finançament i tant números ens han tornat a tots bojos. Tocats del bolet! La història del mai acabar. Vaig tornar a estirar-me, vaig tancar els ulls i vaig pregar perquè ara els meus somnis es dirigissin cap a una illa deserta, on no hi haguessin polítics de cap mena, on els diners no fossin cap obstacle i on un Ferrari (model nou) m’estigués esperant sota una palmera. La resta, ja arribaria...

La Selva del Camp’09.

Divendres, 27 de març de 2009.

18:20h. Sortida de Barcelona. Condueix el Jaume. Els altres ocupants del cotxe som la Txell, el Jordi Atleta i un servidor. Viatge plàcid i divertit fins a La Selva del Camp, amb pèrdua inclosa (anàvem sense GPS) Què trist, com si no hi haguéssim anat més vegades... No diré que el Jaume en va tenir la culpa...

20:00h. Arribada a l’hotel. Deixem bosses i esperem...

20:30h. Escenifiquem el figurat pas a millor vida del Jaume després d’acabar l’Ultra-Trail du Mont-Blanc (UTMB) llarga aquest proper estiu, de 166 km. Veure foto.

20:45h. Ens reunim amb l’Ester, coneguda de Cavalls del Vent i de la CCC del Mont-Blanc i autòctona de la zona.

20:50h. Arribada a l’hotel de la Maria i la Belen (és de Madrid i baixarà gairebé tots els caps de setmana per intentar fer la Copa Catalana – alguna cosa havíem de tenir el catalans, no?).

21:15h. Sopar al restaurant de cada any. Tradició costumista. Sort que vam reservar taula perquè està a rebentar. La cambrera comenta que es representa la Passió aquest cap de setmana a La Selva del Camp per darrera vegada a la història de la humanitat i del món mundial. M’esgarrifo i m’emociono. La reconforto i li dono el condol. Li comento que per passió, la nostra demà, amb seixanta-vuit quilòmetres i pronòstic plujós. Això sí, no passejarem el Sant Crist per les muntanyes de Prades. Riures i... us prenc nota? Sopar contundent. Llegim la carta i on posa entrecot ens aturem i fem un minut de silenci en honor del Xavi que no és entre nosaltres ja que s’està recuperant de la lesió del genoll. És el seu plat predilecte.

00:00h. Bona nit i a dormir!


Dissabte, 28 de març de 2009.

Sona el despertador a tres quarts de sis. He dormit com un tronc. L’Atleta treu el cap per la finestra i comenta que està nublat. Li dic que mala senyal, que els nublus són sinònim de pluja. Dit i fet. Passats cinc minuts es posa a ploure. Ens retraiem que la temporada passada vam dir que no en faríem cap més amb pluja. Però posats a fer i com que ja estem allà, tira cap endavant i calla!

Anem a recollir els dorsals i ens trobem amb una sorpresa inesperada. La Copa es modernitza!! Ens col·loquen al canell una polsera amb codi de barres i el número de participant en petit. Adéu als cartronets aquells on a cada controls t’havien de marcar. Ara, gràcies a la tecnologia, tot va amb lector de codi de barres. Al·leluia!!

Minuts més tard ens trobem amb els germans Vernet (Raül i David). Ja hi som tots. Ja pot començar la funció que, per cert, ho fa amb cinc minuts de retard. Són les set i cinc del matí. Anem tot l’equip junt, signe d’agermanament i companyonia que regne al GELS, el nostre club. Però mica en mica, la llei de la muntanya va fent la selecció natural. El Jaume ja havia avisat que ell aniria fort, per començar a entrenar per Mont-Blanc i aconseguim aguantar-li el ritme forces quilòmetres. Mica en mica es van quedant l’Atleta, el Raül, la Belen i la Maria. Aguantem plegats el David, la Txell i un servidor, que ens farem inseparables fins al final de la prova, aguantant fred, pluja i fang.

A Mont-ral (quilòmetre dinou, 9:51h) és on ja perdem definitivament la pista del Jaume, que ha tirat de valent amb un altre grup. Nosaltres tres seguim a ritme fort, seguit d’aprop per una parella de Cerdanyola que m’han dit que si els hi marco el ritme a totes les pujades com fins ara, m’hauré guanyat el cel per ells. Jo els he comentat que preferia que, si de cas, m’apadrinessin a la Copa Catalana i em paguessin les curses, que jo això del cel no ho acabava de tenir clar.

Passat el control de Farena (quilòmetre vint-i-quatre), sabem que ara ve el pitjor tros de tots, la pujada al refugi de Cogullons (no confondre amb paraula malsonant i que per més pistes es pot forma si s’exclou la síl·laba gu). Constant, llarga, amb petites treves en forma de plans, però amb trossos realment durs. Això sí, quan després de la pujada veus el refugi a tocar, amb l’estelada penjada d’una de les finestres, se t’omple el cor de joia i alegria. És un moment de gran fervor i sentiment catalanista, d’intens orgull quatribarrat, de llàgrima en forma d’estelada. Un cop a dalt (1.045 metres d’alçada, quilòmetre vint-i-nou, 11:48h), la vista és fantàstica. En un angle de tres-cents seixanta graus pots contemplar, embadalit, tot el que t’envolta i et queda als teus peus. Ets el rei, per un moment, del refugi dels Cogullons.

Baixant comença a ploure. Ens col·loquem els impermeables i a seguir, que no ha estat res. El ritme ja no és el d’abans. Anem una mica tocats, sobretot el David i un servidor, homòlegs de lesió i de símptomes. A la pobra Txell la retenim.

Arribem, sens dubte, al millor tros de la prova: la mola d’estat. Impressionants vistes des de dalt de tot d’un pla acabat amb una gran pedra plana al terra. Jutgeu vosaltres mateixos:

Després d’un parell de minuts de fer el badoc, reprenem el camí fins arribar a Prades (quilòmetre quaranta-dos, 13:54h). Segueix plovent i entre la meva poca agudesa visual i les ulleres entelades i plenes de regalims de gotes d’aigua, faig el que puc. Fa molt fred i estem xops de dalt a baix. Allà agafem forces amb el ja clàssic entrepà de botifarra, uns estiraments per desentumir, i som-hi que no ha estat res.

Ara toca la darrera pujada: la del pont de Goi. Abans potser us he dit una mentida. Aquest tros també és un dels meus punts predilectes. És espectacular: un pont natural fet a la roca que es passa per sota i es travessa per dalt. Impressionant:

Entre una boira espessa afrontem els darrers quinze quilòmetres, on gairebé tot és pla i baixada. Les grans pujades ja queden enrere. Pas viu, però sense córrer passem pel control d’El Coll (quilòmetre cinquanta-quatre, 16:45h) i arribem al de l’Albiol (quilòmetre cinquanta-vuit, 17:24h). Allà ens truca l’Atleta que ens comenta que va sol i està al control anterior. Ànims per tots i per ell i seguim. Només queden deu quilòmetres. Els cinc últims els fem amb companyia de la Dolors i un company seu que ens han enganxat. Passem una bona estona arreglant el món FEEC i d’altres coses.

Arribem al punt de partida després de dotze hores i cinc minuts d’haver començat. Allà està el Jaume tot dutxat i arreglat. Ho ha fet amb deu hores i vint minuts. Passats cinc minuts de la nostra arribada i quan encara estàvem saludant i xerrant amb la gent, entra l’Atleta, que ha fet gairebé tot el tros corrents. Caram!! Això d’anar sol l’anima!

Després de seixanta-vuit quilòmetres i gairebé cinc mil metres de desnivell, uns bons estiraments i una bona dutxa et deixa com a nou (gairebé), i et prepara pel pesat viatge de tornada cap a Barcelona, on el Jaume ens deixa a casa. Gràcies, campió!

Aquí estan les fotos i els vídeos.

M’HA AGRADAT.
L’organització perfecte i els avituallaments realment a l’alçada. Simpatia i amabilitat entre els voluntaris. Tot genial!

La modernització de la FEEC portada a la pràctica en aquesta marxa. Els lectors de codis de barres són tot un encert i faciliten molt la tasca dels organitzadors i la nostra, que no ens obliga a buscar les targetes a la motxilla.

El canvi en el recorregut al començament ha estat tot un encert. Es per camí ample i evita els típics taps de gent a la pujada a l’Albiol.

NO M’HA AGRADAT.
La pluja. La segona marxa de l’any de la Copa i pluja. Fa un parell d’anys ja la vam fer plovent.

El canvi de recorregut que feia referència al començament, comporta que la baixada per on sempre es solia pujar sigui més perillosa. Nosaltres la vam fer de dia, però la gent que la va fer de nit, segurament vam patir bastant. Jo vaig relliscar un parell de vegades, la pluja hi va ajudar, però el descens és perillós.

6ª Marxa La Selva del Camp – Muntanyes de Prades.

Aquest dissabte tindrà lloc la sisena edició de la marxa La Selva del Camp – Muntanyes de Prades, segona prova d’enguany puntuable per la Copa Catalana de Caminades de Resistència. L’organitza el Club Excursionista Aritjol i consta d’un recorregut total de gairebé seixanta-vuit quilòmetres per superar 4.900 metres de desnivell acumulat (2.450 metres de desnivell positiu). La sortida serà a les set del matí al poliesportiu del La Selva del camp, lloc on també s’arribarà.

Previsors, com la resta de les edicions que hem participat (aquesta serà la meva tercera), pujarem divendres a dormir al poble, a l’hotel Nou, on ja vam estar l’edició passada i fan descompte per la gent que participa a la prova. Del club serem tots, llevat del Josep (que encara està en baixa forma) i el Xavi (recuperant-se de la suposada lesió de genoll). El Jaume, malgrat no ser del GELS, com sempre s’apunta amb nosaltres. I nosaltres contents. De fet, compartirem habitació amb ell i el Jordi Atleta, pel tema crisi, ja sabeu... Que no em passi res... Ja els he comentat que encara no em vull quedar embarassat.

A nivell personal, i tenint en compte que vaig acabar amb molèsties la passada Marxa dels Castells, aniré a veure com em trobo. Si puc tirar, tiraré. Si no puc tirar, doncs no tiraré i m’ho prendré amb més calma. Això sí, no penso renunciar a les bromes i als bons moments amb els companys. Què seria la vida sense això?

Bàsquet 3x3: classificació final.

Avui he rebut un correu d’una de les companyes que jugava amb nosaltres. Una component del Hohaveuvist Team, equip amb el que vam disputar aquest torneig 3x3. Una fidel entre les fidels. Una incondicional d’això del bàsquet. Una dona que porta cistelles de dos i de tres a la sang i faltes personals a les venes. L’ànima de l’equip. Doncs bé, el correu ens anunciava la bona nova a tots, entre alegries i festes, que ja havia sortit la classificació. Correu, mireu-la, ja està penjada de la web. Fruïm tots de la puntuació, del veure’ns en una taula classificatòria, de contemplar com el nom del nostre equip apareix en una llista amb altres participants.

Començo a linkar i linkar i perdre’m entre clicks del ratolí, botons drets i obertures de finestres fins que, finalment, trobo un apartat on posa classificació primer torneig 3x3 de bàsquet. La començo a mirar i quina és la meva sorpresa quan veig que... hem quedat segons!! Sí, sí! El Hohaveuvist Team està segon, sense lloc a dubtes. És clar que, entre nosaltres, us diré que he començat a mirar la classificació des del final... Jo que em pensava que havíem estat els pitjors del torneig, que ens havíem guanyat a pols l’últim lloc, el del fanalet vermell de la mini lligueta. Doncs l’honor el té un altre! Casun l’olla!! Però bé, un altre any o edició o temporada serà. De moment em quedo amb els bons moments passats, amb la gent que he conegut, amb coneguts que he retrobat, amb retrobaments de gent que feia molt que no parlava amb ells, i amb el poder sentir de nou el contacte d’una pilota de bàsquet a les mans i el plaer de poder anotar alguna que altra cistella.

Huracà blaugrana.

Això és el que ha passat avui pel Camp Nou. I els signes d’aquests vendaval, o millor dit, cicló, han estat: devastació, aniquilació total i destrucció del rival a base de gols, bon joc, circulació ràpida de la pilota, pressió asfixiant i recuperació de pilota constant. Ni pressió ni hòsties (parlant clar)! El Madrid havia guanyat i n’havia marcat tres. Doncs el Barça ho veu, i ho dobla, com al póker. I tot queda com abans, però amb una jornada menys. Però qui s’han cregut que som? (ex-president Jordi Pujol).

El Barça ho ha deixat tot sentenciat a la primera part, on novament quaranta-cinc minuts de somni, de traca i mocador, han deixat el partit totalment dat i beneït amb un quatre a zero. Amb mitja part ja n’ha tingut prou. El que els altres no fan en noranta minuts, els blaugrana ho fan amb la meitat de temps. I jo que pensava que la segona part seria d’estar per casa, de badalls continuats i d’un avorriment impropi d’un partit del Barça, m’he equivocat. Han sortit amb la mateixa intensitat, amb el mateix coratge, amb les mateixes ganes, amb energies renovades, si cal, i n’han marcat sis més. Ara, dels sis gols, em quedo amb el cinquè, el de Dani Alves (sisplau, des d’aquí reclamo ja oficialment el canvi de nom de l’avinguda de Pedralbes, que passi a dir-se a partir d’ara, Avinguda de Dani Pedr-Alves). Quin golàs a passada d’Iniesta!! Per emmarcar. Jo em compraré un quadre d’aquells al Fotoprix que reprodueixen vídeos i fotos, i el penjaré al lavabo (pels moments d’intimitat) que vagi repetint el gol una vegada i una altra.

Tornant a la crònica versió Tomàs Molina, l’huracà, que ha estat de categoria deu (crec que n’hi ha fins a cinc), ha anat acompanyat de:
- Pluja de gols. Sis en total i, com sol passar en aquestes ocasions, n’haguessin pogut estar més.
- Ratxes huracanades de molt bon joc.
- Altes pressions blaugranes des del primer home a l’últim impedint la sortida de la pilota i asfixiant al rival.
- Inundacions de regats envers al contraris.
- Condensació de jugades espectaculars a l’àrea contraria.
- Calamarsada de xuts a porta.
- Evaporació de l’equip rival.

L’ull de l’huracà ha estat format per un gran Xavi que ha repartit joc i ha fet passades impossibles, d’aquelles que et fan dir un “OOOOOH!!” ben gran i en lletres majúscules. Acompanyat per una tripleta de luxe amb Eto’o (gegant!), Messi (enorme!) i l’Enric (magnifique!) i recolzat per Iniesta, Alves i uns quants més que han passat desapercebuts per la poca operativitat del Màlaga.

En poques paraules, que ara sí que es pot dir que torna el gran Barça, el del començament de temporada, el de les golejades, el de l’espectacle, el que fa que se’ns caigui la baba a tots plegats i el que lluita fins el final encara que vagi guanyant per sis a zero. Felicitem-nos tots, culés! Abracem-nos quan ens veiem pels carrers! Donem-nos les mans i alcem-les cap al cel! Onegem banderes blaugranes al vent i xisclem un crit valent! Tenim un nom i el sap tothom!

EN POSITIU.
Tot el Barça. Però quan dit tot, vol dir tot, tot i tot (com l’anunci). Des del primer fins l’últim, passant pel Profeta Pepe i l’apòstol Tito. L’espectacle que hem vist, mereix un vint sobre deu.

EN NEGATIU.
Les lesions d’Iniesta i de Touré, que sembla que en tenen per dos setmanes cadascú. Però estem de sort, la competició para una setmana per compromisos internacionals de les seleccions.

Esmorzars i caceres.

Parlant sobre la famosa cacera del jutge Garzón i de l'ex-ministre de justícia i de la llicència que no tenia aquest últim, l'E ha agafat el toro per les banyes i ha dit que tots els que han fet el servei militar, ja l'haurien de tenir.
E: Tenemos licencia para matar i valor para parar un carro...
R2: Valor se le supone, ponía en la cartilla.
E: A mi me pusieron "por días". Depende de como me levantaba tenía más o menos. Porque yo de disparar en la mili, sólo lo hice una mañana. Era ayudante del teniente coronel y un día me dejó la escopeta, una winchester, que parecía el John Wayne i empecé a disparar. No di en la diana ni por aproximación. Luego me dejaron una pistola. "Toma, para que te diviertas un poco. Haz unos tirillos". Y ni a metro y medio de la diana conseguí darle. Eso sí que es difícil. Ahora ya entiendo como en las películas americanas cuando el tío está en el suelo disparan cincuenta veces, porque seguro que sólo le dan tres o cuatro. Vamos, que antes de disparar ha de hacer unos cálculos matemáticos. Un día vi a un agente de policía escondido detrás de un coche i un ladrón disparando por encima del techo y el machote esquivó todas las balas. Como en Matrix.

Va acabar la conversa o monòleg, com voleu dir-li, dient que una bala no mata, el que mata és la velocitat amb la que va. No vaig poder fer més que fer-li una reverència i donar-li la raó.

Paraula d’E.

El sorteig.

A les dotze en punt, estàvem tots al punt de reunió estipulat a primera hora del matí: l’ordinador de l’S. Érem cinc persones (més un agregat del Madrid/Espanyol, l’R). Els del Barça, tots mig agafats, com si un del nostre equip xutés un penal i nosaltres ens ho miréssim des del cercle central. Bromes, bon rotllo i alguna que altre mà que s’agafava més avall del compte. L’E estava convocat, però no ha fet acte de presència. Segurament tenia feina, sinó no s’ho hagués perdut. No és molt fanàtic, però els partits els veu i els dilluns està al dia del que ha passat la jornada passada i sempre ens comenta la seva reflexió.

Abans de que comencés la reunió, però, a l’R li havia deixat anar que ho sentia molt pels merengues, que no sentien aquell cuquet a l’estómac, aquells nervis pre-sorteig europeu, de les gran ocasions, de quan te la jugues, de quan et pot tocar un rival molt fort, fort, o menys fort (fixeu-vos que no he dit en cap moment fluix). M’ha mirat, s’ha rigut i s’ha guardat per ell el que m’anava a dir.

Han anat sortint els aparellaments, Vilareal contra l’Arsenal. Uff!! Malament, dos suposadament menys forts emparellats. Després Manchester United (ai, ai, ai...) contra l’Oporto. Respiro tranquil, però el meu instint de Rapel m’ha fallat. Havia pronosticat que ens tocaria l’equip portuguès. Segueixen sortint boles i apareix el Liverpool. Quina por!! No el vull ni en pintura! El següent equip en sortir és el Chelsea (predicció de l’R pel Barça). Ara tot estava dat i beneït: només quedaven dues boles i com ha dit l’R, espavilat, el Barça contra el Bayern. El primer partit a casa, el segon a fora.

I després la sorpresa ha estat que el Barça, si passa de quarts (que crec que ho farà sense problemes) s’enfrontarà, suposadament, al Liverpool. Plat fort, no em direu que no! I el Manchester (ja el dono per passat) contra el... aquí dubto. Vilareal? Arsenal? És potser l’eliminatòria més incerta.

Doncs res, que tinguem sort (que deia la cançó). Em veig a semifinals. Allà, ja serà una altre cosa. El partit de tornada també l’haurem d’afrontar a fora. És el pitjor, però el Barça té equip per passar. Però, és clar, el Liverpool (va, el dono ja per passat) és el Liverpool, i té la mà trencada quan es tracta de xorrejar als equips de futbol...

El Pelele.

Una proposta de Relats conjunts.

El negoci anava bé. Semblava mentida! Quan se’m va ocórrer la idea tothom em tractava de foll, boig, curt de gambals. Però jo, cabut de mena, no vaig arronsar-me i vaig posar-hi tot el meu empeny. Així va ser com va sorgir la bugaderia el Pelele, la primera bugaderia de secat ràpid de la història. Per tots és sabut que, al segle XVIII, la gent de classe mitjana i baixa només disposava d’una peça de roba, i alguna cosa m’havia d’inventar perquè el rentat de la bugada fos ràpid i el client se’l pogués emportar gairebé a l’instant. El sistema consistia en el dutxat / rentat del client amb roba inclosa. Higiene i netedat, dos en una. I el toc final era l’assecat. El mantejat continuat del personatge en qüestió proporcionava una sequedat impecable, que la roba sortís gairebé sense arrugues i que el tacte fos suau.

El boca a boca va funcionar i cada vegada tenia més i més clients. El negoci marxava sol i vaig aconseguir obrir més sucursals arreu de la contrada. Els diners van arribar a cabassos i la fama, també. Però, companys, no tot és etern, i l’invent de la rentadora ho va engegar tot en orris. Què hi farem, la modernitat no és bona per tots!

Marxa dels castells’09.

Sortida a tres quarts de cinc de Barcelona, el Jordi Atleta i un servidor. Anem amb temps ja que, l’experiència és un grau, i d’aquesta manera no trobarem ni problemes per aparcar ni aglomeracions de gent per recollir la targeta per segellar als controls. Recollim a la Txell i ens trobem a la Maria sortint per la Diagonal amb el seu cotxe. Evidentment, fem camí junts ara un davant ara l’altre.

El GPS, infalible, ens porta fins a Guisona, lloc de sortida, però hàbil que és un servidor, que conduïa, tot xerrant i fent broma em passo la sortida i hem de fer un canvi de sentit per entrar pel lloc correcte. Una vegada tornat al camí, aconseguim aparcar molt a prop del lloc on es donarà la sortida. Ens trobem al cinquè (i últim en aquesta marxa) membre del club i recollim les targetes de control.

L’ambient ja bull, hi ha caliu. Ens trobem amb amics, coneguts i saludats: Floresta, Juanito (que em saluda amb un gran crit), el Miquel Boada (que em mostra amb orgull que ja tenen els carnets de federats a nom del nou club que han fundat, el CEI), la Dolors (que fem intercanvi de sensacions de les lesions mútues) i més i més gent que em deixo. Després dels estiraments de rigor, ens col·loquem als llocs de sortida entre els 1.600 inscrits, i puntual com un clau, explota el petard que dona inici a la marxa i a la Copa. Ja tornem a ser-hi!

Al David el perdem només arrencar i la Maria decideix caminar al costat d’un amic, així doncs ens quedem la Txell, l’Atleta i jo. La triada dels Castells. Els primers quilòmetres els fem ràpids, corrents, per evitar taps de gent. Fa fred i mica en mica entrem en calor. Xerrem durant uns quilòmetres amb el Josep Maria Aima, organitzador de la marxa de Cap de Rec, i excel·lent persona.

Arribem a Florejacs (quilòmetre deu) i es produeix el retrobament sorpresa: l’Alex, que està esperant als seus companys. En fonem amb una efusiva abraçada i intercanviem opinions. Potser caminarà una mica a partir de Cervera, comenta. Potser. Allà al control, coca, xocolata (desfeta i normal), sucs, ... De tot!

Reprenem la marxa i passat el control de Les Pallargues (quilòmetre quinze), ens enxampen en massa els del CEI. El Xavier Floresta ens explica les aventures i desventures que va passar a la Transgrancanària, on meritòriament va aconseguir acabar com un campió. Per allà també para el Juanito, que no para de tirar de valent del grup.

A Montcortès de la Segarra, toca parada i fonda: dinar. Eren tres quarts i cinc d’onze, però el menú ja estava penjat: brou amb mandonguilles de la iaia, entrepà de botifarra amb acompanyament, porró de vi i de postres fruita, cafè (amb raig de licor per qui vulgui). Impressionant. Ens tornem a trobar a l’Alex que armat de paciència espera de nou als seus companys. Allà la fem petar encara més i intercanviem de nou opinions i peripècies. Ha de ser dur tenir ganes de caminar i no poder fer-ho. Penitència!

Arrenquem amb la panxa plena amb el grup del Juanito. Quin home! Sempre té la broma a punta de la llengua i un ànim per tots. La veritat és que ens ho hem passat molt bé i hem rigut de valent passant Cervera (quilòmetre trenta-tres) i Castellnou d’Oluges (quilòmetre trenta-vuit), on per fi m’he pogut estrenar amb els donettes (mig desfets per la calor). Per cert, parlant de calor, el sol pressionava de valent i les mànigues llargues ja feia estona que s’havien canviat per curtes.

Entre ametllers ben florits, castells, poblets i plana i plana i plana de la Segarra, i més plana i monotonia, hem anat devorant mica en mica els quilòmetres que quedaven. Ja ho vaig comentar a la pre-crònica, però la veritat és que els cinquanta-un quilòmetres es fan pesats perquè sempre veus el mateix paisatge. La companyia fa molt per evitar el tedi, i així ha estat. Hem passat per Llor, on a punt d’arribar, hem aconseguit parlar amb el Xavi que encara s’està provant d’ençà de la seva lesió de genoll i fa marxes més curtes. De moment, tot correcte i sembla que ben aviat serà entre nosaltres.

Hem arribat a Guisona quan faltaven cinc minuts per les tres del migdia, set hores i cinquanta-cinc minuts després d’haver començat.Contents i cofois perquè la primera de la temporada ja era al sac, hem recollit el trofeu ja tradicional que reben els que aconsegueixen acabar (una reproducció del castell del poble d’arribada). Ah!! I l’entrepà de rigor per dinar.

Allà ja hi era el David que ha arribat abans que nosaltres, i una mica més tard, com una campiona, ha creuat amb els braços alçats la Maria, fent un gran temps i començant ja a agafar forma per la tant temuda Sur les Traces des Ducs de Savoie, on el GELS en ple, si les lesions així ens deixen, assistirem amb ganes d’acabar-la i tancar el gran repte de la temporada.

Si voleu veure fotos, estan aquí.

M’HA AGRADAT.
Malgrat la massiva participació de gent, l’organització perfecte: avituallaments i senyalització a l’alçada.

Tornar a sentir-me caminador després de la lesió que, per cert, m’ha fet la guitza, però tampoc no m’ha martiritzat gaire.

NO M’HA AGRADAT.
La calor, insoportable ja al final, que ha fet que, a hores d’ara, tingui un morè paleta als braços i la cara més vermella que un tomàquet.

Xa Marxa dels Castells.

S’alça el teló de la Copa Catalana de Caminades de Resistència (CCCR). Serà aquest proper diumenge. I ho fa, com cada, amb la clàssica, amb la Marxa dels Castells de la Segarra. Una cursa de cinquanta-un quilòmetres de distància a cobrir amb un màxim de dotze hores per superar uns mil metres de desnivell acumulat. És plana, molt plana, i, sota el meu parer, monòtona, ja que no es dibuixen relleus de muntanyes a l’horitzó. Només trenca aquesta monotonia les figures dels castells que s’alcen sobre les cases, imponents, a gairebé cada poble pel que es passa.

Es caracteritza aquesta prova circular (començament i final al mateix poble) perquè cada any canviar el sentit i el lloc de sortida. Aquest any arrancarà la marxa a les set del matí de Guisona. Les inscripcions han arribat a 1.500 participants, tot un record per l’organització, que ha hagut de limitar les places degut a la gran complicació que suposa muntar una marxa amb tanta gent.

Aquests diumenge serà la tercera vegada consecutiva que hi participo. El temps estimat no el sé, només vull acabar perquè encara segueixo notant molèsties i no acabo d’estar del tot recuperat. El fisioterapeuta segueix fent feina, però la cosa millora molt lentament. Per tant, poc a poc i bona lletra. Dimecres vaig sortir un parell d’hores i mitja i vaig acabar tocat.

Així doncs, bona temporada a tots i a gaudir-ne com cada any!

En Juli.

En Juli fa anys que treballa al mateix lloc. Horari de tarda. Plega a les deu de la nit. Pocs homes queden ja com ell: servicial, amable, discret. Sempre ben vestit: americana i pantalons foscos, llisos i a joc, camisa blava i corbata també blava, sense extravagàncies. Com a molt algun punt groc o probablement vermell, de cortesia. Lluint un bigoti sota el nas, ample i uns cabells blancs que denoten que ja és a prop la jubilació. El temps no passa en va per ningú, i en Juli no és una excepció. Les ulleres sempre netes i una mica caigudes per esguardar tot el que l’envolta. Per no perdre’s detall. Un professional com en queden pocs. Les espatlles caigudes cap endavant. La panxa prominent que penja per damunt del cinturó.

Jo, quan m’espero, últimament la fem petar. De forma discreta, tal com és ell. Amb el seu posat, les mans sempre a les butxaques, que només les ensenya per gesticular, pendent de tot. De qui entra, de qui surt. De la porta, dels ascensors. Fa poc, però que hem agafat confiança. Abans m’estava a baix, escoltant la ràdio o llegint un llibre. Fent temps. Intercanviàvem salutacions i mirades. Ja n’hi havia prou.

Ara, però, parlem. Li agrada el futbol. A mi també. És culé, dels antics, dels de tota la vida. Diu que el futbol d’abans sí que era futbol. No entén com ara un jugador falla les ocasions que falla. Que no pot ser, que ho fa expressament. Pensa que l’esport per antonomàsia està polititzat. Hi ha masses interessos i hi ha una mà amagada que fa guanyar i perdre partits. I quan l’equip perd, pateix massa. No pot. Ha d’apagar la ràdio i abstraure’s.

Avui, quan he entrat, m’ha regalat un somriure irònic i m’ha preguntat pel partit d’ahir, pel cinc a dos. Com hi anaven. Com van jugar. Però només un però, els hi va posar. Amb el segon gol d’ells (perquè els diu així, ells) va patir, com jo. Però finalment, quan va sortir l’ofici i s’hi van posar, o a defensar, sinó a tornar a atacar, perquè de defensar el nostre Barça no en sap, la cosa ja va agafar un altre tarannà.

Després m’ha mirat de reüll, ha somrigut una miqueta i m’ha preguntat si sabia perquè als del Madrid els deien els Beatles. Jo ja ho sabia, però m’he fet l’orni, perquè ell tenia ganes de fer-me riure, d’explicar-me un acudit. Li he dit que no, que per què. Ell ha respòs que pels quatre de Liverpool. Hem esclafit a riure. Ell per sota del bigoti, mostrant les dents blanques. I finalment ha deixat anar la sentència: se les empesquen totes!

Als equips anglesos, però, no els vol veure ni en pintura al sorteig del proper divendres. Juguen molt bé, hi van a totes. Segons el seu humil parer de culé dels antics, respectable i honorable opinió, em guinya l’ullet i em diu: “Per mi que beuen molt whisky. Per això juguen així!”. Però després es fa enrera. És valent. Diu que prefereix enfrontar-se al millor. Total, també l’haurem de guanyar a la final.

Finalment arriba l’hora de marxar. Ens acomiadem, fins la propera, que també la farem petar. De ben segur de futbol. Repassarem l’actualitat del Barça, del Madrid i de qui faci falta. Verament, el que importa, és parlar.

Quan el futbol és un art.

Això és el que ha passat avui a la primera part: partit per emmarcar amb quatre gols de color blaugrana (més un de propina a la segona), futbol espectacle, remenar de pilota i ocasions a dojo. I quins quatre gols! I quina passió! I com hem vibrat! I com hem cridat! I com hem alçat els braços! I com ens hem alçat de la cadira! I com hem deixat anar adrenalina! I és que el partit d’avui ha tingut tot el que se li pot demanar a una partit de Champions: bar a rebentar, ple de gent cridant i animant, l’equip del tot endollat i els gols que anaven caient del bàndol dels bons, dels que juguen a futbol, dels que la toquen, dels que només saben que fer art, crear i innovar amb una pilota als peus. Un recital de joc ofensiu que ja preveia el Profeta el dia abans: “Atacar, atacar i atacar”, pregonava. I així ha estat. Paraula d’en Pep. Amén! Els gols els definiria:

- Primer (minut 25): Márquez s’il·lumina d’entre les tenebres i fa una passada en profunditat que deixa a l’Enric (ja és com si fos dels nostres) sol davant el porter i només ha de col·locar-la on ell vol i olorar-se el canell a posteriori.

- Segon (minut 27): De nou Henry a centrada Xavi bat el porter i olorada de canell al canto.

- Tercer (minut 40): Messi ens fa aixecar a tots de la cadira amb una jugada de les seves per acabar introduint la pilota a la porteria de l’Olimpique. Gol d’embadaliment, eufòria i orgasme general.

- Quart (minut 43): el buscava amb afany i finalment Eto’o dintre de l’àrea afusella el porter francès (que jo li he trobat una mica de semblança, física només, al Casillas). Celebració curiosa: salutació marcial de soldat i dibuix d’un cor amb els dits índex d’ambdues mans per acabar assenyalant tot el camp. Gràcies Samuel! Nosaltres també t’estimem... quan no fas coses rares i et portes bé.

- Cinquè (minut 95): Keita, de contraatac, acaba arrodonint la maneta.

Si és que actualment ser del Barça és un orgull, un sentiment molt gran, per lluir arreu i davant de tothom. I no us penseu que a Lyon només és dediquen a fer lioneses (aquest és meu!) i no a jugar a futbol. L’Olimpique ha jugat el que li ha deixat el Barça, i els dos gols els ha fet quan els blaugrana estaven desendollats del partit, perquè la renta era escandalosa. Això també els ha d’ensenyar a que qualsevol badada a la Champions se sol pagar cara. I he patit abans i durant el partit, sobretot a la segona part quan veia que el rellotge no avançava, perquè els nervis estaven a flor de pell i el cor se’m sortia per la boca. Però beneït patiment, aquell que ens fa ser més forts, que ens colrem com a barcelonistes, que fa que siguem del Barça pels segles del segles, que anem amb aquest equip fins al final i fins a la final, a poder ser.

EN POSITIU.
L’Enric, que amb tres gols en el global de l’eliminatòria s’ha convertit en l’heroi per mèrits propis. Podria dir més noms com Xavi que avui ha estat excepcional, Touré que ha estat immens, Messi que s’ha deixat també veure, Piqué que no n’ha deixat passar ni una...

La classificació, sens dubte, i la imatge que s’ha donat a tota Europa. A hores d’ara els equips rivals deuen estar pregant perquè no els toqui el Barça.

El partit en general, que són dels que fan afició i dels que es recorden durant anys. Ha tingut tots els ingredients i no li ha faltat de res. Ara, però, el diumenge toca tornar a baixar a la terra i a picar pedra per jugar contra l’Almeria.

EN NEGATIU.
El no saber perdre de Juninho Pernambucano, que va acabar expulsat i no va parar de fer faltes a tort i a dret i amb mala intenció.

La consigna amb la que han sortit els jugadors de l’Olimpique a la segona part de frenar el Barça amb faltes continuades i dures amb la permissivitat arbitral, que no ha ensenyat targetes fins molt avançada la segona part.

LA FRASE.
Sens dubte, la que va dir el que narrava el partit per Canal Plus: “Otra falta de Juninho Pernambucano, ¡que es un cerdo!” (i això va ser a la primera part). Quan el van expulsar, ho va rematar amb un: “Digno final”.

Real chorreo.

Anem a fer a continuació un exercici molt fàcil. Només es tracta de conjugar el present d’indicatiu del verb ir a chorrear (en castellà). Som-hi, no és complicat:

Yo los voy a chorrear
Tú los vas a chorear.
Él los va a chorrear.
Nosotros los vamos a chorrear.
Vosotros los vais a chorrear.
Ellos nos van a chorrear.

Gran, que gran aquest verb! Com m’agrada! S’omplia la boca el dia abans del partit d’anada de l’eliminatòria de vuitens de final de Champions el senyor Vidente (i Vicente, que no el de l’article de fa uns dies) Boluda, president del Madrid, en un acte d’aquells d’humilitat blanca que tant els agrada utilitzant la primera persona del plural del verb anteriorment conjugant. Però ah!, companys, resulta que finalment aquesta primera persona ha fet l’efecte bumerang i s’ha convertit en tercera persona del plural. I sí, com canta el verb, els han chorrejat (permeteu-me que mig catalanitzi el verb). I no chorrejat, sinó ben chorrejat. S’han emportat una maneta entre els dos partits.

Quin goig feia Anfield avui (i sempre). You will never walk aloooooone.... Perquè, madridistes, this is Anfield, i a Anfield no guanya qualsevol. I en el millor dels casos, empates o perds per poc. Però en el pitjor, surts amb una maneta que fa mal, molt mal... I avui el Madrid ha sortit ben escaldat (i sort d’en Casillas me-siento-segurooooo, que m’ha fet perdre el compte de les parades que ha fet). I els culés avui estem contents. No ens enganyem! Anirem a dormir amb un somriure als llavis, potser una mica afònics de cridar els gols... Però abans de dormir, sisplau, adrecem una pregària al profeta Pep, visionari entre els visionaris, perquè demà guiï el nostre Barça cap a la següent ronda de la Champions. Amén!

P.D.: Com m'agrada llegir l'As i el Marca en dies com aquests...

“L’apel•lació”.

Darrer llibre del vanagloriat John Grisham, creador de best-sellers per excel·lència i subministrador de guions per Hollywood en més d’un dels seus llibres. Val a dir, però, que tots els llibres que han dut al cinema, ho han fet amb poca gràcia i amb més pena que glòria, segons la meva opinió, és clar.

No us amagaré, tampoc, que aquest autor és la nineta dels meus ulls. M’he llegit tots els seus llibres. M’enganxen. De totes maneres, com els primers, cap. Imagino que la novetat fa molt. Si m’hagués de quedar amb dos llibres d’ell, escolliria “Cámara de gas” i “Tiempo de matar”. Genials. De veritat, si teniu oportunitat, no dubteu en capbussar-vos dintre. Serà llavors quan m’agraireu que us els hagi recomanat (modèstia d’un servidor a part...).

Però anem al llibre. Grisham ens descriu un cas contra una multinacional química que contamina permanentment les aigües d’un riu, produint entre els vilatans que viuen al poble més proper càncers al vint-i-cinc per cent de la població. A partir d’aquí, guanya la noia demandant i s’inicia un procés d’apel·lació per part de l ‘empresa demandada. La trama es complica i interessos polítics i càrrecs públics s’hi veuen barrejats.

No és un gran best-seller, però és del tot recomanable. De lectura ràpida i agradable, i final que no deixarà indiferent a ningú. Bona lectura!

Barcelona degusta.

El dissabte pel matí tocava fira. Barcelona degusta. Només pel nom, ja m’imaginava a tota Barcelona dintre de l’exposició i degustant quilos i quilos de menjar i bevent litres i litres de vi, aigua, refrescos, ... Però allò eren castells a l’aire. Hi havia gent, evidentment, però tampoc era per tant. Quan s’ha de pagar la gent s’ho pensa dues vegades. I ho diu un servidor, que va anar gràcies a dues invitacions que ens van donar. Resulta que finalment és una exposició tipus Alimentaria, però més petita i s’alterna amb la seva germana gran que he anomenat abans.

Evidentment, quan assisteixo a una fira, com molts de vosaltres, ho faig sota la consigna de tot el que sigui gratuït, agafa-ho/aprofita-te’n. I ja només entrar m’he fet amb un exemplar de La Vanguardia que donaven a l’entrada de franc. I per què? Doncs per portar-lo sota el braç mentre amb les mans creuades a l’esquena donava una volta tot admirant els estands plens de delícies per menjar.

Només començar-me a endinsar pel mar d’exquisideses m’he topat amb un estand de coixins. Sí, sí, coixins, que això amb el menjar i el degustar va molt lligat. Jo sempre que provo alguna cosa ho faig amb un coixí al costat per si d’un cas Per no parlar de la típica parada del RACC, que sempre hi són a totes les fires que no tinguin a veure amb automòbils. Ah!! I l’estrella de la jornada va ser poder veure el meu ídol del teletienda que fa temps vaig admirar durant una llarga tarda. Era allà, en persona, amb un micròfon enganxat de l’orella i un altaveu penjat del cinturó fregint ous ferrats i demostrant que la paella que ell utilitzava era la millor de les millors del mercat i era d’un antiadherent que no s’hi enganxava ni l’etiqueta de la fàbrica.

Bé, ara no us inflaré el cap amb el que hi havia o el que hi deixava d’haver. Només us faré un recull de tot el que vaig poder provar de franc, que no va ser gaire:
1) Un parell d’ametlles torrades.
2) Mig tomàquet xerri amb una fulla verda a sobre que tenia gust a alguna cosa.
3) Un tall, per anomenar-lo d’alguna manera perquè es transparentava i era més petit que un cacauet, de pernil de bellota.
4) Tres patates palla.
5) Una corna de porc.
6) Dos mini bastonets de pa.
7) Una poma.
8) Dos glops de cervesa Inèdit d’Estrella Damm.
9) Un parell de coses inclassificables que no sé que caram eren.

Ah!! Hi havia un estand que d’una marca de caldo que feien paella i fideuà que de la cua que hi havia no vam ni poder agafar un platet petit. Ah!! I aquesta mateixa marca de caldo repartia bosses amb un tetrabric de litre. Vaig agafar una bossa, però la sorpresa me la vaig emportar quan vaig veure un home amb un carro de la compra estacionat a fora que no parava d’omplir-lo amb bosses. Entrava, n’agafava una, sortia, la guardava al carro i tornava a repetir l’operació de forma mecànica.

COSES A TENIR EN COMPTE SI VAS A UNA FIRA.
- Als estands on donen coses, sigui el que sigui, sempre hi ha cua al canto, encara que només donin un full de propaganda. El rumor de que hi ha algú que dona quelcom fa que entre la gent es comenci a instal·lar una mena d’intranquil·litat, un fervor que poc a poc va agafant cos i entre dissimulades empentes la gent es va fent lloc i va allargant la ma perquè una d’aquelles coses que donen vagi a parar a la seva. I llavors, una vegada aconseguit el trofeu, se’n van amb un somriure als llavis i el llueixen davant d’aquells que no s’han pogut fer amb ell.

- Has de prendre sempre quelcom al bar per presumir després davant dels amics de la clavada que t’han pegat per la consumició. Ostres tu, l’altre dia vaig prendre’m una Coca-Cola i em van cobrar quatre euro!! Quina passada!!

- A poder ser, anar on hi ha alguna que altra aglomeració de gent per rebre algun cop de colze, una trepitjada o una empenta. Què és una exposició si no surts amb algun que altre blau?

- Sempre hi ha una zona que fa, amb perdó, pudor a pet. Vas caminant tranquil·lament i quan passes per una petita concentració de gent... pam! et ve aquella bufetada de mala olor a la pituïtària. Llavors tot son intercanvis de mirades acusatòries entre tots els components del grup improvisat, que poc a poc es va dissolent mentre entre murmuris els uns senyalen als altres.

Tornen!

Torna el nostre Barça. Torna el bon joc. Tornen les ocasions. Tornen les pilotes al pal. Tornen els gols. Torna la màquina de fer futbol. Torna la pressió al rival. Torna Xavi. Torna Messi. Torna Valdés. Torna l’optimisme. Torna la fe blaugrana. Torna la màgia. Torna la frescor. Tornen a augmentar la diferència amb el Madrid que ara és a sis punts. En altres paraules: estan vius!

I és que ja ho deia el Profeta durant aquesta setmana, fent un exercici de rearmament de la moral culé, que dit sigui de pas, estava bastant pel terra pels cinc partits consecutius sense guanyar: “Serem campions”. Amén! I ha parlat i l’equip ha reaccionat. I tots hem tornat a veure el got ja no mig ple, sinó ple del tot, fins dalt i a punt de començar a derramar aigua per tots cantons. Què dic un got! Una garrafa de vuit litres ben plena!

I si abans deia que tot torna i tot és meravellós i de color de blaugrana (el rosa no m’agrada), n’hi ha un que se’n va per tres o quatre setmanes (que sent ell potser en són només dos). És l’únic però d’ahir. L’única objecció. Carles Puyol se’ns ha lesionat. L’ànima de la defensa del Barça s’ha fet un esquinç al turmell esquerra. Recupera’t aviat, que et necessitem!!

EN POSITIU.
La victòria que ja feia falta perquè a can Barça tornés la tranquil·litat i es pogués rebre a l’Olimpique de Lió amb la moral ben alta.

Sergio B. Que va marcar el primer gol rematant un servei de falta de Xavi. Torna l’estratègia!

El Barça recupera dos punts i ara ja és a sis del Madrid.

EN NEGATIU.
La lesió de Puyol, un gran contratemps.

La mala sort d’Eto’o que ho va intentar de totes les maneres, però no es va trobar amb el gol. Com ell mateix va reconèixer en declaracions post partit: “Ni jugant tres hores hagués marcat”.

En Vicente (gran home i millor persona).

Aquest passat dimecres i dijous he estat de curs. La formació sempre és bona i encara que no sigui de la teva especialitat tècnica, sempre és d’agrair. El curs es titulava Comunicació II (entenent que fa un parell d’anys ja havia fet el de Comunicació I). Interessant tot plegat. El dimecres, quan la de personal ens va acompanyar a la sala on faríem el curs ens va dir que la taula per dinar (que estava inclòs en el curs, detall de l’empresa) la teníem reservada a tres quarts de dues i que preguntéssim pel Vicente. Aquesta va ser la primera vegada que vaig sentir aquest nom, perquè tant dimecres com dijous ens hem fet un fart de pronunciar-lo. La veritat és que quan us expliqui, ja sabreu el perquè és. Ah!! També ens va dir la noia de personal que anéssim en compte amb el tema de la taula que en Vicente, home despistat, ja els havia jugat alguna que altra mala passada.

En Vicente, gran home i millor persona, regenta un parells de bars/restaurants l’explotació dels quals les ha guanyat en un concurs públic per un període determinat renovable per concurs cada ics anys. És el típic petit empresari que a base d’esforç i treball ha tirat endavant el seu negoci. Té una clientela que hi va cada dia a esmorzar i dinar i el seu servei de cambrers que, amb més o menys gràcia, netegen les taules i s’encarreguen de servir les comandes a la barra. N’hi ha un d’ells que perd una mica d’oli i que es mira a l’E amb respecte, a l’R amb admiració i, de fet, a tot home que entri per la porta amb molt bons ulls (a mi m’ha arribat a portar el diari i m’ha deixat anar un toma rey, para que lo leas...). És conegut també per tenir un promig de tres coma tres període tasses trencades per dia. També n’hi ha un altre que es dedica únicament a fer cafès. Aquest és el bar que anomenarem V.

A l’altre restaurant que regenta en Vicente, gran home i millor persona, que l’anomenarem IC, un servidor no hi havia estat mai, i curiosament la taula que havia encarregat l’empresa era en aquest local. A l’hora de dinar, afamats, vam dirigir-nos els set components de l’empresa que fèiem el curs i el professor a reposar energies i endrapar el que se’ns posés per davant. Van tenir la gentilesa de reservar-nos una habitació on estaríem sols i no ens molestaria ningú (llevat que el cambrer sempre es deixi la porta oberta, com era el cas, que arriba el soroll de la xerrameca pujada de to de la resta de taules).

Un cop acomodats, va venir el cambrer a dir-nos el menú. De primer espàrrecs gratinats amb gambes. I què més?, va preguntar tothom. La resposta va ser que era plat únic, que no es podia escollir. Cares de sorpresa entre els comensals i indignació en més d’un. Preguntem si pot ser alguna amanida en comptes dels espàrrecs perquè 1) un és al·lèrgic al marisc 2) a un no li agrada el formatge i 3) a un servidor els espàrrecs ni li emocionen ni els pensa menjar. Comenta que ho preguntarà, però que mentrestant li triem entre lubina al horno o entrecot. Érem vuit persones i tres van triar peix i cinc carn. Me perdonarán, pero tienen que ser quatro lubinas y cuatro entrecots. Més cares de sorpresa, més mirades còmplices i més indignació en més d’un i de dos. El nostre professor, que ja havia anat altres vegades, va saltar i va dir que no, que allò no podia ser i que altres vegades, els havien deixat triar entres dos plats de primer i dos de segon. Jo vaig comentar que si no podia ser una amanida de primer, que em portessin dos entrecots de segon, si podia ser (més que res per si entre la confusió colava). Va marxar el cambrer i va arribar passat un minut en Vicente, gran home i millor persona. Amb gest ferm va dir que no, que no podia ser el que demanàvem: espàrrecs per tothom de primer i dels segons no va dir res. El professor va dir que per aquí no passava i que demà ni vindríem ni comptés amb ell cap vegada més. La cosa es va suavitzar després d’un minuts de crispada discussió. En Vicente, gran home i millor persona, va argumentar que sempre era així, que el primer era únic per tothom i el segon a escollir, cosa que el professor negava. Finalment vam poder aconseguir tres amanides de primer i cinc espàrrecs gratinats amb gambes de segon. La quantitat de gambes, després d’un recompte general era de cinc mini-gambes per plat per acompanyar a cinc espàrrecs amb formatge fos al forn. L’amanida, bastant complerta i sense ceba, cosa que vaig agrair emocionadament.

De postres ens van donar a escollir entre un crocant i un pastís de-no-sé-què. Jo vaig demanar un iogurt, amb por, però amb fermesa, i la meva moció va ser secundada per dues persones més. No s’hi van negar.

El citat Vicente, gran home i millor persona, mentre dinàvem des de fora la sala anava mirant a través del vidre si havíem acabat o no. Quan vam aixecar-nos per marxar, al moment va entrar a la sala i li va dir al professor si podia parlar amb ell. Evidentment. No faltava més.

Vam sortir tots del restaurant i quan el professor va ser fora ens va dir que en Vicente, gran home i millor persona, li havia tirat en cara tot el que havia dit i que allò no funcionava de la manera que ell deia i que sempre donaven un primer únic i patatim i patatam... Vam retornar a l’aula on fèiem la classe discutint sobre el tema i jo vaig deixar anar aquella frase comodí que sempre queda bé quan no saps què dir o no li trobes sentit a alguna cosa: “Es que Vicente es muy suyo”. Tots van estar d’acord i van aplaudir la meva (neutre) aportació. Vam recordar de nou els espàrrecs i les cinc mini-gambes, vam fer bromes sobre la paritat de la carn i el peix i no vam parar de fer bromes sobre en Vicente, gran home i millor persona, durant tota la tarda (i tot el dia següent).

El dijous, al començar la classe, el professor ens va comentar que havia parlat amb la gent de personal de la nostra empresa i que havien canviat el lloc de dinar. Ens va explicar que la companya de personal li havia dit que havia pactat quan va reservar la taula dos primers i dos segons i diversos postres. Caram!! Com canvien les coses. En Vicente, gran home i millor persona, ens volia aixecar la camisa a tots! No podia ser. Home honrat, treballador, pare de família (el fill porta el restaurant que abans he anomenat V). Un primer en comptes de dos, només quatre plats de carn i quatre de peix a repartir i de postres per escollir nedàvem en abundància (dos).

Vam encetar un diàleg sobre el què seria més adequat: si fer-li una visita per deixar les coses clares o passar de tot. Jo, lluny de fugir d’estudi, m’he inclinat per la primera opció, però finalment el seny ha guanyat a la rauxa i ens hem estalviat la confrontació.

Ara ja entenia com m’havien arribat llegendes urbanes a les que, abans, no donava crèdit sobre el Vicente, gran home i millor persona, i les seves arts com a humil director del restaurant que regenta. La primera era que amb l’aigua sobrant de les botelles de grans d’aigua reomplia d’altres ampolles per tornar-les a posar a les taules l’endemà (he tingut malsons amb això per la nit i m’he despertat amarat de suor més d’una vegada) i la segona resava sobre uns espagueti que si posaves el plat cap per avall, no queien.

Però jo encara segueixo pensant que en Vicente és un bon home i millor persona...

Final que ni PINTada (falta la o).

I per dos motius. Primer per l'heroïcitat d'en PINTo (imagino que els lectors atents ja s'hauran adonat d'aquest petit joc de paraules que un servidor tant intel·ligentment ha encadenat) parant-se un penal. I segon per la final catano-basca que es disputarà a Mestalla. Com gaudirem aquell dia. Oh!! Ja ho veig com si fos ara. Milers de seguidors blaugranes en caravana cap a València onejant estelades i parlant en català i, d'altra banda, milers de seguidors bascos en processó cap a València onejant ikurrinyes i parlant en euskera. Dos aficions (la blaugrana i la bilbaïna) agermanades pels anys i pels ideals que conviuran per un dia en un estadi de futbol on no l'únic símbol centralista que es veurà serà el monarca suprem a la llotja i algun que altre polític que aprofitarà per sortir a la foto i endrapar tot el menjar que pugui abans, a la mitja part i després del partit. Molts diran que es tracta d'una final polititzada

Deixant de banda la final, la manera com s'ha classificat el Barça ha estat una mica trista. Per què? Doncs perquè jo no vull que el meu equip es classifiqui per una final:
a) Amb Pinto sent l'heroi del partit i aturant un penal.
b) Empatant 1-1 a camp contrari
c) Amb un gol de Messi gràcies a una errada del defensa que serveix perquè l'argentí superi per alt al porter.
d) Amb el Barça jugant amb deu
e) Amb una actitud de passotisme i sortir a pasturar pel camp que recorda etapes passades.
f) Amb un equip que especula descaradament amb el resultat.

Dit tot això, i em podeu dir exigent, passo ja a la meva petició del dia. I aquesta és per l'amic Pinto, alies Tao Pai Pai o com vulgueu anomenar-lo. Sisplau, aquest home mereix un monument a la llotja del Camp Nou, que les seves trenes siguin dipositades al museu del Barça (dins un pot amb cloroform o dissecades o embalsamades, com creguin els experts que sigui la manera correcta) i que la seva cara aparegui en algun dibuix de la basílica de Montserrat. Un heroi no, un mega heroi! Ah! I no oblidem que quan estava sota els pals, ha mirat al xutador, s'ha senyalat amb el dit índex i li ha fet el gest que es tirava cap a l'esquerra, tu fes el que vulguis ara que ho saps. Gran psicòleg, aquest andalús!!

EN POSITIU.
La classificació.

El nou heroi de la culerada: en Pinto. La botiga del Barça segur que ven moltes samarretes amb el seu número! Umm... per cert, quin número porta?

El retorn d'Andrés Iniesta. ¡Tú si que vales!

EN NEGATIU.
Que no el donessin en obert, ja que a aquelles hores i jugant el Barça de bàsquet contra el Madrid, ja no vaig baixar ni al bar i el vaig escoltar per la ràdio.

L'actitud, el joc, el resultat, uff!! Moltes coses...

Petit exercici de reafirmació culé.

Degut als nervis que floten a l’ambient, degut a la preocupació que pateix alguna part de la culerada, degut als dubtes que està transmetent l’equip els últims partits, degut a la inseguretat que s’ha instal·lat en més d’un soci/seguidor blaugrana, degut a que la memòria del culé és privilegiada i tendim a recordar coses que no hauríem de recordar i sempre surten a relluir quan menys ho haurien de fer, proposo fer un acte de fe culé i de reflexió conjunta i dir-vos que repetiu amb mi: “Aquella famosa eliminatòria de fa dos anys contra el Getafe que vam guanyar 5-2 al Camp Nou al partit d’anada amb aquell golàs d’en Messi semblant al que va fer Maradona en uns Mundials, i la posterior eliminació degut a que el partit de tornada va ser un autèntic desastre, vam fer aigües per tot arreu i vam acabar perdent 4-0, no va existir. Només és un somni conjunt que vam patir tots els culés una nit d’estiu mentre fèiem la migdiada.”. Gràcies a tots per aquest petit exercici de reafirmació culé en les aspiracions de l’equip. És per si de cas a algú se li havia passat pel cap encara que només fos una dècima o mil·lèsima de segon la possibilitat de que demà contra el Mallorca podés tornar a passar el mateix... A mi ja se han passat un milió de vegades una maleïda dècima de segon amb aquest fet durant els darrers dos dies.

Adéu crack!

Em trucava el diumenge per la tarda el meu pare per donar-me la notícia. Em vaig quedar de pasta de moniato. Sabia que estava retirat dels escenaris des de feia mesos per interpretar l'obra més dura de la seva vida: vèncer un càncer. I no va poder. Aquell actor galaico-català va perdre. I tots hem perdut una mica amb aquesta derrota. Se'n va un home íntegre, que deia veritats com a punys, que no es callava res, un gran entre els grans, podia parlar més alt, però no més clar. Ara trobarem tots a faltar aquell humor negre, satíric, aquell riure fàcil, aquelles paraules malsonants que sempre se li escapaven (o no). Resumint, que de Pepe Rubianes només en podrà haver-hi un i ens ha deixat. I no sé què tenia que feia que tots li tinguéssim guardat un raconet del nostre cor i que la seva marxa ara ens hagi deixat entristits. Allà on sigui, espero que faci passar a la gent tant bons moments com els que m'ha fet passar a mi. Adéu, fins la propera!

Cabrilenca’08.

Ja hem debutat aquest any! Per fi! La primera marxa (encara que sigui curta) ja és al sac. I de ganes no en faltaven. La muntanya crea molta addicció. Ganes sobretot de tornar a estar en contacte amb la natura, de caminar plegats amb els companys i de provar com evolucionava les respectives lesions. Jo volia comprovar les sensacions que tenia en una prova una mica més llarga que qualsevol entrenament que pogués fer entre setmana. Els aproximadament vint quilòmetres de recorregut i aproximadament dos mil cent metres de desnivell acumulat que ens oferia la Cabrilenca se’ns han fet curts acostumats a les distàncies més llargues de la Copa Catalana. Però tot arribarà i el proper quinze de març ja podem debutar a la CCCR.

A les vuit, puntuals com un rellotge han donat la sortida a la prova. Del club en total n’érem cinc: la Txell, el Josep, el Xavi, el Jordi Atleta i un servidor. Xino-xano, sense presses, ens hem posat en marxa. Tornava a sentir de nou aquella olor a marxa, de gent caminant, de marxaires xerrant els uns amb els altres, aquell soroll dels pals xocant amb el terra, ... Ummm!! Una autèntica delícia!

La pujada al Castell de Burriac (l’estrella principal de la marxa) ha estat lenta per la gran quantitat de gent que hi havia, amb aturades constants, però això ens ha permès contemplar les grans vistes que se’ns oferia del Maresme. I un cop a dalt, al castell, una visió de cent vuitanta graus de tot el que ens envoltava (amb senyera hissada en un pal inclosa). Impressionant! Sessió fotogràfica complerta gentilesa de la càmera del Jordi Atleta, i cap avall que falta gent.

El recorregut ens ha portat a donar una petita volta per la comarca, per corriols estrets i complicats, trialeres impossibles, baixades molt tècniques, pujades on havies de grimpar i camins amples amenitzat durant una estona per una fina pluja que ens feia companyia. Un ampli ventall de possibilitats adaptat a tots els gustos. Asfalt, el mínim. Només quan se surt i s’entra a Cabrils. Tres avituallaments distribuïts al llarg del recorregut amb voluntaris de l’organització simpàtics i on hi havia llaunes de cervesa, aquarius, coca-cola, aigua, coca de sucre, fruits secs, taronges, pastes de cabell d’àngel i alguna cosa més que em deixo de dir.

L’anècdota de la marxa, per dir-ho d’alguna manera, a part de les caigudes ja clàssiques amb les que ens ha obsequiat el company Atleta, una baixant i l’altre tirant una fotografia (sí, sí, ho heu llegit bé!), ha estat la participació d’un parell d’invidents. Això sí que té mèrit! Agafats a un pal llarg (més d’un metre) amb l’anagrama de l’ONCE, anaven dos nois que feien de guia davant i darrera i l’invident que anava agafat al mig. El de davant no para de descriure-li el recorregut perquè sabés en tot moment on havia de posar els peus. Per treure’s el barret. I no anaven poc a poc, no... Han arribat deu minuts més tard que nosaltres!

Hem arribat a Cabrils sobre les dotze del migdia. Allà hem recollit els regals (bossa amb samarreta tècnica de color groc, i amb tota mena de xampús pel cap i una revista) i hem assaborit el verdader premi: l’entrepà de botifarra que dignament ens hem guanyat. Després de l’entrepà, estiraments (bé, he estat l’únic i els he esbroncat als altres perquè no ho feien) i cap a Barcelona que hi falta gent.

Mariaaaaaaa!! (sí, sí, tu, la que vindrà a Mont-Blanc, la de Caldes) Sort que ens vas aconsellar que portéssim els pals, perquè no els hem utilitzat per res!! ;-) Pam!!

M’HA AGRADAT.
L’organització. Perfecta! Molt ben senyalitzat, els avituallaments complerts i la samarreta tècnica de regal molt maca. Un deu per ells!!

Tornar a retrobar-me novament a la muntanya compartint senders, pujades, baixades i bromes amb els companys. Una plaer, com sempre!

No he notat molèsties a la zona que encara m’està tractant i fisioterapeuta, i això és bona senyal! Encara no vull cantar victòria, però...

El Xavi, que es provava després de patir una revinclada al genoll esquiant, ha acabat sencer i sense ressentir-se pràcticament de res. Mica en mica els lesionats ens anem recuperant, que això és important!

NO M’HA AGRADAT.
Podria dir la pluja que ha mig caigut, però la veritat és que com que ha plogut molt suau, no molestava gens.