Aniversari feliç.

Ahir el culé estava d’enhorabona. Doble aniversari: el de la fundació del club (cent dotze anys) i el del 5-0 al Madrid de Mourinho l’any passat (com m’agrada recordar aquells esbufecs i aquelles cares del portuguès a la banda). El convidat a la festa, el Rayo Vallecano. Una festa, però, que ha començat una mica deslluïda. Un Barça imprecís, de pilotada llarga a causa de la pressió ben amunt del rival, poc combinatiu, on les possessions duraven poquíssim, on per moments el Barça semblava el Rayo i el Rayo semblava el Barça i, el més important, amb Messi desaparegut en combat, sense tocar pilota i poc participatiu. En definitiva, que la festa tenia pinta d’aigualir-se poc a poc i l’aniversari convertir-se en infeliç.

Però en un moment d’aquesta festa tant sosa i perillosa pels interessos blaugranes va decidir aparèixer Alexis Sánchez per, a banda canviada i de rosca, marcar el primer gol del partit. I va ser llavors, a partir d’aquí, quan la festa va canviar radicalment. Va passar de ser trista a ser divertida. Els jugadors van començar a participar-hi, a sentir-se còmodes, a divertir-se. Un canvi de cara radical. El Barça es va treure de sobre un llosa molt pesada anomenada Getafe i el joc ja va ser el de sempre. Ràpid, enèrgic, de toc i... de gols. Perquè després d’aquest primer, Alexis en va fer un segon. I també s’hi va afegir un que mai falla, Messi que va fer el quart. I també va aportar el seu gra de sorra un que sempre falla (ocasions), Villa, per fer que la festa es pogués qualificar de complerta.

Així doncs, injecció de moral (malgrat que va començar una mica arrencar), que ja tocava. Alexis Sánchez deixa pinzellades del que pot arribar a fer. Piqué arribarà net de targetes al Bernabéu, ja que va forçar la cinquena. I, en definitiva, que tots ens hem tret un pes de sobre i hem tornat a veure de què pot ser capaç aquest equip.

Primers de grup.

D'entrada es preveia un partit apassionant. El Milan sempre és el Milan. Estava en joc la primera plaça, ja que els dos equips ja tenien la classificació a la butxaca. Malgrat que el Barça ja li valia l'empat, la victòria era un resultat molt satisfactori per deixar la feina feta i convertir el darrer partit de la lligueta al Camp Nou en un pur tràmit. I així ha estat. Perquè a aquest Barça que porta vint-i-set partits seguits sense perdre, no li val l'empat. No es conformen. I més quan es tracta d'un partit tant especial, d'aquells que porten dedicatòria i nom: el de Tito Vilanova. Se li havia de brindar la victòria per donar-li ànims després de l'operació que el té apartat de les banquetes.

I per qui creu o diu que la primera fase de la Champions és avorrida, que sàpiga que en ocasions es veuen bon partits de futbol. Quina gran primera part. Quant de futbol total encabit en quaranta-cinc minuts. Atac per part d'uns. Atac per part d'uns altres. Partit obert. Descontrolat. Sense treva. Ocasions a dojo. Gols. Penals repetits i transformats (Messi). Gols en pròpia porta (Van Bommel, aquell jugador que mai toca la pilota, sinó que sempre fa falta). Gol d'Zlatan (revenja complida). Un Barça vestit de verd i un Valdés vestit de blaugrana (el món al revés). Un sistema tres-quatre-tres amb Abidal, Puyol i Mascherano. Mascherano? Un moment, es mereix un punt i apart:

Inici del punt i apart => Mascherano, què es pot dir d'aquest fantàstic jugador? Ja no regular, regularíssim. Certament digne d'anàlisi. No li recordo un partit dolent. Malgrat no ser central, actualment és el millor jugant en aquesta posició. El nivell de forma en el que es troba (des de ja fa molts partits) és extraordinari. Partit rere partit ratlla la perfecció. <= Fi del punt i apart

A la segona part, més gols. Potser no tant de futbol vistós, però emoció fins al final. Amb un Milan que ha aconseguit empatar novament el partit a dos, però que Xavi, magistral durant tot el partit, ha fet pujar el tercer gol del Barça al marcador. Gol que ha servit perquè el Barça acabés amb la imbatibilitat del Milan a casa i per portar els tres punts cap a Barcelona. Avui, de nou, podem cridar: Visca el futbol!

En ocasions veig empleats de la neteja (pronunciat amb veu baixa, sisplau, que fa com més por).

Paraula! Us ho dic seriosament. Em passa als esmorzars de la feina. Aquells on al voltant de la taula ens reunim el sector masculí a xerrar de futbol, de futbol i... de futbol. Bé, també parlem de futbol. Ah! I de vegades de dones, quan un deixa anar allò típic de: “Mira aquella!”. Llavors, tots amb girades de coll dissimulades (vagi per endavant que vuit o nou tios girant-se per mirar al mateix lloc a l’hora no queda gens dissimulat) guaitem l’objectiu. L’E, com que les té a totes controlades gràcies al seu lloc privilegiat de feina i etiquetades amb un malnom, ens explica els ets i uts de la pàjara en qüestió i tots l’escoltem embadalits.

Bé, que em perdo. Us comentava que als esmorzars (mode veu baixa activat)(1) en ocasions veig empleats de la neteja (mode veu baixa desactivat). Sí, és ben cert. Tant cert com em dic Jordi i no m’agraden els banys d’aigua freda. Les visions van i venen. De sobte, mentre la conversa s’anima, em giro i el veig allà al costat de la taula palplantat, vestit de blau (camisa blava i pantalons blau fort), amb la seva panxa prominent, normalment de braços creuats i parant la orella atentament. Al cap d’una estona, torno a mirar al mateix lloc i... plaff!! com per art de màgia ja no hi és a la meva dreta, però plaff!! ara s’ha desplaçat a l’esquerra per després d’uns minuts mirar i plaff!! que hagi desaparegut definitivament. I això passa un dia, i una altre, i un altre. No sé si pararé boig! Ho comento amb els companys d’esmorzar i ells diuen que també, (mode veu baixa activat) en ocasions (mode veu baixa desactivat), el veuen. El veuen i desapareix passada una estona. És misteriós, veritat?

El divendres passat, tot esmorzant, l’empleat de la neteja va tornar a aparèixer situant-se darrere l’R, mentre ell, madridista de pro, defensava alguna cosa indefensable, com sempre. Com que estava una mica alterat i va ser una d’aquelles (mode veu baixa activat) ocasions (mode veu baixa desactivat) en que ell també va veure empleats de la neteja va cridar-li: “¿Y tú que (omisió de paraula no reproduible) haces aquí?”. I va produir-se el fenòmen, ja que l’empleat de la neteja va respondre: “¿Yo? Nada, nada... ¡Sólo escuchar!”. No cal dir que al cap d’un parell o tres de minuts quan la conversa havia decaigut, ell ja s’havia esfumat novament.

(1) Plagi directe i descarat del Ferran.

Alegria.

La noia obre la porta de l’establiment i surt corrent. A seva cara podem veure esbossat un gran somriure. Allò que se’n diu d’orella a orella, però és que realment és d’orella a orella (potser quan l’acció descrita en aquest post passi, haurà d’anar a l’hospital o a inscriure’s al Record Guiness de grans somriures). Aquest somriure denota alliberament, tensió acumulada durant dies i dies i que finalment s’ha esfumat. Com si el problema que se la menjava ja no hi fos. Alça els braços en senyal de victòria i llença un crit als quatre vents: “Siiiiiiiiiii!”, sembla que digui. A fora plou, però a la noia sembla no afectar-li massa. Una vegada a la vorera, creua el lateral de la Gran Via, i... què fa? ... és queda palplantada al bell mig del carrer, allà on passen els cotxes. De sobte veiem sortir de la mateixa botiga un noi. També es posa a córrer però amb els ulls esbatanats i cridant: “Però què fas?”. La noia no fa ni cas. És més, es posa a fer l’avió mentre el trànsit rodat de la Gran Via barcelonina s’atura per complert. Ara clava els dos genolls al terra, tira el cos cap enrere i alça de nou els dos braços en senyal de victòria. Els conductors comencen a sortir dels cotxes i embadalits veuen a la noia, ja tota xopa de cap a peus, com es torna a alçar i comença una mena de ball. Com? Si ens hi fixem... sí... són els passos de la coreografia de “La Macarena”! El noi que hem deixat sortint corrents per la porta de l’establiment ja el tenim dempeus enmig de la Gran Via al costat de la noia que segueix ballant. Ell, sense pensar-s’ho dues vegades, segueix els passos de la coreografia de la noia. La imatge és peculiar: els cotxes aturats, una munió de conductors mirant l’escena, vianants també embadalits. De sobte un conductor decideix unir-se al ball. I... sí, un altre conductor també s’anima i s’afegeix. I un altre. I un altre. I, de sobte, una senyora gran amb bastó fa el que pot per seguir la coreografia. I un guàrdia urbà també s’apunta. I un forner. I un electricista. La Gran Via s’ha convertit en una sala improvisada de ball al ritme de “La Macarena”, però sense música, això sí. De sobte, en direcció contrària arriba un cotxe negre i frena mentre les rodes emeten una forta grinyolada. S’obre la porta del darrera i... ostres, en surt el Xavier Trias que també comença a ballar com tota la multitud. La gent, però, curiosa de mena, es comencen a preguntar els uns als altres a què ve aquesta mena de flashmov en ple centre de Barcelona. Això sí, no paren de ballar, però s’ho pregunten. Finalment, de boca en boca, la pregunta arriba a les orelles de la noia que ha començat tota aquesta moguda. Ella s’atura. Tothom s’atura. Ella es gira cap a la multitud. Tothom es gira. Ella crida: “Coi, no us gireu, que la coreografia s’ha acabat! Només us vull donar la resposta als vostres dubtes.”. La multitud torna a girar-se de manera que tots l’estant veient, admirant, contemplant. Ella puja a sobre el sostre del cotxe oficial d’on ha baixat el Xavier Trias. Alça els braços i diu: “Ja tinc Iphooooooooooneeeeeeeee!!!”. La multitud crida enfervorida, s’abracen, es petonegen, alcen els braços i comencen de nou a ballar “La Macarena”. El noi i la noia es fonen en una tendre i sentida abraçada. A la fi ho havien aconseguit!

Llibrecidi.

Ho sento, no puc parar de pensar en el llibrecidi que vaig cometre fa uns dies… La veritat és que només ho he fet dues vegades més. Els llibres en qüestió van ser:

- “No digas que fue un sueño” de Terenci Moix. Vaig deixar el llibre a les dotze o tretze pàgines. Per Déu, quin llenguatge tant complicat i tant recargolat.

- “Vida i destí” de Vassili Grossman. Era de la biblioteca i quan estava per la meitat més o menys no el vaig poder renovar perquè algú el tenia reservat. Entre nosaltres: no em va saber greu i no el vaig tornar a agafar. Quin embolic de noms en rus i quin embolic de tot. No sabia per on navegava. Paraula!

Ara em sento malament. Sóc dels que penso que quan comences una cosa l’has d’acabar. Per tant, amb els llibres també m’agrada fer el mateix. Em poso en el lloc de l’autor, que ha fet un llibre perquè la gent el gaudeixi, amb tota la il·lusió, deixant-se hores i hores davant de l’ordinador, perquè arribi algú i plaf! a la meitat del llibre es doni per vençut i el deixi. Per tant, em pregunto: és moralment correcte deixar una novel•la a mitges?

Vosaltres ho heu fet moltes vegades això? Com us heu sentit? No heu tingut remordiments? Va, expliqueu-me, expliqueu-me...

You make me happy.

Sisplau, doneu-li al play al vídeo que trobareu a continuació per escoltar la cançó mentre aneu llegint el post (si en teniu ganes, és clar):



Sí, estic feliç. Es nota? Avui fa sol, entra llum per les finestres de casa, estic connectat a internet amb el portàtil sobre els meus genolls mentre estic assegut al sofà amb les cames a sobre una tauleta de fusta. És dissabte, avui marxem fora perquè demà serem a Alpens fent una cursa. Què més es pot demanar per obtenir una felicitat encara més complerta? Ser de Movistar. Sí, m’agrada ser de Movistar, tenir telèfon fix més ADSL a casa (amb la possibilitat de tenir Imagenio, oju!). Disposar de telèfon mòvil les 24 hores del dia amb una de les millors teleoperadores mundials que ofereixen aquest servei. És meravellós. Fantàstic. Màgic. Genial. Fabulós. Ai, perdó, ho hauria hagut de posar amb signes d’admiració perquè tu, oh lector pacient, poguessis copsar encara més la meva infinita felicitat.

I una merda així de grossa! (he obert els braços fins que no m’ha donat per mes, tret que em volgués dislocar ambdues espatlles). Amb perdó, eh! Sempre amb perdó i des de el carinyu! Porto una hora penjat al telèfon escoltant aquesta merda de cançó per tal de parlar amb el departament de reclamacions de Movistar. Bé, de fet porto des d’ahir a la tarda i a la nit fins que vaig decidir anar a dormir perquè la meva salut perillava. Avui de moment hem avançat. Només port una hora escoltant la musiqueta. Ahir era més desesperant perquè directament, gràcies per fer-me sentir una autèntica merda i que com a client no valc absolutament res, et penjaven perquè “todos nuestros operadores estan ocupados” i una gravació et recomanava molt amablement que tornessis a provar en uns minuts. I passats uns minuts et tornaven a penjar i la mateixa veu gravada et recomanava molt amablement que tornessis a provar en uns minuts. I passats uns minuts et tornaven a penjar i la mateixa veu gravada et recomanava molt amablement que tornessis a provar en uns minuts. I passats uns minuts... bé, no segueixo, no?

Avui, si més no, des de que els he trucat a les 7:50h del matí em tenen amb la musiqueta posada i apa, espera que esperaràs. Ah! Però a mi no em desesperaran, perquè mira, vés per on, estic aprofitant per escriure un post. Ah! No podreu amb mi, covards! No sabeu amb qui us esteu enfrontant! Sóc el justicier dels iogurts! (bé, encara no perquè m’ho estic pensant i avaluant-ne els pros i els contres).

En ocasions… no veig iogurts.

El noi té la cara blanca, estil Iniesta. No és que sigui albí ni res semblant. Només té la cara blanca després d’haver obert la nevera i haver vist que allà no hi havia el que esperava trobar. Si més no ell no ho veia. Portava estona allà palplantat, amb cara d’incrèdul, quan una ma va tustar-li l’esquena.

- Què et passa? Què hi vas aquí?

- En ocasions... no veig iogurts.

- Coi, com el nen del Sisè sentit?

- Bé, més o menys, però jo tinc trenta-quatre anys, sóc més alt i de moment no veig cap mort.

- Ai las! I doncs, què passa?

El noi de la cara blanca estil Iniesta que no es que sigui albí ni res semblant i que només tenia la cara blanca després d’haver obert la nevera i haver vist que allà no hi havia el que esperava trobar, va explicar-li que des de fa dies deixava iogurts a la nevera comunitària de la feina, i l’endemà en desapareixia algun.

- Quants iogurts veus? – va preguntar el noi de la cara blanca estil Iniesta que no es que sigui albí ni res semblant i que només tenia la cara blanca després d’haver obert la nevera i haver vist que allà no hi havia el que esperava trobar.

- Cap!

- Doncs et prometo que ahir n’hi havia un. Paraula! Així com el cap de setmana en vaig deixar dos i el dilluns només en quedava un. I així com fa mesos que em ve passant.

- Vols dir? No són il·lusions òptiques teves?

- De veritat! Paraula!

- Potser s’ha desintegrat? Potser ha estat abduït? Potser s’ha fusionat en tant que nevera i s’ha convertit en quelcom no frost? Potser això que tens davant no és una nevera, sinó una porta interestel·lar de les galàxies més galàxies que es fan i es desfan? Potser...

- Potser... hi ha algú que se’ls està menjant sense dir-me res? És a dir, que me’ls pispa.

- Potser, potser... Jo, és que a mi em va molt el rotllo ciència ficció, ja em perdonaràs.

Així, envalentint per la descoberta, el noi de la cara blanca estil Iniesta que no es que sigui albí ni res semblant i que només tenia la cara blanca després d’haver obert la nevera i haver vist que allà no hi havia el que esperava trobar, va emprendre el camí del seu despatx, va agafar un paper i un bolígraf, va gargotejar quatre paraules, va agafar un envàs buit d’un iogurt que s’havia menjat el dia anterior i que descansava a la paperera groga del plàstic, va encabir-hi el paper gargotejat a dintre, va dirigir-se a la nevera i va col•locar-ho tot dintre la bossa on guardava els iogurts. Va somriure i va quedar-se més tranquil. Bé, no del tot, perquè ves a saber quantes coses més desapareixien d’aquell artefacte que generava fred. De fet se li va passar pel cap la idea de convertir-se en el justicier de la nevera, però no va trobar un vestit idoni per posar-se i la va descartar.

Voleu saber què posava la nota? Avís: conté paraules grolleres que potser poden ferir la sensibilitat teva, oh lector que has aguantat caritativament pacientment fins al final d’aquest post.

Fi de relació.

Estic fotut, molt fotut. Tinc el meu estat d’ànim pel terra. És un procés, ho sé, i que a mesura que passin els dies espero anar-me trobant millor. Tallar una relació comporta totes aquestes coses, i més si he estat jo qui ha decidit donar el pas. És dur, costa prendre aquest tipus de decisions, però a la llarga veus que és la millor solució. Quan no gaudeixes, quan cada dia és el mateix, quan la poca estona que comparteixes és rutina i no et motiva, quan la cosa s’ha estancat el millor és dir bon vent i barca nova. El millor per mi i el millor per ella, és clar. Portava dies patint, esgarrifant-me només de veure-la allà al sofà, o a l’habitació, o on fos que estigués. Allò ja no era vida. Sé que ens estàvem fent mal mútuament i que ens trobàvem en un carreró sense sortida. Què hi farem! Les relacions són així, i així és la vida (i així us ho he explicat, que deia aquell).

Sé que no ho saps, i que segurament quan ho llegeixis et farà mal. No he tingut el valor de dir-t’ho cara a cara. Ho sento. Espero que em sàpigues entendre. Et deixo, no et vull tornar a veure mai més. La veritat és que amb el munt de relacions que he tingut al llarg dels meus anys d’experiència aquesta és de les que menys m’ha satisfet. He aguantat un munt i ho saps. Adéu Wallace, no puc més. Saps del cert que gairebé he arribat a les cinc-centes pàgines de les nou-centes i escaig que tenia. Així que, sense port, et dic que et deixo. Adéu novel•la, no et vull seguir llegint més! I diré el teu nom per prevenir a la resta de mortals: “El enviado de Roma”. Aneu en compte, és un rotllàs!

Visca el futbol!

A mi doneu-me partits com els d’avui a la Catedral. Encara m’estic eixugant la baba que se’m cau del que he xalat amb aquest espectacle que ens han ofert lleons i culés. És cert que el resultat no és bo (de pas diré que és injust), no ens enganyem. El Madrid se’n va a tres punts, però també haurà de visitar San Mamés, així que tots tranquils. Tornant al partit... bé, al SUPERPARTIT amb paraules majúscules si em permeteu, hem tornat a reviure aquells enfrontaments de fa anys, quan jo era un marrec, amb tots els ingredients possibles per fer-lo encara més gran: camp històric, pluja a bots i barrals, ambientàs fantàstic a la graderia i dos grans onzes al terreny de joc que, dit sigui de pas, de tanta aigua que ha hagut d’aguantar, la pilota corria de valent, però cap al final del partit quedava frenada per algun toll.

El Barça mai ha perdut la cara al partit, ans al contrari. Sempre s’ha avançat l’Athlètic però sempre han igualat els blaugranes, amb orgull, amb amor propi, força, punt honor, lluita i sort, perquè en aquests tipus de partits on el camp presenta aquestes característiques, en fa falta una mica. Ha estat més del costat dels bascos, és cert, però també ens ha afavorit en el segon gol. I el que més m’agrada és que els homes d’en Pep mai han renunciat a jugar a futbol, a tocar, a arribar fins la porteria com sempre ho fa. Més no els podem demanar. Han atacat, per després atacar i per, finalment, tornar a atacar. Amb el marcador en contra i al minut noranta-u, seguien lluitant i per això han aconseguit igualar el partit (Messi novament) i hem pogut celebrar el gol com si ens donés la cinquena Champions (encara em fa una mica de mal el coll). Ah! I quedant un minut i mig de temps afegit han seguit anant a buscar el gol de la victòria. Més no podem demanar, sincerament. No és aquest el Barça que volem?

Per acabar, només demanar-vos que us alceu d’allà on estigueu asseguts i crideu un visca ben fort per aquest tipus de futbol. Tant de bo el poguéssim gaudir cada cap de setmana.

L'ültima de CR7...

Perdoneu, però vaig a vomitar al lavabo... i ràpid que em sembla que no arribaré!

Fragments de llibres (I)

Fa bastants dies al bloc “La veritat dins la ficció...” vaig llegir una entrada on MBosch, el seu autor, comentava que de tant en tant li agradava obrir els llibres que ja havia llegit per rellegir-ne determinats fragments. Em va donar una bona idea, ja que moltes vegades llegeixo fragments que m’agraden i després no sé com recuperar-los. Manera? Publicant-los aquí. Així mato dos ocells d’un tret: els comparteixo amb vosaltres i els emmagatzemo per tenir-los mig a mà.

El fragment d’avui és del llibre “La caza del carnero salvaje” de l’Haruki Murakami. Em vaig fer un tip de riure mentre el llegia:


—¡Qué bonito gato! —exclamó el chófer, visiblemente aliviado.

El gato no tenía ni pizca de bonito, la verdad. Estaba, por mejor decirlo,
gravitando en el platillo opuesto a la balanza. Su pelaje era ralo, como de alfombra desgastada; la punta del rabo le caía en un ángulo de sesenta grados; tenía los dientes amarillos, y su ojo derecho tenía una infección crónica desde que se lo lesionó, tres años atrás, de modo que veía cada vez menos. ¡Quién sabía si aún podía distinguir unos zapatos deportivos de una patata! Las plantas de sus patas parecían de corcho a causa de los callos. Tenía las orejas infestadas de garrapatas; y, de puro viejo, no podía aguantarse los pedos: soltaba docenas de cuescos al día, realmente apestosos. Era un joven macho cuando mi mujer lo recogió de debajo de un banco del parque y se lo trajo a casa; pero últimamente su ruina se precipitaba, del mismo modo que una bola en una bolera, y el pobre animal rodaba cuesta abajo como cualquier anciano octogenario. Y, para colmo, no tenía ni nombre. No tengo idea de si esa falta de nombre contribuía a disminuir la tragedia del gato, o más bien la reforzaba.

Classificats... amb un Messi en plena crisi.

Quan vaig sentir per la ràdio una mica abans de començar el partit contra el Viktòria Pilsen que el Milà havia empatat contra el Bate Borisov, un acte reflex em va empènyer a mirar el calendari. Al veure que no era 28 de desembre, dia dels Sants Innocents, no vaig tenir més remei que creure-m’ho, dibuixar un somriure als llavis i aixecar els braços enlaire mentre deixava escapar un sí de satisfacció. Les coses començaven bé. Encara que tenia ben present el darrer partit contra el Mallorca on un Messi en una crisi galopant havia marcat un hat-trick. Preocupant.

El partit va començar fantàsticament bé pel Barça, amb un Pilsen lluitador i a l’atac. Valdès, negat, va treure una ocasió d’un contra un contra un atacant rival. Llavors va ser quan el joc del Barça va entrar en crisi total i Messi va marcar el primer de pena màxima. Quin desastre! Al Barça ja li han xiulat injustament tres penals claríssims als darrers quatre partits. Al Villarato de torn s’afegeix ja un Platinato escandalós. Les coses, però, es van acabar d’esguerrar quan passava un minut del temps reglamentari i Messi, després d’una jugada on el Barça la toca i la toca i la toca i la toca fent un rondo gegantí (hauria d’estar prohibit de tocar-la tantes vegades seguides) aconsegueix fer pujar el segon gol al marcador. Les coses es posaven molt magres per la represa.

La segona part va tenir poca història més: un gol de (a veure si ho escric bé) Secs Fábregas, un pal, més ocasions i un altre gol de Messi (hat-trick novament) per demostrar que segueix en crisi i que no veu porteria.

Una (molt) petita menció per Víctor Valdés, també immers en una crisi espantosa, que ha superat injustament (els contraris creen molt poques ocasions i gairebé no xuten a porteria) el rècord de Reina com a porter que ha estat més minuts sense rebre un gol. Res, una petita bagatel•la de marca.

Per acabar de rematar-ho, dir que Cuenca, titular per tercer partit consecutiu va tenir una gran actuació i que va tornar a reaparèixer Alexis Sánchez després de la seva lesió. Veig el futur del Barça com el color de la samarreta que lluïen ahir: molt negre!