Alegria.

La noia obre la porta de l’establiment i surt corrent. A seva cara podem veure esbossat un gran somriure. Allò que se’n diu d’orella a orella, però és que realment és d’orella a orella (potser quan l’acció descrita en aquest post passi, haurà d’anar a l’hospital o a inscriure’s al Record Guiness de grans somriures). Aquest somriure denota alliberament, tensió acumulada durant dies i dies i que finalment s’ha esfumat. Com si el problema que se la menjava ja no hi fos. Alça els braços en senyal de victòria i llença un crit als quatre vents: “Siiiiiiiiiii!”, sembla que digui. A fora plou, però a la noia sembla no afectar-li massa. Una vegada a la vorera, creua el lateral de la Gran Via, i... què fa? ... és queda palplantada al bell mig del carrer, allà on passen els cotxes. De sobte veiem sortir de la mateixa botiga un noi. També es posa a córrer però amb els ulls esbatanats i cridant: “Però què fas?”. La noia no fa ni cas. És més, es posa a fer l’avió mentre el trànsit rodat de la Gran Via barcelonina s’atura per complert. Ara clava els dos genolls al terra, tira el cos cap enrere i alça de nou els dos braços en senyal de victòria. Els conductors comencen a sortir dels cotxes i embadalits veuen a la noia, ja tota xopa de cap a peus, com es torna a alçar i comença una mena de ball. Com? Si ens hi fixem... sí... són els passos de la coreografia de “La Macarena”! El noi que hem deixat sortint corrents per la porta de l’establiment ja el tenim dempeus enmig de la Gran Via al costat de la noia que segueix ballant. Ell, sense pensar-s’ho dues vegades, segueix els passos de la coreografia de la noia. La imatge és peculiar: els cotxes aturats, una munió de conductors mirant l’escena, vianants també embadalits. De sobte un conductor decideix unir-se al ball. I... sí, un altre conductor també s’anima i s’afegeix. I un altre. I un altre. I, de sobte, una senyora gran amb bastó fa el que pot per seguir la coreografia. I un guàrdia urbà també s’apunta. I un forner. I un electricista. La Gran Via s’ha convertit en una sala improvisada de ball al ritme de “La Macarena”, però sense música, això sí. De sobte, en direcció contrària arriba un cotxe negre i frena mentre les rodes emeten una forta grinyolada. S’obre la porta del darrera i... ostres, en surt el Xavier Trias que també comença a ballar com tota la multitud. La gent, però, curiosa de mena, es comencen a preguntar els uns als altres a què ve aquesta mena de flashmov en ple centre de Barcelona. Això sí, no paren de ballar, però s’ho pregunten. Finalment, de boca en boca, la pregunta arriba a les orelles de la noia que ha començat tota aquesta moguda. Ella s’atura. Tothom s’atura. Ella es gira cap a la multitud. Tothom es gira. Ella crida: “Coi, no us gireu, que la coreografia s’ha acabat! Només us vull donar la resposta als vostres dubtes.”. La multitud torna a girar-se de manera que tots l’estant veient, admirant, contemplant. Ella puja a sobre el sostre del cotxe oficial d’on ha baixat el Xavier Trias. Alça els braços i diu: “Ja tinc Iphooooooooooneeeeeeeee!!!”. La multitud crida enfervorida, s’abracen, es petonegen, alcen els braços i comencen de nou a ballar “La Macarena”. El noi i la noia es fonen en una tendre i sentida abraçada. A la fi ho havien aconseguit!