Dia 1: Barcelona – Lleó – San Martín del Camino.

La veritat és que el primer dia ja va ser un presagi del que serien els dies posteriors: el despertador va sonar massa d’hora (concretament a les 5:35 h). Amb molta son, però amb ganes d’aixecar-me vaig enllestir-ho tot molt ràpid. Havia quedat a les 6:10 al metro de Joanich amb la Irene, i puntual vaig arribar-hi. La propera cita va ser a les 6:30 a la cruïlla dels carrers Passeig de Gràcia i Aragó amb la resta de l’equip. Quan vam arribar-hi ja hi eren tots allà. Vam aconseguir agafar el tren a l’hora i sense cap problema vam plantar-nos a l’aeroport del Prat a l’hora prevista. Ens tocava facturar a la terminal C i sense perdre temps vam dirigir-nos allà. No us menteixo si us dic que només hi havia tres persones davant nostre, per tant, en un tres i no res ja estàvem llestos per poder embarcar a l’avió que ens hauria de dur destí Lleó. La veritat és que vaig sorprendre’m molt al veure que tot anava sobre rodes, i més si tenim en compte els problemes que des de fa dies patien a l’aeroport (desbordats per tanta gent, cintes transportadores de maletes espatllades, manca de treballadors...) i als ferrocarrils (nombrosos retards i aturades de trens).

Tot sigui dit que l’avió tant menut que ens va transportar va enlairar-se amb una mica de retard: estava previst que ho fes a les 9:20, però no ho va fer fins les 9:55. Tampoc no és pot demanar tot, no?

A Lleó vam aterrar a les 11:00 en punt després d’una frenada brusca a l’aire del pilot, prescindint de les maniobres d’apropament i seguit immediatament de l’aterratge de l’avió. Després de molt discutir-ho entre nosaltres, creiem que l’home anava molt despresa per recuperar el temps perdut que a l’adonar-se que es passava l’aeroport de destí va frenar bruscament.

Vint minuts més tard, ja vam començar a caminar cap al Santuari de la Virgen del Camino, per on passava el camí de Santiago. No ens va costar gaire trobar-ho i posar-nos ja a caminar pel camí pròpiament dit. Què gran!! Ja trepitjàvem camí de Santiago amb ganes i amb il·lusió d’arribar a la nostra fita!! Què lluny semblava la ciutat compostelana. Una mica més de tres-cents kilòmetres. Tant capficats estàvem amb el tema que vam patir la primera (i única) pèrdua del camí. La veritat és que era un tram una mica complicat i les senyalitzacions no estaven molt ben col·locades. Després d’haver caminat uns quants metres, vam haver de tornar enrere i recuperar el sender bo.

Vam arribar a la nostra destinació sobre les 16:30. San Martín del Camino és un poble petit. L’objectiu era trobar un alberg on dormir. El primer que vam veure va ser un privat que quedava a ma esquerra. “Albergue Vieira”, es deia. Vam entrar-hi, però els propietaris ens van comentar que només disposaven de quatre llits. Llàstima, tenia bona pinta. De totes maneres ens van indicar que anéssim a l’alberg públic que quedava una mica més endavant: “Entrad, os ducháis, dejáis las cosas i la encargada ya vendrà”. Vam preguntar-los pel menú de peregrins que anunciaven a la pissarra que tenien a fora: set euros (primer, segon i postre). Feia bona pinta i relativament era barat.

Dit i fet, vam anar cap a l’alberg públic. Hi havia un cartell a la porta on comentava que una tal Rosario era l’encarregada i que truquéssim al telèfon que hi havia apuntat. Vaig agafar el mòbil i vaig trucar-la. Va comentar-me que ja vindria i que ens instal·léssim al llit que volguéssim que només hi havia dues persones. Pel tema del sopar, comenta, pot venir i fer-nos unes llenties, però que millor entrem a la cuina i ens fem nosaltres el menjar. Caram, quina confiança!!

Assentats a la fresca després de dutxar-nos i rentar roba, xerrem amb un peregrí que viatge sol, segons ens explica, i ha començat avui també des de Lleó. És de Badalona (si es que el món és ben petit) i no treu els ulls de la seva guia del camí de Santiago. Quan li comentem l’etapa que volem fer demà, esbufega i deixa anar un “déu n’hi do”.

Cap a quarts de vuit, ens sorprèn la visita en bicicleta del marit del matrimoni de l’alberg Vieira. Ens comenta que si ho hem trobat bé (evident, ja hi estem instal·lats) i ens fa lleugeres mencions al seu gran menú. Decidim anar-hi a sopar i provar-ho. Després dels cinc minuts de rigor que hi ha caminant, arribem. La dona ens reb amb els braços oberts i ens canta el menú amb veu cridanera i sense estalviar-se paraules (en deia més del compte): “Macarrones o lentejas de primero y filete con patatas o lechuga de segundo” (el postre no el mencionava). Tenim un petit conflicte amb l’acompanyament del segon plat: els altres volen enciam i jo vull patates. La dona, en poques paraules, ens diu que es menja el que demana la majoria, perquè “claro, no voy a freir patatas solo para uno”. També hi ha un altre front obert: a la dona no li entra al cap el que es pugui demanar una amanida de primer, perquè “hay lentejas o macarrones, esto es lo que entra en el menú”, i no hi ha més a parlar. L’home ja ens entén, però no s’atreveix a dir-li res a la dona. Se’l veu amb por i es nota qui porta els pantalons en aquella casa. Finalment ho aconseguim i el sector femení pot gaudir d’aquest primer. L’home més tard s’excusa i em confessa fent un apart perquè no el senti la dona: “Yo tengo un taller y mi mujer es quien lo lleva todo...”, em comentava amb veu de disculpa. Aquí no va acabar tot, ja que quan van dur-nos el postre no podiem escollir: flam de vainilla. Com? Però no es pot demanar fruita? Iogurt? Alguna altra cosa? L’home, ràpidament ens respon que “cambiar el flam no es posible, porque no hay nada más. Al mediodía sí que había ciruelas, manzanas y de todo. Pero como hemos servido un montón de menús...”. Sí, serà això... No sortim gaire contents del sopar, però és el primer dia i ja tenim la lliçó apresa... Mica en mica anirem descobrint que això del camí és un negoci com un altre i que importa més els diners que paguis (com més millor) que el fet que siguis un peregrí.

Després de prendre uns cafès al bar del poble i comprar al super aigua i llet per esmorzar l’endemà al matí, tornem morts de fred a l’alberg. Només arribar-hi, ens rep la Rosario preparada per cobrar tot deixant-nos anar: “Son tres euros y si no se paga no hay sello” (sense el bona nit corresponent). Caram, que ens deixi respirar una mica, no? Acabem d’arribar!! Que no pateixi que som catalans però dels que paguen!! Segurament se’n vol anar a dormir... Ens comenta també que li ha dit l’altre inquilí de l’alberg (el que no és de Badalona) que si a les 22:00 podem estar tots al llit i apagar les llums. No hi ha problema, encara falten 40 minuts. El temps de rentar-te les dents, desplegar el sac, ...

Entrem a l’habitació i quan se’n va la Rosario ens ve a trobar l’inquilí no badaloní (que és ros tenyit) i en diu d’acordar una hora de tancament de llums. I sense deixar-nos temps de contestar ens diu amb males puces: “A las 21:30h”. Ostres!! Quina barra!! Però si queden 10 minuts!! Li diem que sí (sabent de sobres que no podrà ser). Passada l’hora acordada i després de rebre una esbroncada per part del ros-tenyit, sóc l’encarregat d’apagar els llums. Encara entra claror per les finestres. M’estiro al llit i em fico dintre del sac. Començo a entrar en calor. Menys mal que hem tancat les finestres perquè realment el fred és persistent. El coixí que vaig comprar al Decathlon i que prèviament he inflat sembla còmode. Em poso a escriure quatre ratlles. Encara no tinc són, però sé que he d’intentar dormir. Guardo la llibreta i el bolígraf. Apago el frontal. Poc a poc el son va arrib... Zzzzzz...

FRASE DEL DIA:

Mentre paguem el sopar a l’alberg Vieira, l’aire fred entrava per la porta mig oberta. Li pregunto a l’home si sempre fa aquest fred. Evidentment contesta la dona tallant-lo i dient: “Uy, frío no, exagerado”. Però, “exagerado” de què? De fred? De calor? Déu meu, quina complicació de dona. El millor era marxar quan abans millor d’aquell alberg o acabarem tots bojos!!

FOTO FRIKI DEL DIA:
Crec que no precisa comentaris. Una imatge val més que mil paraules.