Dia 6: Alto do poio - Sarria.

De nou a les 5:00h en punt sona el despertador. Crec que ha estat el dia que més profundament estava dormint. Fem la motxilla i sense més històries ens trobem caminant sota un cel ple d’estrelles i amb alguna que altre pluja d’estels. N’he vist un parell que han caigut i he demanat els dos desitjos pertinents. Com sempre no es compliran. Tant difícil és que em toqui la primitiva? Grrr!! He de reconèixer que fa un temperatura ideal per caminar i és el dia més bonic dels que portem caminant. No hi ha ni un núvol. Anem caminant per asfalt i és curiós perquè anem passant bancs d’aire calent i d’aire fred. És una sensació molt estranya.

I com que el dia acompanya, i molt, i el cel està net de núvols, i molt, veiem la primera sortida de sol del camí. Fantàstica!! Anem caminant per una pista estreta de sorra i la sortida ens queda a la nostra esquena. Em concedeixo uns minuts per parar i quedar-me embadalit mirant com, mica en mica però sense pausa, l’astre solar va apareixent al fons entre les muntanyes verdoses que es veuen lluny. Què tindran les sortides de sol que són tant perfectes i et fan, per un moment, oblidar-te de tot el que t’envolta?

Mentre camino, una estona més tard, es posa al costat meu, sense fer soroll, l’holandès. Quin paio!! Em poso a parlar amb ell una bona estona en anglès. Segueixo sense fer progressos amb el idioma, però ens entenem prou bé. De totes maneres he de confessar que anava dient-li que si a moltes coses de les que deia, sense haver-lo entès. Aconsegueixo saber que vol arribar a Santiago el dia setze i que marxa cap a Holanda el dia vint-i-dos. No té bitllet ni sap com tornarà, però ni preocupa. Quan arribi ja es posarà a mans a l’obra per aconseguir mitjà de transport.

Arribant a Triacastela decidim tirar pel camí més llarg però menys complicat: per Samos. L’altre fa molta pujada i està ple de pedres. No estem per floritures i el millor és no arriscar. Entrant a Samos ens comprem unes begudes i alguna cosa per omplir el pap. Sentats davant del monestir, ens posem a parlar amb un matrimoni de Barcelona que han començat a O’Cebreiro fa dos dies. S’ho prenen amb molta calma. Ens comenten que han trucat a un alberg de Sarria (el nostre punt i final de l’etapa d’avui) i han reservat lloc. Com? No pot ser... He sentit bé? Qué fort!! Primera noticia que es pot trucar per reservar plaça a un alberg. Decidim provar-ho. Ja se sap, si no pots, uneix-te a ells o si us agrada més allí donde fuéreis hiciéreis lo que viéreis. Truco als dos albergs privats de Sarria i tots estan ocupats. No els quedem places. Ja havíem sentit que tindríem problemes amb el lloc, ja que és el punt mínim on s’ha de començar perquè et donin la compostelana. Seguim endavant, camí de Sarria. Quan abans arribem millor. Passem per una senya de trànsi que indica 11 quilòmetres per arribar-hi.

En aquest tros d’etapa comencen els problemes. Ens pensem que ja ho tenim: un parell d’horetes i llest. Però no sabem el que ens espera. La Tere i el Miquel que van tocats ens diuen que tirem endavant, que ja arribaran i que a qualsevol cosa per dormir que sí, que ja els està bé. Agafo a l’Edurne i la Irene que van davant i tirem. Passada una estona, deixem la carretera i agafem un desviament a mà dreta. Anem passant per diferents poblets composats per dues o tres cases (amb església i tot!). Després de molt caminar sota un sol de justícia i rodejats de mosques molt emprenyadores arribem a un poble on un home ens comenta que encara queden vuit quilòmetres. No pot ser!! Si en quedaven onze fa una hora!! Quina desesperació!! Aquí comença el nostre viacrucis particular: la motxilla pesa molt, la distància per arribar a Sarria és més de la que esperàvem, les constants pujades i baixades ... Més que cansament físic és mental. Aquí el cap juga un paper molt important i no el tenim molt fi avui!! Què dur i quin patiment!! Mai m’havia imaginat que el factor psicològic pogués ser una part tant important.

Per postres, quan manquen més o menys uns sis quilòmetres per arribar a Sarria se’m rebenta una butllofa de la planta del peu dret. Ho podríem titular: “I al sisè dia es va crear i es va rebentar”. Quin mal!! Tenia la sensació que alguna punxa se m’havia clavat a la planta del peu. Em feia tant mal que he parat per mirar què era. Confirmat: una butllofa. Intento seguir caminant fins que agafo a la Irene i l’Edurne, però el dolor és tal que em diuen que pari i em posi betadine. Ho faig. Bé, per sortir del pas em poso una gasa al peu empapada de betadine i per subjectar-me l’Edurne em cedeix una tobillera seva. Menys mal, perquè si no no sé com m’ho hagués aguantat. Quin panorama. És curiós, de vegades et penses que ets invencible i una simple butllofa et deixa aparcat. De totes maneres, aconsegueixo continuar caminant amb una lleu coixera.

Amb penes i treballs i donant vots d’alegria aconseguim veure Sarria al fons. Jo ho tenim. Ara del que es tracte és de trobar un lloc. On podrem dormir avui? A un alberg? Hotel? Pavelló? No!! És el torn d’un càmping que entrem a preguntar si tenen bungalows i ens diuen que no, però que lloguen tendes de campanya que ja tenen muntades. No se’n parli més. Acceptem. S’ha acabat l’agonia i el patiment!! Bé, per nosaltres, perquè el Miquel i la Tere encara van bastant endarrere. Ens diuen per missatge al mòbil que s’han parat a dinar i que ja vindran.

Finalment quan ens retrobem tots el panorama és desolador: estem cansats, els peus de la Tere han empitjorat, el Miquel li fa molt mal la cama, a mi em fa punxades el genoll esquerra, ... Per primera vegada apareix la paraula autocar per l’etapa següent. El ànims no són els millors. Se m’acut posar en pràctica el pla que feia unes hores haviem intentat dur a terme: reservar alberg, però per demà. D’aquesta manera si ho aconseguim, no haurem de córrer ni patir per arribar d’hora al poble de destí. A la vista de que ningú vol cooperar per diferents raons, prenc el timó de la nau i vaig a parlar amb la gent del càmping per si saben telèfons d’albergs privats dels pobles que passarem demà. Després de buscar per internet no trobem res. Intent fallit!! Recordo llavors que a Sarria (a un quilòmetre del càmping), hi ha una oficina de turisme (abans tornant de dinar hi hem passat). Salvats!! Els comunico als meus companys que m’acostaré corrent a preguntar-ho. No val perdre temps, qualsevol minut pot ser important per evitar que ningú se’ns avanci per reservar plaça. Arribo i és tancat. Miro el cartell i... és dissabte!! I els dissabtes per la tarda tanquen!! Es pot tenir més mala sort? Entro a un alberg que hi ha al costat per preguntar-ho a algú i com que no trobo gent, tot mirant trobo un tríptic amb tot d’albergs del camí de Santiago. Torno de nou al càmping i els hi comento el que he trobat. Truco a un alberg situat a Ventas de Narón, un poble més del que teníem previst. Tenen lloc!! Salvats!! L’esforç ha servit per alguna cosa!! Demà no haurem de patir!!

Mentre esperem per sopar ens acomodem a uns sofàs que tenen a recepció. Sembla un hospital: el Miquel, la Edurne i la Irene han demanat gel per posar-se’l a les cames. Son les 18:00 h i fins les 21:00 h no obren el menjador per sopar. S’està tant bé sentat allà que no ens importa!!

Després de sopar, que ens ha costat lo nostre ja que hem estat més de dues hores entre que ens prenien nota, portaven els primers, els segons, els postres i els cafès, anem a dormir. Avui sí que cauré rodó!! Bé, no em dona temps a escriure res que ja estic dormint...

FRASE DEL DIA:

Com a frase del dia em quedaria amb la “Me cambia...”. M’explico. A l’hora de sopar al pobre cambrer vam fer-li canviar tres o quatre vegades el primer. Pobre home. Quasi tot el full ratllat!!

FOTO DEL DIA:

Crec que la noticia publicada al diari El progreso és prou entenedora...