Dia 2: San Martín del Camino – Santa Catalina de Somoza.

Vam despertar-nos a les 5:30, acompanyats al cap de pocs segons d’una altra perla del nostre amic ros-tenyit: “Chicos, ¿ni cuando os despertáis podéis dejar de hacer ruido?”. Ostres, no ens havíem ni llevat del llit i ja li molestava el soroll que feiem. Com haver-hi gent tant desagradable i protestona fent el camí de Santiago? En prinpici no se suposa que és un viatge iniciàtic i de peregrinació cap a l’apòstol Santiago? Retrobar-se amb un mateix, viure coses noves, deixar l’estrès a casa aparcat,... Doncs aquest em sembla que res de tot això. Igual és que d’allà on vingués era molt tranquil i ha triat ser desagradable i mala persona aquí. Si es que hi ha d’haver gent per a tot en aquest món.

La veritat és que només incorporar-me el mals ja començaven a sortir: ronyons, esquena (el llit no era molt còmode que diguem i els motlles que faltaven del somier també hi van contribuir), peus, espatlles... Sí, sobretot les espatlles i més quan vaig carregar-me la motxilla la zona la tenia molt adolorida!! De totes maneres, per la vostra tranquil·litat, no vaig pensar en abandonar... Faltaria més!!

Entre canviar-nos, fer la motxilla i esmorzar ens posem a caminar cap a les 6:30. Uff!! Crec que hauríem de millorar de cara als propers dies amb això del temps... No pot ser que triguem tanta estona en posar-nos en marxa. Quan sortim a fora fa una mica de fred, però en feia més ahir per la nit. I com en breu ja entrarem en calor no m’amoïna gens.

El primer succés del dia ja el tenim aquí: al cap de tres quilòmetres (més o menys) el Miquel se n’adona que ha perdut l’aïllant. Estem tots d’acord en que quan ha sortit de l’alberg el duia i, per tant, l’única opció és que l’ha perdut pel camí. M’ofereixo a acompanyar-lo corrents per a desfer el camí per veure si el trobem. Al cap d’una estona ens trobem a una anglesa que li preguntem amb penes i treballs si l’ha vist. Ens comenta que si, que uns dos-cents metres més endarrere. Efectivament!! Tot contents tornem corrents fins on hem deixat a les noies. Per evitar nous successos, l’Edurne s’ofereix a portar ella l’aïllant ja que té més lloc. El Miquel accepta i prosseguim la marxa. Si tenia fred, amb el tros que hem corregut ja se m’ha passat. Ara estic tot acalorat i amb ganes de treure’m la samarreta de màniga llarga... Uff!! Aquests esforços de bon matí no han de ser bons. Crec que si cada dia hem de córrer un parell de quilòmetres no arribaré sencer a Barcelona!!

Sobre les 10:00 arribem a Santibáñez de Valdeiglesias, després d’haver-nos cruspit un bon esmorzar a Hospital de Órbigo. A l’església de la Asunción entrem per segellar la credencial. Allà ens trobem assentada en un dels darrers bancs de fusta encarats cap a l’altar la Sofia (segons dir-nos que es deia quan li vaig preguntar el nom) fent ganxet i escoltant la radio amb un transistor petit. Em poso a parlar amb ella i després d’explicar-me una mica la història de l’església i aconsellar-nos fil per randa tot el que hem de visitar a Astorga, l’enfoco amb la càmera per fer-li una foto. Quan se n’adona em diu tota escandalitzada: “Uy, no, fotos no que salgo muy fea” i gira la cara. No vaig insistir més. De totes maneres, sense que ella se’n donés comte ja li’n vaig fer una abans des de darrere. M’agrada tenir les fotos de la gent amb la que he parlat. Després quan les repasses, te’n recordes d’elles i et fa il·lusió.

Just abans d’arribar a Astorga hi ha un poble petites que es diu San Justo de la Vega. Allà va succeir-nos un fet molt curiós: al passar per davant d’una església l’entrada de la qual no donava al carrer principal si no darrera, veiem una dona al fons que ens fa gestos enèrgics amb la mà per a que ens acostem. Encuriosits ho fem. “Passad, passad y firmad”, ens diu indicant-nos la porta de l’església. Com que de fet allà també podiem segellar la credencial, vem passar-hi. Vam començar a segellar credencials i la dona no parava de repetir la seva únic frase del repertori: “¿Habéis firmado? Firmad, firmad...” o “Y tú, ¿has firmado?”, senyalant una llibreta gran d’espirals on figuraven tot de noms, edats i lloc de procedència de la diferent gent que hi havia anat passant. Evidentment aquesta frase ja es va convertir en la conya general. Als meus companys els hi vaig preguntar tres-centes vegades abans de sortir de l’església si havien firmat. També li vaig preguntar a aquella dona si havia signat ella (va mirar-me amb cara estranyada). A una mare i al seu fill petit que van entrar a l’església també els hi vaig preguntar. Ah!! I a una dona que vem trobar-nos a fora també!! De totes maneres ella es va sortir amb la seva i vam acabar els cinc signant a la llibreta d’honor de la parròquia.

Astorga és maco. Sobretot la plaça on hi ha la catedral i el palau de Gaudí. Aquest és un edifici construït al seu estil, d’aquells que no saps de qui són i dius: “Caram, sembla que sigui de Gaudí”. A mi em recordava una mica al castell que hi ha a Eurodisney. Acull un museu dels camins, però no vam poder veure’l, ja que estava tancat. Com que el ritma de segellat de la credencial era bastant elevat i no sabíem si una sola ens donaria per a tot el camí, vam decidir comprar-ne una altre. L’oficina de turisme estava tancada, però vam mig enganxar a la dona que ja plegava per a que ens digués on en podíem aconseguir un: a la catedral, però obrien a les 17:00!! Massa tard, ja que eren vora la una i havíem de continuar fent camí. També, va dir-nos, podíem preguntar-ho a l’Alberg que hi havia més endavant. Evidentment i per la llei de Murphy quan vam anar a preguntar-ho no en tenien, però ens van dir el nom d’un poble pel que avui passaríem que sí que en podríem trobar.

Sobre les 15:50 h arribo a Murias de Rechivaldo amb una sola cosa al cap: aconseguir la credencial. Definitivament he fet recompte de pobles i me’n surten un munt, i com que se m’ha posat al cap de segellar la credencial a cada poble que passem, una segona credencial se’m fa del tot indispensable. Sóc com un nen, això de jugar a segellar coses em diverteix d’allò més. Entrem a l’alberg “Las Águedas” i finalment podem aconseguir la credencial que ens feia falta, previ pagament, això sí, d’un euro i mig. Veieu com tot és un negoci!! Aquesta credencial te l’han de donar de franc. Quina llàstima que havíem de seguir caminant, ja que aquest alberg em va enamorar, tant per dins com per fora. Era preciós!! I hi havia lloc, que ja vaig encarregar-me de preguntar-li al propietari.

Finalment sobre les cinc arribem al nostre poble de destí: Santa Catalina de Somoza. Un poble molt petit, però acollidor. Just a l’entrada trobem un home que té una parada muntada amb coses típiques del camí: pals de tota mena, petxines grans i petites, carbasses, ... És la primera parada d’aquestes característiques que veiem. Ja ens estranyava no veure’n ninguna. Li compro per dos euros una petxina gran amb la creu de Santiago gravada en vermell. L’home, sincer, ens aconsella dormir al segon alberg: és nou i estarem molt còmodes. Li fem cas. L’alberg es deia “Hospedería San Blas”. Ens aten una dona que ens ensenya l’habitació on estarem: hi ha quatre lliteres, per tant aquesta nit també haurem de compartir habitació amb altre gent. Té bona pinta i per unanimitat decidim quedar-nos.

Després d’una bona dutxa amb inundació de passadís patrocinada per l’Edurne, rentem la roba bruta i l’estenem al pati de baix, que el tenim controlat des de l’habitació. Ara és, igual que ahir, el torn del massatge diari. Avui li toca de nou a la Irene gaudir de l’efecte terapèutic de les mans de l’Edurne. Entre els ais i els uis i els “aquí, aquí” de la pacient veig que son les 18:20. Bona hora. Encara podem relaxar-nos i descansar una mica més abans d’anar a donar una volta pel minúscul poble i baixar a sopar.

Quan tornem de la passejada de rigor de reconeixement del poble, el cambrer ens demana ajuda: dos peregrines holandeses no l’entenen a l’hora de demanar el menú. La Irene s’ofereix i després d’una estona aconsegueix prendre’ls-hi nota. Ens comenten que venen en bici des... d’Holanda!! En bici des del dia 1 de juliol. De moment porten 2.226 quilòmetres. Increïble!! Van a poc a poc, però la proesa no els la treu ningú. També ens comenten que hi ha gent que el fa d’anada i de tornada en set setmanes. Deuen ser supermans!!

El cambrer Ruben, després de servir-nos el sopar (que tot sigui dit li donava cinc-centes voltes al d’ahir per la nit) s’asseu a la taula amb nosaltres i sobre les estovalles de paper fa comptes. Total: 67,80 euros (dormir els cinc, consumicions que havíem pres abans, més cinc menús). Comenta que d’octubre a març no hi ha quasi ningú. Quan li preguntem per l’esmorzar diu que ell no obre fins les 6:30, però que ens deixarà dos termos a l’entrada: un de llet i un de cafè, per que podem esmorzar.

Pugem cap a l’habitació i després de rentar-me les dents i treure el sac veig que són les 22:10 h. M’estiro al llit. La son em venç i em sento més cansat que ahir. Només estem al segon dia i els quilòmetres ja comencen a passar factura. I la motxilla, afegiria. A l’habitació finalment dormim 8 persones. Demà serem els únics que ens despertarem a les 5:00, així que per no fer soroll (o no fer-ne tant) he decidit dormir vestit i amb mitjons. D’aquesta manera les xancles ja les tinc guardades a la motxilla i són menys bosses a trastejar. Em sap greu despertar a la gent que dorm!!

FRASE DEL DIA:
Potser em quedaria amb la de l’home ros-tenyit de “Chicos, ¿ni cuando os despertáis podéis dejar de hacer ruido?”. Home, si es que quan dorms no en fas, dic jo... Bé, depèn perquè hi ha gent que ronca i es mou molt de nit... Y la resposta a la seva pregunta és: No. Quan em desperto faig soroll perquè sona el despertador, baixo de la llitera, vaig cap al lavabo, em faig la motxilla...

FOTO FRIKI DEL DIA:

Aquesta foto la vaig fer al poble Santa Catalina de Somoza... Doncs això, que amb aquest duo qui vol veure Cruz y Ralla, Los Morancos o las Virtudes?