Quin aiguat!!

Doncs sí, quin aiguat que va caure ahir nit a Barcelona!!Crec que feia temps que no veia ploure tant i tant fort. Quina manera de caure l’aigua... (ara no faré la típica broma de dir: i de dalt cap a baix). A mi em va enxampar sortint del DIR. Eren les nou de la nit i carregat amb la motxilla a l’esquena després d’haver estat carn de gimnàs durant tres hores (que van incloure córrer a cinta i dues classes d’spining) per tal de mantenir la forma per afrontar la Marxassa el proper cap de setmana em disposo a marxar per anar a omplir el pap. Quan baixo les escales que duen a la recepció del centre, veig que hi ha tot un munt de gent xerrant. I penso: què pot fer tota una multitud de gent xerrant en un lloc que no està especialment dissenyat per això? Ràpidament trobo la resposta: donen alguna cosa. Amb ganes començo a fer conjetures de què és el que poden regalar, perquè, siguem sincers, si ho donen ho agafes, sigui el que sigui, que per alguna cosa és gratuït. Doncs bé, quina és la meva sorpresa quan descobreixo que no donen res, sinó que la gent està tota mirant cap a fora i esperant a que remeti el fort aiguat que està caient i així poder anar cap a casa.

Per allà em trobo al Miquel i a la Tere també esperant a que la tempesta afluixi. Pobre Tere, ha vingut en moto i parla de deixar-la allà aparcada i passar-la a recollir demà a primera hora. Penso que igual no cal que la passi a buscar pel DIR. Potser és millor que vagi directament al port, on estan amarrades les golondrines, que amb la que cau segurament no tardarà en baixar una riera tipus tsunami i ho arrasarà tot.

Al cap de poc faig el primer intent de sortir per la porta per anar cap a casa. M’ha semblat veure que no plou tant i mig xulo dic en alt: “Bé, jo vaig tirant que això ja afluixa i faig tard.”. En obrir la porta me n’adono que no, que segueix caient la mateixa quantitat d’aigua (els vidres foscos m’han enganyat) i que és impossible marxar. Em giro, amb cara de tenir la situació controlada pel mig ridícul que acabo de fer, i dic: “Bé, si de cas ja em quedo una miqueta per aquí a fer-vos companyia, que sinó us avorrireu molt!!”. Situació salvada momentàniament, ja que sembla que són poques les persones que se n’han adonat.

Després d’uns deu minuts llargs de petar la xerrada tot esperant i de tornar a veure que sembla que aquesta vegada ha afluixat una mica la tempesta i basant-me en el teorema del llampec i el tro conegut universalment per tothom (és a dir, quan veus el llampec comptes el segons que passen abans que soni el tro, i si són pocs vol dir que la tempesta és a sobre i si en són molts és que s’està allunyant), decideixo jugar-me-la i marxar. M’esperen per sopar i em sap greu arribar tard. M’acomiado i obro la porta per segona vegada. Maleïts vidres!! M’han tornat a gastar una mala passada!! La cortina d’aigua segueix essent important, però ara ja no puc fer-me enrere. M’hi va l’orgull!! Una vegada puc dissimular-ho, però dos ja cantaria massa. Menys mal que, com home previsor que sóc, cada dia veig l’espai “El temps” que tan gentilment ens ofereix en Tomàs Molina (des d’aquí una afectuosa salutació). Quan no s’equivoquen, com és el cas d’ahir a la nit, fa servei saber el temps que farà l’endemà. Sembla que la mala ratxa d’equivocacions en la predicció del temps ja ha passat i respirem tots més tranquils. Com que van pronosticar que de cara a la tarda/vespre (clarament ho posava a la part superior esquerra del mapa) hi hauria tempesta, quan he sortit de casa avui pel matí he agafat un paraigües. Un paraigües d’aquells enormes que fa segles que ronden per casa que he hagut d’arrossegar tot el dia (concretament des de les set del matí) i que a la fi puc fer-lo servir. Sóc l’enveja de tot el gimnàs, ja que pocs són els que tenen aquest valuós tresor entre les seves mans. Una vegada més, gràcies Tomàs!! Què faria jo sense tu?

Amb un clic inaudible del botó, el paraigües s’obre automàticament i començo a caminar per les voreres desertes entre la pluja, el vent, els tolls i la riada d’aigua que va baixant aprofitant el pendent dels carrers. És aquí quan trobo a faltar aquelles mítiques botes d’aigua que la meva mare em posava quan em venia a buscar a l’escola i plovia. Quina meravella i quin gran invent!! Aquelles botes que t’arribaven fins al genolls i que casi t’impedien de doblegar la cama, però eren la salvació: no passava ni una gota d’aigua. Després, tot s’ha de dir, quan arribaves a casa, el que costava treure-les!! Com que allà dintre hi havia embotida la cama, més el mitjó i més el pantaló texà (en alguns trams mullat), s’havien d’utilitzar les dues mans i acompanyar-les d’una força inusitadament gran per a que la bota, i només la bota a poder ser, acabés sortint de la cama.

Finalment i havent transcorregut els deu minuts de rigor que separen el gimnàs de casa el meu pare, arribo al destí tot moll de genolls cap a baix, amb la motxilla tota xopa (això sí, fent mans i mànigues per a que el llibre que hi porto a dintre no es mulli en cap moment, cosa que espero que la meva tia m’ho agraeixi, ja que el llibre me l’ha deixat ella) i amb el paraigües xorrejant. L’aventura ha acabat!! Bé, encara no, perquè havent sopat em toca tornar a sortir al carrer per anar cap a casa meva... Prego perquè la tempesta hagi escampat!!

Arribats a aquest punt m’agradaria destacar quatre aspectes que crec vitals d’aquesta petita experiència que acabo de viure:

a) Les bambes mig noves que portava són totalment impermeables, ja que amb la que ha caigut tinc els peus ben secs.

b) La motxilla molt vella del DIR (la típica que tots podem veure pel carrer) que portava penjada a l’esquena és totalment permeable, és a dir, que l’aigua hi passa, s’hi està una mica i torna a sortir. Hauré de fer un pensament i canviar-la ja d’una vegada, si pot ser per una que tingui el mateix teixit que la bamba.

c) M’ha cridat l’atenció no sentir aquesta frase típica i que tant s’ha posat de moda quan es produeix algun fenomen meteorològic que se surt una mica de lo comú i que diu: “Tot això és per culpa del canvi climàtic. Ens estem carregant el planeta entre tots!!”. Frase, això sí, pronunciada per algú que sempre té cara d’expert en aquest tema i que deixa anar la cua: “Això fa anys no passava”. Potser és que aquest algú ja ho té molt assumit això del canvi climàtic!!

d) La xarxa elèctrica de FECSA-Endesa sembla que ha aguantat les envestides del xàfec i encara hi ha llum a les cases i no es veuen transformadors pel carrer. Creuem els dits!! O no, perquè amb les indemnitzacions que van donar, tornar a estar un dia sense llum m’arreglaria el pressupost d’aquest mes...