A un quart de quatre sona el despertador. Sobresaltat intento saber què passa i me’n recordo que avui és el dia que marxo cap a Santiago. Sembla mentida: ahir va costar-me dormir pensant amb això i avui ja se m’havia anat del cap.
Com que tenim un transport públic que dona gust, he d’anar a l’aeroport en taxi. Tenim un conegut que s’hi dedica (un pare d’un amic meu de fa molts anys, però que ja fa molt de temps que no ens veiem) i puntual m’espera a la cantonada de casa a les 4:40h. Tot xerrant amigablement i recordant vells temps, arribem en quinze minuts a l’aeroport. Em fa preu d’amic (s’agraeix, i molt) i vaig cap a l mostrador vint-i-nou a facturar. Allà em diuen que em col·loquen l’etiqueta a la motxilla, però que l’he d’anar a deixar al mostrador vint-i-dos. Ja comencem: no els funcionen les cintes!! Benvinguts sigueu tots a nostre estimat Aeroport del Prat!! I així ho faig. Como Pedro por su casa, entro darrere el mostrador i deixo la motxilla on m’indica la noia, tot fent-li un petit recordatori: “No us la deixeu!”. Però seguidament veig que ve un home i la recull: eficàcia, que no eficiència.
El vol surt amb retràs, com no. Pels altaveus sento allò tant famós de “el comandante Jaime
Esperanto y su tripulación...”. Esperanto? Jo sí que estic esperanto i l’avió no surt!! Bé, amb vint minuts de retard ens enlairem (i pregunto, de què serveix l’hora que et diuen que surt el vol si sempre ho fa més tard?) per aterrar a Santiago a les 8:07h. Així m’agrada Jaume, recuperant el temps perdut!!
Recullo la motxilla i sóc l’últim passatger en agafar l’autobús cap a Santiago. Desfaig el camí que vaig fer fa una miqueta més d’un mes: estació d’autobusos i d’allà fins a la plaça de l’Obradoiro. Ja es pot dir que torno a ser al Camí!!
Després de sortir de Santiago veig que m’he precipitat una mica: diria que estic en camí però no sóc al Camí! No sé on, però he perdut el rastre de la fletxa groga. Comencem bé!! De fet començo igual que quan vaig sortir de Lleó que també ens vam perdre. Serà ja tradició això de perdre’s només començar? Gràcies a la bona voluntat de la gent aconsegueixo agafar el camí una mica més endavant. Quan veig la fita quilomètrica amb la petxina que marca el camí, em fa una il·lusió tremenda: he trobat el Camí. Ara sí!!
Passat Quintans, veig que una parella es desvia del camí i els crido per avisar-los. Em donen les gràcies i per l’accent arribo a la conclusió (digueu-m
e tonto) que no són d’aquí. Em poso a parlar amb ells. Són alemanys. Ell té seixanta-sis anys i ella, em comenta el marit tot dubtant i mirant-la, en té cinquanta-tres. Porten quatre setmanes caminant i han començat des de Saint-Jean-Pied-de-Port. Van a un ritme d’uns trenta quilòmetres per dia. Estan en forma!! Parlen italià, francès, anglès, castellà i alemany. Això és degut a que per temes de treball han viatjat molt: EEUU, Bombai, París, etc. Are ell està jubilat i viuen a Suïssa. Li comento que per no ser d’aquí parla molt bé el castellà. Em pregunta d’on sóc: de Barcelona. “¡¡Ah!! Catalán.”, diu i em deixa anar “Para ser de Barcelona, también hablas muy bien el castellano.”. Ostres què bo!! Quin tip de riure que m’he fet!! Em confessa que va estar a Barcelona l’any 1958. Quina memòria!! Diu que abans només hi havia Castelldefels a baix i Lloret de Mar a dalt, i tota la resta platja. Ara, però, tot està ple de cases... Ens acomiadem al cap d’una estona, ja que el meu pas és molt ràpid i no poden seguir-me. La dona té mal al peu i han d’anar a poc a poc.
Per Aguapesada em trobo un home estranger que em diu amb la seva llengua que cap on segueix el camí. L’indico, però per senyes em fa veure que ell va cap a Santiago. El fa al revés!! També mitjançant gestos i parlant amb la seva llengua em diu que això d’anar al revés fa que les senyals i les fletxes les vegi sempre darrera d’on
estan col·locades (pedres, senyals de trànsit, ...) i alguna se la passa de llarg. Se’n va tot parlant sol i dient en alt: “Buen camino!”.
Com que no tinc res més a fer, m’he dedicat a comptar la gent que he anat passant abans d’arribar a l’alberg: disset persones. Són les 13:00 h i ja he arribat a Negreira. Primera etapa acabada. He començat a caminar a les 8:50 h i he fet un total de vint-i-dos quilòmetres en unes quatre hores. No està gens malament!! Entro a l’alberg (que està situat a les afores del poble) esperant trobar un petit forat per poder-hi dormir i resulta que només hi ha una única persona!! Es diu Pablo i és xilè. Ha arribat i com que no hi havia ningú ha deixat la motxilla a dalt. També ho faig i de pas dono una repassada a l’alberg: quina bona pinta!! Nét, espaiós, lluminós, matalassos de motlles, ... Tot un luxe!! Quan baixo el Pablo, mentre es fa el dinar, em comenta que s’ha trobat a un alemany que li ha dit que es donés pressa per arribar a Negreira que si no no trobaria lloc. I resulta que ha arribat i no hi havia ningú!! Per les indicacions que em dona, dedueixo que l’home que li ha dit això era aquell personatge que feia el camí al revés i que m’he trobat a Aiguapesada. Diu que ell seguirà caminant dotze quilòmetres més, que hi ha un alberg. És una bona opció, però jo prefereixo quedar-me que tinc llit assegurat!!
Després de dinar em dutxo, rento roba i faig un intent de fer la migdiada. Dic intent perquè no ho aconsegueixo degut als crits i a la gent que contínuament entra i surt de l’habitació. Així que decideixo passar la tarda llegint i escrivint.
Decideixo anar a sopar amb un de Badalona i un de Valladolid. Amb el de Valladolid he xerrat una estona mentre caminava pel matí. Comenta que ha dinat de menú per cinc euros i mig. Mentre baixem cap aquest restaurant passa una moto molt ràpida pel nostre costat. El de Badalona deixa anar la següent perla: “Menos mal que tengo una moto que no corre. Sólo coge los ciento cincuenta. Porque estas motos que le das... plooooom (fa el gest amb la mà com si donés gas) y se ponen a doscientos, viene una curva peligrosa y no lo cuentas.”. Sí, sí, perquè a cent cinquanta el revolt l’agafes perfectament... Finalment a aquell lloc no fan menú per la nit i decideixen anar a una pulperia. Com que només feien pop, em separo del grup i me’n vaig a sopar una pizza, que em ve de gust!
Com que tenim un transport públic que dona gust, he d’anar a l’aeroport en taxi. Tenim un conegut que s’hi dedica (un pare d’un amic meu de fa molts anys, però que ja fa molt de temps que no ens veiem) i puntual m’espera a la cantonada de casa a les 4:40h. Tot xerrant amigablement i recordant vells temps, arribem en quinze minuts a l’aeroport. Em fa preu d’amic (s’agraeix, i molt) i vaig cap a l mostrador vint-i-nou a facturar. Allà em diuen que em col·loquen l’etiqueta a la motxilla, però que l’he d’anar a deixar al mostrador vint-i-dos. Ja comencem: no els funcionen les cintes!! Benvinguts sigueu tots a nostre estimat Aeroport del Prat!! I així ho faig. Como Pedro por su casa, entro darrere el mostrador i deixo la motxilla on m’indica la noia, tot fent-li un petit recordatori: “No us la deixeu!”. Però seguidament veig que ve un home i la recull: eficàcia, que no eficiència.
El vol surt amb retràs, com no. Pels altaveus sento allò tant famós de “el comandante Jaime
Esperanto y su tripulación...”. Esperanto? Jo sí que estic esperanto i l’avió no surt!! Bé, amb vint minuts de retard ens enlairem (i pregunto, de què serveix l’hora que et diuen que surt el vol si sempre ho fa més tard?) per aterrar a Santiago a les 8:07h. Així m’agrada Jaume, recuperant el temps perdut!!Recullo la motxilla i sóc l’últim passatger en agafar l’autobús cap a Santiago. Desfaig el camí que vaig fer fa una miqueta més d’un mes: estació d’autobusos i d’allà fins a la plaça de l’Obradoiro. Ja es pot dir que torno a ser al Camí!!
Després de sortir de Santiago veig que m’he precipitat una mica: diria que estic en camí però no sóc al Camí! No sé on, però he perdut el rastre de la fletxa groga. Comencem bé!! De fet començo igual que quan vaig sortir de Lleó que també ens vam perdre. Serà ja tradició això de perdre’s només començar? Gràcies a la bona voluntat de la gent aconsegueixo agafar el camí una mica més endavant. Quan veig la fita quilomètrica amb la petxina que marca el camí, em fa una il·lusió tremenda: he trobat el Camí. Ara sí!!
Passat Quintans, veig que una parella es desvia del camí i els crido per avisar-los. Em donen les gràcies i per l’accent arribo a la conclusió (digueu-m
e tonto) que no són d’aquí. Em poso a parlar amb ells. Són alemanys. Ell té seixanta-sis anys i ella, em comenta el marit tot dubtant i mirant-la, en té cinquanta-tres. Porten quatre setmanes caminant i han començat des de Saint-Jean-Pied-de-Port. Van a un ritme d’uns trenta quilòmetres per dia. Estan en forma!! Parlen italià, francès, anglès, castellà i alemany. Això és degut a que per temes de treball han viatjat molt: EEUU, Bombai, París, etc. Are ell està jubilat i viuen a Suïssa. Li comento que per no ser d’aquí parla molt bé el castellà. Em pregunta d’on sóc: de Barcelona. “¡¡Ah!! Catalán.”, diu i em deixa anar “Para ser de Barcelona, también hablas muy bien el castellano.”. Ostres què bo!! Quin tip de riure que m’he fet!! Em confessa que va estar a Barcelona l’any 1958. Quina memòria!! Diu que abans només hi havia Castelldefels a baix i Lloret de Mar a dalt, i tota la resta platja. Ara, però, tot està ple de cases... Ens acomiadem al cap d’una estona, ja que el meu pas és molt ràpid i no poden seguir-me. La dona té mal al peu i han d’anar a poc a poc.Per Aguapesada em trobo un home estranger que em diu amb la seva llengua que cap on segueix el camí. L’indico, però per senyes em fa veure que ell va cap a Santiago. El fa al revés!! També mitjançant gestos i parlant amb la seva llengua em diu que això d’anar al revés fa que les senyals i les fletxes les vegi sempre darrera d’on
estan col·locades (pedres, senyals de trànsit, ...) i alguna se la passa de llarg. Se’n va tot parlant sol i dient en alt: “Buen camino!”.Com que no tinc res més a fer, m’he dedicat a comptar la gent que he anat passant abans d’arribar a l’alberg: disset persones. Són les 13:00 h i ja he arribat a Negreira. Primera etapa acabada. He començat a caminar a les 8:50 h i he fet un total de vint-i-dos quilòmetres en unes quatre hores. No està gens malament!! Entro a l’alberg (que està situat a les afores del poble) esperant trobar un petit forat per poder-hi dormir i resulta que només hi ha una única persona!! Es diu Pablo i és xilè. Ha arribat i com que no hi havia ningú ha deixat la motxilla a dalt. També ho faig i de pas dono una repassada a l’alberg: quina bona pinta!! Nét, espaiós, lluminós, matalassos de motlles, ... Tot un luxe!! Quan baixo el Pablo, mentre es fa el dinar, em comenta que s’ha trobat a un alemany que li ha dit que es donés pressa per arribar a Negreira que si no no trobaria lloc. I resulta que ha arribat i no hi havia ningú!! Per les indicacions que em dona, dedueixo que l’home que li ha dit això era aquell personatge que feia el camí al revés i que m’he trobat a Aiguapesada. Diu que ell seguirà caminant dotze quilòmetres més, que hi ha un alberg. És una bona opció, però jo prefereixo quedar-me que tinc llit assegurat!!
Després de dinar em dutxo, rento roba i faig un intent de fer la migdiada. Dic intent perquè no ho aconsegueixo degut als crits i a la gent que contínuament entra i surt de l’habitació. Així que decideixo passar la tarda llegint i escrivint.
Decideixo anar a sopar amb un de Badalona i un de Valladolid. Amb el de Valladolid he xerrat una estona mentre caminava pel matí. Comenta que ha dinat de menú per cinc euros i mig. Mentre baixem cap aquest restaurant passa una moto molt ràpida pel nostre costat. El de Badalona deixa anar la següent perla: “Menos mal que tengo una moto que no corre. Sólo coge los ciento cincuenta. Porque estas motos que le das... plooooom (fa el gest amb la mà com si donés gas) y se ponen a doscientos, viene una curva peligrosa y no lo cuentas.”. Sí, sí, perquè a cent cinquanta el revolt l’agafes perfectament... Finalment a aquell lloc no fan menú per la nit i decideixen anar a una pulperia. Com que només feien pop, em separo del grup i me’n vaig a sopar una pizza, que em ve de gust!
Un cop acabo de sopar, torno al bar on he deixat aquell parell per preguntar-los a quina hora esdespertaran. El de Valladolid diu que sobre les set i el de Badalona quan el facin fora, que segurament serà sobre les deu del matí. “Lo malo es que me como todo el sol”, comenta amb cara de preocupació. I si matinéssim un miqueta?
Son les 21:15 h i estic estira al llit. Avui era una etapa light que he completat sense problemes. El tornar a passar pels llocs on fa poc més d’un mes hi havia estat m’ha fet recordar tot allò viscut, tant lo bo com lo dolent, però m’ha agradat. Són records i s’aprèn tant de lo positiu com lo negatiu. També m’ha agradat:
a) La diferència entre els albergs d’abans d’arribar a Santiago i els de passat Santiago. El d’avui està molt net i molt ben condicionat. Es veu molt nou i que hi posen esma en mantenir-lo així.
b) Finalment no ha plogut, malgrat els núvols negres que amenaçaven aigua.
c) Em pensava que anant sol m’avorriria més, però ho estic portant força bé.
Per acabar, m’ha sorprès la gran quantitat d’estrangers que fan el camí, sobretot alemanys, que són el que més abunda.
FOTO DEL DIA:
Per si hi havia dubtes, la cosa queda clara: ni alcohòlics ni drogaaddictes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada