Cursa dels Nassos: Adéu 2007!!

Se’ns en va l’any 2007, però ens deixa, en el seu darrer alè, l’última ccarrera de la temporada: la cursa dels Nassos. Són deu quilòmetres per un recorregut urbà pels carrers de Barcelona amb TNC, Torre Agbar i Diagonal Mar inclosos. Hora oficial de sortida: les 17:30, però una hora abans ja ens havíem reunit la Tere, el Mikel i el Jaume. Estava nerviós, no ho amagaré. Ja feia temps (concretament des de la Mercè de l’any passat) que no corria cap cursa.

Al voltant de les cinc ens hem situat als calaixos de sortida per començar a escalfar una mica i, puntuals, han donat el tret de sortida a la cursa. Què maco que estava l’alcalde Hereu pujat a la tarima al costat de l’home dels nassos. Ara potser diré una bajanada, però els he trobat certes similituds als dos.

Estava ple de gom a gom i ja se sap, els colzes i les petites empentes sovintejaven als primers metres. He perdut al Mikel i a la Tere degut a la munió de gent i he començat la meva aventura en solitari.

Els tres primers quilòmetres els he fet a bon ritme, aquells que serveixen per fer veure als altres que vas molt bé i que et passen factura al final. A partir del quart quilòmetre ja he hagut de sortejar les escopinades i coses varies que la gent anava deixant anar al terra i he de reconèixer que una quasi em toca de ple. Però un és hàbil i l’he pogut esquivar a l’últim instant.

Arribant a la Torre Agbar m’he troba al corredor (en aquest cas corredora) que portava el dorsal 4.065 (el següent al meu). Digueu-me tonto, però m’ha fet il·lusió. He intentat fer-la partícip de l’avinentesa, però la noia (amb trets filipins als ulls i la cara) prou feines tenia en posar una cama davant de l’altre. “Portes el dorsal següent al meu, el 4.065!”, li he comentat. I ella no ha pogut més que dir-me: “El cinc... el cinc...”.

No he vist ni l’indicador del quilòmetre sis, ni el del set. El del vuit sí. Se m’ha presentat davant, a la Diagonal, desafiant i l’he superat amb dificultats. Com que feia tant de temps que no corria cap cursa, ja no me’n recordava de les sensacions que tens quan superes aquest punt i com les cames ja et van dient que potser ja en tenen prou per avui i que demà serà un altre dia. Però no pots parar, només queden dos mil metres per acabar. I acabaràs!!

El quilòmetre nou l’he superat encara amb més dificultats que el vuit, amb les forces bastant justes i he intentat accelerar una mica el ritme. He dit que he intentat, no que l’hagi accelerat, ja que he pensat que millor seria guardar les darreres forces que em quedaven per realitzar l’entrada triomfal a meta, on estan preparats el fotògrafs per plasmar les instantànies de tots els corredors que arriben. I així ha estat: a la recta final sí que he pujat el ritme i he acabat la cursa amb un temps de 47 minuts i 21 segons (a 4:45 minuts el quilòmetre). Humilment crec que no està gens malament, ja que el tema de les curses de deu quilòmetres no el toco gaire. Això sí, quan he parat de córrer els quàdriceps i els isquiotibials anaven fent intents de rampes que jo frenava com bonament podia.

Passada una estona ens hem reagrupat amb el Mikel, la Tere i el Jaume (marca de quaranta-un minuts) i cap a casa, que ja ens havíem guanya la dutxa d’aigua calenta (feia molt de fred) i el sopar per acomiadar el 2007.

Ah!! I si pel meu cap corria la vaga i idílica idea de córrer una mitja marató (encara que fos per provar-ho), crec que me l‘he tret del cap amb la cursa d’avui. Això és un altre nivell...

Tinc una amiga que es diu Pere!!

Sí, aquest és el gran descobriment que vaig fer ahir. Bé, vam fer ahir, millor dit, ja que no estava sol davant aquesta gran notícia. Us explico: ahir vam anar a recollir els dorsals per la Cursa dels Nassos que es celebrarà demà dilluns dia trenta-u de desembre la Tere, el Mikel i jo (participants amateurs) acompanyats per l’Alba (que per més esforços que he fet, no s’ha animat ni crec que s’animi els propers trenta anys a participar-hi). Al fons a la paret hi havia penjat, per ordre alfabètic tot de papers amb els cognoms i noms de tots el participants, juntament amb el dorsal pertinent. El Mikel i jo no vam tenir problema per trobar el nostre nom i el dorsal corresponent (si no recordo malament el meu és el 4.064, a títol de curiositat). Quan va ser el torn de la Tere la cosa va canviar. Busca que buscaràs a la llista de sobre crida: “Què bo!! Hi ha un tal Pere que es diu igual que jo de cognoms!!”. Sí, curiós, però possible. Però, la sorpresa va ser que ni a sobre ni a sota d’aquest home figurava el nom de la Tere. Pensant, pensant i fent us del racionament lògic amb el que estem dotats vam arribar a la conclusió que aquest tal Pere era la Tere: un simple canvi d’una T per una P a l’hora de passar les dades a l’ordinador. Hauríeu d’haver vist la cara de la Tere quan hi va caure!!

Evidentment els comentaris no van faltar: “Home Tere, no ho sabia!!” o “Si que ho portaves amagat” o “Mikel (parella de la Tere) no te n’havies adonat?”. I entre broma i broma, vam anar a la taula d’incidències per a comunicar-ho. La noia que ens va atendre va dir que ho canviaria a la base de dades, però hi havia un problema: a la cursa hauria de córrer com a Pere, ja que al dorsal ja hi figurava el nom imprès. Pobra Tere (o hauria de dir Pere?)!! Quin embolic!! Vaig comentar-li que tenia dues opcions. La primera és que amb un retolador es canviï al dorsal la P per la T i la segona és que, d’urgències i com que entra per la seguretat social, es plantegi abans de la cursa (et queda ja poc temps!!) un canvi de sexe. Jo em quedo amb la primera, ja que si tria la segona amb el temps de recuperació que comporta l’operació i entre que s’acostuma a tenir quelcom entre les cames i a fer certes coses de peu que abans feia assentada, potser no arriba a temps per participar a la cursa.

De totes maneres, tranquil·la, ja em quedaré sense els mil euros que guanya el primer per solidaritat amb la teva persona. Correré al teu costat per mostrar-te el meu suport incondicional. I mira que pensava fer una bona marca... De vegades s’han de fer sacrificis pels amics!!

Només em queda donar-te ànims, que la vida segueix i no hi ha mal que per bé no vingui. Coses positives? Doncs, segons l’anunci de la Generalitat, cobraràs més a la feina per ser home (seria bo que els hi plantegessis als teus caps de la manera més suau possible quan et reincorporis a la feina després de festes), no faràs cues als serveis dels bars, podràs rascar-te sense pudor ni vergonya quan et piqui segons que i ja no hauràs d’escoltar allò de “dona havies de ser” si fas una imprudència conduint.

D'urgències.

L’altre dia l’Alba va enganxar-se un dit de la mà amb la porta del cotxe. Quin mal!! D’això fa una setmana i mitja. Com que li segueix fent mal, hem anat per segona vegada a urgències. Sí, sí, va haver-hi una primera, però no sé si aquesta primera es podria qualificar de visita a urgències, ja que un cop pujada a planta per a que fos atesa, i donat que tenia quatre persones davant i poques ganes de que li miressin el dit contusionat, va protagonitzar una fuga en tota regla de l’hospital Clínic.

Bé doncs, a petició de la interessada, ahir, per segona vegada tocava visita a urgències, ja que el dit tenia un aspecte una mica preocupant i li seguia fent mal. I com que precisament va ser a petició d’ella, la cosa ja era preocupant, ja que, com jo, és poc amiga de visitar aquests senyors/es que es passegen amb bata blanca i que porten fonendoscopis penjats del coll. Aquesta vegada, però, era el torn de la nova i flamant Clínica Quiron. Després de la deserció al Clínic crec que trigaré temps a posar-hi els peus...

L’entrada a urgències molt bé. Mobiliari nou, bona atenció, amabilitat, cartells de silenci i prohibit parlar pel mòbil i el típic “per favor, esperin aquí que ja els cridarem”. Sempre he dit des de la meva poca experiència que les sales d’espera d’un hospital són com un teatre amb actors amateurs. Es viuen històries curioses i situacions una tant surrealistes.

Mentre esperàvem a que la cridessin, ja es va produir la primera anècdota. Dues senyores ben vestides i aparentant aires de superioritat entren per la porta. La noia jove que ens ha atès els demana què volen: amb aire exigent, li expliquen que tenen hora amb el doctor Tal més tard i com que li fa mal una altra cosa vol que el metge d’urgències que la visiti sigui aquest doctor Tal, ja que d’aquesta manera maten dos ocells d’una revolada i acaben abans. La noia, amb cara de circumstàncies els diu que no pot ser, però davant de la repetida insistència de les dues dones ella fa mans i mànigues per trucar i posar-se en contacte amb el metge Tal en qüestió, que, evidentment, pel que sembla també es nega a la petició. Les dones marxen tot enfadades, fent-se creus de com han pogut rebutjar-los una petició tant lògica. Llavors és quan jo penso que, encara que no les atengui el doctor Tal i si es troba tant malament per acudir a urgències, perquè no s’hi queden i les visita un altre doctor, que segurament serà igual o més bo que l’altre.

Al cap de més o menys un quart d’hora criden a l’Alba: “Ja pot passar el box número 4”. Ostres, bé!! La cosa va ràpida. En aquests llocs sempre saps a quina hora entres però mai a quina hora surts. És per això que, com sóc un home previsor, obro el llibre que porto a les mans i em poso a llegir. Al cap de poca estona i com que el sol ja és baix i reflexa al terra encerat de la sala, fa que em molesti als ulls i decideixo canviar-me de cadira. Com que el llibre que m’estic llegint, que vaig agafar l’altre dia a corre-cuita de la biblioteca perquè tancaven, no m’emociona molt, fa que entre la son que tinc i la poca emoció que contenen les pàgines vagi donant cops de cap. Decideixo posar-me a mirar la pantalla plana que em queda just davant. Penso que aquesta pantalla plana d’última generació ja deu sortir de fàbrica amb el TDT incorporat, perquè la Generalitat ja s’haurà encarregat d’avisar aquests centres de que una tele sense TDT no és una tele, i no m’imagino jo que al 2010 aquest senyors de la Quiron hagin de posar TDT’s prehistòrics (té dos anys) com els que tinc a casa sobre del DVD que van per fora la televisió i que tant malament queden. La cadena sintonitzada és Antena 3 i és l’hora dels serials sud-americans, que no són fruit de la meva devoció i no sento gaire simpatia per ells, pobrets. Jugo durant una estona a intentar endevinar qui dels personatges que surten és dolent o bo (el so està molt baix). La tasca no és gent difícil, ja que en aquestes sèries es veu clarament per la cara que posen els actors si estan del bàndol bo o dolent i em pregunto si a les series de producció pròpia que fan per TV3 també passa o és només a les telenovel·les d’importació o es que a les cares de la gent d’aquí ja estem acostumats, en canvi a les cares de la gent d’allà no i se’ls hi nota més.

Decideixo tornar-me a posar a llegir, que per poc que m’entussiasmi el llibre, serà com setanta vegades (i em quedo curt) més interessant que el programa que estava veient per la televisió. De sobte, però, sento com una senyora amb un clar accent català està xerrant per telèfon en castellà amb una tal Nancy, que pel nom i per l’idioma en el que parlen ha de ser originària del mateix lloc d’on procedeix la telenovel·la que fan per Antena 3. La dona, d’uns seixanta-cinc anys, està amoïnada perquè, segons s’encarrega de fer-nos saber a tots els que estem esperant perquè parla a crits i amb un to de veu d’aquells que et fan venir mal de cap, la tal Nancy vol marxar cap a Veneçuela el dia sis de gener i tornar el dia cinc de febrer però clar, com que es desperta ara (i jo també perquè a conseqüència dels crits ha fet que la son que tenia hagi desaparegut per complert) ja no podran trobar vols econòmics “de estos que hay en internet” però que estigui tranqui-la que farà el que podrà... Aquí desconnecto, ja que porta cinc minuts parlant i vull acabar-me el llibre. Així que torno a concentrar-me en la lectura, però dues pàgines més em fan adonar que això de concentrar-me és ciència ficció per culpa del to alt d’aquella senyora. Penso que està infringint dues normes que figuren al cartell que hi ha a l’entrada: un mòbil tatxat i el dit índex de la mà dreta situat de forma vertical sobre una boca demanant silenci. “Y yo te iré escribiendo mails (però pronunciat amb a)” continua bramant (mira, és una àvia moderna que deu haver fet algun curs d’internet d’aquests gratuïts de la Generalitat per majors de seixanta-cinc anys) i li diu que tranquil·la que ella s’ocuparà de solucionar-ho, però clar, no poden adormir-se perquè el dia sis de gener ja se’ls tira a sobre (ostres!! Doncs penja ja i comença a moure fils, penso) i que farà tot el que pugui... Finalment penja. Estem salvats!! Una mirada còmplice amb el matrimoni que tinc al costat i un somriure fa presagiar que ara ja podem estar tranquils.

Però no, perquè ara s’ha d’encarregar de trucar al que suposo que és el fill per tal de començar a moure el tema del bitllet electrònic i econòmic per la Nancy perquè clar, li explica a l’altre interlocutor aquesta vegada en català, no ens podem adormir perquè el dia sis de gener se’ns tira a sobre (tant de bo se’t tirés a sobre i no et poguessis aixecar i així em deixaries llegir tranquil, penso, però després me n’arrepenteixo)... I més xerrera per donar voltes al mateix tema quan de sobte torna a penjar. Més mirades de complicitat entre el matrimoni i jo. Però sabem del cert que no serà l’última trucada. Segurament ara s’encarregarà de fer saber a la tal Nancy que ja ha mogut el tema!! I evidentment, les previsions es compleixen i amb aquella pronunciació catalana torna a xerrar amb la Nancy en castellà per tornar-la a tranquil·litzar (si ja ho havia fet abans!!) que ja està l’operació en marxa (jo li vaig posar nom i tot a l’operació: bitllets econòmics punt com) i que ja li escriurà mails (amb a)... Em submergeixo de nou en el món apassionant del meu llibre fins que al cap de poques pàgines i de no assabentar-me de què passava sento que es fa el silenci. De nou hi ha mirades de complicitat amb el matrimoni i aquesta vegada sí que pensem que és la definitiva i que la pau regnarà, per fi, a la sala.

Amb un somriure als llavis retrocedeixo tres o quatre pàgines per veure si puc tornar a agafar el fil conductor del llibre quan la veu torna a sonar estrident. Ara és el torn d’una amiga que fa temps que no parla amb ella i a la qual li ha enviat molts mails de riure... S’obre la porta per on fa més de quaranta minuts que ha desaparegut l’Alba i surt una infermera que es dirigeix a la senyora del mòbil i li demana molt educadament que si pot fer el favor de callar que està en una hospital. La dona, amb cara de resignació, s’acomiada de l’amiga i desa el telèfon a la bossa. Li han tret la joguina i no sembla haver-s’ho pres molt bé.

Bé, per fi puc dedicar-me a la lectura i això és el que intento fer quan s’obre la porta de l’entrada d’urgències i apareix un home molt ben vestit amb el mòbil a la mà situat a un pam davant de la seva boca i amb el mans lliures posat, de tal manera que tots ens podem assabentar del que estar dient l’emissor i el receptor. Coi de mòbils. Però tal com entra veu les nostres cares, torna a sortir i segueix xerrant a fora. Un home educat, penso, i una forma estranya de xerrar pel mòbil i imagino que si tots parléssim amb el mans lliures això seria un caos.

Torno a obrir el llibre. Ah!! Ara sí que mitjanament torno a recuperar l’argument després de tornar a començar des del punt on vaig deixar-lo abans d’entrar a la Quiron. El segueixo trobant avorrit. De sobte sona un mòbil amb una música horrorosa d’aquelles que porten de sèrie incorporades. El típic tiriririririiii.... Uff!! I al cap d’uns moments en sona un altre!! Aquesta vegada és el torn d’una cançó que no sé identificar d’aquestes politonos que et pots baixar enviant trenta missatges de text a un número les xifres del qual es repeteixen. En aquests moments tenim un concert en re menor de músiques variades i sembla que s’hagi establert una competició per veure qui despenja més tard l’aparell telefònic. El que em quedava per veure...

... o sentir, perquè de sobte arriba el so a les meves orelles de com algú ha tirat de la cadena del lavabo i com va omplint-se la cisterna d’aigua i al cap d’uns moments l’assecador de mans. Algú que ha anat als serveis i s’ha deixat la porta oberta. I qui pot ser aquest algú? Instintivament miro la cadira que ocupava la senyora que parlava amb la Nancy i bingo!! no hi ha ningú. Passats uns instants apareix la senyora i es torna a ubicar al seu lloc. “Fa soroll, però és neta: es renta les mans després d’anar al lavabo”, penso.

Surt l’Alba per la porta i no fa bona cara. El metge li ha dit que té l’os trencat del dit i el tendó el té fet malbé. Bé, concretament el que li ha dit el metge és que té el “dedo en martillo postraumàtico anular izquierdo” (segons consta al full que em deixa veure), però dit de forma planera per a que ho podem entendre tots. S’haurà d’operar si un altre expert no diu el contrari. Mal diagnòstic.

Ah!! Per cert, el llibre es titula “El col·leccionista” i l’autor és John Fowles. No us el recomano.

I ara què fem amb el menjar que ens sobra d’aquests dies?

Doncs sí, aquesta és la gran pregunta que es deu estar formulant molta gent. Però, llegit d’aquesta manera ho podem enfocar des de dos punts de vista diferents: què fem amb el menjar sobrant que tenim a la nevera i què fem amb el menjar sobrant que, a hores d’ara, deu estar allotjat en els racons més insospitats de tot el nostre cos fent que la balança sigui un lloc tabú on anar a parar.

Pel que fa al primer punt, el de les sobres de menjar que omplen arrebossar tots els espais de la nevera i dels armaris de la cuina, us diré que m’agrada el caldo, les gambes, els torrons, el pollastre, sóc un amant de les neules (sobretot de xocolata)... però no fins el punt d’estar-ne menjant durant dues setmanes seguides. És clar que sempre es pot recórrer a les famoses croquetes o els famosos canelons de la mare, però no deixa de ser carn que ja vam menjar per Nadal i per Sant Esteve. Innovem, si us plau!! Per això, no crec que triguin en aparèixer ja imitadors del gran Ferran Adrià, mestre dels mestres cuiners quan es posa davant d’uns fogons. Però dic jo: algú haurà ja inventat la truita als tres torrons (crema, massapà i xixona o coco, avellanes i llimona, depenent de les sobres de les que disposem)? I el sorbet d’escudella i carn d’olla? O el rostit de carn i neules amb gambes? Doncs crec que això és el que hauríem de començar a pensar: com reciclar les grans quantitats de menjar que ha sobrat per no tenir el mateix menú durant els propers catorze dies!!

I pel que fa al menjar de més que s’ha acumulat al nostre cos en forma de calories o greixos o poseu-li el nom que vulgueu, jo he decidit avui pel matí passar pel gimnàs a fer una miqueta d’esport. Què millor que començar el dia de Sant Esteve fent treballar el cor a pulsacions elevades?

A dos quarts d’onze em trobava ja al gimnàs corrent sobre aquella cinta que em fa tanta gràcia: dotada de televisió i de radio fa que córrer, sigui menys pesat i més distret. He estat aproximadament quaranta minuts fent treballar les cames, però, curiós, sense moure’m del lloc.

Quan he decidit que en tenia prou i que estava a punt de començar la primera classe d’spinning, he pujat a reservar la bicicleta. Ops!! La meva, la que sempre agafo, la número quatre, la que té la meva suor incrustada al manillar, estava reservada tant a primera com a segona hora. M’havien passat davant i m’he hagut de conformar amb una de la segona filera. Què hi farem!! Però l’ànim no ha decaigut, ja que tenia ganes de seguir suant la cansalada, i ho faria tingués o no tingués la meva bicicleta.

Deu minuts abans ja m’havia reunit amb els habituals de les sessions ciclistes. La conversa girava en torn al mateix: la gent havia vingut a cremar els torrons que havia menjat el dia anterior. Em girava a la dreta i sentia la paraula torró. Em girava a l’esquerra i la tornava a sentir. Mirava dintre la classe i em semblava veure una porció de torró enfilada a una bici i pedalejant (però per què? Per cremar-se ell mateix?). I jo, pensant, m’he recordat que ahir no vaig tocar el torró, perquè no n’hi havia de massapà. Estava perdut!! I ara què faria? I a mi que no m’agrada dir mentides... I si en dic se’m nota massa.. He intentat desviar les converses cap a altres temes fins que a la fi he hagut d’afrontar la dura realitat i m’han formulat la fatídica pregunta: “Què, ahir vas menjar molts torrons, no?”. Ostres, aquest no final volia dir que donàvem per suposat que n’havia menjat... i molts. He vacil·lat una mica abans de contestar però finalment, com que no volia quedar com el marginat que no ha provat el torró per Nadal i que tothom m’assenyalés amb el dit, he deixat anar un: “Uff!! No t’ho pots arribar a imaginar!! De xocolata, de massapà, de xixona, de coco, del dur, del tou, de neules, de turró...”. De fons he sentit un: “Torró de torró?”. M’he començat a posar vermell i he intentat sortir del pas: “Siiii... És que a casa meva som molt de menjar torró i en tenim de moltes classes... Ja te’n portaré!!”. Aquest ja te’n portaré és la típica sortida quan veus que la teva credibilitat ha quedat pel terra... Perquè, evidentment, no li’n portaràs mai.

M’he posat a parlar amb el Mikel i la Tere que m’han comentat que havien vist a la dona de la neteja cantant pels passadissos la cançó de “Feliz Navidad, feliz Navidad próspero año y felicidad!!”, a lo que els he contestat que si a mi em tocava treballar el dia de Sant Esteve, cantar precisament no cantaria, sinó que m’estaria cagant en la mare que va parir a la persona que m’havia obligat a anar-hi!!

Anècdotes a part, hem entrat a fer la sessió d’spinning. Aeròbica alta, a primera hora. La classe estava a rebentar i la cremada de torrons es preveia imminent. La gent estava muntada a la bicicleta amb cara de voler fer desaparèixer tot allò que havien menjat de més ahir i jo he pensat que val, d’acord, cremem el que vam menjar de més ahir, però que passa amb el que vam menjar de més abans d’ahir i l’altre i l’altre?

La primera sessió ha estat molt canyera i la monitora (que havia estudiat amb mi a La Salle i m’he quedat estorat de veure-la a dalt de la tarima) hi ha possat tot de la seva part perquè així fos. Es nota que li corre la sang d’spinner per les venes i que gaudia fent-nos aixecar, assentar, aixecar, assentar, aixecar, assentar... i cridant consignes com: “Venga, un poco más, tu puedes!!”, home si podia!! “Un minuto y nos preparamos para subir de nuevo”, i jo preparat per tornar a pujar muntanya!! “Y ahora nota como va entrando...” ieps!! Jo no noto que em vagi entrant res!! “... la música!!”, ah!!

He arribat viu al final de la classe i he sortit fora de la sala per airejar-me una mica. I quina ha estat la meva sorpresa quan he vist al bell mig una vomitada que guarnia el terra d’una manera uniforme. Pobres rajoles blanques!! He pensat que quina forma més curiosa de cremar els torrons que tenen alguns i que aquesta pobre persona portava intentant pair-los des d’ahir al migdia. I m’han entrat temptacions d’escriure-hi a sobre Bon Nadal (com es fa amb els cotxes bruts de pols amb frases com: renta’l que no encongeix o tonto el que ho llegeixi), però he preferit tornar a entrar a la sala per donar-los la bona nova als meus companys. No entenc per què han posat cara de fàstic quan els hi estava donant la notícia!! Evidentment després la conversa ha girant en torn a la novetat: “Jo ja fa temps que no vomito”, m’ha dit el Mikel orgullós a lo que li he respòs que jo també, ja que recientment no tenia la sensació d’haver-ho fet i li he explicat la vegada aquella en que vaig veure’m obligat a fer-ho al metro perquè se m’havien indigestat un pèsols que m’havia menjat per dinar. I de vomitat en vomitat han anat transcorrent els minuts fins que la segona hora d’spinning ens ha xuclat a tots cap a dintre la sala. Ara era el torn de l’aeròbica baixa i la classe tornava a estar de gom a gom. Apa!! Tornem tots a cremar torrons!!

De tornada a casa, i per si encara m’havien quedat més ganes de fer esport, he pensat que, com que visc en un carrer estret que té una vorera molt estreta, la podia recórrer tota (bé, quasi tota, menys el tros del número nou al número onze que hi ha uns pivots per a que els cotxes no hi estacionin a sobre) fins al portal de casa meva saltant de cotxe en cotxe, ja que aquest estaven aparcats ocupant tot el tros reservat pels vianants. Són les coses que té el Nadal!!

Set punts de sutura.

Eren les cinc de la tarda i ja estàvem fent cua al bar de sempre per entrar. Érem els segons. El partit, evidentment, s’ho valia. El primer derbi de la temporada, i al Camp Nou. Havíem d’agafar un bon lloc, prop de la pantalla gegant on un projector vomita les imatges del digital plus. Hem hagut de fer cua durant mitja hora abans que, a dos quarts de sis, l’encarregat del bar decidís obrir les portes i que les quinze persones que estàvem esperant corréssim com a possessos per aconseguir un bon lloc. Objectiu complert: tercera fila a l’amfiteatre de la planta de sota, però sense taula, ja que han decidit els de l’establiment que avui de taules res, ja que les previsions de cara al partit eren: gent, gent i més gent. I, per tant, es necessitaven cadires, cadires i més cadires.

I les previsions (les nostres baixant d’hora per agafar lloc i les del bar) s’han complert: a les sis ja no hi havia seients lliures, a dos quarts de set el bar ja era ple de gom a gom amb la gent de peu encaixada com un tetris on podia i a tres quarts de set baixava per les escales un home amb una cadira de càmping a les mans d’aquelles plegables i sense respatller que sense cap mena de pudor l’ha plantat allà en mig entre la sorpresa de tots. Això sí que és ser previsor!! Prenc nota per la propera vegada!!

De sobte, els nois que teníem davant s’ha posat a cridar assenyalant les escales: “Osama Bin Laden, Osama Bin Laden” i jo he pensar: “Tate!!, ja l’hem trobat. I amb el que li està costant al Bush de fer-ho i resulta que el tenim per aquí i és del Barça!!”. Em giro cap a les escales i veig com baixa un xaval jove escanyolit amb barba i pantalons del xandall i com tots se li tiren a sobre a abraçar-lo al crit d’ ”Osama, Osama”. Gran!!

Quan he vist l’alineació del Barça m’ha agradat. De fet el gran debat de la setmana de si Ronaldinho i Deco començarien a la banqueta ha quedat resolt: els dos titulars. La meva aposta era que, amb la baixa de Messi per la lesió, em quedava amb Ronaldinho (amb el que tenim ara i jugant com juga) amb els ulls tancats abans que amb Giovani Dos Santos per l’equip titular. En canvi em pensava que Rijkaard seguiria fent jugar a Gudjonhsen en detriment de Deco.

A falta de vuit minuts per començar el partit l’ambient era espectacular. Crits de “Barça, Barça!!” retronaven entre les quatre parets del bar i les goles de la gent que omplia el local cantaven i animaven l’equip blaugrana. Jo estava molt nerviós, tremolant (i no exagero). Tenia un formigueig a la panxa d’aquells que et reserves per les ocasions especials i que no eren més que purs nervis.

Puntual ha començat el clàssic i amb els nervis a flor de pell i la tremolor a tot el cos he picat de mans. M’he girat i he vist tot de cares demanant guerra i ulls injectats en sang demanant als jugadors del Barça vendetta per lo de la temporada passada.

El Madrid ha tingut la primera ocasió i Valdés s’ha lluit. De sobte, darrera meu, s’han aixecat unes veus potents que cridaven: “¡¡Víctor Valdés, es de Hospitalet!! ¡¡Víctor Valdés es de Hospitalet!!”. M’he quedat estorat i m’he posat a riure com un condemnat. Molt bona aquesta!! Clar que més tard també els mateixos han cridat: “¡¡Samuel Eto’o es del Guinardó!! ¡¡Samuel Eto’o es del Guinardó!!”. I a la meva pregunta a la segona part de si sabien d'on era Touré Yaya van contestar-me que potser era de Cornellà...

I arriba el minut fatídic: el trenta-cinc, on el Madrid, després d’un contraatac muntat per Van Nistelrooy i Baptista, ha acabat amb gol d’aquest últim. Mala sort!!

El descans ha servit per intercanviar opinions entre els contertulians del bar: som optimistes, però el Madrid està fent un partit molt seriós en defensa i costarà marcar. També estem d’acord en que l’equip blanc va de cara a barraca i el Barça va a fer-ho maco i espectacular i no és gens efectiu. Aquí està la gran diferència.

La segona part ha estat pitjor que la primera: un Barça que li posava moltes ganes però que no li sortia res, ja que el Madrid, amb els deures fets, s’ha dedicat a tancar-se al darrera i a esperar les pobres envestides dels blaugranes. Recordo lleugerament que darrera meu en algun moment de la segona part he sentit un crit que deia: “¡Todos somos Julio Alberto!”, que no sé a què deuria venir... Quan ha sortit Bojan substituint Xavi, el bar ha embogit i ens hem posat dempeus per esperonar els homes de Rijkaard (ens hauran sentit?). Però res de res... Tot gris. Iniesta era l’únic que ho provava i intentava desequilibrar. Més crits de l'estil "Madrid se quema, se quema Madrid..." (acompanyat pel comentari final d'un noi avispat que m'ha sorprès: "Como el Windsor ese", imagino que hauria de fer referència a aquell edifici d'oficines de Madrid que va incendiar-se i que segons sembla hi havia fantasmes dintre ja que mentre cremava es van veure llums encesos i gent passejant per dintre). Finalment, els tres punts han volat cap a Madrid. Tres punts que situen el Barça a set punts dels blancs.

Sortint del bar he rebut un missatge al mòbil del Ramon, un company de feina d'aquells que diu que abans era del Barça però que ara és de l'Espanyol (i del que estic més que segur que porta el calendari del Madrid a la cartera). Dos paraules: "Feliz Navidad!". Molt bona aquesta!! He rigut molt!! Però... què cabróoooo!! Quin mal que ha fet!! Com a bon culé l'he contestat amb bones paraules i felicitant-lo...

EN POSITIU.
Iniesta ha estat un cop més el jugador més desequilibrant del Barça. Ho he intentat, però era ell contra tots.

La lesió de Puyol no és greu. Ha tingut una topada fortuïta amb Raul on aquest li ha deixat marcat tots els tacs al genoll esquerra del de la Pobla.

S’acaba l’any 2007. Un any que tota la culerada segurament intentarà oblidar el més aviat possible.

EN NEGATIU.
Doncs crec que moltes coses:
a) Fi de la ratxa a casa on, en Lliga, el Barça havia guanyat els vuit partits que havia disputat.
b) El Barça no ha marcat cap gol, cosa que no succeïa des de feia moooolt...
c) La impotència mostrada per l’equip del Barça que avui no li sortia res, però no per demèrit seu, sinó per mèrit del Madrid. Crec que han estat superiors en totes les línies de joc. Només un cop de sort (passada màgica de Ronaldinho, una jugada individual de Samuel Eto'o, un rebot estrany) hagués fet possible que el Barça empatés el partit.
d) Anímicament és un cop molt dur, i espero que en Frank sàpiga aixecar la moral dels jugadors.

e) Segueixo?

MISSATGE FINAL.
Crec que hem de tenir fe en aquest equip, és l’últim que ens queda. Recordo una cançó que vaig aprendre fa temps (no em pregunteu on) que deia quelcom semblant a:
"Fe no és esperar,
fe no és somiar.
Fe és penosa lluita de l’avui pel demà.
Fe és un cop de falç,
fe és donar la mà.
La fe no és viure d’un record passat. "
Doncs en poques paraules, aquesta petita estrofa ho resumeix tot: no visquem de records passats (que van ser molt bons) i lluitem a cada partit per anar retallant mica en mica l’avantatge que ens treu el primer, tenint en compte que el Madrid ha visitat tots el camps difícils de primera divisió (menys el de l’Atlètic de Madrid) i, per tant, cedirà molts pocs punts. Ah!! I ja estic comptant amb la victòria al Bernabéu!!

I de propina… Solbes!!

Bé, maco!! Sempre és bo saber que ens excedim amb les propines. I està bé que ens ho recordin (i més en el meu cas que el capítol de Barrio Sésamo on ho explicàvem me’l vaig saltar). I si és la gent que governa, doncs encara millor!! I si és el ministre d’economia en persona, doncs ja ho acabem de rematar (que imagino que per ser ministre n’has de saber molt de tot això)!! Resulta que de retruc hem rebut classes financeres gratuïtes!! Però, analitzem la frase del senyor Solbes: “Yo veo a gente que se toma dos cafés y deja de propina un euro.”. Ostres tu!! Primer de tot, que ens digui on veu aquest tipus de persones, perquè pels ambients que jo em moc no veig ningú que per dos cafès deixi un euro de propina. Fins i tot jo amb aquesta generositat em faria cambrer... Si per cada cafè que servís em donessin un euro (o mig euro si apliquem la divisió) de propina em faria ric!! I jo que pensant que tots plegats érem una colla de garrepes!! Doncs no, segons la regla de tres del senyor Solbes si per dos cafès deixem un euro, no vull ni pensar què deixarem per un dinar complert amb el teu vermut (braves, escopinyes, olives farcides i seitons), el teu primer, el teu segon, el teu postre, el teu cafè, la teva copa i el teu puro... No ho vull ni pensar!! A mi em surten dotze euros!! Feu els càlculs vosaltres...

Ah!! I seguim amb la classe teòrica, que per si no ens recordàvem ens fa saber que “No hemos interiorizado lo que significa un euro. No sabemos todavía que 20 céntimos de euro son 32 pesetas y que un euro son 166 pesetas.”. Home, si fem càlculs així aproximats diria que avui en dia aquell euro que ens van donar a tots per cada 166,386 pessetes que gustosament guardem al banc i que tants interessos ens reporta a final d’exercici (llibreta a la vista un 0,10% anual i llibreta a termini fix a molt estirar un 4% però sense tocar-ho amb risc de penalització de no cobrar ni un cèntim), pot ser ara ja no deu valer ni 100 pessetes, no senyor Solbes? O es que amb les cent seixanta-sis pessetes d’abans podem comprar el mateix ara? Uff!! Se’m fa complicat de creure-m’ho. El que sí que és cert i que també hauria de reconèixer, ministre, és que des de l’entrada en vigor de l’euro els preus han patit un increment considerable i progressiu (de moment aquest any ja portem un 4,2 % d’inflació sense tenir en compte el desembre) i que els sous que cobrem ara no donen per tant i moltes famílies han de fer mans i mànigues per arribar a final de mes. O això no és cert? Potser és que en els ambients en que vostè es mou no es barreja el proletariat obrer (anomenat poble per la majoria) sinó els empresaris que han fet fortuna i neden en mars de diners. Per què, permeti’m que li digui, jo encara no he vist deixar a ningú un euro de propinar per dos cafès. Com a molt, deu cèntims, que com bé sé son setze pessetes. Què bé que he après la lliçó!!

Si un d’aquests dies es digna a baixar a comprar amb el carro a la mà o dona una volta pel carrer i s’hi fixa una mica veurà que la fruita no baixa d’un euro el quilo del que sigui (bé, 0,99 cèntims d’euro per ser més exactes i per fer-nos creure que no paguem tant), que la barra de pa val un euro (i no el demanis de cap cosa rara que el preu s’incrementa), que el litre de llet també val un euro i que quan la gasolina la posi vostè de la seva butxaca quan deixi d’anar en cotxe oficial, veurà que amb escalada constant ja sobrepassa amb escreix l’euro. Ah!! I millor li poso: potser no vol gastar-se diners en omplir el dipòsit del cotxe i vol viatjar amb transport públic? Doncs haurà de desembutxacar un euro amb vint-i-cinc cèntims per un bitllet senzill. Vol més exemples? I jo a tots aquests llocs no deixo propina...

Lo trist del cas és que ara si l’economia familiar va malament és degut a que deixem propines a tort i a dret als bars. Estem ben arreglats!! La meva economia va malament i no en deixo!! Ni l’augment del preu de les hipoteques (que ens comprem les cases per gust), ni dels preus del menjar, ni de la roba, ... Cap cosa d’aquestes influeix a l’hora d’arribar a final de mes. I si això li afegim que no hem interioritzat bé l’euro... Ara us seré sincer i us diré que he decidit dormir cada dia amb una moneda d’euro a la mà per tal d’intimar més amb ell (si parlem de l’euro o ella si parlem de la moneda) i d’aquesta manera interioritzar-lo més. Ja us explicaré com ha anat l’experiència dintre de dues o tres setmanes.

Xe collons!! Tres punts d’or.

El partit d’ahir vespre era un partit que em feia tenir bones vibracions abans de començar. No em pregunteu per què, però les tenia. Potser perquè la situació del Valencia no és molt bona ni a la Lliga i a la Champions han quedat eliminat a les primeres de canvi; potser perquè el Barça ja fa uns quants partits que a fora de casa juga millor, malgrat no aconseguir guanyar; potser perquè s’acosta el Barça-Madrid i els jugadors juguen més endollats i s’han posat les piles; o potser perquè, senzillament, tenia el pressentiment de que guanyaria (i us he de reconèixer que els meus pressentiments generalment acaben convertir-se en un bumerang d’efecte contrari).

Si miraves la banqueta, l’única cosa estranya que es podia veure era a Deco assentat. La resta tot normal: Ronaldinho al seu costat, Bojan, Giovanni dos Santos i... Gudjonhsen de nou a l’equip titular!!

El partit de seguida se li va posar de cara al Barça quan al minut dotze i al minut setze Samuel Eto’o va marcar per partida doble. La feina ja estava feta. El Barça, vist lo vist, havia de fer les coses força malament per no emportar-se els tres punts de Mestalla. El València era ben poca cosa i els jugadors anàvem molt perduts per sobre del terreny de joc. De fet, l’equip de Ronald Koeman no va inquietar la porteria blaugrana en tota la primera part. Però amb aquest equip mai se sap... L’únic aspecte negatiu durant els primers quaranta-cinc minuts va ser la Lessió de Lionel Messi, que va ser substituït per Giovanni Dos Santos a les acaballes.

La segona part va ser un calc de la primera, però on el Barça, sense forçar gaire la màquina i no volen abusar molt d’un València que era molt poca cosa, només va marcar un gol mes. El va fer Gudjohnsen empenyent la pilota a la porteria rival després d’una jugada molt bona del jove Dos Santos.

Els minuts finals, ja amb el Barça moooolt relaxat, el València va disposar d’alguna ocasió per marcar l’anomenat gol de l’honor que, finalment, se’ls va resistir.

En resum, que el Barça va dominar de principi a fi el partit i que va disposar, crec, d’uns dels partits més plàcids dels que ha disposat i disposarà aquesta temporada.

EN POSITIU.
M’agradaria destacar dos jugador per sobre de tots (a part de Puyol que va estar, com sempre, esplèndid): el primer Samuel Eto’o que sembla que, sortit de la lesió, comença a viure un idil·li amb el gol (tres gols en dos partits). S’està convertint en el revulsiu que necessitava el Barça per començar a remuntar fora de casa. Felicitats Samu!!

I el segon jugador que destaco és Eidur Gudjohnsen que ahir es va buidar i va fer un partit molt complert. Potser m’aventuro a dir que ha estat el millor partit que l’he vist jugar amb la samarreta blaugrana. Ho tenia molt magre quan va començar la temporada, però mica en mica s’ha anat fent un lloc a l’equip.

EN NEGATIU.
Tinc por que aqueta victòria tant aclaparant faci que els jugadors (alguns, sobretot els mega-super-maxi-cracks) s’ho creguin massa i el proper partit fora de casa surtin amb la confiança de que guanyaran sense problemes.

La lessió de Messi que estarà un mes de baixa. Quina llàstima!! i més si tenim en compte que el Barça rep el Reial Madrid la setmana vinent a l’estadi.

LA PREGUNTA.

Ahir Ronaldinho no va jugar cap minut per què Rijakaard el reservava pel duel contra el Madrid, per què no ha entrenat bé durant la setmana o per què l’entrenador ja no confia en ell? No va sortir per Messi quan aquest es va lesionar, cosa que va sorprendre, crec, a tothom.

He anat a la reunió plenària de final d’any de la meva empresa.

A les 10:00 estàvem citats al Restaurant Paradís Temporada per celebrar la reunió plenària de final d’any de l’empresa on treballo. Sí, sí, heu llegit bé: a un restaurant. Aquesta vegada han canviat el format i han decidit fer-ho més a l’engròs. Donar-li un caire més espectacular. En una paraula: ser més innovadors. Puntual com un clau pujava les escales que m’havien de dur al saló on estava tot preparat per dur a terme aquest acte. Entrant a l’estança tot ja estava preparat: dotze taules rodones equipades amb botelles d’aigua, copes i tovallons, una taula a l’entrada on s’exhibien tot tipus de sucs i termos amb cafè i llet, el projector encès amb el logotip de l’empresa... Caram, la cosa pintava bé!! I jo que no estic avesat a anar a llocs on el tarannà sigui fi i de gala, anava amb els meus texans i la meva samarreta Levi’s (l’abric i la bufanda l’ havia deixat al guarda-robes situat a l’entrada). Després, però, he pogut comprovar que no despuntava molt de la resta de la gent en la manera d’anar vestit.

Una vegada situat a la taula que em corresponia, passaven ja un parell de minuts de l’hora que ens havien citat. La gent anava arribant poc a poc i les cadires mica en mica anaven essent ocupades pels companys de feina impuntuals que tampoc se’ls veia molt estressats pensant en que arribaven tard.

Quan els llocs ja lluïen plens, de sobte s’ha començat a sentir música pels altaveus. Estava bastant alta i quan a la melodia se li ha sumat la veu de la cantant allò ja sonava massa fort. M’he girat per comentar-li al company que tenia al costat que ja podien baixar una mica la música i que si volien que quedéssim sords i més tenint en compte que hi havia persones ubicades al costat d’uns grans altaveus semblants als que posen a les festes majors, quan l’he vist. Sí, una dona al fons de la sala, de peu i amb un micròfon a la mà que estava cantant en directe!! No pot ser, m’he dit. Estic somiant. Serà una filmació d’aquelles ocultes i que tanta gràcia fa quan ho veus escarxofat al sofà des de casa? Es que jo he vingut per sentir xerrar a la cúpula de l’empresa, no a gaudir d’un concert musical. Malgrat tot, i amb cara de sorpresa, m’he quedat gaudint de l’I’ve got you under my skin interpretat meravellosament bé per la jove cantant.

A la segona cançó, la solista (amb un vestit negre de nit) ja s’ha arriscat a passejar-se per entre el públic assistent i atònit tot contornejant el seu cos, amb mirada picarona i un somriure als llavis i que ha fet imaginar a la concurrència masculina coses lletges que aquestes hores del matí no s’han d’imaginar. De fet, jo em pensava que faria com a les pel·lícules i que s’estiraria a alguna taula amb el cap recolzat a la mà esquerra i li he comentat al company de davant que anés apartant les copes i botelles que hi havia a la taula que amb una mica de sort si veia que la nostra no estava molt atapeïda ens tocaria la grossa i s’hi enfilaria.

Així entre cançons com My girl, Your are the sunshine of my life o Killing me softly i, com que la conversa a la taula no era molt animada, he anat pensant amb el partit del Barça d’ahir i en la gana que tenia, ja que no havia pogut anar esmorzar (a les deu és l’hora oficial que anem i coincidia justament amb el començament de la reunió) quan de sobre tachan!! veig aparèixer els cambrers servint plats amb ensaïmades i mini-magdalenes. Se m’han obert els ulls i quan han posat els dos plats a sobre la taula sense vacil·lar he atacat les ensaïmades, que em paraven més a prop, i tot seguit les magdalenes.

Amb la panxa plena es veien les coses diferents. He mirat la sala i he pensat que més que una reunió plenària allò semblava un casament i que faltava poc perquè algú fes el típic crit de “¡¡Viva los novios!!” o “¡¡Que se besen, que se besen!!” o “¡¡Con lengua, con lengua!!”, tant típic d’aquest tipus de celebracions. El que no teníem, però, eren els tovallons de roba per fer-los girar al vent. Eren de paper, però en cas de necessitat encara els podríem fer servir.

Un cop acabada la música ha estat el torn de la xerrada (a què havíem vingut, sinó?). I relaxat com estava jo!! Que ja m’estava preguntant perquè això no ho podríem fer cada dia, que no trigaria molt a acostumar-me, que jo ja m’ocuparia de portar-me l’ordinador i el que fes falta... Aquesta vegada la xerrada de la cúpula no ha estat tal: amb deu minuts ho han enllestit i han donat pas a que un representant de cada equip de treball en que està dividida l’empresa expliqués a tots els altres els principals temes que havien tractat durant l’any i els que tractarien durant l’any vinent. La veritat és que hi ha hagut trossos distrets (hi ha hagut un grup molt original que s’han aixecat tots i ho han explicat tot cantant la nadala tant coneguda de “Las muñecas de famosa” amb lletra adaptada a l’ocasió) i que ens han fet riure.

Però com que hi havia explicacions que realment eren una mica avorrides, el cap se m’ha anat per altres llocs i els ulls a l’única peça de menjar que quedava a la taula. Doncs bé, mentre estava pensant en que si havia de menjar-me l’última ensaïmada o no, que si quedaria bé, si em mirarien tots i pensarien que quin morro que tinc que ja me n’havia fotut tres abans (perquè la gent això ho té, que va controlant quantes peces de cada s’ha menjat l’un o l’altre)... sorpresa!!, porten dos plats: un ple de croissants normals de mida petita i un altre ple de farcits de xocolata de mida encara més petita. Justament aquests, que són els que més m’agraden, els posen a l’altre punta de la taula, darrera de les dues botelles d’aigua grans de litre i amb el coi de centre de taula tapant-me el flanc esquerra i he pensat en la gran sort que tenia el noi que s’assentava just davant del plat de mini-croissants i que si jo fos ell ja me n’hauria menjat tres o quatre. No he tingut cap més remei que aixecar el cul de la cadira per tal d’arribar al meu objectiu tot abordant el flanc dret, l’única opció que em permetia fer-me amb la meva presa. Huummm!! Quina delícia!! Què bo que estava!! L’esforç d’alçar-me de la cadira havia merescut la pena!!

Amb l’estómac de nou treballant i ocupat he tornat a escoltar als meus companys com parlaven sobre lo meravellosos que som a l’empresa i lo bé que ho fem. Sigles estranyes ressonaven per la sala i jo no sabia què volien dir cadascuna. Que si CPD, que si ITIL, que si GAUUS, que si SAP... eh!! Això sí que ho sé!! És amb el que jo treballo!! Però passada l’alegria inicial m’he tornat a capbussar en altres sigles desconegudes per mi.

Entre divagació i divagació m’he adonat de dues coses. La primera és que m’ha tocat la pota de la taula, com sempre en aquests actes sóc el que se la menja sencera. Amb la pota entre les cames i sense quasi poder moure’m (a la taula rodona no sobrava molt espai, ja que érem nou els ocupants de la mateixa) es feia difícil adoptar una posició còmode per escoltar als oradors. De la segona cosa que me n’he adonat és que l’altaveu de fil musical que tenia just a sobre el meu cap s’aguantava al sostre gràcies a un tros de cinta aïllant de color transparent (imagino que era transparent perquè passés més desapercebut el nyap), cosa que m’ha fet pensar en que si aquesta sala tenia descompte quan la llogaves degut a això i en què passaria si l’altaveu caigués sobre el meu cap. Podria demanar indemnització per danys i perjudicis? M’emportaria una bona morterada de diners?

Finalment, hem gaudit d’una fantàstica activitat de grup: ens han passat un dels punts del pla estratègic que adoptarà l’empresa els propers anys i l’hem hagut d’entendre i debatre entre nosaltres tot exposant preguntes i suggeriments. Posteriorment un portaveu escollit per la majoria (de fet ha estat el que menys li desagradava fer-ho) ha posat en comú amb tota la resta de l’empresa el que havíem parlat. Aquesta activitat no m’ha permès distreure’m massa, ja que havíem de parlar entre nosaltres i tenia el meu cap d’equip assentat a la taula, molt a prop meu.

Un cop enllestida l’activitat, l’acte s’ha donat per conclòs. Hem passat a una altre sala on ens esperava un petit aperitiu i una copa de cava per tots. Me n’he beguda mitja, i després de vagar com ànima sense rumb saludant a un i xerrant amb un altre he decidit abandonar el restaurant, tot passant per la sala buida on havíem estat ubicats durant la xerrada i on un personatge de l’empresa un tant sinistre que no tinc el gust de conèixer anava taula per taula agafant tots els caramels que hi havia gentilesa de la casa. Si se’ls menja tots avui agafarà un empatx, pobre!!

Com a resultat de la reunió us diré que m’he menjat quatre ensaïmades, una mini-magdalena, dos croissants mida petita i un croissant farcit de xocolata de mida encara més petita. L’objectiu ha estat assolit!! Ara, no em pregunteu de què coi han parlat...

Plàcida nit.

Ara que s’acosten les festes nadalenques, i utilitzant un recurs d’aquestes dates, diré que la d’ahir va ésser una Santa nit, pels pobres espectadors que van anar a veure el partit al Camp Nou amb el fred que deuria fer i plàcida nit, en la que el Barça, malgrat començar perdent amb un matiner i imparable gol de falta, sense forçar gaire la màquina i amb un futbol bastant vistós, va acabar passant per sobre l’Stuttgart que, com diu la classificació, és ben poca cosa.

Ahir era un partit de pur tràmit. Es notava en l’ambient del bar on anem sempre a veure el futbol, que presentava una mica menys de mitja entrada, i en la rapidesa en que els cambrers et servien els entrepans (per cert, dos d’hamburguesa que ahir tenia molta gana). Si us he de ser sincer, tampoc vaig estar gaire pel partit: era de tràmit!! I a més a més va venir a veure’l el Toni, que feia temps que no ens veiem, i vam estar xerrant més que altre cosa. Amb un Barça classificat com a primer de grup i un rival que no feia trempar molt a la parròquia blaugrana, estat tot dit.

Estava fins i tot avorrit en Frank Rijkaard que ahir va haver de veure el partit des de la grada com a conseqüència de l’expulsió al camp de l’Olympique de Lyon. Donava la sensació quan l ‘enfocaven que anava fent cops de cap.

Ah!! Per cert, a les acaballes del partit els realitzadors van mostrar una pancarta que resava: “Frank: you will never smoke alone”. Vam esclafir tots a riure. Un gran final per un partit distret i bo.

EN POSITIU.
Eto’o va torna a marcar després de la lesió el segon gol del partit. És un jugador molt important pel Barça i ho acabarà demostrant.

Ronaldinho també va marcar per segon partit consecutiu el tercer gol del partit, i de jugada. Sembla que cada vegada va a més, malgrat que segueix fallant moltes passades. Que duri la ratxa!!

Crític que sempre sóc amb Giovanni Dos Santos, ahir va obrir el marcador blaugrana. De totes maneres va mostrar-se molt individualista. Segueix sense fer-me el pes.

De nou es remunta un partit que es comença perdent. Això és bona senyal, i més en un partit com el d’ahir que no ens jugàvem res. L’equip ara sembla que finalment sí que hi va.

La companyia, que feia molt de temps que no veia un partit amb el Toni. Espero que no tornin a passar tants dies!!

EN NEGATIU.
Bojan no ha pogut convertir-se en el golejador més jove de la de la Champions League. Una autèntica llàstima per aquest noi que està cridat a ser un crack.

Ummm… Umm… No sé què més…

Inexpugnables al Camp Nou.

El gol matiner del Deportivo (minut tres de la primera part) no feia presagiar res de bo. La meva primera frase després d’aquest gerro d’aigua freda va ser: “Avui no guanyem!”, i n’estava més que convençut. I us diré perquè: em rondava pel cap una d’aquelles dades que havia sentit fa temps que deia que el Barça no havia remuntat des de feia bastant temps cap partit que li haguessin començat marcant. Basant-me amb això la meva moral va quedar minada. I més, tenint en compte, que el MiniDepor (això del Super ha passat a la història) ja tenia la feina feta i només havia de tancar-se darrera, aquest tipus de joc que tant agrada fer als equips que venen al Camp Nou.

Passaven els minuts i no parava de repetir-me que quanta raó tenia aquesta frase meva, ja que el Barça, lluint un futbol mediocre, no parava d’estavellar-se en la defensa rival. Imagino que va ser fruit del desconcert que va patir l’equip per rebre el gol tant aviat, però a mesura que anaven passant els minuts, el Barça va anar millorant i a base d’empenta i coratge s’anava aproximant amb més perill al marc gallec. Bé, va arribar el gol de penal transformat per Ronaldinho i comés sobre Iniesta a les acaballes de la primera part, cosa que va fer que tots respiréssim més tranquils i afrontéssim la segona part amb més moral.

I això va ser el que va passar. De nou el Barça bolcat sobre la porteria del Depor fins que al minut setanta-u Xavi va avançar l’equip blaugrana, no sense haver patit alguna que altre escomesa del rival que va fer-nos posar l’ai al cor en més d’una ocasió. El Barça va començar a fer el joc conservador de passades horitzontals, però els tímids atacs del rival van fer-lo despertar i adonar-se’n que així no es va en lloc i van seguir buscant el gol de la tranquil·litat, que finalment no va arribar, però que va servir perquè no passéssim tants problemes ja que el Depor estava preocupat més per defensar-se que no per atacar. El futbol no és tant difícil, no? Si tu ataques i la pilota està en territori “enemic” els altres no poden crear-te ocasions o si més no els costarà més.

EN POSITIU:
Ronaldinho segueix sense marxar de ningú, però ara ho intenta, que ja és alguna cosa. Regats i més regats, però la pilota acaba marxant llarga o entre les cames del contrari.

La remuntada del Barça, que per més que va rebre el gol matiner va saber posar-se les piles i el mono de treball i va poder finalment endur-se la victòria i seguir amb la impressionant ratxa al Camp Nou on ha guanyat tots els partits. Ara falta consolidar-ho a fora de casa!!

La reaparició de Samuel Eto’o, que després d’estar apartat dels terrenys de joc durant uns tres mesos i mig ahir va tornar a jugar un partit amb el Barça i a més, sortint de titular. Va posar-hi ganes, com no!! Mica en mica tornarà a ser aquell Eto’o que feia por i que marcava gols a cabassos, no ho dubto.

EN NEGATIU:
Els moments en que el Barça va estar encallat (sobretot després d’encaixar el gol) on hi va haver un lleuger desconcert.

La distància amb el líder no disminueix i segueix sent de quatre punts. La victòria blanca del dissabte a San Mamés va consolidar el Madrid a dalt de la classificació i com a líder en solitari.

No m'agrada el Nadal.

Doncs sí, jo sóc d’aquesta minoria d’éssers humans que no li agrada el Nadal. Sorpresos? Ho sento!! No puc amb ell. I mira que ho he provat fent bona cara i integrant-me amb els costums, però no hi ha manera. Tot seguit intento explicar-me, de manera entenedora i fil per randa, el per què passo dues setmanes (les que duren les festes) d’autèntic patiment.

Quina dèria és aquest de posar llums a la majoria de carrers de la ciutat? Com tinguis la mala sort de viure en un pis (un primer o un segon) que la teva habitació tingui vistes al carrer, a l’hora de dormir és un infern. És com si dormissis de dia, però amb l’avantatge de que si obres la finestra tens UVA gratuït. Per cert, no us heu adonat que cada any les col·loquen més d’hora? Proposo que les deixin posades al carrer tot l’any i així menys feina, ja que es poden encendre quan vulguem (aprofitant festes majors, diades o qualsevol altre fet rellevant). Ah!! Això sí!! Després ens diuen per activa i per passiva que hem de ser respectuosos amb el medi ambient i estalviar llum i recursos, que si la contaminació lumínica de les ciutats, ... No tindrem bona sort i es tornarà a produir una altra apagada, no... Ah!! Per què no sé d’on va sortir aquesta tradició o qui se la va inventar, però estic segur que FECSA té alguna cosa a veure. Amb els diners que fa de més per aquestes festes gràcies a tota la llum que subministra per l’enllumenat nadalenc, segur que paga sobradament totes les indemnitzacions de l’apagada d’aquest juliol passat.

Una altra cosa que és superior a mi és veure Pare Noels per tot arreu que sembla que et busquin: vas a un centre comercial i pam!! Passeges pel carrer i pam!! Entres a una botiga de barri i pam!! Vaig a casa ma mare i pam!! Entres al lavabo i pam!! Si es que com voleu que no acabi dels nervis? Somio amb ells!! Per què n’hi ha de totes menes: de carn i ossos com els dels centres comercials que van amb una campana que no dubten a fer sonar tot repartint caramels (bé caramel, perquè només en donen un), que, penso, són aquells caramels que t’han dit tota la vida els teus pares que no agafis mai de desconeguts i és quan em pregunto que d’on han sortit aquests pares Noels i que si els nostres pares se’n refien i per tant pots menjar-te el caramel o millor que l’agafis i te’l guardis a la butxaca per llençar-lo al proper contenidor; de cartró o plàstic mida natural a algunes botigues que després digueu-me a mi on carai els guarden amb el lloc que deuen ocupar; petits als aparadors de les botigues; mitjans penjants dels balcons amb unes escales de plàstic que fan riure (i fan llums) i que tant de moda s’han posat fa tot just un parell d’anys enrere i que els xinesos de les botigues del tot a cent els venen amb una amplia rialla i és quan jo em pregunto si al seu país això també és tradició (que no crec) o ens ho han encolomat per la cara per tal de vendre i després riure-se’n; també n’hi ha d’aquells que tenen música i que es van movent al ritme del so que emeten i que si els escoltes més d’un minut (a part de que torna a començar la mateix tonada perquè només tenen una melodia emmagatzemada) t’agafa un mal de cap terrible; ... Ah!! I per si no en tenies prou amb un, apareix el trio calavera: els Reis mags d’Orient!! No faré sang d’ells que són com molt nostres.

Potser el mal de cap més gran que tinc quan ve Nadal és el tema dels regals. Què regalo? A qui? Aquesta última pregunta he de dir que amb els anys ja la tinc contestada. Amb això dels regals intentes ser original cada any, però per més que et trenques el cap al final acabes regalant coses pràctiques. Els pitjors, però, i que són els que us recomano que us en desfeu quan pugueu són els regals de compromís. Aquells que els has de regalar perquè no tens més remei (tradició familiar, per exemple) i per tant, intentes buscar alguna cosa que porti les mítiques BBB (bo, bonic i barat). I trobar això per Nadal és molt difícil, que les rebaixes comencen a partir del set de gener.

Felicitacions nadalenques. N'envio, però cada any sempre en reps alguna que no t’esperaves, amb la qual cosa quedes molt malament. Pots fer dues coses: enviar-la aquest any (amb lo que l’altre se n’adona que no t’havies recordat d’escriure-li perquè li arriba tot just dos setmanes més tard que ell te l’hagi enviat i qui es dedica a això no és tonto i de seguida lliga caps) o deixar-ho per l’any vinent (amb la qual cosa, també quedes malament perquè aquest any ell t’ha enviat quelcom i tu no).

Una de les maneres més fàcils d’assabentar-te si ha arribat el Nadal és mirant la televisió. Els anuncis delaten l’època en la que estem. El mític espot de la marca de Freixenet (que sembla que cada any hi hagi una norma establerta perquè duri més que l’any passat) on els protagonistes famosos cobren una milionada per sortir-hi i és clar, si a mi em paguessin el que els paguen a ells per ser els protagonistes també m’agradaria que arribés el Nadal. Les campanyes publicitàries de mòbils d’obligada compra per pares, mares, familiars i amics, trucades i missatges gratuïts per a tothom per ser Nadal (i no podria ser tot l’any?) no paren de bombardejar-nos els nostres cervells, ja que sempre hi ha un mòbil millor que el que ja tens perquè segur que el teu no fa això o això altre, encara que tu només l’utilitzis única i exclusivament per trucar i rebre trucades. Els anuncis de colònies i perfums diversos en francès o anglès (important que no sigui en un idioma que coneguem per a que sigui com més bo) que sembla que ho facin per posar calent al personal amb aquella veu suggestiva de dona i que una vegada ha passat el Nadal desapareixen com per art de màgia fins l’any vinent, ja que deu ser que durant l’any la gent no es deu posar colònies o que una botella d’aquestes dura tot l’any.

També hi ha el tema dels àpats o el menjar per menjar. És una competició que es celebra els dies de Nadal i Sant Esteve sobretot, on es posa a prova qui treu més menjar a taula i, per descomptat, qui pot menjar més sense agafar un empatx o sense haver d’anar al lavabo a vomitar. Jo sóc d’aquells que utilitzo la tàctica de menjar poc primer i poc segon (o millor dit no menjar tant primer i tant segon) per tal de, quan treuen els postres a la taula, enganxar per banda el paquet de neules de xocolata i poder endrapar-lo tot sense deixar-ne ni una. Ah!! I sóc un expert, ja que normalment aconsegueixo apurar el paquet fins que només queden tres o quatre, tot un rècord si tenim en compte el vermut previ al dinar, la sopa, la carn d’olla i el guisat de segon que m’he fotut abans. Els torrons no solc tocar-los, cosa que fa que cada any caigui la mateixa frase de “I ara què faig amb tants torrons si els he comprat per tu?”, a lo que jo responc quelcom semblant a “cada any et dic que a mi el torró d’ametlles, de trufa, de licor, de crema i de nata i els fruits secs i el guirlache no m’agraden, que només menjo les neules de xocolata i el torró de massapà, això sí, traient-li la fruita”. Crec que hauríem de fer una reflexió profunda i enriquidora tots plegats aquests dies i pensar que el món no s’acabarà després del dia vint-i-sis de desembre i, per tant, no és necessari menjar tant.

Empalmant amb el tema dels àpats estan, ineludiblement, les temudes reunions familiars: no les podríem fer durant l’any i de forma esglaonada que hem d’esperar-nos a fer-les només per aquestes festes? A part d’acabar embafat de menjar tant i de tot, acabes també empatxat de família perquè et veus per nit bona, per Nadal, per Sant Esteve, per final d’any, per cap d’any... Uff!! Llavors entenc el perquè no els veus durant tot l’any, perquè ja has fet unes dos setmanes intensives de família i durant la resta de l’any fas cura de desintoxicació.

Un episodi a part mereix la programació de televisió (deixant a part els anuncis). Què caram mirem si cada any fan les mateixes pel·lícules? No estem ja cansats de veure Els deu manaments, Ben-Hur, Los goonies (sempre la donaven per TVE1), Los fantasmas atacan al jefe (no faltava mai a la cita amb la graella de programació de Telecinco), Solo en casa (creuant els dits i esperant que no facin un cicle on incloguin la primera, la segona i la tercera entrega) i Disney y la navidad?

Si us he de ser franc, el dia que menys em desagrada és el dia 1 de gener: cap d’any. Per què? Dons perquè és l’únic dia on pots triar (poc o molt): el concert de música clàssica per TVE1 o els salts d’esquí per TVE2. Vosaltres per quin dels dos preneu partit? Això sí, sempre i quan la nit abans no hagis pernoctat molt i, per tant, no hagis de fer cura de son o no tinguis una ressaca terrible degut a la gran quantitat de beguda que has ingerit pagant el gust i les ganes per la macrofesta de torn on mai pots acabar les setanta consumicions que van incloses al tiquet que t’ha costat quaranta euros degut a la gran quantitat de gent que, com tu, fa cua a la barra intentant acabar les setanta consumicions que van incloses al tiquet que, com tu, han comprat i els ha costat quaranta euros (el mateix dia cinquanta a les guixetes).

Ah!! Me’n descuidava. El que més m’agrada de Nadal és la paga extra que es cobra al desembre. L’espero amb autèntica devoció!! Això sí que s’ha de celebrar!!

El Refugi 307

Aquest passat dissabte vam anar a veure l’únic refugi de Barcelona de la guerra civil que es pot visitar habitualment. És el refugi 307 i està situat al carrer Nou de Rambla número 169. És una visita que us la recomano. Lluny d’ésser pesada i feixuga, va ser una experiència apassionant. Dura poc més d’una hora, però una hora que realment val la pena, ja que tot passejant per l’interior del refugi equipats amb casc i capitanejats pel Jordi, el nostre guia i amfitrió perfecte (per cert, un deu per ell ja que va explicar-nos tot de forma magnífica), vam poder reviure des de la construcció fins a l’últim us que se li ha donat, passant per quina distribució tenia i per a què es feien servir les diferents estances, episodis viscuts a dintre, històries dels bombardejos que va patir Barcelona durant la guerra, ...

Vam poder assabentar-nos d’infinitat de coses: Barcelona va ser la primera ciutat on la població civil va ser bombardejada indiscriminadament, alhora que va servir de banc de proves de cara a la Segona Guerra Mundial: assajaven amb l’armament i els tipus de bombardejos; van passar deliberadament a bombardejar, a part del front, la reraguarda, de tal manera que no hi havia ja cap lloc segur per refugiar-se i la població civil va passar a ser també blanc de les bombes; els avions espanyols, dels crec recordar cent noranta-dos bombardejos que va patir Barcelona, només van participar en un, ja que la resta van ser duts a terme per l’aviació alemanya i italiana; el refugi 307 va ser reutilitzat després de la guerra civil com a magatzem d’una fàbrica de vidre, com a lloc per a plantar xampinyons (ens va arribar a comentar que l’home encarregat del cultiu va fer-se bastant ric) i fins i tot com a vivenda d’una família de quatre persones que en van condicionar una part amb llar de foc i tot; hi havia gent que vivia la guerra de diferent manera: gent que només sentir les sirenes baixava corre-cuita al refugi, gent que es quedava a casa seva, i gent, fins i tot, que pujava als terrats amb els prismàtics per veure com passaven els avions;...

La frase que em va sobtar més és la que, acabant la visita va dir-nos el guia. Era una cosa així com: “les persones que van patir la guerra civil no volen que se les vegi com a víctimes del conflicte, sinó com a persones lluitadores”. Quanta raó que té!! Tothom, en la mesura del possible va fer el que estava a la seva mà per aportar el seu gra de sorra per a que la gent tirés endavant: uns lluitant al front, uns altres ajudant a construir refugis i uns altres ocupant-se d’altres afers...

Ja sabeu, si un dissabte o un diumenge no teniu res a fer, acosteu-vos-hi. És un consell. No us en penedireu i de ven segur que sortireu, com nosaltres, amb ganes de saber moltes més coses.

desIGUALTAT arbitral.

He tornat a vibrar amb un partit del Barça aquesta temporada. Un derbi de traca i mocador, com aquells d’abans on les forces estaven bastant anivellades. I dic bastant, perquè el Barça, finalment ha deixat escapar dos punts. M’explico: l’equip blaugrana ha començat marcant amb un gol matiner d’Iniesta i ha disposat d’ocasions durant el primer temps per marxar al vestidor amb dos o tres gols en el seu haver (sobretot una de molt clara de Xavi que l’ha enviat per sobre del travesser i el doble travesser a xut de falta del mateix Xavi i posterior rematada d’en Bojan). La curta distància al marcador amb la que ha començat la segona part, ha donat ales a un Espanyol que ha vist que encara podia fer quelcom positiu al partit. I així ha estat, això sí, amb el vist i plau de l’àrbitre que, sobretot a la segona part ha donat un recital de xiulet a favor de l’Espanyol. Un Espanyol que patia desmais continuats que ocasionaven caigudes al terra els jugadors blanc i blaus sense que cap jugador blaugrana els hagués tocat. Trist això!! Recórrer a la picaresca de les faltes inexistents (amb la complicitat de l’àrbitre) és d’equip mediocre i vulgar que ha de suplir les carències tècniques amb altres recursos.

Un àrbitre que ha ensenyat a Carles Puyol, que jugava de lateral dret (Màrquez i Milito ho feien de centrals), una targeta groga al començament de la segona part. Aquí ha frenat l’ímpetu i el caràcter del de la Pobla que amb les constants lipotímies dels jugadors de l’Espanyol ens tenia amb l’ai al cor per si l’àrbitre li ensenyava (de nou injustament) la segona targeta groga, amb la conseqüent expulsió. Què ha fet en Rijkaard que s’ho veia venir? Doncs canviar a Carles per Zambrota. Per on ha arribat el gol de l’Espanyol? Per la banda del italià, que últimament fluixeja una mica. N’estic totalment segur que si Puyol hagués acabat el partit, el gol de l’Espanyol no hagués arribat.

Hem quedo amb que el Barça quan ha premut l’accelerador ha demostrat que és molt superior a un Espanyol lluitador. Estic segur que el partit dura cinc minuts més i el Barça s’endu els tres punts, ja que ha disposat de tres ocasions molt clares a les acaballes del partit i es veia que l’Espanyol ja li mancaven les forces.

EN POSITIU:
Si seguim així, les victòries fora de casa acabaran arribant, sense cap dubte. S’ha donat la cara i l’equip ha estat molt seriós, sobretot a la primera part.

La davantera blaugrana formada per tres de la casa: Iniesta, Messi i Bojan. De nou Messi i Bojan han ratllat a un gran nivell i han dut de corcó a la defensa blanc i blava.

EN NEGATIU:
Ha faltat rematar la feina. Aquesta contundència que sempre se li demana al Barça i que es tradueix amb gols, avui també ha fallat.

Ho sento, no sóc així, però de nou Ronaldinho. No ha fet res de res. Ha començat de nou a la banqueta i ha sortit al minut seixanta-tres substituint Bojan. Nul en atac i ha perdut pilotes com ens té acostumats últimament.

L’actitud infantil del president espanyolista que de nou no ha volgut celebrar el típic dinar entre directives i lluny de donar exemple i posar seny, es comporta com un fanàtic més. Molt trist!! Quan n’aprendrà? La gelosia és una mala consellera...