D'urgències.

L’altre dia l’Alba va enganxar-se un dit de la mà amb la porta del cotxe. Quin mal!! D’això fa una setmana i mitja. Com que li segueix fent mal, hem anat per segona vegada a urgències. Sí, sí, va haver-hi una primera, però no sé si aquesta primera es podria qualificar de visita a urgències, ja que un cop pujada a planta per a que fos atesa, i donat que tenia quatre persones davant i poques ganes de que li miressin el dit contusionat, va protagonitzar una fuga en tota regla de l’hospital Clínic.

Bé doncs, a petició de la interessada, ahir, per segona vegada tocava visita a urgències, ja que el dit tenia un aspecte una mica preocupant i li seguia fent mal. I com que precisament va ser a petició d’ella, la cosa ja era preocupant, ja que, com jo, és poc amiga de visitar aquests senyors/es que es passegen amb bata blanca i que porten fonendoscopis penjats del coll. Aquesta vegada, però, era el torn de la nova i flamant Clínica Quiron. Després de la deserció al Clínic crec que trigaré temps a posar-hi els peus...

L’entrada a urgències molt bé. Mobiliari nou, bona atenció, amabilitat, cartells de silenci i prohibit parlar pel mòbil i el típic “per favor, esperin aquí que ja els cridarem”. Sempre he dit des de la meva poca experiència que les sales d’espera d’un hospital són com un teatre amb actors amateurs. Es viuen històries curioses i situacions una tant surrealistes.

Mentre esperàvem a que la cridessin, ja es va produir la primera anècdota. Dues senyores ben vestides i aparentant aires de superioritat entren per la porta. La noia jove que ens ha atès els demana què volen: amb aire exigent, li expliquen que tenen hora amb el doctor Tal més tard i com que li fa mal una altra cosa vol que el metge d’urgències que la visiti sigui aquest doctor Tal, ja que d’aquesta manera maten dos ocells d’una revolada i acaben abans. La noia, amb cara de circumstàncies els diu que no pot ser, però davant de la repetida insistència de les dues dones ella fa mans i mànigues per trucar i posar-se en contacte amb el metge Tal en qüestió, que, evidentment, pel que sembla també es nega a la petició. Les dones marxen tot enfadades, fent-se creus de com han pogut rebutjar-los una petició tant lògica. Llavors és quan jo penso que, encara que no les atengui el doctor Tal i si es troba tant malament per acudir a urgències, perquè no s’hi queden i les visita un altre doctor, que segurament serà igual o més bo que l’altre.

Al cap de més o menys un quart d’hora criden a l’Alba: “Ja pot passar el box número 4”. Ostres, bé!! La cosa va ràpida. En aquests llocs sempre saps a quina hora entres però mai a quina hora surts. És per això que, com sóc un home previsor, obro el llibre que porto a les mans i em poso a llegir. Al cap de poca estona i com que el sol ja és baix i reflexa al terra encerat de la sala, fa que em molesti als ulls i decideixo canviar-me de cadira. Com que el llibre que m’estic llegint, que vaig agafar l’altre dia a corre-cuita de la biblioteca perquè tancaven, no m’emociona molt, fa que entre la son que tinc i la poca emoció que contenen les pàgines vagi donant cops de cap. Decideixo posar-me a mirar la pantalla plana que em queda just davant. Penso que aquesta pantalla plana d’última generació ja deu sortir de fàbrica amb el TDT incorporat, perquè la Generalitat ja s’haurà encarregat d’avisar aquests centres de que una tele sense TDT no és una tele, i no m’imagino jo que al 2010 aquest senyors de la Quiron hagin de posar TDT’s prehistòrics (té dos anys) com els que tinc a casa sobre del DVD que van per fora la televisió i que tant malament queden. La cadena sintonitzada és Antena 3 i és l’hora dels serials sud-americans, que no són fruit de la meva devoció i no sento gaire simpatia per ells, pobrets. Jugo durant una estona a intentar endevinar qui dels personatges que surten és dolent o bo (el so està molt baix). La tasca no és gent difícil, ja que en aquestes sèries es veu clarament per la cara que posen els actors si estan del bàndol bo o dolent i em pregunto si a les series de producció pròpia que fan per TV3 també passa o és només a les telenovel·les d’importació o es que a les cares de la gent d’aquí ja estem acostumats, en canvi a les cares de la gent d’allà no i se’ls hi nota més.

Decideixo tornar-me a posar a llegir, que per poc que m’entussiasmi el llibre, serà com setanta vegades (i em quedo curt) més interessant que el programa que estava veient per la televisió. De sobte, però, sento com una senyora amb un clar accent català està xerrant per telèfon en castellà amb una tal Nancy, que pel nom i per l’idioma en el que parlen ha de ser originària del mateix lloc d’on procedeix la telenovel·la que fan per Antena 3. La dona, d’uns seixanta-cinc anys, està amoïnada perquè, segons s’encarrega de fer-nos saber a tots els que estem esperant perquè parla a crits i amb un to de veu d’aquells que et fan venir mal de cap, la tal Nancy vol marxar cap a Veneçuela el dia sis de gener i tornar el dia cinc de febrer però clar, com que es desperta ara (i jo també perquè a conseqüència dels crits ha fet que la son que tenia hagi desaparegut per complert) ja no podran trobar vols econòmics “de estos que hay en internet” però que estigui tranqui-la que farà el que podrà... Aquí desconnecto, ja que porta cinc minuts parlant i vull acabar-me el llibre. Així que torno a concentrar-me en la lectura, però dues pàgines més em fan adonar que això de concentrar-me és ciència ficció per culpa del to alt d’aquella senyora. Penso que està infringint dues normes que figuren al cartell que hi ha a l’entrada: un mòbil tatxat i el dit índex de la mà dreta situat de forma vertical sobre una boca demanant silenci. “Y yo te iré escribiendo mails (però pronunciat amb a)” continua bramant (mira, és una àvia moderna que deu haver fet algun curs d’internet d’aquests gratuïts de la Generalitat per majors de seixanta-cinc anys) i li diu que tranquil·la que ella s’ocuparà de solucionar-ho, però clar, no poden adormir-se perquè el dia sis de gener ja se’ls tira a sobre (ostres!! Doncs penja ja i comença a moure fils, penso) i que farà tot el que pugui... Finalment penja. Estem salvats!! Una mirada còmplice amb el matrimoni que tinc al costat i un somriure fa presagiar que ara ja podem estar tranquils.

Però no, perquè ara s’ha d’encarregar de trucar al que suposo que és el fill per tal de començar a moure el tema del bitllet electrònic i econòmic per la Nancy perquè clar, li explica a l’altre interlocutor aquesta vegada en català, no ens podem adormir perquè el dia sis de gener se’ns tira a sobre (tant de bo se’t tirés a sobre i no et poguessis aixecar i així em deixaries llegir tranquil, penso, però després me n’arrepenteixo)... I més xerrera per donar voltes al mateix tema quan de sobte torna a penjar. Més mirades de complicitat entre el matrimoni i jo. Però sabem del cert que no serà l’última trucada. Segurament ara s’encarregarà de fer saber a la tal Nancy que ja ha mogut el tema!! I evidentment, les previsions es compleixen i amb aquella pronunciació catalana torna a xerrar amb la Nancy en castellà per tornar-la a tranquil·litzar (si ja ho havia fet abans!!) que ja està l’operació en marxa (jo li vaig posar nom i tot a l’operació: bitllets econòmics punt com) i que ja li escriurà mails (amb a)... Em submergeixo de nou en el món apassionant del meu llibre fins que al cap de poques pàgines i de no assabentar-me de què passava sento que es fa el silenci. De nou hi ha mirades de complicitat amb el matrimoni i aquesta vegada sí que pensem que és la definitiva i que la pau regnarà, per fi, a la sala.

Amb un somriure als llavis retrocedeixo tres o quatre pàgines per veure si puc tornar a agafar el fil conductor del llibre quan la veu torna a sonar estrident. Ara és el torn d’una amiga que fa temps que no parla amb ella i a la qual li ha enviat molts mails de riure... S’obre la porta per on fa més de quaranta minuts que ha desaparegut l’Alba i surt una infermera que es dirigeix a la senyora del mòbil i li demana molt educadament que si pot fer el favor de callar que està en una hospital. La dona, amb cara de resignació, s’acomiada de l’amiga i desa el telèfon a la bossa. Li han tret la joguina i no sembla haver-s’ho pres molt bé.

Bé, per fi puc dedicar-me a la lectura i això és el que intento fer quan s’obre la porta de l’entrada d’urgències i apareix un home molt ben vestit amb el mòbil a la mà situat a un pam davant de la seva boca i amb el mans lliures posat, de tal manera que tots ens podem assabentar del que estar dient l’emissor i el receptor. Coi de mòbils. Però tal com entra veu les nostres cares, torna a sortir i segueix xerrant a fora. Un home educat, penso, i una forma estranya de xerrar pel mòbil i imagino que si tots parléssim amb el mans lliures això seria un caos.

Torno a obrir el llibre. Ah!! Ara sí que mitjanament torno a recuperar l’argument després de tornar a començar des del punt on vaig deixar-lo abans d’entrar a la Quiron. El segueixo trobant avorrit. De sobte sona un mòbil amb una música horrorosa d’aquelles que porten de sèrie incorporades. El típic tiriririririiii.... Uff!! I al cap d’uns moments en sona un altre!! Aquesta vegada és el torn d’una cançó que no sé identificar d’aquestes politonos que et pots baixar enviant trenta missatges de text a un número les xifres del qual es repeteixen. En aquests moments tenim un concert en re menor de músiques variades i sembla que s’hagi establert una competició per veure qui despenja més tard l’aparell telefònic. El que em quedava per veure...

... o sentir, perquè de sobte arriba el so a les meves orelles de com algú ha tirat de la cadena del lavabo i com va omplint-se la cisterna d’aigua i al cap d’uns moments l’assecador de mans. Algú que ha anat als serveis i s’ha deixat la porta oberta. I qui pot ser aquest algú? Instintivament miro la cadira que ocupava la senyora que parlava amb la Nancy i bingo!! no hi ha ningú. Passats uns instants apareix la senyora i es torna a ubicar al seu lloc. “Fa soroll, però és neta: es renta les mans després d’anar al lavabo”, penso.

Surt l’Alba per la porta i no fa bona cara. El metge li ha dit que té l’os trencat del dit i el tendó el té fet malbé. Bé, concretament el que li ha dit el metge és que té el “dedo en martillo postraumàtico anular izquierdo” (segons consta al full que em deixa veure), però dit de forma planera per a que ho podem entendre tots. S’haurà d’operar si un altre expert no diu el contrari. Mal diagnòstic.

Ah!! Per cert, el llibre es titula “El col·leccionista” i l’autor és John Fowles. No us el recomano.