Fisio a domicili.

Ahir era el dia. La primera vegada que una part del meu cos passava tanta estona per les mans d’un home (crec que encara no m’havia tocat mai cap, a part del metge) i a més a més d’un fisioterapeuta. O sigui, que com es sol dir, era la meva posada de llarg.

Tinc la sort que el fill d’un molt bon amic del meu pare és fisioterapeuta. Treballa amb nois discapacitats que es dediquen a fer esport. Havíem passat fa molt temps (quan érem joves, bé, més que ara) alguna setmana de vacances junts, quan els nostres pares coincidien, però ara feia temps que no ens veiem.

Abans de que vingués, una bona dutxa per treure’m de sobre l’estrès del treball (sé que algun cabró que es farà dir amic meu se’n riurà d’això) i els pantalons curts de rigor perquè pogués treballar bé la zona del bessó.

Deu minuts abans de l’hora ja era a baix picant al timbre. L’he obert i una vegada superats els trenta-sis esglaons ja m’ha pegat la primera esbroncada: “Però on vas amb aquests pantalons?”. M’he mirat i no hi he trobat res d’anormal. Uns pantalons curts del Barça de l’any de la picó, això sí (de quan vestien Kappa). Passats uns instants hi he caigut. No me’n recordava que ell és perico, però per sobre de tot anti barcelonista. Ostres, començàvem bé!! Li he fet un gets d’aquells d’”ho sento molt i no es repetirà més” i de seguida hem entrat en matèria.

Entre palpada i palpada de bessó hem recordat vells temps i m’ha explicat coses de la seva vida (i jo de la meva, evidentment). M’ha confirmat que tinc una sobrecàrrega important, i m’ha estat magrejant la cama dreta durant una bona estona amb cremes i quan ja estava ben palpada hem passat a la part de les corrents. Quina sensació més estranya!! Mai me n’havien donat (bé, alguna vegada que havia posat els dits a l’endoll quan era petit) i la veritat és que al començament estava una mica espantat (normal en mi, ja que el tema de que alguna persona aliena a mi mateix m’intenti infringir dolor físic m’aterra de manera sobrehumana).

Quan tot ha acabat i he hagut d’aixecar-me, ho he fet amb molta por. Tenia el bessó molt adolorit i carregat a conseqüència del tractament. Però bé, com un campió ho he fet i fins hi tot m’he marcat unes quantes passes de forma digna.

Quan marxava m’ha dit que demà tornarà a venir, però també m’ha dit que l’altre cama (l’esquerra) també es veu bastant carregada i que serà el principal objectiu. Així que demà toca més patiment!!

Ah!! I a partir de la setmana vinent m’ensenyarà uns estirament que hauré de fer molt regularment per tal d’agafar elasticitat a la cama. I que abans de fer esport, el primer que he de fer és estirar molt i escalfar bé els músculs. I després també, evidentment.

Què dura la vida de l’esportista amateur!!