Però així, com poden anar bé les coses?

Avui llegia al diari Sport aquesta notícia i m’he quedat de pedra. “Me toca decidir a mí y los Juegos Olímpicos es algo que no voy a poder jugar más.”, ha dit el jugador. Igualet que en Touré Yaya (recordo que ha jugat lesionat els darrers dos mesos i no s’ha operat per ajudar a l’equip). L’equip per davant de tot, sí senyor!. Un exemple a seguir de compromís per tota la plantilla (els que vindran i els que es quedaran). Què trist, companys!! És per dir-li: marxi i no cal que torni més. I en principi sobre aquest jugador ha de girar el projecte Guardiola, o segurament serà un dels puntals (no en va ja estan en plenes negociacions per ampliar el contracte del jugador i pagar-li una quantitat totalment desorbitada per cada temporada). Ho sento molt dir-ho, però tant els jugadors argentins com els jugadors brasilers sempre fan el mateix. Quan la selecció els crida van darrera amb la llengua fora i movent la cua com si fossin gossets. I no parlem de quan es lesionen, que temps no els falta per empaquetar l’equipatge i agafar el primer avió que s’enlairi del prat amb rumb a les amèriques. Què els donaran allà? Tant important és anar-hi per deixar d’ajudar als teus companys a classificar-te per la Champions League? Ho trobo una falta de respecte cap al club que et paga i cap als aficionats que t’idolatren i t’aplaudeixen cada diumenge. Pot ser molt bo, que ho és, però m’agafo a la frase de que un jugador no fa un equip (només hem de mirar el Barça aquesta temporada) i prefereixo un disposat a sacrificar-se i deixar-se la pell pel seu equip quan aquest el necessita que no un altre molt bo, que saps que a la més mínima et deixarà tirat per anar-se’n a disputar una competició amb el seu país.

Entrem en comparacions amb Bojan que ha dit que no a la convocatòria per anar a l’Eurocopa per estar més descansat de cara la temporada vinent o ho deixem estar? Quina diferència d’actitud i de compromís...