Reflexions abans del passadís del Bernabéu.

L’hora fatídica s’està acostant. Els dubtes m’envaeixen i pel cap em ronda la idea (imagino que com a molts culés) d’engegar el televisor cinc minuts més tard, és a dir a les 22:05h per tal de no veure el ja famós passadís blaugrana. I direu, per què tant tard? Doncs la veritat és que no volia apurar perquè, per coses del destí, si l’endollo passant tres o dos minuts de les deu en punt m’arrisco, amb l’ajuda de la llei de Murphy i de tot un seguit de factors que poden girar-se en contra meva, a veure’l.

Però finalment, com els eclipsis de sol o de lluna, els cometes halleys, i les pluges de meterorits, només es veuen una vegada cada molts anys, decideixo fer el cor fort, armar-me de valor, posar-li pit i collons i tenir la televisió encesa cinc minuts abans per tal de plorar com una dona el que vam saber defensar com a equip (adaptació bastant cutre, ho sé, de la frase “Llora como una mujer lo que no has sabido defender como un hombre”).

Imagino que no haureu passat per alt que he dit que tindré el televisor engegat, perquè es pot tenir el televisor engegat però per aquelles casualitats que ens depara el destí casualment al moment just de sortir els jugadors al camp et poden trucar per telèfon (complicat, si es que abans no ho he pactat amb algú), poden picar a la porta (complicat per la mateixa raó que el d’abans, però amb l’afegit que m’hauria de posar d’acord amb un veí de l’escala que fos barcelonista i que tampoc volgués veure el passadís), es pot acabar en aquell moment una rentadora (difícil de coordinar perquè des de que tinc la rentadora mai he aconseguit saber el que dura el programa curt i sent ja l’hora que és crec que faig salat) o et poden agafar, senzillament, ganes d’anar al lavabo. Crec que aquesta opció és la més encertada i una estona abans ja començo a endrapar porqueries diverses per tal de provocar un allau de merda tal dintre meu que em mantingui ocupat des de les deu menys cinc i les deu i cinc.

Bé, després de la tercera capsa de donnettes, segon de filipinos, el paquet de crispetes fetes, com no, al microones i les tres bosses de llaminadures regat amb una botella de coca-cola de dos litres, faig un pensament i paro aquest absurd. No he comprat gelat de xocolata!! Quan estic a punt de canviar-me de roba per baixar al supermercat, m’aturo... No pot ser!! El que vull és no perdre’m el passadís, no passar la nit a l’hospital i que em donin la baixa per una setmana... La baixa per una setmana? Ummmm... Centrem-nos!! Que no pot ser!!

Com que he decidit tenir la televisió engegada i això és inamovible i l’opció empatx també la descarto, decideixo tirar pel dret i agafant-me a aquella frase tant castellana que diu que ojos que no ven, corazón que no siente se m’acut estar assentat al sofà a l’hora fatídica, però amb els ulls tancats. Sí senyor!! Qué gran que sóc!! Si és que ja m’ho diu la meva mare que jo he nascut per això de pensar... Sóc una màquina pensant!! Aquesta serà la solució als meus problemes.

Però a mesura que es va acostant l’hora, el neguit encara es va fent més gran i tirant de nou de refranyer popular i agafant-me aquesta vegada a la frase que diu que són tots els que estan, però no estat tots els que son, decideixo ser solidari amb l’equip. Em sap greu pel Puyol, el Xavi, el Bojan, el Valdés, ... tots aquells jugadors que realment sí que els fa mal haver de posar-se en fila per aplaudir al conjunt blanc mentre els jugadors van passant per entre les dues rengleres formades pels seus homònims blaugranes i decideixo patir-ho amb ells. Podria emprar la tàctica d’imaginar-me com Deco i Eto’o (que es van esborrar clarament d’aquest partit la jornada passada), Ronaldinho (esborrat clarament de l’equip durant les dues últimes temporades) i algun que altre han d’aguantar la vergonya de fer el passadís. Però no, res més lluny de la realitat: aquests estan a casa, espatarrats al sofà i veient la humiliació, que per ells segur que no és tal. Bé, això en el millor dels casos, perquè jo en sé d’un que a les deu ja va de discoteca en discoteca tocant els bombos. Què collons, si només és un passadís!! El veuré i s’ha acabat!!