Confirmat: això va en serio!!

Després del partit d’ahir, jo aquest Barça ja me’l crec. I ho dic als quatre vents i ben fort i ben alt perquè em senti tothom. Tenia ganes de treure’m aquell dubte que tenia dintre meu que deia que encara no havíem jugat contra ningú important: Segons deien el Barça golejava, jugava bé, però els equips no eren res de l’altre món. I, ves per on, ahir era el torn del Sevilla i al Sánchez Pijuán. I, ves per on, un zero a tres per posar a cadascú al seu lloc. El Barça me’l vaig començar a creure una mica quan Samuel Eto’o va marcar el primer gol al minut dinou. I me’l vaig creure una mica més quan va acabar la mitja part amb aquest resultat. I encara una mica més quan Messi va marcar el segon gol al minut setanta-vuit. I encara més i més quan Messi va tornar a marcar al minut noranta-dos un gran gol. I ja no vaig tenir cap dubte i vaig dir ben alt a tots els amic amb els que estava mirant el partit: “Aquest Barça ja me’l crec!!” quan l’àrbitre va xiular el final del partit. Ja no cal fer cap acte de fe. Ara ja ens ho podem creure, això va de debò. I que tremoli l’enemic. Que vagin passant un a un, que aquí estem preparats per guanyar cada una de les guerres a les que ens enfrontem. No hem de tenir por de res ni de ningú. Respecte sí, faltaria més. Sincerament, si jo fos d’un altre equip i m’hagués d’enfrontar a aquest Barça tampoc tindria por, sinó autèntic pànic.

I és que aquest Barça està trencant estadístiques i motlles: un Messi que se’n va de qui vol, un Eto’o que va sobrat camí del pichichi, una defensa que cada vegada està més assentada i un entrenador que va a passes de gegant de cara a marcar una gran època a la banqueta blaugrana.

Un tema a part, és l’equip de la capital. Ahir va tornar a perdre. Aquesta vegada contra el Getafe i a camp contrari. Jo veia que aquest Madrid estava malament, però sóc dels que crec que encara que així sigui, mai se’l pot donar per mort. Però companys, el que passa que no és que estigui malament, és que està molt malament i crec que m’hauré de baixar els pantalons demà a l’esmorzar de la feina i reconèixer que aquest any no té res a fer i que dubto que puguin arribar a lluitar per la Lliga. És a dir, que li passarà com el Barça l’any passat, que unes quantes jornades abans d’acabar ja es veurà que no pot arribar amb opcions de ser campió. Potser me la jugo massa aviat, ho sé! Però ara mateix ho veig així. Ah!! I ja acumula un total de deu lesionats... Això no us recorda el Barça de fa uns anys? És a dir, un munt de lesionats, no juguen a res i la temporada va camí de ser d’aquelles per oblidar.

EN POSITIU.
El Barça en general. Seria injust destacar a ningú. Ahir el triomf és de tot l’equip i tots van ratllar a un gran nivell (és clar que sempre hi ha jugadors que destaquen més, cas de Messi, Xavi o Eto’o).

Es van començant a marcar les diferències a la classificació. El Madrid ja és a sis punts i encara no ha començat la tanda de quatre partits complicats (Sevilla, València, Barça i Villareal) i el Sevilla a vuit.

EN NEGATIU.
Els que us pensàveu que de nou posaria a Henry, no, no ho faré.

La tarja groga a Eto’o que farà que es perdi el proper partit contra el València al Camp Nou. Però bé, com que va ser descaradament provocada, doncs la donaré per bona. Aquest any sí que té ganes de jugar contra el Madrid i no es vol esborrar.

EL TITULAR.
El de l’As, que lluny d’anar el Barça llançat i jugar un gran futbol i ser l’equip més fort que hi ha actualment a Europa, és que el Sevilla està molt malament (abans de disputar-se el partit era cinquè a cinc puts del Barça) i potser ja no se’l considera tant gran com deien:

Balanç final de la temporada 2008.

Després d’uns dies de dubtar i dubtar i de donar voltes a si participava o no a la darrera marxa de la temporada (Matagalls-Granollers) que se celebrarà demà diumenge, he decidit que aquesta temporada les meves cames i la meva integritat física ja en tenen prou. Tinc ganes de participar-hi, ja que no l’he feta mai, però aquests dies que he estat entrenant he vist que necessito descansar i molt! Per tant, començo les vacances!

Pel que fa a la temporada que tot just ara mateix declaro tancada, ha estat molt profitosa. He aconseguit els tres objectius que m’havia marcat (CCC, MIUT i Copa Catalana de Caminades de Resistència), he estat a llocs i vist coses que sempre més recordaré, he conegut a gent formidable i he viscut experiències d’aquelles que no es poden oblidar mai. En definitiva, que estic del tot satisfet i amb ganes de que l’any vinent es torni a alçar el teló.

Tanco aquesta temporada havent participat a un total de vint marxes, havent recorregut aproximadament 1.242 quilòmetres i havent afrontat un desnivell acumulat aproximat de 86.672 metres. Més curiositats? Doncs:
- En dues proves he caminat gairebé durant vint-i-quatre hores: CCC del Mont-blanc i la Ultra Trail de Madeira, compartides amb un bon amic i millor persona, el Jaume, que va ser l’encarregat d’engrescar-me en aquestes dues petites aventures.
- He caminat durant unes 233 hores (sumat a l’engròs).
- No he portat el recompte dels diners invertits, però segur que n’han estat un munt.

Uns números que l’altre dia me’ls mirava i em feien tremolar, però alhora em sentia orgullós. Si ho he fet, senyal que és possible, no? I tot això de ben segur que no ho hagués pogut aconseguir sense aquesta gent que tens al costat, espatlla contra espatlla, i que t’anima a seguir. Els companys amb els que comparteixes alegries i patiments i que sempre estan allà donant-te una paraula de suport o fent-te riure en els moments més dolents. És per tot això, per aquest calor humà que reps, que val la pena el participar amb proves d’aquestes. Te n’adones de què grans poden ser les persones i de què petites que es veuen abans de començar a pujar qualsevol muntanya. Moltes gràcies a tots!! I posem-nos les piles que això tornarà a començar d’aquí a poc...

El dia que van trontollar els meus ideals.

A l'hora d'esmorzar m'han fet trontollar els meus ciments solidaris i sentimentals, la meva fe, les meves creences, els meus ideals... en fi, tot allò en el que cada persona creu, en allò que et fa ser com ets i amb aquella veueta interior que et diu que has de fer en cada moment i si allò ho fas bé o no o si obres segons els teus principis o no. Una autèntica prova de foc. Aquests personatges (carinyosament parlant) amb els que vaig a compartir tertúlies mentre fem un mos a les deu del matí, són una colla de CABRONS!! I ho dit amb lletres majúscules!! Com m'han fet patir, i el que és pitjor, m'han fet triar entre solidaritat i sentiments, i crec que finalment m'he quedat amb la millor de les dos: la solidaritat.

M'explico: els he comentat que m'he fet voluntari de La Marató de TV3, correu que també van rebre ells i van passar olímpicament (ara penso que té gràcia la relació que hi ha entre les maratons i les olimpíades), i que el diumenge dia catorze de desembre de set de la tarda a deu de la nit hauré de portar a terme aquesta tasca solidaria de la meva vida. Doncs bé, la conversa ha estat la següent:

S: El domingo por la tarde? Y te vas a perder el Barça?
Servidor: (Ostres, no hi havia caigut...) Me lo estás diciendo en serio?
S: Hombre, si no no te lo diría...
Servidor: Mira S, que con las cosas del corazón y con los sentimientos no se juega...
R: Pues yo creo que sí que juegan domingo.
E: (rient) Estás vendido!
Servidor: No puede ser! No puede ser!
S: R, no jugaban a las ocho?
R: No, yo creo que es a las diez.
Servidor: Pues si es a las diez aún podré ver la segunda parte.
S: Si tuvieras contratado el servicio Vodafone Live, podrías ver el partido en tu móbil mientras estás haciendo otras cosas.
Servidor: No te jode el hombre anuncio! Si acaso contrato el servicio Papa-mobil-fone y que me vaya informando de los goles y las anécdotas por sms.
E: Y tu contestando una llamada y gritando gol y uyyyy!! Para verte...
Servidor: Eh!! Que uno es muy profesional!
S: Y qué harás?
Servidor: Uff!! Qué encrucijada, por dios!! Y yo sin video en casa. Que por lo menos me lo podría grabar y luego verlo sin saber el resultado.
E: Pues yo tengo tres. En qué formato lo quieres: DVD, VHS o Blue Ray?
Servidor: Cabrones!!

Total que finalment, després de molt pensar he decidit que un acte solidari es un acte solidari i, per molt que em pesi, el Barça aquesta vegada hauria d'esperar. Tornant cap al lloc de treball m'he trobat amb el Sa, que havia abandonat l'esmorzar per anar a un lloc i li he preguntat si sabia quan jugaven. Ell es soci i tot del Barça. M'ha dit que creia que dissabte, però que no ho sabia segur. Enfonsat ja com estava i resignat a no veure'l li he etzibat: "Como sea verdad te doy un abrazo y hasta puedo llegar a subir la oferta a un beso, pero en la mejilla que a mi los hombres no me van...".

El primer que he fet després d'aquesta mini xerrada ha estat buscar com un possés per internet quin dia es disputava el partit. Res de res. Horari per confirmar: ni servicaixa, ni la pàgina del Barça, ni l'Sport, ni google. Res de res. Fins hi tot he trucat al Barça per si em podien informar, però m'han dit que no està confirmat, perquè encara no han rebut el fax de la Lliga de Futbol Professional. També he enviat un correu a La Sexta (única cadena que donarà el partit) preguntant-los pel tema. No m'han contestat encara...

Se m'ha obert el cel quan de casualitat he vist un article a l'As que parlava d'aquests partits tant complicats que venen ara per uns i altres i posava que el partit era el 13-D, és a dir el dissabte!! Dissabte!!

Només em balla una idea pel cap. En cas que m'hagués perdut el partit Barça-Madrid, hagués trontollat la meva fe? Hagués estat considerat com un signe de debilitat? Em podria anar a confessar davant el Laporta perquè, president, he pecat i sóc un mal barcelonista? No vull ni pensar-ho. Bé, amb tot això, encara no tinc clar que el partit sigui dissabte. Algú em pot fer veure la llum???

P.D.: L'E ens ha comunicat durant l'esmorzar que aquest cap de setmana, com que fa tant bon temps, fará l'últim bany de la temporada per Palamós "con dos cojones". Jo li he dit que com ho fes, les gambes l'aplaudirien...

Primers de grup… amb nova golejada.

Era un partit que em feia por, no us ho negaré. El Barça està bé, però últimament li costa més guanyar els partits. I la veritat és que ahir el va resoldre amb molta solvència, sigui per la presència de nou de Messi a l’onze titular o no. Jo era molt crític amb la decisió de Guardiola de deixar a Puyol i Touré a Barcelona, i més quan vaig veure l’onze titular on Eto’o es quedava a la banqueta, l’atac el capitanejava Henry amb Hleb i Messi i a la defensa reapareixia com a lateral esquerra un Martín Càceres que feia temps que no el veiem. Però tot va anar sobre rodes, perquè negar-ho, i el Barça ràpidament va fer-se amb el control del partit, i al minut disset ja guanyava dos a zero amb gols de:
1er) Henry gràcies a una gran assistència de Messi en una gran jugada, com no podia ser d’altra manera.
2on) Xavi pica un córner en curt, centra a l’àrea, Gudjhonsen fa una esplandinha a la islandesa (és a dir, sense voler, o dit d’una altra manera, que és la pilota qui va a l’esquena no l’esquena a la pilota) per deixar l’esfèric a peus de Piqué que només ha d’empènyer-la a dintre la porteria.

En aquestes alçades de partit, l’home que tenia al costat no estava molt conforme amb en l’Hleb, tampoc li deixaré de donar la raó. Bé, ell li deia Elp (la hac no la col·loco perquè no sé on aniria). Tenia un repertori bastant ample per totes les possibles jugades del bielorús:
- Que xuta a porta: “Fot-li més fort, Elp!”.
- Que fallava una passada que va a parar al contrari i Busquets talla el possible atac amb falta: “Si es que l’Elp aquest no val per res!”.
- Que no li surt un regat: “Quan n’aprendrà, l’Elp?”.
- Que no xuta quan havia de xutar: “Té por l’Elp. Li falta confiança”.
- Que talla una pilota: “De casualitat”.
- Que li prenen la pilota: “Ja t’ho deia jo...”.

I així vam anar passant la primera part, on a estones el Barça s’agradava tocant i remenant la pilota al mig del camp com si fossin autèntics malabaristes de la pilota. El debat a la mitja part, evidentment, era que amb el marcador tant a favor, en Messi ja havia de quedar-se al vestidor i descansar per no fer-nos patir més i estar amb l’ai al cor per si es lesionava o no. Ara venen quatre partits molt importants on el necessitem al 100%.

Però això no es va complir i en canvi, qui sí que va substituir a la mitja part va ser a Henry pel Bojan. I gairebé quan feia quatre minuts que la segona part havia començat i encara no havíem entrat en calor es produeix una falta just a la frontal de l’àrea. I badant jo, badant els del meu costat, badant els del bar, badant el realitzador... Alves inmediatament planta la pilota al terra, li passa a Messi que es queda sol davant del porter i marca el zero a tres. Partit sentenciat, tots cap a casa i pregaries per demanar al Pep que sisplau, canviés el Messi ja i no ens fes patir més.

Però no va ser així. El partit sentenciat dic. El canvi si que va sortir el meu admirat Pedroooooo en lloc de l’argentí. El tema partit es va complicar una mica, ja que en tres minuts es van marcar tres gols (mira que si tots els partits fossin així, a gol per minut, se’n veurien noranta, més el del temps d’afegit). En un xut de falta directe (i inexistent, també ho diré) i una badada defensiva, els portuguesos van marcar els seus dos gols (minut seixanta-cinc i minut seixanta-sis). Però aquest Barça és molt Barça i ha signat un pacte amb la deessa fortuna, perquè al minut que feia tres (minut seixanta-set), una passada per dalt de Gudjhonsen cap a Pedroooooo, que rebutja el defensa portuguès però amb tanta mala sort que li fa una vaselina al seu porter i acaba fent-se un gol en pròpia porteria. Ara sí que tots tornàvem a respirar tranquils de nou. Com no podia ser d’una altra manera.

El gol que rubricava la maneta del Barça va arribar de penal, gràcies a un gran placatge estil pressing catch del porter a Bojan, que va suposar la seva expulsió (la del porter). Al bar hi havia apostes de qui el xutaria perquè ni Eto’o ni Messi estaven sobre el terreny de joc. Va haver-hi un que va dir: “Que el tiri Tamudo que els falla tots, el cabró!”. Finalment l’encarregat de llençar-lo va ser Bojan que aliat de nou amb la fortuna, la potra o la bona sort, ja que el porter va aconseguir aturar la pilota, però aquesta va acabar entrant.

Com que l’Elp a la segona part ni se’l va veure, l’home del meu cantó no el va anomenar més. Qui va agafar el protagonisme va ser ara en Víctor Valdés, ja que un home que va arribar a la mitja part, cada vegada que aquest tocava la pilota anava deixant anar “Ai la Cañadas!” per aquí “Què contenta estarà la Cañadas!” per allà i quan va fer una gran aturada amb la cara “Hòstia la Cañadas que li fotrà avui una festa que no vegis...”. Vaig preguntar-li que què hi pintava la Cañadas en tot això i em va dir que es veu que estan enrotllats. No ho sé, a mi aquestes coses del cor no em van molt. Algú sap alguna cosa?

Amb tot això, el partit va acabar, el Barça es va assegurar la classificació matemàtica com a primer de grup a falta d’una jornada, va llençar un missatge a tots els altres equips dient que és el coco del bombo pel proper sorteig i muito obridados d’haver jugat contra vosaltres.

EN POSITIU.
Martín Càceres em va agradar molt de lateral. Va fer un gran partit.

Messi, que va portar l’atac del Barça en tot moment fent anar de corcoll quan volia la defensa de l’Sporting de Portugal.

La classificació com a primers de grup que assegura el partit de tornada a casa.

EN NEGATIU.
Ho sento, però malgrat el gol, una vegada més col·locaré a l’Henry, que no va fer una passada bona i només va destacar en tasques defensives.

La Messidependència... Però bé, si segons en Cristiano Ronaldo és el segon millor jugador del món, quan no hi és s’ha de notar la seva absència, no?

EL DOBLE.
S’acceptaria que Martín Càceres és el doble d’Antonio Carmona, el cantant?

Voluntari de La Marató.

L’altre dia van passar-me un correu electrònic per si volíem fer-nos voluntaris de La Marató (de la de TV3, no de la que es córrer pels carrers de Barcelona).Així que tant l’Alba com un servidor vam decidir apuntar-nos-hi. Sempre m’havia rondat pel cap això de ser voluntari d’alguna cosa (des de l’escola que no m’oferia de “voluntari”, en aquest cas, per sortir fora de l’aula castigat i també recordo el meu voluntariat frustrat als Jocs Olímpics de Barcelona). Així que avui hem tingut la sessió informativa d’assistència obligatòria (això estava molt remarcat al mail) per fer-nos cinc cèntims de tot una mica.

I així ha estat. Primer ens ha palat un home jove que es veu que coordina tot això de La Marató, la cara del qual em sonava d’haver-lo vist per la televisió (imagino). Després ha estat el torn de la noia encarregada aquell dia de coordinació la sala que hi ha al campus de la UPC de la Diagonal, que es on estarem nosaltres fent la tasca que ens hagin designat, que ens ha explicat les diferents funcions que ens pot tocar. I finalment ha estat el torn del representat de La Caixa – Parlem? (amb la corbata de rigor, que no se la treuen ni per dormir) que, amb pèls i senyals, ens ha fet un extens parlament de com hem d’omplir la butlleta. Per cert, que és a mà. I jo que em pensava que tot això ja ho tenien informatitzat... Els passos a seguir per omplir aquesta butlleta de donacions (monetàries, evidentment, perquè d’altres coses no en recullen) són:
1) El bon dia/bona tarda/ bona nit de rigor i el “desitja fer una donació?”. Si és que no, que vol informació, el derivem al telèfon que tindrem apuntat davant i... adéu-siau!! (perquè segons l’home parlem? el que ens interessa són els diners). Si és que sí, passem al punt dos.
2) Quantitat de diners que donarà. Ja hi ha unes quantitats establertes al paper (10, 20, 30, 50 i 100 euros) de tal manera que només hagués de marcar la casella de l’import que volem. Si la donació és, per exemple, de 70 euros, no hem de fer combinacions de caselles i marcar la de 50 i la de 20, sinó que al costat hi ha un espai per especificar altres imports amb l’opció de decimals i tots. Per la cara que ha posat, no els agrada molt que la gent doni imports amb cèntims inclosos. No sé per què, si són diners igual.
3) Nom de la persona en qüestió.
4) Número de telèfon (fix o mòbil).
5) Mitjà de pagament que es vol utilitzar. O sigui: compte corrent, llibreta (que jo em pensava que aquestes dues coses eren el mateix, però s’ha encarregat de deixar-nos clar que una cosa va amb talons i l’altre és la llibreta pròpiament dita) o targeta (que no valen totes, tampoc).
6) Si vol que se li enviï un certificat a casa per desgravar la donació.

Bé, la cosa sembla fàcil. Suposo que ens en sortirem. Hem d’intentar fer la lletra clara perquè es pugui entendre i no posar-nos nerviosos.

Sortim de la carpa on s’ha celebrat aquesta reunió, pel carrer ja s’havien instal•lat les prostitutes i els transvestits que solen fer cantonades pels voltants del Camp del Barça. La diversió fins arribar al metro ha estat el anar identificant si es tractava d’un senyor, d’una senyora o d’un senyor/senyora (ésser híbrid).

Puntet.

Què se li pot demanar a un equip (no posarem nom) si no té a dos dels millors jugadors del món en la seva posició? Doncs lluita, lluita i més lluita. I això el Barça ahir ho va posar (com sempre). Sense Messi i sense Iniesta, la qualitat de l’equip per les bandes va quedar molt minvada. Bojan feia aquesta vegada d’Henry, amb el mateix resultat que el fracès: res de res. Són jugadors que quans els treus de la seva posició de davanters centres, es dilueixen. Hleb també participava per la banda dreta amb molta voluntat, però amb idèntic resultat. I, com he dit, l’equip va lluitar i va intentar-ho (sobretot a la segona part). Va fer dos pals, va llençar córners, va arraconar a un rival que estava molt ben situat, sobretot després de fer els deures i avançar-se en el marcador al minut divuit de la primera part. I fruit d’aquesta lluita i d’aquest intentar marcar el gol, finalment va arribar la recompensa al minut setanta de la segona part. I a més, un gol d’aquells que des de que està a punt de centrar-la Alves, ja sap que algú la rematarà i marcarà. I això va ser el que Keita va fer: cop de cap després d’una centrada mil·limètrica i gol. I després d’aquest premi, el Barça s’hi va abocar, però ja va ser massa tard.

Com a conclusió es pot dir que, com el Madrid amb les Copes d’Europa, nosaltres ens hem quedat amb la novena. S’ha acabat la ratxa blaugrana de victòries en Lliga, però encara no hem perdut des de que ho vam fer la primera jornada al camp del Numància. Bé, i que la Lliga no està guanyada ni de bon tros com creuen alguns i que s’haurà de lluitar fins el final. I d’això, de lluitar, segurament que no se’n cansaran.

EN POSITIU.
L’assistència a l’estadi, que va pujar una mica més que d’altres vegades, però tampoc és per llençar cohets.

Keita que en els darrers partits ja porta dos gols.

EN NEGATIU.
Hleb, que no posa la cama mai per recuperar una pilota.

Les centrades d’Alves. Potser el brasiler hauria de practicar-les més. És cert que va fer la centrada del gol, però moltes de les que va fer anteriorment van ser autèntiques pedres que no anaven a parar a ningú.

I encara hi ha gent que es pregunta per què som així?

Ahir, vint de novembre. Trenta-tres aniversari de la mort d’un dels personatges que més mal va fer a aquest país. Ja és trist celebrar-ho. Però bé, com que hi ha gent per tot, no m’hi posaré. Cadascú que faci el que vulgui, que celebri el que vulgui i que se n’alegri del que vulgui. Ven lliures son de fer-ho.

Quan ahir per la tarda vaig assabentar-me de la notícia que uns feixistes van atacar el lloc on va ser afusellat en Lluís Companys al Castell de Montjuïc, símbol del nostre poble per les seves idees, la seva lluita i per la manera en que va trobar la mort, em vaig encendre a base de bé. Vaig arribar a escopir per la meva boca un cert nombre de paraules malsonants que serà millor que no reprodueixi aquí i ara. Me les guardo per mi. Però imagino que ja sabeu per on van... Qui són aquesta gent per venir (o per estar) a casa nostra i embrutar els nostres símbols i el nom de la gent que ha lluitat per aquest país? Sempre he pensat que si aquí no es troben a gust, ningú els obliga a estar-s’hi. Poden agafar les maletes i marxar a un altre lloc on segurament es sentiran més feliços i podran anar tot el dia amb el braç alçat, lluint símbols feixistes i cridant consignes a favor de qui els sembli. I encara hi ha gent que es pregunta per què som així? Doncs som així, precisament per culpa d’aquests tipus de persones. I mentre segueixi havent-hi gent així, nosaltres seguirem sent de la manera que som i seguirem defensant el que creiem que és nostre. Visca Catalunya!

“La ladrona de libros”.

Quin llibre!! Fantàstic! Formidable!! Magnífic!! D’aquells que et deixen empremta. D’aquells que t’agradaria que no s’acabessin mai, d’aquells que devores i devores pàgines i et sap greu quan l’has de deixar perquè ha arribat l’hora de fer qualsevol altre cosa que no sigui llegir-lo. Realment m’ha sorprès molt. Tenia moltes ganes de llegir-lo i quan va arribar a les meves mans, m’hi vaig posar a l’instant i no m’ha defraudat per res. Val a dir, però, que el llegia a ulls clucs: no m’havia llegit a la contraportada el resum ni havia sentit comentaris de ningú. Només em va atraure el títol del llibre. I la veritat és que no m’ha decebut gens. És per això que no penso fer-vos cap mena de comentari sobre l’argument. Només dono la meva sincera opinió, perquè sóc dels que pensa que, com el català, els llibres correctes (o molt, com en aquest cas), passa’ls...

Esmorzars i pisos.

Ahir el tema estel·lar han estat uns pisos que s’estan construint per Pedralbes, a prop d’on treballem.

E: Están los pisos estos que están haciendo aquí detrás, que te compras uno de estos y ya es el colmo, porque vives a dos minutos de casa. Sé que hay pisos de 96 metros cuadrados, con piscina comunitaria, con jardín… Y luego hay unos inmensos con piscina privada en tul jardín privado. Es decir, de uso exclusivo para el que la tiene, sin que venga ningún vecino a remojarse y a ensuciarte el agua en la que tú te bañas. Total, que decidí empezar con humildad. Vamos a ser humilde, me dije, y preguntaré primero por el piso más pequeño. Llamo y me atiende una mujer. “Quiero preguntar precios de pisos”, le dije. Me preguntó por que piso estaba interesado. “Empezaremos por el pequeño”, le solté. Bueno, viene con dos plazas de parking y un trastero. Bien, pensé.
CH: Porque aún no te había dicho el precio…
E: Evidentemente. Pues van a ser un millón y medio, me dijo. Cómo lo ve? Hombre, lo veo bien, lo voy a comentar con mi mujer y si acaso ya le digo algo.
Servidor: Cuando aparece la palabra si acaso, es que va a ser que no, lo tengo comprobado.
E: Hombre un millón y medio de eurachos… uff!!
Servidor: Son doscientos cincuenta millones de pesetas…
P: ¿Más el IVA?
Servidor: ¿Vaselina?
CH: Sí, para que te la metan mejor…
C: Bueno, hay que sumarle un 10%, más o menos.
E: Y por trescientos millones te viene con toallero y todo. Y los acabaos que tiene: grifos en todas las salidas de agua.

Qui és qui?

Ahir la policia francesa va detenir el membre d’ETA Txeroki i una companya seva. La detenció ja té sorna, perquè va ser gràcies a un error d’aquells que es diu de principiant (o enorme o fora de mida o exorbitant, com voleu dir-li). Resulta que en un cotxe robat van penjar una matrícula antiga (d’aquelles que indicava la ciutat i les dues lletres al final). Com si d’una pel·lícula de Torrente o del Paco Martínez Sória es tractes, la van espifiar ben espifiada. I els van agafar, com no podia ser d’una altra manera.

Doncs bé, ara resulta que la policia francesa ha de traslladar els etarres cap a Espanya en avió. I com si de fer-se una fotografia amb un personatge famós, amb un quadre o amb una catedral de fa deu segles, n’hi ha un que treu la càmera, altres dos que s’ho mires i un parell que fan l’estaquirot per posar davant de l’avió que portarà Txeroki cap a la Península. Quina gràcia té? Si encara es fessin una foto amb l’etarra o la etarra en qüestió... Cadascú li dóna importància al que vol, però aquesta foto té sentit? I és més, després com es reconeixeran si com podreu observar van tots amb el passamuntanyes que els tapa la cara? És més, penjaran la foto al Facebook i n’etiquetaran les persones que surten? I després a mi em diuen friki per cantar en un karaoke...

S’escapen… amb estratègia!

Fa temps que no recordo al Barça guanyar un partit d’aquesta manera: utilitzant l’estratègia i la pissarra. Una falta preparada, assajada als entrenaments, treballada per tot l’equip, conscients que hi ha partits on la qualitat individual no és suficient i on l’enginy i la sorpresa et poden donar els tres punts. I això va ser el que va passar ahir al minut cinquanta-dos de la segona part. Xavi simula que pica una falta directa des de la frontal de l’àrea, Messi, fent l’ull viu comença a córrer per desmarcar-se, i el de Terrassa li passa la pilota i aquest, gairebé sol davant del porter i davant la sorpresa monumental de tota la defensa xuta i marca. Un deu per tots, però sobretot, sabeu per qui? Doncs per Guardiola!! Perquè això és cosa de l’entrenador, no m’ho negareu.

El partit d’ahir s’havia de guanyar, no per obligació ni perquè era un partit a vida o mort, sinó per deixar constància a la taula del que ara no hi quedava reflectit: la superioritat blaugrana s’havia de notar amb la diferència de punts. Els resultats de la jornada havien estat propicis i gairebé tots els rivals importants havien punxat (sobretot la derrota del Madrid a Valladolid). Però el gran partit dels jugadors del Recreativo, ens va fer tornar a la normalitat a tots. El futbol no és bufar i fer ampolles i el Barça va tocar de peus a terra i li va tornar a costar guanyar un partit. Adéu als gols matiners i els partits sentenciats als primers vint minuts. Benvinguts al món real (i no al del Rosell)!!

De la primera part, poc a dir: alguna ocasió del Barça però res de l’altre món. Partit encallat, d’aquest de posar-se la granota de treball per tirar-lo endavant. D’aquells d’insistir, de tenir paciència, del poc a poc i bona lletra, de l’esperar a aquella oportunitat per aprofitar-la... En definitiva, de zero a zero a la mitja part i tot per resoldre.

I, salto de nou a la segona part, quan el Barça es va avançar al marcador, tot ja va ser molt més fàcil, malgrat que el Recreativo va donar algun ensurt. Però l’equip blaugrana ja es va deixar anar més, alliberat del pes de no haver de marcar. I, per acabar-ho de rematar, Keita va donar la tranquil·litat al marcador quan al minut vuitanta-cinc va marcar el seu primer gol com a blaugrana, gràcies a una centrada d’Henry que Eto’o remata amb la cama dreta i ell acaba d’empentar la pilota dintre la porteria.

Novena victòria consecutiva en Lliga pels homes de Guardiola, es comencen a marcar distàncies amb els perseguidors i en aquests tipus de partits és on es guanyen les lligues. Sembla que de moment la cosa va per bon camí, però fa dos anys també anava pel bon sender i vam acabar perdent...

EN POSITIU.
Alves, amunt i avall tot el partit. Incansable i incombustible.

Messi, gran partit! Li van fer una entrada criminal a les acaballes de la segona part que una mica més i me’l maten, si l’enganxen bé.

El Barça, encara més líder.

EN NEGATIU.
Henry, que no està ja per aquestes guerres. Se’l veu molt per sota del nivell de l’equip. Malgrat tot, no us dona la impressió que durant els partits va de menys a més? A les segones parts és quan potser se’l veu millor? Ahir veient-lo jugar, sembla que ho faci per obligació, perquè no té més remei, desmotivat, perquè ha de fer-ho.

LES FALSES LESIONS.
Una cosa bona que va fer l’Espanyol l’any passat i que va agradar-me (que no serveixi de precedent) va ser aquell manifest en que no tirarien la pilota fora en cas que un jugador caigués lesionat. Sóc partidari de fer-ho, perquè després ens prenen el pèl, en poques paraules. El Barça està cansat de parar el joc per suposades lesions, i ahir en una jugada en que un jugador del Barça estava estirat al terra, els del Recreativo van seguir el joc. Prou ja, sisplau!! O tots o ningú!!

LA PRONUNCIACIÓ.
No m’agrada posar-me en aquestes coses, però ja són molts partits. Que li diguin al senyor que narra els partits del canal plus, que nosaltres no tenim un jugador que es diu Savi, sinó un tal Xavi, el millor jugador de l’Eurocopa. I que si saben dir Chamartín, charco o chancleta, han de saber dir perfectament Xavi.

De Karaoke.

Gran nit la del divendres! Cada quatre mesos més o menys ens reunim amb uns companys que vam estudiar junts fa molts anys i, com no, festa, festa i més festa.. Després de sopar i de les pertinents copes de rigor per anar una mica entonats, vam anar a una discoteca amb karaoke. La manera de poder pujar a cantar a dalt de l’escenari és la següent: no tenir vergonya (ajuda bastant el desinhibidor universal anomenat alcohol) i demanar alguna cosa a la barra perquè t’entreguin un tiquet. A continuació, d’una de les carpetes que va de taula en taula, has d’escollir un cançó. Érem cinc companys en total (la nit sempre fa la seva selecció natural abans d’entrar a la disco i les dones d’alguns sempre pesen més que els teus antics amics de classe) i tres només complien una de les condicions per poder pujar a cantar a l’escenari: demanaven coses a la barra per aconseguir tiquet. El tema de la vergonya no el portaven molt bé i no volien acompanyar-nos a cantar. Ens deixaven sols davant el perill. Per tant, només hi havia dos voluntaris per fer un cara a cara amb el micròfon: l’R i un servidor.

La primera cançó, després de triar i remenar, va ser una poc clàssica en el món dels karaokes, però que m’agrada molt: “20 de abril”, de Celtas Cortos. Vam fer animar una mica la parròquia asseguda als sofàs. Gràcia i salero en plena fusió de moviments i posada en escena. No ens va quedar malament, sincerament. De fet, la tornada de la cançó la cantàvem un tros jo i un tros ell. No estàvem nominats!! Quan la música va parar, vaig arrancar-me amb una cançó que s’ha esdevingut un clàssic als nostres sopars: “Porque tu te ves bonitaaaa tu te pones orgullosa, ni más ni menos, ni más ni menos...” i la gent va xalar bastant, perquè no dir-ho. Curt, però intens. Va sonar alguna que altra ovació...

Va ser llavors, quan vam treure la nostra vena aflamencada i canyí, que vam decidir cantar,a proposta de l’R, el mític “Toro guapo” del Fary (ja sabeu “que se lleven aqueeeeel, toro del aguaaaaa, que se lleven aqueeeeel toro del río...”). Però després d’una recerca infructuosa al llibre, l’encarregat de punxar els discos va dir-nos que no estava. Què hi farem! Però n’havíem de cantar una de ponent. De sobte, l’R va dir-me: “Ja la tinc!”, assenyalant una línia del full. La zarzamora. Apa aquí! Val, perquè no, vaig contestar-li, però jo només em sé la tornada, per tant la resta és tota teva i l ‘hauràs de fer sol. Hi va estar d’acord.

Quan van cridar-nos i va sortir el títol de la cançó el públic amb cara astorada, va començar a aplaudir-nos tímidament. Som-hi, R, tot teu, li vaig dir. Recorda, jo només la tornada! I sí, sí, com un autèntic campió, i amb la veu i el to de tonadillera (per cert, cançonetista en català, segons un traductor d’internet) adaptat per l’ocasió, va arrancar!! Quin art, sisplau! Evidentment, vam triomfar, com no podia ser d’una altra manera. La originalitat al poder! Ens vam endur els aplaudiments del respectable. Seguint la tradició, quan va acabar la música, vaig arrencar-me amb un altre tros de la cançó d’abans: “Vente mi siana guana, vente mi siana, mi siana guana, vente mi siana, mi siana guana que yo te quierooooo...”.

Animats com estàvem, encara teníem un altre tret a la recambra: ens quedava l’últim paper que ens donava el dret a tornar a enfilar-nos a dalt de la palestra. I estàvem disposats a utilitzar-lo. Vam agafar de nou el llibre i vam començar a mirar cançons. El meu top two era: “América” de Nino Bravo i “La donna e mobile”, no necessàriament per aquest ordre. Essent sincer, la segona cançó quedava altament desaconsellada degut a la meva veu amairenada (veure Carmen de Mairena) que segurament faria que destrossés de dalt a baix aquest clàssic. Finalment, com que a l’R li feia molta il·lusió i contra això no es pot lluitar, vam decidir tancar la nostra gran actuació amb la cançó “Por la raja de tu falda” d’Estopa.

Resultat de la nit: bon sopar, després del quart JB amb cola ja vaig perdre el compte (però crec que no en va venir cap més) i la veu la tinc igual que abans d’home molt home.

Demanant menjar xinès per telèfon.

Aquest dijous passat vam demanar menjar xinès per telèfon. Feia temps que no en menjàvem i res, que de tant en tant ve de gust. És fàcil. Simplement has de mirar la carta, seleccionar el/s plat/s que et menjaràs i marcar el número per fer l’encàrrec. L’Alba va ser l’encarregada de posar-se en contacte amb ells i d’entrar en aquesta dimensió desconeguda i aquest forat negre on les paraules es perden i les conversacions són d’allò més incoherents. En un moment de la conversa va passar això:

(…)
A: Los calamares con gambas, ¿cómo son?
Dona: Calamares.
A: Ya, ya, pero ¿cómo están hechos?
Dona: Gambas.
A: (a punt de la desesperació) Pero, ¿llevan salsa?
Dona: Salteados.
A: ¿Pero con alguna salsa?
Dona: Espela, pasa chico.
(passen cinc segons)
Chico: ¡Hola!
A: ¡Hola! Los calamares con gambas, ¿cómo están hechos?
Chico: Con gambas.
A: Sí, sí, ¿pero con salsa?
Chico: Sí, con salsa.
A: ¿Y de qué es la salsa?
Chico: Esto sabel el cocinelo…
A: (a punt del suïcidi per inhalació de gas i posterior explosió de la cuina amb un misto) Pónmelo, es igual…
(...)

En fi, que crec que sobren les paraules...

El joc de les diferències.

Avui m’he parat a pensar en les diferències que actualment hi ha entre el Barça i el Madrid. La veritat és que són abismals. Us faig un llistat de totes les que m’han sortit, encara que segurament me n’he deixat alguna i aquesta petita enumeració seria més llarga:
1) El Barça goleja i al Madrid li golegen.
2) El Barça juga com els àngels i el joc del Madrid avorreix els àngels.
3) El Camp Nou no s’omple ni de casualitat, en canvi el Bernabéu casualment sempre s’omple. *
4) Guardiola no para de rebre lloances i Schuster no para de rebre pals.
5) Guardiola cau bé a tothom pel seu to distès i amable i Schuster no cau bé a ningú pel seu to agressiu i maleducat.
6) El Barça ha superat la crisi institucional i el Madrid tot just n’està començant una.
7) El Barça continua endavant a la Copa del Rei i el Madrid cau eliminat del torneig del KO.
8) Eto’o marca de quatre en quatre i van Nistelroy es lesiona de quatre en quatre (setmanes).
9) Gairebé tots els partits del Barça són en obert i gairebé tots els partits del Madrid són en tancat.
10) Els jugadors del Barça estan molt compromesos amb el club i els jugadors del Madrid tenen molts compromisos, però no amb el club.
11) Al Barça les rotacions funcionen i el Madrid no funciona ni rotant.
12) Al camp del Barça fan l’onada i al camp del Madrid fan esbroncades.

* Reflexió: com pot ser que al partit del Madrid contra el Real Unión d’Irún (equip de Segona divisió B) al Bernabéu hi anessin 72.000 espectadors i que el partit al Camp Nou contra l’Atlético de Madrid no s’arribés a aquesta xifra?

Simplement compleixen…

Ahir s’havia de guanyar i van guanyar. Senzillament. Ja havia avisat Guardiola que el partit, i més tenint en compte l’eliminació del Madrid el dia abans contra el Real Unión de Irún (de Segona B), era un partit d’aquells trampa. I, amb més pena que gloria, sense brillar en absolut, i sense cap meravella de l’altre món, van complir. Passant alguna angunia i algun que altre sobresalt. Però van complir. Cert és que el Benidorm hagués pogut marcar algun gol, perquè ocasions en van tenir (recordo dos o tres). Però van complir. En poques paraules, que el Barça ja ha passat de ronda i ara espera rival, en forma de bola dintre del bombo, en el sorteig que encara no té data.

Com que encara hi ha gent amb bon cor i generosa per aquest món, i per falta de ganes no volien anar a veure el partit, vam aconseguir arreplegar quatre carnets. Així que, cap al Camp Nou s’ha dit. De fet a l’estadi estàvem en família: l’Alex, el Toni. l’Alba, un servidor, el senyor que tenia al costat (que va deixar-me anar un rotllo de que era ex-empleant jubilat del club, que havia jugat amb el filial quan tenia dinou anys i que per una lesió per culpa d’una entrada d’un jugador del Sevilla ho va haver de deixar, que es podia asseure on volgués del camp, que la botella de coca-cola li sortia per vuitanta cèntims quan nosaltres en pagàvem tres euros i que li agradava molt fer alta muntanya) i quatre més. No sé si la gent ha acabat d’entendre la campanya aquesta del Seient lliure. Això no consisteix en deixar la cadira buida els dies de partit!! Desenganyeu-vos!! Significa que, en cas de no poder-hi anar (i no voler deixar-me els carnets a mi) podeu posar a la venta els vostres seients i us emporteu diners vosaltres i el club.

I com que el partit no va tenir més història i el Barça el va guanyar mercès a un gol de Messi que va xutar un penal que el porter va aturar però va aprofitar el rebuig i va marcar (minut vuitanta-sis), no penso explicar res més. Simplement compleixo amb la crònica de rigor, com ells amb el partit.

D’una cosa estic content: el company de feina que deia que era del Barça fa temps però que el vam fer fora i que és de l’Espanyol i que no és del Madrid (jurat i perjurat per ell amb afany), avui ha caigut en la seva pròpia trampa i ha reconegut: “Hay otros que no estamos donde no queremos estar”, quan jo li he dit que uns havien passat ronda (cas del Barça) jugant molt malament i d’altres no (cas del Madrid).

EN POSITIU.
La classificació, sens dubte.

El sopar que ens vam marcar després els quatre a base de tapes, amb postres i bromes incloses.

EN NEGATIU.
El joc de l’equip, que ahir va fer avorrir a les ovelles (per què es dirà aquesta frase? Les ovelles sempre es diverteixen?)

Que simplement van complir.

Curs de primers auxilis.

El concepte que tenia de curs de primers auxilis era que servia per saber cridar auxili el primer quan passi alguna cosa. Però no, companys, no és això. Consisteix en tot un seguit de tècniques i passos a seguir quan ens trobem davant d’una persona ferida. És a dir, saber fer quelcom que mai farem. A mi, particularment, em costaria posar-ho en pràctica...

Cinc minuts abans de l’hora, i seguint el consell (sota pena d’entorpir el funcionament de la classe) de ser puntuals que va recalcar-nos per mail, he anat cap a la classe pensant que els primers auxilis me’ls haurien de fer a mi (sense prestar-me com a voluntari), ja que sóc molt aprensiu per aquestes coses i de seguida em poso blanc i em tremolen els genolls, les cames i tot el que es mogui. Però m’he armat de valor i he decidit que si hi havia alguna cosa que no m’agradés, m’aixecaria i fotria el camp.

Quan ja estava a l’aula on impartirien el curs, ha entrat l’E i ens ha preguntat que què fèiem en aquella aula si havien de portar i muntar tot d’ordinadors. Jo li he dit que s’equivocava, que allò era un curs (suposat) de primers auxilis i que com a molt si entraven amb els PC’s els podríem fer el boca a boca a la disquetera. Abans de que marxés li he proposat si es volia quedar de voluntari per rebre massatges cardíacs, boques a boques i coses similars. M’ha mirat, s’ha posat la mà darrera (on l’esquena perd el nom) i ha dit que no se’n refiava.

Quan ha entrat el professor a classe, ens ha exhortat a apartar les taules, ja que “aquí tendremos que poner la nina”. Jo li he preguntat que si era la de Mamma Mia, el musical, i m’ha dit que no, per desgràcia...

Jo, de fet, a tots aquests cursos hi vaig per tot el que donen, us sóc sincer. I aquest no ha estat una excepció. Només començar ens han repartit una carpeta amb un llibre titulat “Manual de primers auxilis”, un punt de llibre i un bolígraf, que passa a engrandir la meva col·lecció que tinc a casa, al costat dels bolígrafs del curs al Princesa Sofia, al bolígraf dels Serveis Funeraris de Barcelona i al bolígraf que van donar-me quan vaig fer una enquesta sobre begudes. Al manual encara no li he trobat lloc... S’accepten idees.

Ha començat el curs i el senyor de la Creu Roja, molt simpàtic i de Sant Celoni, ha estès una manta al terra i a sobre ha col·locat un ninot (la nina) amb el que hauríem de fer les pràctiques. L’home (no el ninot, perquè ni el professor era el Jose Luis Moreno ni el ninot tenia vida pròpia) no parava de fer bromes dient frases com:
- “El socorrista mai ha de ferir-se”.
- “Mai li pregunteu a un home si veieu que va amb cadira de rodes si sent les cames, perquè us dirà que fa anys que no les sent”.
- “El massatge cardíac no és com el que fan els de la sèrie de Los vigilantes de la playa, que fan tres massatges, treu aigua per la boca i reviu”.
- “El boca a boca només es fa a coneguts i familiars. No és obligatori! Les noies guapes i els nois guapos també tenen malalties que es transmeten per la boca. No només les persones no agraciades estan malaltes”.

Quan ha arribat el moment de fer la pràctica, m’he dirigit a l’andròmina estesa al terra, me l’he mirat de fit a fit, he pensat que més mort del que estava no podia quedar i he posat mans a l’obra, i mai millor dit, perquè el que representàvem allà no deixava de ser una representació teatral. “Senyor, es troba bé? Pot sentir-me?”, m’he trobat dient-li a un ninot que no parlat. M’he trobat palpant la mà i fet una pessigada al braç d’un ninot que ni sent res i és de plàstic. M’he trobat fent-li la tècnica del front-mentó per comprovar si respirava tot comptant amb veu alta fins a deu a un ninot que ni respira ni respirarà mai. I m’he trobat practicant el massatge cardíac amb les mans a un tros de plàstic en forma de persona, que si s’arriba a aixecar us prometo que no em quedo a preguntar-li si ja es troba bé.

Ha arribat el torn de treure un desfibril·lador de mentida, però que simula un de real. Ha obert la capsa i la màquina ha començat a parlar sola: “Despegue los electrodos y péguelos al paciente”, “No toque al paciente”, “Analizando ritmo”, “No toque al paciente”, “Aplique descarga”, “Aplique masaje” seguit d’un pip-pip-pip que marcava el ritme del massatge cardíac que l’instructor ha aprofitat per moure la mà com si estigués en una discoteca ballant música màquina... En fi, que és més agradable i no atabala tant parlar amb una operadora de Telefònica del 1004 que estar escoltant aquesta màquina com xerra.

A continuació ens ha explicat la maniobra de Hemlich, que consisteix en encerclar des de darrere a la persona amb els teus braços col·locant per sobre el melic el teu puny amb el dit polze contra l’abdomen i tirar cinc vegades fort cap a dintre i cap a dalt a l’hora. Jo, sincerament, prefereixo la maniobra de Hamilton a l’últim gran premi de fórmula 1 que li va servir per guanyar el mundial.

Després ha vingut el tema de les cremades: fotos i més fotos de gent que s’havia cremat en diferents nivells (perquè hi ha tres nivells: el nivell 1, el nivell 2 i el nivell 3) i què s’havia de fer en cada cas. Jo li he preguntat que si un estava cremat del treball, què s’havia de fer. Ell m’ha respòs que després de classe anés a parlar amb ell que ell tenia una solució millor i que passava per un canvi de feina.

I les dues hores de classe ja no han donat per més. No sé si ara estic més o menys preparat per reanimar algú, però si alguna vegada us passa alguna cosa i jo estic per allà, millor us feu els morts o els molt vius perquè jo no pugui reanimar-vos. És un consell!!

EL SIMULACRE.
Més tard, aprofitant que avui era el dia de la seguretat, els companys que treballen dos pisos per sota, han realitzat un simulacre d’evacuació en cas d’incendi. Jo, per fer-ho més real, els he proposat que cremessin alguna cosa, així es dispararien els sortidors d’aigua del sostre i podrien trencar algun que altre vidre per agafar els extintors. De totes maneres, els he recomanat que anessin en compte amb el que cremaven, que no es colés sense voler alguna fotografia del rei o de la família d’aquest i la tinguessin muntada!!

Marxa del Garraf’08: punt i final.

Punt i final ja a una Copa Catalana farcida d’anècdotes, de quilòmetres, de rialles, de patiments, d’il·lusions, de despertadors que sonen molt d’hora, d’hores de no dormir, d’amics, saludats i coneguts, d’arribades triomfals (i no tant triomfals), ... En fi, adéu temporada i passi-ho bé i fins l’any que ve.

Com cada any, per fer la cloenda, la Marxa del Garraf. Saludo als habituals, amb les bromes habituals i em trobo amb un no habitual, l’Alex, amb el que xerro una estona abans d’alçar el vol. Després de la cua de sortida on un escàner llegia el codi de barres que dúiem a la targeta de control, sortim esperitats. Ens hem quedat bastant enrere i hem de recuperar posicions per evitar els taps que es formen al corriol que puja i puja per superar els tres primers turons. Encara és de nit i ens servim dels frontals. L’experiència és un grau i superem sense problemes tots els caminadors no corredors que tenim davant.

L’arribada al primer control (Pla de Querol, quilòmetre deu) la fem corrent, a molt bon ritme. Endrapem el donut de rigor i cap a baix que falta gent. La baixada és molt ràpida, primer per asfalt, però de seguida es canvia a una pista que baixa serpentejant i que ens ofereix una vista del poble del Garraf fantàstica. Allà ens hi plantem relativament ràpid. Arran de mar està ubicat el segon control (quilòmetre setze i mig) on ens esperen entrepans de tota mena d’embotit i on els de l’organització s’afanyen a preparar-ne més i més! Agafo el meu predilecte, el de formatge tot xerrant amb el Xavi de la Floresta. Ens fem la típica fotografia de grup, tradició ja des de l’any passat i arranquem de nou trepitjant la sorra de la platja entre casetes de pescadors.

Ara la cosa tornava a anar cap amunt. Els quilòmetres fets durant tota la temporada pesaven i no ens trobàvem molt frescos (exceptuant el Mikel i la Txell que tiraven com a possessos). Així que mica en mica que s’omple la pica, vam anar superant el desnivell fins a plantar-nos al tercer control (Collada de Vallgrassa, quilòmetre vint-i-tres), on ens estava esperant el Mikel des de feia una estona.

Aquest següent tram gairebé de baixada, amb comptades pujades per pista, el vam fer bastant tranquils. Ja vam decidir que havíem d’acabar dignament i no deixar-nos la pell al camí. Xerràvem i ens explicàvem històries, malgrat que de tant en tant rebíem algun toc d’atenció de la Txell perquè ens estàvem acomodant. El Xavi, el Raül i l’Atleta ho tenien clar: acabar com fos per aconseguir els punts per proclamar-se campions.

Control quatre: Carxol, quilòmetre vint-i-vuit. Són un quart de dotze i portem ja una mica més de cinc hores caminant. El sol comença a apretar de valent, i ens espera un entrepà de botifarra. Petit, però suficient per no afrontar el següent tram amb la panxa molt plena. Aigua en càntir i vi en porró per tirar la manduca cap avall.

Afrontem la pujada amb ganes, però recordant de l’any passat que per arribar al cim de La Morella, vam suar de valent. I aquest any, no pot ésser menys: l’anem veient allà al final, marcat amb la creu petita, marcant el punt on hem d’arribar i que no acabem d’arribar mai. Camí i camí. Pols i més pols. Pujada i més pujada. I finalment, gir a l’esquerra per afrontar la darrera pendent que ens permet enfilar-nos fins al cim. Allà la foto de grup i a baixar de nou. Les pujades ja les teníem totes fetes... o no!

Arribem al control cinc (Collada de la Clota, quilòmetre trenta-sis). Allà perdem poc temps, el just per menjar quatre coses i rehidratar-nos. Només queden nou quilòmetres per meta i les ànsies de ser-hi quan abans millor ens poden a tots. Però aquest darrer tros en depara una sorpresa: han canviat el recorregut? A mesura que anem avançant, ens sembla no reconèixer trams de l’any passat. I ja la cosa queda més que palesa quan hem d’afrontar una part en forma d’U amb una pujada bastant dura. Això no hi era l’any passat!! Les cames ara sí que no anaven fresques i, per tant, renegant entre dents acabem de superar l’obstacle per anar a sortir vora un dipòsit d’aigua i afrontar una pista que ens deixa a una zona d’esbarjo amb barbacoes on està el control sisè (Can Llong, quilòmetre quaranta-u i mig). Els de l’organització ens confirmen les nostres sospites de que aquests darrer tram ha patit modificacions.

“Som-hi!”, crido, “No perdem més temps!”. Només un quilòmetre i mig per la glòria, repeteixen els companys a mesura que ens anem apropant. La zona per la que ara transitem és la mateixa que hem fet d’anada per la nit. Ens la coneixem. Arribem a Gavà, trepitgem asfalt i els companys, molt a pesar meu, es posen a córrer. Jo estava destrossat, però tot i així els segueixo. Fem una esprint final amb l’Atleta que, evidentment, guanyo sobrat perquè bàsicament ell desisteix als últims metres (o per què no pot més o perquè no en té ganes). Allà ens espera el Mikel que els darrers quilòmetres ha començat a tirar com un desesperat. Està molt en forma!

Entrepà, refresc, diploma i impermeable és el regal per als que arriben. La samarreta tècnica ens l’han donada a tots al començament. Apurem el menjar, fem la foto, la darrera foto d’aquest any de grup. Final, adéu Copa Catalana del 2008. S’abaixa el teló. Fi de la funció i de l’últim acte. Fins l’any vinent!

LES FELICITACIONS.
Felicitar als flamants campions de Copa del nostre club, que avui amb un somriure als llavis han recollit el que han sembrat durant tot l’any. Xavi, Raül, Txell i Jordi Atleta. Felicitats a tots!! Ara ja som tots campions i això no ens ho treu ningú!

M’HA AGRADAT.
Les llaminadures que hi havia en alguns avituallaments, sobretot aquells ossets diminuts de goma amb sucre, que feia moltíssim temps que no en menjava.

Que al club ja som sis campions de Copa: Josep (amb unes quantes jornades d’anticipació), Xavi, Txell, Raül, Jordi Atleta i un servidor.

La samarreta tècnica que han donat enguany. És mateixa que l’any passat però de color groc. Molt guapa!! Sí senyor!

NO M’HA AGRADAT.
La vegetació autòctona del Garraf, ja que et deixa les cames plenes d’esgarrapades.

LA PROMESA.
No tornarem a deixar que tant la Txell com el Mikel obrin la marxa. Es van perdre fins a tres vegades!! Quin vergonya per l’honor d’un club com el nostre... Per cert, Xavi, tal i com et vaig dir, haurem de començar a pensar en un curs d’iniciació per seguir senyals a la muntanya. Però el del nivell més bàsic!! jejeje

Tercer set.

De nou, com si d’un partit de tenis es tractés, el Barça li ha tornat a endossar a un rival sis gols. Les anteriors víctimes: Sporting i Atlético de Madrid. Què voleu que us digui! Crec que ho puc resumir amb una frase clara i entenedora, que és la que l’Iker Casillas sempre diu quan li marquen un gol: “Yo lo flipo”. I en colors. Ho flipo en colors i si em permeteu diré que al·lucino pepinillos (per acabar de desempolsar el costumari castellà), perquè això d’aquest Barça aquest any és de rècord Guiness. Liquida als equips (exceptuant del darrer partit contra el Basilea, que va ser una pedra al camí, i mal posada), amb una superioritat aclaparadora. I ara, que passi el següent, que potser li’n cauen també mitja dotzena.

Era el primer partit post lesió Iniesta, on s’havia de desvetllar la incògnita: com jugaria l’equip amb aquesta baixa de pes? Perquè ara que hi penso, quan es va lesionar Abidal, crec que no va haver-hi aquesta síndrome de dependència... Tornant al tema: com va reaccionar l’equip? Doncs endossant sis gols al rival. Pim-pam, un darrere l’altre:
1er) Gran passada d’Alves per trencar la defensa que recull Eto’o que marca (minut 12). Tornem a recuperar la tradició del gol matiner.
2on) Xut d’Henry que desvia Asenjo, però Eto’o afusella i marca (minut 29). Com estava el camerunès!
3er) Contraatac portat per Messi que assisteix a Eto’o que trenca el fora de joc, regateja al porter i marca (minut 42). Que es quedi molts anys més!!
4art) Jugada de Messi que li prenen la pilota a la frontal, però va a parar a peus d’Eto’o que torna a marcar (minut 43). Festival africà en estat pur!
5è) El Valladolid perd una pilota que recupera Henry, que assisteix a Gudjohnsen que aprofita per marcar picant la pilota molt suau per sobre el porter (minut 70). Si marca el bacallà, això vol dir que la cosa rutlla.
6è) Passada i jugada d’en Hleb amb paret inclosa amb Messi, que Henry remata a porteria buida i amb ràbia. I si marca Henry, la cosa ja rutlla però molt.
La propina) Fora de joc mal assenyalat que hagués suposat l’expulsió del porter del Valladolid per entrada, crec recordar, a Messi.

Em trec el barret, però, amb el partit que va fer el rival, que va sortit en tot moment a jugar, a intentar aprofitar les seves oportunitats i no va renunciar en cap moment a l’atac (de fet la primera oportunitat va anar a càrrec seu) sense deixar de pressionar bastant a dalt. Va fer un partit molt seriós, el Valladolid. I si us he de dir la veritat quan el marcador estava ajustat, em feia por i em donava la sensació que en qualsevol moment podia marcar. Si us he de ser sincer, penso que va ser massa càstig per un dels equips que ha vingut al Camp Nou amb les idees més clares i a jugar. No oblidem que tancar-se darrere no és jugar a futbol.

Ahir va haver-hi tres jugadors que es van sortir:
a) Messi, repartint jo i assistències a tort i a dret.
b) Eto’o, golejant el que no està escrit. Ah!! Per si no us heu fixat, ahir hat quatrick, o com es digui quan un jugador marca quatre gols en un partit. A partir d’ara, no digueu gol, digueu Eto’o.
c) Henry, que el podien fer sortir del camp, perquè estava clarament per sota del nivell exhibit pels seus companys.

EN POSITIU.
La ratxa d’imbatibilitat del Barça i les golejades segueixen a l’ordre del dia. M’agrada! Crec que l’empat contra el Basilea els va anar bé per obrir els ulls.

Potser és una xorrada, però els crits d’ “Eto’o, Eto’o” al Camp Nou. Quin partidàs que va fer! Per treure’s el barret.

Messi i Eto’o. Grans, molt grans!!

Veure al Camp Nou fent l’onada, perquè això és símbol de que les coses van molt bé.

EN NEGATIU.
Henry, que no està gens fi. Va rebre pitos del Camp Nou en protesta pel seu baix nivell exhibit.

L’àrbitre, sense errades greus que influenciessin en el resultat, però amb equivocacions bastant clamoroses.

EL NOM.
Vivar Dorado. Ostres, jo diria que aquest home fa molts anys que juga a això del futbol. No és el que jugava al Tenerife (si no recordo malament)? Perquè molts jugadors amb aquest nom no crec que hi hagi...

La trucada.

Quan he llegit aquest titular, la primera cosa que se m’ha passat pel cap ha estat la imatge de l’humorista Gila dempeus i parlant amb el seu ja mític telèfon. I també m’he imaginat una possible conversa (en anglès, està clar) gilesca entre els dirigent espanyol i el futur dirigent americà:
Obama: ¿Está Zapatero? ¡Que se ponga! ¿Cómo que de parte de quien? No ve que le estoy llamando desde el teléfono rojo, el que sólo se utiliza para las emergencias nucleares y que comunica Amèrica con Espanya por una línea privada, para que no nos pueda escuchar nadie...
(passats uns minuts)
ZP: ¡Hombre Barack!
Obama: ¡Hombre Sr. Zapatero!,
ZP: Pero Barack, zapatéame…
Obama: El baile se me da muy mal…
ZP: No, que me trates de tu. No me llames Zapatero, sino ZP.
Obama: OK, ZP. ¿cómo estás?
ZP: Tirando, entre la ciática, Rajoy y la crisis estoy que no levanto cabeza…
Obama: Tranquilo hombre, que ahora ya estoy yo aquí para solucionar todas estas cosas.
ZP: Eso espero,¡ porque sinó saldremos todos en globo! Por cierto, felicidades por tu victòria.
Obama: Yes, we could!
ZP: A mi me gusta más el “Hechos, no palabras”
Obama: ¿Por aquí cómo vais de dinero? Las cosas en América están más negras que yo…
ZP: jajaja Eres muy de la broma, Barak. ¡Qué talante! Pues por aquí ni te cuento: paro, los bancos están sin blanca, la gente no puede pagar las hipotecas, las bolsas cada día van a peor... Esto es un caos. Cómo no lo arregle el nuevo presidente que han escogido en Estados Unidos…
Obama: Pero ZP, ¡si soy yo!
ZP: ¡¡Ah!! Pensaba que te habían elegido como número1 en el draft de la NBA…
Obama: Oh my god!
ZP: (traient el tema del canvi climàtic) ¿Y el tiempo qué tal por ahí?
Obama: Soleado sin intervalos nubosos.
ZP: Por aquí está un poco inseguro, pero un tal Molina asegura que no va a llover. ¡Todo un crack del tiempo! Sólo se equivoca tres o cuatro veces al año.
Obama: Bueno, ZP, te dejo que llaman a la puerta. He pedido unas pizzas…
ZP: Pues hasta la vista, baby. Y si no te sabe mal, a ver si me invitas un día de estos, que aún no he visto los United States…
Obama: ¡Hecho! ¡Good bye!
ZP: ¡Adiós!

Esmorzars i restaurants xinesos.

Avui era el torn de donar un repàs als restaurants xinesos i al menjar que allà s’hi pot endrapar:
E: Hay un restaurante chino en el Baricentro que comes por nada.
R: Pues a mi en un restaurante de estos no me vais a ver. ¡A la mierda!
E: Un día fui con mi mujer y mi hija a ese restaurante. Pagué veinte euros y comimos los tres. Cuando entramos en el restaurante, la china de la entrada mira a mi hija, la mide y dice: esta come gratis. Total, que nos pusimos hasta arriba. Si con la de palillos que se llevó la niña de la máquina, lo mínimo sesenta, para jugar en casa, ya valían más de cuarenta euros. Salí con los bolsillos llenos de palillos. Cada vez que se levantaba iba a la máquina y traía un puñado.
C: A mi me gustan sólo dos platos del chino.
E: Allí tienes todo tipo de platos: canelones, carnes a la plancha… Hacen paella y todo.
R: ¿Paella? Ya ves tú... en un chino...
E: El tema del arroz lo tienen por la mano, lo trabajan muy bien.
Servidor: Son muchos años de experiencia…
E: Y te lo dicen en catalán y todo: (amb veu de chinès) Pela? Allí donde vivo está el mejor chino de todos. El jefe hace magia. Es mago. Cuando estás comiendo él va haciendo un espectáculo pasando mesa por mesa.
Servidor: ¿Te pide billetes de 20 euros y los hace desaparecer?
E: Bueno, más o menos. Si no te gusta un plato, el tío lo coge y se lo lleva y claro, desaparece de delante.
R: Fui yo a un restaurante de estos cuando tenía 19 años con un amigo.
Servidor: Pues sería al primer chino que abrieron en Barcelona, porque con la de años que tienes…
R: Nos sentamos y llega la china con las cartas y una vela. Coge un mechero y la enciende. Pero me cago en la puta!! Tengo yo pinta de maricón. Mira, la estaba enciendo y yo soplando para apagarla. Cuando llega otro chino para traernos el primero, coge y nos vuelve a encender la vela otra vez. Comí sopa de aleta de tiburón, que cogí la cuchara, la metí dentro del plato y saqué las gafas del buzo.

També s’ha tocat el tema de l’Obama, evidentment:
P: (assenyalant una foto de l’Obama al diari) A este sí que le espera una buena ahora…
Servidor: Ahir vaig sentir per la tele que l’Obama mai ha dirigit ningú. Ho va dir TV3. O sigui, que no té experiencia en manar…
E: Bueno, eso es mentira. Una vez fue delegado de clase en tercero de EGB y hace poco lo eligieron presidente de la escalera pero escogió mal el color de la pintura del rellano de la entrada y lo echaron.

XIV Marxa del Garraf.

Aquest proper diumenge dia nou de novembre baixem el teló de la CCCR, com cada any, amb la Marxa del Garraf. Organitzada per la Unió Muntanyenca Eramprunyà (UME), la sortida de la prova tindrà lloc a Gavà entre les sis i dos quarts de set del matí i l’arribada al mateix lloc, amb un temps màxim de dotze hores des de que s’hagi començat a caminar. La distància a cobrir és de quaranta-cinc quilòmetres per superar un desnivell acumulat de 3.214 metres (1.607 de positius).

Un servidor ja no s’hi juga res, perquè vaig arribar als punts de la Copa en la passada marxa, però com que hem d’anar a assegurar els punts per la classificació per equips (anem sisens i si tot va com ha d’anar no hem de patir per mantenir la posició) i perquè l’any passat ja vaig fer-la i em va agradar, doncs serem allà al peu del canó donant suport als companys que acabant aquesta prova també es proclamaran campions: el Xavi, el Jordi “Atleta”, el Raül i la Txell. Ànim, campions!!

Recordo de la passada edició com vaig acabar amb les cames plenes de rascades. La vegetació que hi ha són matolls baixos (no més alts que el genoll) amb punxes i és tota una odissea passar per allà. Però com homes que som, i per molt que l’organització recomani l’ús de pantalons llargs, nosaltres fem orelles sordes i anirem a rascar-nos fins que el cos digui prou.

L’any passat vaig completar la prova amb un temps de vuit hores i setze minuts, així que aquest any calculo fer més o menys el mateix. És curta de quilometratge i potser el tram més complicat que hi ha és la pujada a La Morella, que es fa amb la panxa plena després d’haver menjat un entrepà de botifarra i alguna coseta més.

La teoria de l’escollit.

Avui he estat francament brillant. Sé que queda malament que un s’ho digui a si mateix, però ja veureu que quan us expliqui em donareu la raó (sobretot els anti-Alonsistes). He anat desgranant aquesta teoria mica en mica, mentre anava encaixant les peces del trencaclosques que em facilitaven els meus companys de feina. Agafava una mica d’aquí, una mica d’allà. És per això que ara la vull compartir amb tots vosaltres. Ves a saber, potser he arribat al quid de la qüestió i he descobert un dels enigmes més grans de la història de la humanitat i he trobat un per què d’una cosa que ningú s’explica. Tot gira en torn de la fórmula 1 i de la proclamació d’en Hamilton com a campió del món gràcies a que va aconseguir passar a l’últim revolt a un tal Timo Glock.

Diré que la fórmula 1 a mi gairebé ni em va ni em ve. No la considero un esport, perquè en el moment que un home depèn d’una màquina que es mou per ella mateixa per aconseguir un objectiu, perd tot el mèrit de poder-se penjar l’etiqueta d’esport. Tot ha vingut donat perquè aquests dies (bé, i ja des de la temporada passada), com estic rodejat d’Alonsistes de pro i jo sóc un anti-Alonso confés, en tot moment m’han bombardejat amb inputs i missatges victimistes i ploraners de que el Hamilton ha guanyat perquè aquest tal Timo Glock es va apartar, i que si ja està bé que Hamilton rebi tants favors especials per part de la FIA (Federació Internacional d’Automobilisme), que si sempre estem igual, que l’Alonso no va guanyar l’any passat el campionat perquè des del seu propi equip li van fer la guitza...

Ha arribat un moment, companys, en que se m’ha il·luminat el cervell (el poc que tinc) i ho he vist tot clar. He vist la llum. La veritat. La teoria de l’escollit s’ha forjat a la meva ment de forma clarivident. M’explico. És molt senzill: Hamilton és l’escollit. És a dir, com a les pel·lícules, des del moment en que va néixer del ventre de la seva mare, van veure que tenia una marca en alguna part del seu cos que el feia valedor d’ostentar aquest títol. Amics i amigues, només ha nascut amb una única missió: regnar i ser el campió per excel·lència de la fórmula 1. El més gran entre els grans. El rei de reis. És l’enviat de les estrelles. Ell és l’únic. Ell és l’escollit. És per això que hi ha aquesta mena de complot des de fa un parell d’anys perquè es proclami campió del món (segons els pro-Alonsistes), al preu que sigui. És allò de que el fi justifica els mitjans.

Una altre cosa que m’ha fet veure la llum i que confirma de ple la meva teoria ha estat llegir una notícia el titular de la qual diu així: “Gana 158.000 euros por apostar por Hamilton hace 10 años”. Hòstia, només m’ha faltat llegir això per donar per vàlida al 100% la meva teoria. Ja hi havia algú que fa deu anys sabia que aquest pilot es proclamaria campió del món. I si aconseguíssim saber qui és aquest tal algú i li preguntéssim com ho sabia, ens diria: “La marca de naixement ja ho deia. És l’escollit”.

I pensant, pensant, tanta FIA, tanta FIA, he arribat a la conclusió que igual no és la FIA que és la CIA que està posada en tot aquest merder de ca l’ample. I llavors ja tenim tot el tinglado muntat i tots els elements per una pel·lícula de les més taquilleres de Hollywood: l’escollit, el complot, els que volen matar a l’escollit (pro-Alonsistes) i la suposada policia.

I què pinta amb tot això el nostre “estimat” màrtir Alonso? Doncs no en tinc ni idea, però potser seria el visionari, perquè l’any passat ja avisava a la gent que hi havia un complot en contra seva dintre del seu mateix equip perquè fos l’home de color qui guanyés el mundial i no ell. Només sé que es dedica a plorar i plorar i a veure una mà negre dintre de la FIA. De fet, si us he de ser sincer, l’única mà negre que veig, o millor dit, les úniques mans negres que veig són les d’en Hamilton, que les utilitzar per subjectar el volant. I bé, de trobar-se Sant Alonso amb que podia ser el rei de la fórmula 1 per anys i panys a trobar-se que no l’ha volgut cap escuderia puntera per donar més grandesa al seu regnat automobilístic i a que ha aparegut la figura de l’Escollit (permeteu-me que posi aquest nom ja amb majúscules), doncs l’home ha entrat en una depressió de cavall.

Potser és pura ficció, no us ho nego. Però... i si fos veritat?