Marxa del Garraf’08: punt i final.

Punt i final ja a una Copa Catalana farcida d’anècdotes, de quilòmetres, de rialles, de patiments, d’il·lusions, de despertadors que sonen molt d’hora, d’hores de no dormir, d’amics, saludats i coneguts, d’arribades triomfals (i no tant triomfals), ... En fi, adéu temporada i passi-ho bé i fins l’any que ve.

Com cada any, per fer la cloenda, la Marxa del Garraf. Saludo als habituals, amb les bromes habituals i em trobo amb un no habitual, l’Alex, amb el que xerro una estona abans d’alçar el vol. Després de la cua de sortida on un escàner llegia el codi de barres que dúiem a la targeta de control, sortim esperitats. Ens hem quedat bastant enrere i hem de recuperar posicions per evitar els taps que es formen al corriol que puja i puja per superar els tres primers turons. Encara és de nit i ens servim dels frontals. L’experiència és un grau i superem sense problemes tots els caminadors no corredors que tenim davant.

L’arribada al primer control (Pla de Querol, quilòmetre deu) la fem corrent, a molt bon ritme. Endrapem el donut de rigor i cap a baix que falta gent. La baixada és molt ràpida, primer per asfalt, però de seguida es canvia a una pista que baixa serpentejant i que ens ofereix una vista del poble del Garraf fantàstica. Allà ens hi plantem relativament ràpid. Arran de mar està ubicat el segon control (quilòmetre setze i mig) on ens esperen entrepans de tota mena d’embotit i on els de l’organització s’afanyen a preparar-ne més i més! Agafo el meu predilecte, el de formatge tot xerrant amb el Xavi de la Floresta. Ens fem la típica fotografia de grup, tradició ja des de l’any passat i arranquem de nou trepitjant la sorra de la platja entre casetes de pescadors.

Ara la cosa tornava a anar cap amunt. Els quilòmetres fets durant tota la temporada pesaven i no ens trobàvem molt frescos (exceptuant el Mikel i la Txell que tiraven com a possessos). Així que mica en mica que s’omple la pica, vam anar superant el desnivell fins a plantar-nos al tercer control (Collada de Vallgrassa, quilòmetre vint-i-tres), on ens estava esperant el Mikel des de feia una estona.

Aquest següent tram gairebé de baixada, amb comptades pujades per pista, el vam fer bastant tranquils. Ja vam decidir que havíem d’acabar dignament i no deixar-nos la pell al camí. Xerràvem i ens explicàvem històries, malgrat que de tant en tant rebíem algun toc d’atenció de la Txell perquè ens estàvem acomodant. El Xavi, el Raül i l’Atleta ho tenien clar: acabar com fos per aconseguir els punts per proclamar-se campions.

Control quatre: Carxol, quilòmetre vint-i-vuit. Són un quart de dotze i portem ja una mica més de cinc hores caminant. El sol comença a apretar de valent, i ens espera un entrepà de botifarra. Petit, però suficient per no afrontar el següent tram amb la panxa molt plena. Aigua en càntir i vi en porró per tirar la manduca cap avall.

Afrontem la pujada amb ganes, però recordant de l’any passat que per arribar al cim de La Morella, vam suar de valent. I aquest any, no pot ésser menys: l’anem veient allà al final, marcat amb la creu petita, marcant el punt on hem d’arribar i que no acabem d’arribar mai. Camí i camí. Pols i més pols. Pujada i més pujada. I finalment, gir a l’esquerra per afrontar la darrera pendent que ens permet enfilar-nos fins al cim. Allà la foto de grup i a baixar de nou. Les pujades ja les teníem totes fetes... o no!

Arribem al control cinc (Collada de la Clota, quilòmetre trenta-sis). Allà perdem poc temps, el just per menjar quatre coses i rehidratar-nos. Només queden nou quilòmetres per meta i les ànsies de ser-hi quan abans millor ens poden a tots. Però aquest darrer tros en depara una sorpresa: han canviat el recorregut? A mesura que anem avançant, ens sembla no reconèixer trams de l’any passat. I ja la cosa queda més que palesa quan hem d’afrontar una part en forma d’U amb una pujada bastant dura. Això no hi era l’any passat!! Les cames ara sí que no anaven fresques i, per tant, renegant entre dents acabem de superar l’obstacle per anar a sortir vora un dipòsit d’aigua i afrontar una pista que ens deixa a una zona d’esbarjo amb barbacoes on està el control sisè (Can Llong, quilòmetre quaranta-u i mig). Els de l’organització ens confirmen les nostres sospites de que aquests darrer tram ha patit modificacions.

“Som-hi!”, crido, “No perdem més temps!”. Només un quilòmetre i mig per la glòria, repeteixen els companys a mesura que ens anem apropant. La zona per la que ara transitem és la mateixa que hem fet d’anada per la nit. Ens la coneixem. Arribem a Gavà, trepitgem asfalt i els companys, molt a pesar meu, es posen a córrer. Jo estava destrossat, però tot i així els segueixo. Fem una esprint final amb l’Atleta que, evidentment, guanyo sobrat perquè bàsicament ell desisteix als últims metres (o per què no pot més o perquè no en té ganes). Allà ens espera el Mikel que els darrers quilòmetres ha començat a tirar com un desesperat. Està molt en forma!

Entrepà, refresc, diploma i impermeable és el regal per als que arriben. La samarreta tècnica ens l’han donada a tots al començament. Apurem el menjar, fem la foto, la darrera foto d’aquest any de grup. Final, adéu Copa Catalana del 2008. S’abaixa el teló. Fi de la funció i de l’últim acte. Fins l’any vinent!

LES FELICITACIONS.
Felicitar als flamants campions de Copa del nostre club, que avui amb un somriure als llavis han recollit el que han sembrat durant tot l’any. Xavi, Raül, Txell i Jordi Atleta. Felicitats a tots!! Ara ja som tots campions i això no ens ho treu ningú!

M’HA AGRADAT.
Les llaminadures que hi havia en alguns avituallaments, sobretot aquells ossets diminuts de goma amb sucre, que feia moltíssim temps que no en menjava.

Que al club ja som sis campions de Copa: Josep (amb unes quantes jornades d’anticipació), Xavi, Txell, Raül, Jordi Atleta i un servidor.

La samarreta tècnica que han donat enguany. És mateixa que l’any passat però de color groc. Molt guapa!! Sí senyor!

NO M’HA AGRADAT.
La vegetació autòctona del Garraf, ja que et deixa les cames plenes d’esgarrapades.

LA PROMESA.
No tornarem a deixar que tant la Txell com el Mikel obrin la marxa. Es van perdre fins a tres vegades!! Quin vergonya per l’honor d’un club com el nostre... Per cert, Xavi, tal i com et vaig dir, haurem de començar a pensar en un curs d’iniciació per seguir senyals a la muntanya. Però el del nivell més bàsic!! jejeje