Escalfant motors... i dorsals.

Si l’altre dia Chamonix feia olor a blaugrana, ara ja comença a fer olor a Ultra-Trail del bo. I una part en versió catalana. Poc a poc ja van arribant els companys procedents de la nostra estimada terra. Avui també he desplegat l’estelada i l’he passejada pels carrers de Chamonix, amb la il·lusió i l’orgull d’un nen petit. Les quatre barres més maques que es fan i es desfan. La gent mira, es fa a un costat, senyalen, saluden i molts, et diuen el nom maleït, amb la correcció posterior per part meva: “No, no, Catalunya!”. Què hi farem, mai els tindrem ensenyats.

Al migdia hem muntat al nostre apartament la segona edició de la Catalonian Pasta Party (la primera va ser l’any passat). Érem un total de catorze que hem menjat tot tipus de pasta fins que ens ha sortit per les orelles. Bon humor, bromes i anècdotes han presidit aquesta fantàstica i cordial trobada.

Després dels postres, recollida de dorsals. Avui era el primer dia que l’organització obria el pavelló per poder fer aquest tràmit, i per evitar les cues de l’any passat hem decidit prevenir abans que curar. La veritat és que la cosa ha anat ràpida, sense cues ni embuts i en pocs minuts tenia a les meves mans el dorsal i el número màgic 9154

el xip al canell de la mà

i la samarreta oficial que donen a tots els participants, que aquest any, opinió personal, és molt millor que la de l’any passat.

Demà dijous ja arriba la resta de la colla per la tarda (Raül, Josep, Jordi Atleta, Xavi i David) i el gruix final de participants catalans. Dissabte és el dia D i les cinc del mati l’hora H. Els nervis ja comencen a florir. La fondue de dema sopar segur que ajudarà a passar l’angoixa.

Ah! Ahir a les deu de la nit vam presenciar la sortida de Le Petite Trotte a Leon, la prova més llarga de les quatre. Són 220 km que s'han de fer en un màxim de 114 hores. Impressionant! Us deixo el vídeo que vam gravar.