TDS’09 – Síiiii!!

Sí perquè vaig poder finalitzar la prova. Sí perquè potser no estava tant acabat com em pensava. Sí, perquè jo era el primer que no donava un euro per mi. Sí perquè aquesta vegada el cap va tirar com un campió. Sí perquè les cames van respondre i van aguantar en tot moment. Sí perquè, malgrat la duresa de la prova, vam creuar la línia d’arribada. Sí, en definitiva, perquè ho vam poder aconseguir! Sí, sí i síiiiiiiii!!
Sens dubte és la prova més dura que he fet en quant a desnivell positiu (6.700 metres) i la vegada que he estat caminant sense parar durant més estona (vint-i-vuit hores i 5 minuts). Ha estat dur. Molt dur. Quan hi penso ara aquí assentat davant de l’ordinador, se’m venen al cap moments, records, instants, imatges, paraules, ànims, gent... Moltes coses. Per això és molt difícil fer una crònica amb tot el que va passar i explicar-ho fil per randa. Us deixo, doncs, un recull de tots aquests moments, records, instants... dels que tinc consciència.

Recordo el moment de la sortida, mig plovisquejant, quan cinc minuts abans em vaig abraçar i desitjar molta sort a tots i cadascun dels amic que hi participaven: Maria, Belén, Xavi, Jordi Atleta, Josep, Raül i David.

Recordo el moment de la sortida increïble, la pell de gallina, tothom corrent, cridant, fent el compte enrere.

Recordo els primers vuit quilòmetres, fins a les Houches, corrent sense parar, tot pla.

Recordo el moment en que a les Houches vam veure a la Maria amb un trau a la barbeta a conseqüència d’una maleïda caiguda entrant al poble.

Recordo la pujada al Col de Voza, amb el Raül i l’Atleta (Monsieur Atletuà a França) i la posterior baixada on vam deixar enrere al Raül i on el Josep va aconseguir enganxar-nos.

Recordo l’arribada al control de St-Nicolas de Véroce, amb el Josep i l’Atleta, veient com anàvem amb bastant temps de marge i com una pobra anglesa plorava desconsoladament.

Recordo l’Au revoire de monsieur Atletuà a un avi que ens donava ànims des del balcó, però pronunciat a la seva manera: “Arborá”.

Recordo la pujada al Mont-Joly, duríssima, empinada, amb molta boira, i les paraules del Josep: “Tireu, que ja us enganxaré més endavant”. I ja no vam tornar a veure més durant la prova. D’ençà d’aquest punt, l’Atleta i jo vam formar un binomi perfecte.

Recordo els aproximadament quaranta quilòmetres en els que vas entre 2.000 i 2.500 metres, on costa respirar, on les baixades són molt exigents i les pujades són mortals, on em parava a recuperar l’alè, entretallat, escoltant el so del bombeig del cor pum-pum pum-pum.
Recordo parlar amb francesos, italians, suïssos, anglesos... i fer-te entendre, amb signes, paraules o gestos. O un senzill allez allez, per animar.

Record el moment en que tres o quatre pedres van caure de dalt de tot de la muntanya i les vam haver d’esquivar com van poder. Una d’elles va caure als peus de l’Atleta. Uff!!

Recordo la inhumana i infernal pujada al Pas Pralognan (2.567 metres), de set-cents metres positius, on la mes ínfima despistada et podia portar rodolant muntanya avall i on els últims metres s’havien de fer gairebé grimpant. Ara, la vista des de dalt era estratosfèrica! Recordo quan vaig parlar una de les vegades amb l’Alba, baixant del Col de la Forclaz, on em vaig posar a plorar com un nen. Potser perquè veia que era possible acabar. Potser perquè m’acabava d’assabentar que la Maria, el Raül i el Joep havien abandonat. Potser perquè cada vegada era més conscient que allò era francament molt dur. O potser per tot plegat. Però vaig plorar desconsoladament. Gràcies per fer-me costat, Alba, i per animar-me!

Recordo l’entrada a Bourg Saint-Maurice, al costat d’una noia francesa que va ser rebuda per unes amigues i la van acompanyar corrents fins l’avituallament amb la gent pels carrers animant i fent sonar els esquellots.

Recordo l’avituallament de Bourg Saint-Maurice, on no vaig menjar gairebé res, perquè no m’entrava més del mateix del que ja ens havien donat als avituallaments anteriors. Aquí vaig estar xerrant amb una noia de Tenerife que anava sola i em comentava que es trobava malament de la panxa, barrejada, que no li entrava res de menjar, que no sabia si continuar o no. Li vaig dir que s’ho pensés bé, que es prengués el seu temps que potser vint minuts més tard es trobaria millor, però que tampoc podia tirar endavant amb l’estómac buit. Vaig oferir-li, en cas que volgués seguir, de venir amb nosaltres, que si li passava alguna cosa millor anar acompanyada i que entre tots ens en sortiríem. Finalment va abandonar donant-los les gràcies.

Recordo la infinita pujada al Col Petit de Saint-Bernard que van ser els onze quilòmetres més llargs de la meva vida i la petita defallida que vaig patir a conseqüència de la gana que tenia.

Recordo la trucada del Xavi dient que no el deixaven continuar a Bourg Saint-Maurice perquè només quedava un minut pel tancament del control. Si menjava no el deixaven sortir i tampoc el deixaven treure menjar de l’avituallament.

Recordo el fred que vaig passar per la nit, on de vegades vaig arribar a tremolar.

Recordo la son, el caminar amb els ulls tancats, assentar-me un parell de vegades en una pedra perquè literalment m’adormia dempeus.

Recordo arribant a Pré Saint-Didier, el rescat amb helicòpter d’un participant que havia caigut fulminat al terra. El vent que produeix un helicòpter és fortíssim!
Recordo els “Bon courage!”, “Super!”, “Allez allez”, “Bravo!” acompanyat de vegades del teu nom que el llegien del dorsal de la gent que t’anava animant pels carrers i els camins.

Recordo l’entrada al poble de Courmayeur xerrant amb l’Atleta (signore Atletini a Itàlia) amb l’estelada penjada a l’esquena.

Recordo haver patit molt, horrors, i de totes les maneres possibles. Però també recordo i molt la satisfacció de creuar la línia d’arribada, amb els ulls vidriosos, lluint l’estelada a l’esquena i sentint els ànims de la poca gent que allà s’aplegava. Només per això, per gaudir d’aquestes sensacions, paga la pena fer el que he fet.
I recordo, que en cap moment, m’he plantejat de plegar, ans al contrari. Sempre pensava seguir endavant, amb un únic objectiu: arribar.

Tot això són els meus records, les meves sensacions a grans trets que he tingut durant aquesta prova. Segurament n’hi ha més, i no les he escrit. Això és el que recordo.

Si voleu veure més fotografies, podeu anar aquí.

Ah!! I el vídeo de l'organització on apareixem la parella de Jordis arribant a Courmayeur.

FELICITACIONS.
A tots. Als que van acabar i als que no van acabar, tant la TDS, la CCC, com la UTMB. Els uns per tenir la valentia d’intentar aquest gran repte i els altres per haver-ho aconseguit. Tots són uns campion. El Jaume, l’Enric, la Txell, la Maria, el Xavi, el Jordi Atleta, el Raül, el David, el Jordi Rosell, el Miquel Boada (entrada espectacular a Chamonix lluint estelada), a l’Isma, al Joan Iborra, a l’Albert xino-xano, a l'Elvira, al Xavi Marina...

Segurament que m’he deixat algú, però no voluntàriament. Espero que em perdoneu.

Capítol a part el del Xavier “Floresta”, que al quilòmetre 159 de la UTMB i només faltant set per acabar es va haver de retirar. Un gran aplaudiment per ell i molts ànims!

AGRAÏMENTS.
Gràcies, mil gràcies a tots els que m’heu recolzat i seguit. Als que m’heu trucat i enviat missatges al mòbil, que malgrat no poder contestar, els rebia tots i els llegia dues o tres vegades.

Gràcies a l’Alba, als meus pares, als amics, als companys que no van poder acabar però que van donar-nos tota l’energia i el suport necessari, a l’Alex i l’Assumpta, als que han deixat comentaris al bloc, ... Bé, i segurament em deixaré algú, però que no s’ho prengui malament perquè, senzillament, no tinc una memòria molt prodigiosa.