A poc més de vint-i-quatre hores del gran repte.

El gran repte ja és aquí. Finalment, després de tant esperar i esperar, només queden unes poques hores. Hores de nervis i d’emoció, equiparable a les hores abans del començament d’un gran partit important del Barça. Ja no em queden ungles, ni a les mans ni als peus. La panxa és un feix de nervis, un darrera l’altre. Els passejos per l’apartament són constants. El temps passa a poc a poc. Els ànims mutus que ens donem entre els companys ajuden. Energia positiva, suposo.

Chamonix parla català. Hi som tots els del grup. També hi són els companys i amics de Copa Catalana. Gent que val molt la pena. Gent fantàstica. Gent humil. Bona gent, en definitiva. Xerres, fas país, intercanvies impressions. N’hi ha que fan la curta, la CCC (Courmayeur – Champex – Chamonix), de noranta-vuit quilòmetres. N’hi ha que fan la mitjana, la TDS (Sur les traces des Ducs de Savoie), de cent sis quilòmetres i mig, entre els que m’incloc. N’hi ha, els més agosarats i valents, que fan la llarga (o molt llarga, com ho vulgueu dir-ho), la UTMB (Ultra-Trail Mont-Blanc) de cent seixanta-sis quilòmetres. Sort a tots!

Així que des del peu del colós, el Mont-Blanc, abans de prendre la sortida demà al matí a les 5:00h, abans de que les meves cames em condueixin a la plaça on està la línia de sortida, obriré el balcó de l’apartament i amb l’estelada lligada a l’esquena posaré els dos peus a fora, miraré el colós de tu a tu (o l’intuiré, millor dit perquè a aquelles hores tot és fosc), sense recels, d’amic a amic, de company a company, amb respecte, i li xiuxiuejaré a l’orella: “Ave Mont-Blanc els que van a fer la TDS et saluden!”.

Us deixo amb la música oficial de la prova. Escolteu-la, si voleu, amb respecte, amb emoció, amb aquell punt d’èpica, de pell de gallina, mentre llegiu el que figura a continuació:

Alceu els caps, valents! Vull veure orgull als vostres ulls. No vull descobrir ni un bri de por ni de dubtes. Està prohibit. Només respecte. Molt respecte. No en va us esperen cent sis quilòmetres per endavant. Són els que us separen de l’objectiu final, Courmayeur, Itàlia. Sou pocs els escollits, els que esteu avui aquí esperant el compte enrere que donarà pas a la sortida. Sou pocs, sí! Però encara sereu menys els que aconseguireu arribar al final. Us esperen muntanyes, pujades, baixades, una nit sense dormir, patiment, esgotament i esforç. Trenta-una hores per endavant, com a màxim. Un consell, només un: no mireu enrere. Mai. El que heu fet, fet està. Només mireu endavant, perquè el camí que guaitareu amb els vostres ulls, és el que us separa de la glòria eterna, de l’olimp dels superhomes. Alceu els caps, valents! Sempre endavant! Sempre lluitant! I sempre vencent! Honor i orgull! Glòria eterna!! Per Catalunya!! Per tots i cada u de nosaltres!! I sort, molta sort! Muntanyes plenes de sort!