L’home que no estimava els menjadors comunitaris de la feina.

L’R, home-home (però dels de tota la vida), dels que per ell la vida no té més misteris ni complicacions que estar assegut en una terrassa bevent una cervesa darrera una altra, persona gràcies a la qual hi ha menys crisi perquè ell fa moure sempre els diners i es gasta el que s’hagi de gastar i sigui necessari (inclús incita a la resta a fer-ho dient que els diners estan per gastar-los), mascle a fora (i se suposa, pel que diu, dintre) de casa, dels de “nena porta’m això que estic assentat al sofà mirant el futbol”. En fi, model a seguir per la gran majoria habitants de l’Espanya profunda que tenen ja una edat considerable i que van ser educats dintre d’un tarannà un xic antiquat.

L’R sempre ha dit pestes i ha criticat en veu alta a la gent com el que escriu en aquest bloc que es porta carmanyola per dinar. L’economia és l’economia i si et pot escurçar un menú de deu euros d’un bar, doncs millor que millor perquè serviran per tapar un altre forat que no sigui el de l’estómac. Ell, en canvi, s’emmascara de Pedro Solbes, i sota el lema de que els diners són per gastar, i que s’ha de reactivar l’economia llença consignes contra la carmanyola i enalteix els beneficis del dinar en una terrasseta de bar (hivern inclòs) fregits i d’altres menjars rics en colesterol (no me n’amago, a mi també m’agraden, que consti). Per tant, a l’R mai se l’ha vist pel menjador comunitari dels treballadors. Ni rastre.

Aquesta setmana un restaurant dels encontorns ha posat en marxa un servei anomenat de carmanyola pels treballadors. Per tres euros pots escollir un primer i un segon. L’inconvenient (per alguns), entre cometes, és que ho has d’anar a buscar allà. No està ni lluny ni a prop, a uns cinc minuts caminant. Doncs bé, aquest dilluns passat, mentre dinava, em van arribar rumors fidedignes de que l’R havia decidit beneficiar-se del preu del menú i demanar-ne un. Com? No pot ser! Estem davant de la caiguda d’un mite? Eren les preguntes i exclamacions que em venien al cap. Al veure que fermament els meus companys de taula deien que probablement posaria els peus en terra prohibida (rajoles del menjador comunitari), em vaig alçar del lloc a mig menjar i corrents (no fos cas que aparegués mentre jo no hi era i em perdés un dels dies històrics dels últims anys) vaig anar i tornar de la meva taula de treball per recollir un parell de fulls i un bolígraf. Va ser llavors quan vaig fer un parell de pancartes improvisades amb dos lemes: “Bienvenido R al club de carmanyola” i “Todos somos R!”.

Quan la porta del menjador es va obrir i l’R i la seva aureola màgica va traspassar la terra santa de la carmanyola, vam alçar les dos pancartes, ens vam posar dempeus i vam començar a aplaudir i fer reverències, amb la conseqüent sorpresa de la resta de comensals de les altres taules. Vaig anar a donar-li la mà i a abraçar-me a ell perquè tingués una càlida benvinguda. Al cap i a la fi tots som humans i hem de ser hospitalaris els uns amb els altres.

El primer que va fer l’R va ser bromejar amb l’S i dir-li que sisplau, que s’aixequés i li escalfés els macarrons al microones, que ell no sabia ni tenia ganes de saber com funcionava aquell aparell. Tots vam riure (per dintre i per fora). Finalment va ser l’R mateix qui va agafar el brau per les banyes i va escalfar el menjar, no sense abans, sent la sensació com era del moment, la gent aprofités per fer fotos de l’individu en qüestió utilitzant aquell aparell que carregava el dimoni. Ara corren fotografies penjades per les parets de l’oficina d’ell obrint i programant el microones. Jo només ho vaig proposar, no en sóc la mà executora...

Vaig comentar més endavant que podríem muntar una mena de negoci. Ja que el dia era assenyalat i s’havia produït un fet mai vist, aquell dia no cobraríem entrada perquè la gent pogués veure l’R al menjador, però que en dies successius podríem cobrar-la. El negoci és el negoci... També vaig dir-li que els coberts no se’ls emportés, que hi gravaríem el seu nom, la data i l’hora i els penjaríem de la paret del menjador juntament amb una fotografia seva. Passaria a formar part de la història viva del menjador.

Per acabar, companys, només dir que a partir del dilluns, aquesta data s’ha emmarcat en lletres d’or al calendari de la nostra feina i sempre es recordarà com el dia que el mite va caure devorat per la cultura de la carmanyola. Sé que murs més grans han caigut (o no), però si he après una lliçó és que mai pots dir mai... oi que no?