L’home que somiava amb una fideuà i un bidó de gasolina.

Dilluns, 12 d’octubre. Festa de nostra (bé, d’ells) senyora del Pilar i quelcom més que comporta desfilades militars i exhibició absurda de la maquinària bèl·lica del país veí. Amb els amics ens disposem a dinar, a poder ser una fideuà (a petició meva, que em venia molt de gust). Conec un restaurant a prop de casa. Hi fem cap un grup composat per cinc persones. Aconseguim fer-nos i atrinxerar-nos en dues taules després de forta oposició de rebels arribats al mateix temps que nosaltres. Ens hi fem forts sota el lema de “Noooo, nooooo, no ens mouran”. Trobem a faltar algun crit de “Xanquete ha mort” a la llunyania. No passar res. No ens desil·lusionem. Hem vingut a devorar la fideuà. Bé, fideuà per tres, arròs negre per dos. Acord tàcit i amistós per ambdós bàndols. Som amics. Són dos quarts de tres. Fa calor i el sol escalfa de valent.

Passa mitja hora i aconseguim sota consignes intimidadores i des de la llunyania del nostre racó fer venir un dels cambrers perquè ens porti unes begudes i:
a) Una patates braves.
b) Unes escopinyes a petició, sembla a ser que no es tractava de cap antull**, de la dona G (res a veure amb el punt... el G).

Un quart de quatre. Devorats a consciencia els anteriors apartats a) i b), aconseguim novament que el cambrer ens faci una mica de cas, ens posi estovalles a la taula i ens cedeixi un parell de cartes on hi figuren els menús. Ni les toquem. Ni les llegim. Tenim molt clar el que volem i què hem anat a fer allà. Noi, apunta: fideuà per tres, arròs negre per dos.

Dos quarts de quatre. Ja ha passat una hora. Les cares dels atrinxerats a la taula mostren autèntica fam. Ja he devorat la premsa esportiva del dia i també les notícies d’El Periódico. L’home T també ho ha fet. És estrany, perquè només li agrada llegir els manuals d’instruccions de les coses i les xorrades que la gent penja al Facebook. La dona G ja ha arreplegat el meu llibre, la tercera part de la trilogia Milenium, que també s’està llegint i, una vegada localitzada la pàgina per on va, posa mans a l’obra (o ulls al llibre). L’home J no s’immuta. Sempre ha estat molt tranquil. O racional, millor dit.

Tres quarts de quatre. Els ànims ja comencen a estar caldejats. La fam és voraç. Ens comencem a mirar els uns als altres per veure qui morirà primer i ens el podem menjar. Jo somio que sigui l’home J o l’home T, perquè tenen més carn que la dona G i la dona N. Evidentment no desitjo ser jo el primer perquè no podria participar del festí i encara em queden moltes coses per fer a la vida, com per exemple, menjar-me una fideuà.

Les quatre. Ha passat ja una hora i mitja i seguim sense notícies del nostre menjar. Des del nostre racó, la nostra república independent batejada ja com a Santa Coloma de Fideuà i Arròs negre, amb ulls injectats amb sang per la manca d’aliment, la situació és insostenible. Veig passar l’amo del local, un d’aquest xinesos que s’han fet amb el control de la majoria de bars i restaurants de Barcelona. Li canto les quaranta, les cinquanta, les seixanta i les setanta. Fa que si amb el cap i torna cap a dintre. Seguidament arriben reforços, per part d’ells, és clar. Un cambrer ens diu que només tenen un forn, i que encara haurem d’esperar vint minuts o mitja hora. Passen insults i coses diverses pel meu cap (inclús imagino la pinta que tindria aquest cambrer al forn adornat amb patates). Somio amb un bidó de gasolina per cremar tot el bar.

Les quatre i cinc minuts. Acabat el conclave a la nostra taula, hi ha fumata blanca (o negre, depenent de com es miri perquè tots trèiem foc pels queixals). Abandonem sense incidents la nostra república independent per anar a pagar el que hem consumit. Hi ha veus que conviden a fer un sinpa (el que en llenguatge planer es coneix com a fotre el camp sense deixar anar un puto duro). Finalment, el propietari ens diu que no li hem d’abonar res, que ens convida. Agraïts que som li donem les gràcies i ens disposem a trobar quelcom per dinar.

Dos quarts de nou de la nit del dia 13. Han transcorregut trenta hores. Ni rastre de la fideuà ni de la paella. He passat la nit al ras, assegut al meu racó. Esperant. Sense fer soroll. Les nits ja comencen a ser frescotes (que diria el Tomàs). Espero reforços, però ningú ha vingut a fer-me el relleu. No sé què passarà a partir d’ara. Em costa mourem. Però jo resistiré. L’esperança és el darrer que es perd. He demanat un altra plat de braves...

NOTA: tota aquesta història està basada en fets autènticament reals, menys el darrer paràgraf. Evidentment no em vaig quedar a esperar. Faltaria més!

**El que col·loquialment en castellà s’anomena antojo. També hagués pogut escriure desig o capritx. No m’ha donat la gana. El bloc és meu i faig el que vull. Aquesta paraula sona més culta i sembla que en sàpiga més, quan la veritat és que ho he buscat al diccionari.