Trànsfugues.

Diuen que on se’n veuen més és en política. Potser en el món empresarial també n’hi deu haver algun que altre. Per qui no sàpiga què i qui són, us diré que segons l’enciclopèdia catalana té tres significats:
1) Persona que passa d’una banda a l’altra.
2) Persona que abandona el seu partit i es passa al partit contrari.
3) Soldat que en temps de guerra deserta del seu camp per incorporar-se al camp contrari.

Arribats a aquest punt, no sé on incloure’m, perquè ni sóc polític (ni ganes) ni sóc soldat (ni ganes) ni vull passa d’una banda a l’altra (ni ganes). De totes maneres, l’única definició on em podria mitjanament encabir, seria la primera. M’explico. Aquest passat cap de setmana eren, conegudes per tots els (llegiu això que ve a continuació entre cometes amb veu de l’alcalde Hereu, sisplau) “barcelonins i barcelonineeees!” les festes de la nostra patrona, la Mercè (no confondre amb la Milà, aquesta és una altra). Com a bon (tornar a posar veu d’Hereu) “barceloníiii!” hauria de celebrar la festa major de la meva ciutat de forma civilitzada, sostenible i recicladament educada. No és que no ho faci o no ho hagi fet així, l’Hereu me’n lliuri, però és que festes de la Mercè a (tornar a posar veu d’Hereu) “Barcelonaaa!” són sinònim de riades i onades de gent que fa acte de presència a la multitud de actes que s’han preparat arreu de la nostra ciutat. Tant se val de què sigui l’acte: un concert, una gimcana, els focs artificials o una menjada popular de carmanyoles. Tant se val. És per això que, des de fa uns anys, vaig decidir que a Barcelona fessin el que volguessin, que jo m’estaria a casa la mar de tranquil, llegint o fent qualsevol altra cosa (ara no entrarem en detalls, que no és el cas). No vull quantitats descontrolades de gent tota suada enganxant-se a mi i fent-me-les passar magres. Ho sento, potser sóc un asocial, però és el que hi ha.

Aquest any però, em va arribar una proposta via un amic d’aquells que es fan dir amics per fer de trànsfuga. “Mira Jordi, jo sé que a Barcelona estàs molt bé, però què et semblaria pujar a les festes majors d’Artesa de Segre?”. Aquí va ser on vaig veure la meva oportunitat i la meva via d’escapament, i vaig dir, evidentment, que sí, que amb molt de gust aniria i d’aquesta manera em lliuraria de les festes majors més grans que es fan i es desfan, que són, evidentment, les de Barcelona.

I així va ser com em vaig convertir en trànsfuga de festa major. Servidor, barceloní de pro. Espero que el nostre estimat, adorat i il·lustrat alcalde Hereu no s’enfadi amb mi.

Signat,
Un humil barceloní!